En Francesc Canals té 32 anys i ho té clar des de ben petit: vol ser pagès i produir oli d’oliva. És una de les poques persones que queden a Sant Feliu amb aquestes aspiracions i és conscient que aconseguir-ho no serà gens fàcil. De moment, ho compagina amb la jardineria perquè calcula que fins d’aquí a 10 anys no s’hi podrà dedicar plenament.
La pagesia és un ofici que està en contínua evolució, tant per la desaparició dels qui hi treballen com pel conreu. El cultiu ha variat al llarg dels anys per fenòmens com el canvi climàtic, la manca d’aigua i l’acció de l’ésser humà, obsessionada amb edificar a terrenys naturals.
El Baix Llobregat, de les comarques històricament més riques en cultiu
Joan Ollé i Salvador Puig són dues persones que s’han dedicat a la pagesia durant tota la vida laboral. Ara, ja estan jubilats. Recorden que el Baix Llobregat i, en consonància, la seva capital, ha estat un dels territoris claus de Catalunya en matèria de cultiu. Expliquen que a principis del segle XX el municipi era un centre de producció agrícola que exportava a França: “Sortien vagons de tren cap a l’estranger carregats de fruita”. Una producció que també abastia Sant Feliu, Barcelona i rodalia. Molts dels pagesos santfeliuencs han apostat, al llarg de la seva trajectòria, per un model de negoci basat en una botiga a la ciutat, en el Mercat de Sant Feliu, en la venda del producte a MercaBarna i altres mercats de Barcelona, com el Ninot. “La pagesia, antigament, era una activitat molt propera”, explica Rafel Xufré, fill de pagesos i aficionat.
Ara, però, la majoria ho fan per afició; pocs en queden que, per a ells, sigui una activitat econòmica. Xufré justifica que el nivell de vida ha variat: “Quan la meva àvia hi treballava, ens mantenia a tots amb això; la despesa que comportava una família no és la que implica ara”. El canvi de costums, necessitats i d’hàbits de consum han fet que la societat cerqui uns ingressos majors als quals pot proporcionar una economia basada en l’agricultura.
Tant a la comarca com a la vila, els cultius han sigut variats. D’enciams a olives. De cebes a prunes. A principis del segle XX, el que caracteritzava l’agricultura baixllobregatina i santfeliuenca eren els arbres fruiters i les vinyes, que se situaven en amplis terrenys adjunts a masies de l’època. Per exemple, a la Masia de Can Ferriol, històricament dedicada a la vinya. Encara més, la comarca comptava amb una gran diversitat de productes que es cultivaven en un municipi o altre en funció de l’orografia de la zona, la classe de terres i l’aigua. Així doncs, a l’àrea litoral, on es troben municipis com el Prat de Llobregat, es conreaven sobretot cereals, fruiters, espàrrecs i arròs a causa de la proximitat de les terres al delta. A la zona nord, coberta per pobles com Olesa de Montserrat, hi predominaven les vinyes o el cànem. I, a la part central, on es troba Sant Feliu, es dedicaven a la fruita, com préssecs, peres, pomes i mirabolans; a les hortalisses, i a les vinyes.
Un cultiu que ha canviat pel pas de la guerra, de la postguerra, d’epidèmies i de la construcció de nous edificis. Uns camps que arribaven a la carretera Laureà Miró, però que avui finalitzen a la carretera del Pla. Una substitució de la natura i del sector primari pel ciment utilitzat per a la construcció de naus industrials i d’habitatges: “Tot el que eren terres fèrtils es van usar per construir carreteres i pisos”, explica Esteve Mas, un dels pagesos santfeliuencs que encara s’hi dediquen.
Aquesta situació va deixar encara més separats territorialment els dos tipus de cultiu que hi ha a Sant Feliu: de secà, amb espècies com la vinya o l’olivera, i de regadiu, amb els fruiters. Una situació a la qual han col·laborat també els insectes. Per exemple, la fil·loxera, que es va convertir en una epidèmia que va arribar a la ciutat a finals del segle XIX i que va afectar les vinyes. O d’altres actuals, com els pugons, un altre tipus d’insecte, o l’alternària, un fong. Mas afirma que és complicat lluitar contra aquestes plagues; el tractament requereix temps per obtenir resultats i els productes requereixen una inversió. Xufré hi està d’acord. De fet, considera que és un dels factors que incrementen el cost que implica l’ofici de pagès, a banda de les inversions en els terrenys i la maquinària: “En un dia, et pots deixar 200 o 400 euros en fitosanitaris, i els pagesos igualment poden estar sotmesos a una calamarsada que els faci perdre la collita”.
Un repartiment insuficient de l’aigua: principal problema d’aquest recurs
L’aigua és la vida de les plantes. I el canvi climàtic, propiciat per l’activitat humana, la limita cada cop més. Catalunya s’ha enfrontat a episodis excepcionals de sequera en els últims anys. S’han imposat restriccions per als ciutadans i ciutadanes i s’ha observat com els pantans tenien cada cop menys aigua. A Sau, fins i tot s’ha pogut presenciar tot l’exterior de l’església vella de Sant Romà. Sant Feliu també ha percebut la manca d’aquest recurs, però els cultius, de moment, han pogut continuar endavant.
