La nova ordenança municipal de recollida de residus domèstics, aprovada en el ple el desembre passat, estableix que la tarifa a pagar es determina en funció del tipus d’habitatge i del consum d’aigua que s’hi faci. Hi ha 8 tipus d’habitatge segons el cabal nominal d’aigua (definits pel reglament del servei metropolità del cicle integral de l’aigua) que, “creuats” amb el consum d’aigua particular de cada llar, defineixen 12 quotes diferents a pagar de la taxa.
Aquesta taxa ve imposada per la Llei 7/2022, de 8 d’abril, de residus i sòls contaminats per a una economia circular que, al seu torn, és transposició de la directiva europea de 2018.
L’Ajuntament afronta dos problemes greus:
- L’obligació que imposa la norma europea d’uns percentatges de reciclatge que estem molt lluny d’aconseguir: el 55% per enguany, quan, amb el 27%, som la darrera ciutat en reciclatge de l’àrea metropolitana i la darrera de més de 15.000 habitants de tota Catalunya (dades de l’Agència Catalana de Reciclatge).
- El fet d’haver d’imposar una taxa per complir amb la llei, sense haver implementat cap mètode per fomentar i monitorar el reciclatge per poder distingir entre les ciutadanes que reciclen bé i les qui no.
El govern local socialista fa set anys que té el tema sobre la taula i en tot aquest temps no ha fet res efectiu per afrontar aquesta necessitat. L’any 2019 ja es va aprovar una moció per millorar la recollida selectiva de residus amb el vot a favor de tots els grups municipals d’aquell mandat, excepte el PP. Allà s’instava el govern municipal a elaborar una diagnosi i un pla d’actuació calendaritzat per desplegar les millores necessàries per assolir les demandes en separació de residus que imposava la directiva de 2018. Com tantes altres mocions (la immensa majoria), això va quedar en no res.
Si bé la gestió de residus és un tema molt complex, −i més en ciutats complicades, per densitat, com la nostra−, afrontar-lo amb precipitació com caldrà fer ara, multiplica aquesta complexitat i augmenta les probabilitats de cometre errors.
Respostes a la taxa
L’extrema dreta, negacionista de l’emergència climàtica, ara ha sortit en tromba a protestar contra la imposició de la taxa, no perquè els importi la ciutadania ni el reciclatge, sinó perquè és un tema més amb el que poder capitalitzar el malestar de veïns i veïnes i portar-los cap a les seves tesis discriminatòries i d’interès de les classes benestants a costa de la població treballadora.
En part per contrarestar aquest discurs, algunes entitats i col·lectius de la ciutat, associacions de veïnes i alguns partits polítics s’han reunit diverses vegades per posar en comú els seus punts de vista sobre aquesta problemàtica i han arribat a consensuar un manifest que va arrencar amb 35 adhesions i es va presentar en roda de premsa el passat dimarts dia 2.
ENTITATS SIGNANTS:
Ag. VV. Distrito VI Barrio Fondo, Artemis, Assemblea Nacional Catalana, A.VV. Can Calvet, A.VV. Can Mariner, A.VV. Endavant Riera Alta, A.VV. Latino, A.VV. La Guinardera, A.VV. Oliveres. A.VV. Raval, A.VV. Riu Nord, A.VV. Riu Sud, A.VV. Safaretjos, A.VV. Santa Rosa, A.VV. Serra de Marina, A.VV. Singuerlín, Candidatura Unitat Popular-Gent de Gramenet, Casal Republicà Alcalde Boada, Centre d’estudis de la Natura Barcelonès Nord, Centre Excursionista Puigcastellar, Centre Social 14 d’Abril, Comuns, Comunistes de Catalunya, Esquerra Republicana, Esquerra Unida de Catalunya, Espai Comunista, Espai Gramenet, Espai Lluís Hernández, FAVGRAM, Junts, Marea Pensionista, Ningú Sense Llar, PSUC-Viu, Rebel·lió o Extinció, SOS Gent Gran
Però, a banda de voler fer front al discurs simplista i interessat de la ultradreta, aquests col·lectius han volgut mostrar el seu malestar per la imposició d’aquesta taxa sense previ avís (malgrat que l’ordenança va seguir el seu curs habitual al ple i se sabia des de l’octubre passat), sense la informació necessària, sense la prèvia implementació de mesures per poder saber mínimament qui recicla i qui no i, sobretot, per haver-la inclòs en la factura de l’aigua.1
A les primeres reunions hi van assistir membres del govern municipal per donar explicacions del perquè de la seva actuació, sense que fossin suficients per apaivagar el descontentament existent. Amb tot, en la roda de premsa, el representant d’ERC, Salva Clavera, encara va allargar la mà al PSC perquè s’hi adherís al manifest, cosa sorprenent perquè precisament és un manifest que interpel·la el govern municipal perquè rectifiqui.
