L’Alba Pujals és trombonista i viu a Sant Feliu de Llobregat. Ha estudiat jazz a la Julliard School, sota la direcció de Wynton Marsalis. A més, ha actuat en espais com Dizzy’s Club NYC, Rose Theater (Nova York), Palau de la Música, L’Auditori, Festival Jazz de Terrassa, entre d’altres. És considerada part de l’escena del jazz i de la música moderna de Barcelona i és membre de projectes com The Penguins, The Bop Collective, Smack Dab Big Band… Recentment, ha publicat el seu primer àlbum debut “Apologia”, on el trombó és el protagonista de la composició musical.
Per Mariona Pina
On comença i d’on et surt la inspiració per la música?
La connexió de l’Alba amb la música va sortir ja des de la panxa de la meva mare. Jo no vaig decidir que em dedicaria a la música, va ser una condició. Com moltes de les persones que també es dediquen a la música, vinc d’una família de músics. Ella era pianista i professora a l’Escola Municipal de Rubí. Recordo passar cada tarda entre les parets de l’escola. Posar-me darrere la porta i escoltar una classe de piano. Estava envoltada de música. Cada any preguntava: Ja puc començar a tocar? Se’m feia molt llarga l’espera fins a arribar a 3r de primària, que és quan et deixen endinsar en el món dels instruments.
Per què el trombó?
Jo no volia trombó. Tenia molt clar que volia tocar la flauta. Ara ens trobem en un context musical que sembla que el món del trombó hagi ressorgit. Abans, però, la majoria de grups de música de parla catalana -Sopa de Cabra o els Pets-, no portaven secció de vent. Això provocava que no hi hagués referents. Jo no en tenia, i menys referents dones. Aleshores, quan per fi va arribar el moment de la roda musical -allà on l’infant coneix gran part dels instruments i escull aquell que vol tocar-, no s’oferia la possibilitat de tocar trombó. No hi havia cap professor que impartís classes d’aquest instrument. Igualment, jo només tenia ulls per la flauta. El dia de la inscripció, però, em van dir que l’any vinent s’incorporava el trombó. Jo plorant deia que no. Al final, se’m va oferir la possibilitat de tocar els dos instruments. Jo vaig pensar; com més, millor. Tocar dos instruments volia dir fer classes cada dia, i em fascinava la idea. I al final, qui m’ho diria a mi… Vaig decidir profunditzar amb el trombó. I la meva primera referent? Una dona, aquella figura que mai havia vist amb l’instrument. Ella era la meva professora, la Montse Faura.
A quins altres instruments dediques part del teu temps?
He de dedicar gran part del temps que tinc a tocar el trombó, no tinc el temps que m’agradaria per a altres instruments, com la flauta. Així i tot, durant la composició, el piano és l’instrument que m’acompanya. M’ajuda amb les harmonies, cosa que amb el trombó no puc escoltar. El piano és com un instrument guia que t’acompanya en tot el procés musical. També em va bé per acompanyar als alumnes durant les classes.
Ets professora també?
Ho intento. Però amb el temps que tinc no puc garantir estabilitat, així que només faig substitucions. A més, ara ja comença la primavera. Aquí ja deixo de tenir disponibilitat i m’entrego al 100% als concerts i a la seva preparació.
Ara que parlem de música i hores. Personalment, què t’ha suposat dedicar-te a la música?
No he pogut desconnectar mai. La meva jornada laboral no acaba. Li dones voltes tota l’estona. Vas de concert, per exemple, i és inevitable pensar i captivar allò que t’inspira. Hi vaig per gaudir, però és un oci que el converteixes en la teva jornada laboral. D’altra banda, tocar un instrument implica una condició física, un entrenament. Jo als infants els hi comparo amb el futbol. Oi que allà s’entrenen els músculs? Doncs amb la música també s’ha de fer. Els músculs que s’han de treballar per la música són més petits, però s’han de treballar igual o més que els que s’utilitzen per jugar a futbol.
Comporta molt d’esforç dedicar-se a la música.