En funció de si els camps són de regadiu o de secà la gestió de l’aigua és diferent. En ambdós casos, però, és imprescindible i a vegades aquest accés no és del tot fàcil. Els camps del Parc Agrari del Baix Llobregat s’alimenten d’aigua a través del Canal de la Infanta -amb origen a la Depuradora de Rubí-. En aquest cas, circula a través d’una regadora i abasteix tots els terrenys de Sant Feliu i del voltant. Per poder accedir-hi, cada persona propietària o arrendatària dels camps ha de pagar una quota anual a la Junta de l’organització i és a través d’un viaducte, que connecta la matriu amb el seu terreny, per on l’aigua arriba al camp. Allò que hauria de ser una facilitat es converteix en un generador de conflictes per una gestió deficitària.
Des del Canal de la Infanta, asseguren que hi ha establerts uns horaris d’ús de l’aigua en funció del municipi on es trobi en camp, a excepció del diumenge que és de lliure utilització. Ara bé, els pagesos denuncien que no es compleixen. Puig i Ollé ho qualifiquen d’una problemàtica que s’ha incrementat a mesura que han desaparegut les persones que es dedicaven professionalment a la pagesia; aquests terrenys s’han parcel·lat i llogat a moltes altres persones. Per tant, la quantitat d’arrendataris que volen regar és major, encara que la superfície sigui la mateixa. A això observen que s’hi suma una manca de coneixement al respecte. Una qüestió que s’agreuja quan arriba l’estiu. “Se’n fa un mal ús”, es queixen. Aquesta situació fa que aquells camps ubicats a l’entrada de Sant Feliu, venint des de Molins, tinguin un major volum d’aigua, mentre que aquells situats al final de la ciutat, a tocar de Sant Joan Despí, no els arribi amb la mateixa força que ho fa a l’inici del circuit. Davant d’aquesta problemàtica, pagesos com l’Esteve Mas decideixen regar a la nit. És l’única manera que té d’assegurar que disposarà del recurs hídric pels seus arbres, que només rega dos cops a l’any.
Tal com explica un treballador del Canal de la Infanta, són conscients d’aquesta falta de respecte cap als horaris d’ús i apunten que vetllen perquè tothom segueixi les directrius. Ara bé, els incompliments continuen i neguen que tinguin algun tipus de sanció. Exposa que, a més, la sequera ha afectat perquè hi ha menys quantitat d’aigua, però assegura que hi ha la suficient per a tothom. De fet, a l’estiu també en reben de la Depuradora de Sant Feliu. Tot i que han fet peticions a l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA) per augmentar-ne la quantitat, l’organització prioritza el consum humà. En aquests moments la solució passa, doncs, pel respecte i el compliment dels horaris de rec.
Francesc Canals, que està construint el seu futur com a pagès, en palpa les conseqüències. Centra la seva activitat en les oliveres per produir oli d’oliva i té el seu terreny al Parc Agrari. A causa de la sequera, ha hagut de podar una gran quantitat d’arbres perquè han deixat de produir. Tot i que celebra l’aigua que bombeja el Canal de la Infanta, lamenta que a l’estiu ha de “regar a les 23 h perquè durant el dia no n’hi ha”. Una època en què, per les moltes hores de sol que té el dia, converteix els horts en un dels espais preferits per passar gran part del dia. Critica que aquesta situació implica “venir amb un frontal i obrir el reg, que no és gaire agradable perquè no és accessible”. I, a les 5 h de la matinada, ha de tornar a tancar-lo “per no deixar sense aigua l’altra gent”.
Per la tradició familiar vinculada a la pagesia, té coneixença de com ha funcionat el sistema al llarg dels anys i apunta que el problema rau en el fet que “abans eren cinc pagesos i ara en el mateix tros n’hi ha molts més que han de regar i que la tallen”. Argumenta que, “com que és un corrent, quan un n’agafa, els altres no en tenen”. “D’aigua, n’hi ha, però hi ha tanta gent que no dona per a tothom”, conclou. Recorda que tot i que hi ha un horari d’ús, la manca de civisme i la desconeixença dels horaris fa que s’incompleixi. Mas coincideix amb Canals i reitera que “falta coneixement i educació”.
Mentre que els terrenys del Parc Agrari no depenen únicament de la pluja, els ubicats a Collserola sí que ho fan perquè no tenen cap sistema de regadiu. Els pagesos afirmen que la situació de sequera s’ha percebut amb l’endarreriment del procés que tenen els arbres per produir fruits. Per exemple, en el cas de les vinyes. Així doncs, si bé la problemàtica de la sequera se soluciona parcialment als camps del Parc Agrari pel sistema de rec, en aquells ubicats a Les Grasses o a Mas Lluí depenen íntegrament de la pluja.