Es fan 8 demandes entre les quals destaquen les següents:
- Que s’estableixi un pla d’implementació del canvi de model de la recollida selectiva, atenent les característiques de cada barri, per tal que “qui contamini, pagui”.
- Que s’elimini la taxa de la factura de l’aigua.
- Que l’ajuntament faci una campanya informativa clara i s’impulsi un procés participatiu per debatre el sistema de separació de residus.
Una de les consignes en les quals es va posar èmfasi va ser que no és una oposició a pagar la taxa, sinó que aquesta sigui en el rebut de l’aigua i que no tingui en compte els hàbits de reciclatge o no de cada família.
Els passos següents d’aquest grup de ciutadans i ciutadanes de la ciutat són: la posada en marxa d’una campanya informativa, que arrencava aquesta setmana amb el repartiment d’octavetes informatives en els tres mercats al carrer —dilluns al centre, dijous a Singuerlín i el dissabte al barri del Fondo—; continuar amb la suma d’adhesions al manifest, tant de persones individuals com d’entitats (aquí), i preparar les possibles al·legacions durant el procés d’aprovació anual de les ordenances fiscals en la represa del curs polític després de l’estiu.
No simplificar temes complexos. No tot és reciclar
S’està parlant molt de reciclatge, que, òbviament, és necessari, però, en declaracions del grup ecologista Rebel·lió o Extinció Gramenet (signant del manifest, però que no va ser convocat a col·laborar en la seva redacció), es troba a faltar una crida al que realment és imperatiu ecològicament parlant: les altres dues «R», reducció i reutilització. L’obligació d’un percentatge de reciclatge que ens ve imposada per la Unió Europea ens fa perdre de vista que el més important és disminuir la generació de residus, produint i consumint menys i també reutilitzant tant com sigui possible els que generem. En aquest sentit, Infograma ja vam publicar fa quatre anys l’article titulat: El millor residu és el que no es genera. De fet, això ja ho fem bé a Gramenet, essent la 3a ciutat de l’AMB que menys residus genera (font: L’AMB en xifres 2024).
Són els contenidors intel·ligents la solució? Semblaria la solució «fàcil», malgrat que algunes experiències en altres municipis mostren les dificultats:
- Mesos per a repartir a tota la població les targetes per obrir els contenidors, durant els quals no és possible la correcta separació.
- “Feta la llei, feta la trampa”: posar brossa on no correspon per beneficiar-te de les bonificacions de manera fraudulenta.
- Gent que oblida la targeta, no torna a buscar-la per pressa o deixadesa i diposita la brossa a terra o en un contenidor obert (normalment el de paper o plàstic, de manera que en perjudica el reciclatge).
Altres aspectes dels quals no s’està parlant són el cost de substitució de tots els contenidors (el darrer canvi l’any 2014 va costar 1 milió d’euros) i el fet de deixar sense possibilitat de “buscar-se la vida” a molta gent que, en una ciutat pobre com la nostra, viu del que troba a la brossa. Ni tampoc s’està tenint en compte que no reciclar, a vegades no és una decisió conscient, sinó una impossibilitat per les condicions de vulnerabilitat en les quals es viu, per exemple, no tothom té espai a casa per disposar de 4 recipients diferents per separar els residus.
Acabem amb un interrogant que pot crear polèmica. La qüestió del reciclatge és un assumpte complex que fa molt de temps que hauria de ser focus de gran preocupació per a tothom, és possible també que fins que no ens ha tocat la butxaca aquest tema no hagi passat a primera línia d’actualitat?
- La factura de l’aigua és un tema sensible en si mateix perquè ja hi ha precedents anteriors on s’han volgut «colar» canons i impostos que s’han considerat inadequats i excessius com va ser als anys 90 amb «la guerra del rebut de l’aigua» ↩︎