Comporta tant una part física, com la part creativa i teòrica. Hi ha molts músics instrumentistes, en el sentit que han desenvolupat poc la part creativa. Són molt prodigiosos amb el domini de l’instrument, però no els treguis de la partitura. Són bons només llegint el que hi posa. En canvi, hi ha gent que es dedica constantment a crear i improvisar. La música popular, per exemple, surt d’oïda. El que passa, però, és que la música popular s’acaba elevant al culte. El jazz ara sembla que sigui música de rics, i en canvi, ha sortit del carrer.
Has estudiat a Julliard School a Nova York, el Harvard de la música. Amb què et quedes d’allà?
L’harmonia entre companys, no hi ha competències. En total érem 600 alumnes; parlem de tota una universitat de dansa, drama, música clàssica, música antiga i jazz. A cada promoció n’entraven 12. Molt poca gent, els millors, podríem dir. Jo pensava que això els convertiria en gent que mira per sobre l’espatlla. Hi ha molts conservatoris on l’ambient és molt individualista. A Julliard eren gent increïble. Ara bé, tot el que tenia de sa ho tenia de insà. Sortia a les 12 de la nit i a les 8 del matí ja hi tornava a ser.
Què se sent al tocar en llocs tan emblemàtics de Nova York pel jazz, com ho són Dixxy’ Club o Rose Theater?
El primer que pensava era: què estic fent aquí? Em preguntava com havia passat de l’Escola de Música de Rubí a estar als escenaris d’aquests clubs. Tothom busca la perfecció en els seus projectes i camins. Al final, però, has de buscar la teva pròpia validesa. Jo estava allà abans de pujar a l’escenari i tenia veus constantment dins meu pensant en com millorar i com descobrir coses noves. La sort que tinc amb la música és que, en el moment que començo a tocar, em situo en el present. Visc el moment i res més.
Sempre penses que ho pots fer millor?
Hi ha una cosa que sempre recordaré. En èpoques de pandèmia, tu et gravaves personalment i enviaves la gravació. Abans d’enviar-la, evidentment l’escoltes. Un professor del màster de Nova York em va haver de dir que parés. Davant de totes les meves queixes em va dir que jo sonava així i que només tenia l’opció d’acceptar-me. Vaig haver d’entendre que jo era aquella. Allò em va treure pesos que portava a sobre i em va permetre començar a avançar. Ara ja faig les coses per compartir-les. Les coses surten més maques quan ho deixes de fer per tu i ho fas per compartir-ho amb els altres.
Fa dos anys que vas acabar l’experiència de Nova York i vas venir a Sant Feliu. Per què marxar de la ciutat de les oportunitats?
És una mica mentida això que diuen. Les oportunitats no venen soles, les has de buscar. I si les busques, les pots trobar tant a Nova York com a Sant Feliu. Nova York és molt difícil, i més com a músic, però hi has d’anar; és un punt de trobada. A cada cantonada hi ha una cultura diferent, com una barreja de tot. I això es fa denotar amb la música. Per això, per exemple, surten bandes de salsa amb soul. Tot això sona a Nova York. La característica frenètica, la mescla de diferents cultures. En el jazz més street, per exemple, la trobada de la cultura afroamericana es combina amb les harmonies d’occident.
En quin moment decideixes tornar?
No volia estar estressada 24 hores al dia, set dies a la setmana. Era una vivència molt dura, una escalada constant cap a una posició millor. I aquest esforç escalant també el podia fer aquí, prop dels meus. Sóc una persona de casa, molt familiar. A més, m’agrada molt estar fora de la ciutat; la muntanya, el mar. Era una experiència d’enriquir-me, de fer connexions amb gent, però sabia que volia tornar al meu lloc, allà on vull ser.
Hi tornaràs?
Ho intentaré sempre. Tornar allà és com descobrir un nou món cada vegada. Allà tot va molt de pressa; vas, carregues piles i tornes amb un nou missatge. Abans els músics voltaven pel món descobrint nous ritmes i melodies. Ara, amb els fluxos d’Internet, això s’ha perdut. El jazz, però, té un punt molt vivencial. L’energia dels clubs de jazz de Nova York, per exemple. Això no es pot transmetre. Un concert de jazz és impossible subsistir-lo per un vídeo d’Internet. És una música feta per escoltar-la en viu. Per tant, vull continuar anant-hi, aprenent i portant-ho cap aquí.