Una bateria de reivindicacions també vigents a escala autonòmica
L’aigua no és l’únic entrebanc amb què es troben Francesc Canals i els altres pagesos que s’hi volen dedicar. Tenen molts motius i una protesta organitzada a escala catalana. Unes reivindicacions que venen de lluny i que ara s’han formalitzat sota el moviment Revolta pagesa, creat el 2024. Té l’objectiu de vetllar per “la defensa i el reconeixement de la pagesia”. Es va desenvolupar de la mà del Gremi de la Pagesia Catalana, que va constituir-se el setembre del 2024. Se suma com a entitat paral·lela a la Unió de Pagesos, el sindicat que ha aplegat la gran majoria de treballadors al llarg de la història.
El moviment va mobilitzar-se a gran escala el febrer de l’any passat, quan milers de tractors van entrar al centre de Barcelona i van tallar carreteres com l’AP-7 i l’A-2. Un any després, el febrer del 2025, es va convocar de nou la manifestació perquè van considerar que les demandes no avançaven. Ho van exposar al manifest, que desplegava les demandes en 19 punts: “Després de reunions, mostres de voluntat i canvi de Govern, hi ha reivindicacions que s’han adreçat i d’altres que no”. Tot i que els acords amb el govern han avançat, sostenen que resta molt per fer.
Una de les línies que consideren que encara cal negociar és la desburocratització. Critiquen la gran quantitat de tasques administratives que han de fer els pagesos -per exemple a través de la DUN per registrar les terres-, i la manca de suport per part de les institucions. Un volum de feina que ha anat a més i que insten a regular. Canals és membre de la Revolta Pagesa i se sent afectat per aquestes problemàtiques. Esteve Mas comparteix l’opinió: a banda de la gran quantitat d’hores que passa treballant al camp, ha de destinar moltes altres a les gestions informàtiques. Exposa amb indignació: “A l’estiu, per exemple, arribes a les 22 h a casa, cansat de tot el dia, i m’haig de posar a escriure el nombre de registre, la matèria activa, el nom comercial, el pla de seguretat i més coses”. Una qüestió que genera angoixa i insatisfacció entre el Gremi.
En els documents administratius que han d’omplir han de constar les terres que tenen, l’ús i el tractament que en fan, entre d’altres. A més, els productes que es conreen aquí passen per exhaustius controls amb l’objectiu d’assegurar que no impliquen cap risc per a la salut. D’altra banda, s’importen una gran quantitat de fruites i verdures d’altres llocs. Per exemple, la Unió Europea va establir l’any passat un acord polític per importar productes amb Mercosur, un bloc comercial format pel Brasil, Argentina, Uruguai i Paraguai. Des del Gremi de la Pagesia, es denuncia aquest fet i argumenten que les importacions no passaran per un control exhaustiu per part de la institució europea, com sí que es fan els que es produeixen a l’Estat; el que generarà una competència en la qual sortiran perjudicats als productors locals.
La Unió de Pagesos també s’hi ha oposat. Per part de la Revolta Pagesa, demanen que el Govern espanyol no s’hi impliqui i exigeixen que “tots els productes importats al país tinguin les mateixes exigències i garanties sanitàries que els produïts aquí, ni que s’importi de tercers països quan hi ha estoc de producte en el nostre”.
Rafel Xufré, com a aficionat i persona interessada per aquesta qüestió, explica que això repercuteix en el preu dels productes conreats a Catalunya: “Cal que la fruita, per exemple, es valori. No pot ser que el preu de cost d’allò que hagis conreat sigui un i vingui fruita de fora i estigui per sota”. A causa dels hàbits de consum, i Mas ho ratifica, tenen més èxit els productes importats per l’aspecte que generen els productes químics que porten afegits: “El problema és que la gent menja massa pels ulls”. Xufré defensa, doncs, que cal una regulació de preus i la unificació de les condicions fitosanitàries per a tothom, independentment que sigui de denominació d’origen o d’un altre país.
Unes traves burocràtiques i un control que s’acompanyen d’una manca de suport pels petits agricultors a escala institucional. Canals, que es va formalitzar com a pagès al novembre, diu amb rotunditat que “és literalment impossible començar de zero perquè requereix una inversió molt gran”. Una feina que haurà de fer de manera solitària o amb la contractació de jornalers autònoms per la dificultat que implicat tenir una plantilla fixa. “És dur mentalment. Estàs moltes hores treballant i et preguntes ‘i si no va bé?’”; un somni que requerirà paciència i constància per acomplir.
Relleu generacional? És el gran repte de la pagesia. Esteve Mas prefereix una altra feina per al seu fill: “Prioritzes un estil de vida diferent, que tingui més dies de vacances i que no depengui de si plourà o no”. Els fills tant d’Ollé com de Puig s’han decantat pel sector de la indústria. Xufré relaciona la dificultat de donar continuïtat a l’ofici amb les grans despeses que implica i la incertesa de guanys que genera: “És un ofici que, si no ve de família, és complicat dedicar-s’hi”.
Canals hi és conscient: “Calen solucions que ens ajudin de veritat”. Ara bé, hi aposta. És conscient que és una professió que està “en perill d’extinció i que, si no es cuida, morirà”. De fet, “ja ho està fent”, assevera. Malgrat això, no està disposat a posar punt final. Continuarà posant les llavors perquè continuï aquesta feina que ha unit generacions i per la qual ha lluitat un poble.