Ets trombonista del grup santfeliuenc The Penguins. Què significa per a tu?
El reggae és una música de la qual mai m’he desconnectat. Era la música que em va portar, en part, a decidir tocar el trombó. De fet, de les primeres coses que vaig tocar amb el trombó va ser Eastern Standard Time de The Skatalites. He estat molt arrelada a la música jamaicana tota la vida i no vull desprendre-me’n.
Acabes de treure el teu primer àlbum debut “Apologia”. D’on neix?
Tenia ganes que el trombó agafés la veu protagonista. Els instruments de vent sempre acaben sent més secundaris. A més, no tota la música és vocal. Hi ha la sensació que arriba més aquella música que porta una veu. Ens estem educant musicalment només quan hi ha veu i, al final, només connectes amb la música quan es diu alguna cosa verbal, no per la melodia o per com està orquestrat. No estic en contra de la veu, gens. De fet, l’àlbum compta amb dos singles amb lletra. Però, a vegades vull que la música vagi sola, que ja diu prou.
Apologia. A què?
Apologia al jazz, elevar-lo. Hi ha estils molt diferents dins de l’etiqueta del jazz. Tots aquests estils són els que em defineixen. També és disculpar-me; “apologize” en anglès. Aquella sensació que tinc dins de presentar un àlbum i no saber si podré transmetre-ho igual que ho han fet tots aquells músics que he admirat molt; com Charlie Parker.
Què hi trobem a dins?
És un jazz diferent. A mi m’agrada anomenar-lo de club. La gent, però, pensa que aleshores es perd sofisticació. Sempre em pregunto què vol dir sofisticació en la música. La sofisticació no només la trobes a Pedralbes o en un concert al Liceu, també hi és en el jazz de peu de carrer.
I aquest àlbum comença a produir-se a Nova York.
Sí, tot va començar allà. Però, pensava que, sent el meu primer projecte més gran, volia que tingués una part d’aquí, d’on sóc. Al final, vaig gravar meitat i meitat. I crec que introduir elements -tant harmonies com artistes- nord-americans amb tota l’altra part d’aquí, ha portat coses molt interessants.
Està produït per The Changes. Com es defineix el col·lectiu?
És un grup de músics que tenien una veu potent i van veure la manera de fer d’altaveu. Van formar un col·lectiu per autoproduïr-se. L’avantatge és que totes les persones qui participem som músics, aleshores el segell discogràfic no té interessos empresarials. Tots anem amb el mateix objectiu: fer arribar la música al màxim de gent possible.
Com artista has col·laborat amb grans bandes com The Gramphone Allstars, New Cool Collective o, fins i tot, C. Tangana. Amb qui vols arribar a compartir música?
Els meus ídols del jazz, sens dubte. Sobretot, un duet de trombó amb el meu professor de Julliard; Elliot Mason. També amb Wynton Marsalis. Per mi, això seria el màxim. Tampoc ho busco, però. Només aspiro a tocar amb gent que li agradi tant la música com a mi.
I ja tens nous projectes en ment?
De moment ara haig de presentar tot això. Fins a finals d’estiu hi ha coses per fer. Segurament, però, a cada concert surtin noves composicions. Sí que és veritat que abans de l’estiu trauré dos singles amb una col·laboració que segur que agrada molt. Serà jazz pur, però ara per ara; caldrà esperar.
Finalment, una paraula que defineixi la teva relació amb la música.
Plagi. Ho dic a tothom. Copieu allò que us agradi. És la manera d’aprendre i transformar allò teu. S’ha de copiar amb consciència, però. Pensar en què fa l’artista en termes tècnics en aquell moment, entendre com ho fa i per què. Que veus alguna cosa que et sembla increïble? Posa-ho a la teva cançó. No vol dir que hagi de ser la mateixa, cadascuna té les seves lletres, acords… Així és com jo he après. Amb el jazz, es millora transcrivint aquella música que li agrada a cadascú.
Aquesta entrevista ha sortit publicada a Fet a Sant Feliu
Text: Mariona Pina
Fotos: Marc Rius
