La queixa i la protesta

Ens estem convertint en una societat de malcriats. En el meu temps, un malcriat era un individu consentit, descortès i mal-educat i una infinitat de coses més que ara em semblen exagerades o vanes, així que em conformo amb les que he citat. Per descomptat, consentits, en grau suprem. Ho dic perquè no fa molt em van comentar que a la pista del Centre Catòlic al costat de la Rambla, no es pot jugar a bàsquet perquè un matrimoni que viu als voltants no suporta el soroll dels partits. Ara, fa un parell de dies, els veïns de La Torrassa es van haver de reunir a la parròquia, perquè a un altre veí de la zona el molesten les campanes de l’església dels Desemparats. Auguro que, d’aquí a no res, els veïns dels blocs al costat del Tanatori entre l’Hospitalet Centre i Cornellà, darrere de la barbaritat de la Remunta, demanaran que soterrin el tren perquè és un emprenyament que passin tantes vegades al dia per les vies que tenen a 20 metres. Tot ens molesta, per a tot volem solucions immediates, sempre hi ha algú o alguna cosa a qui llençar-li la culpa de la insatisfacció individual o col·lectiva. 

No dic que no hagi de ser així en moltes ocasions. És més, crec que en massa circumstàncies som tolerants en excés i que hauríem de protestar bastant més. Ara hi ha fins i tot qui matisa sobre la protesta o la queixa perquè al que es tendeix en aquesta societat de consentits és cada vegada més a la queixa i cada vegada menys a la protesta, de manera que et pots queixar des del sofà un munt de vegades, però resulta del tot impossible protestar còmodament assegut. 

La família del Centre Catòlic i els veïns de La Torrassa s’han queixat a l’Ajuntament i l’Ajuntament sembla que ha pres cartes en l’assumpte, segurament perquè entén bastant millor la queixa que la protesta i perquè sembla entendre molt bé que les pistes de bàsquet fan soroll i les campanes sonen a deshora, però li costa més entendre que no es puguin construir habitatges en els quals a penes entra el sol o empadronar a nouvinguts que reclamen drets innats.

El substancial dels exemples posats… i els que vindran, té a veure amb l’acceptació de realitats que ja eren allà quan nosaltres arribem o, tot el contrari, fer de la nostra arribada el principal motiu per a canviar realitats pre-existents. La pista del Catòlic ja era allí quan aquells veïns gemegaires van descobrir que feien soroll, de la mateixa manera que l’església i les seves campanes ja existien quan el veí amoïnador es va anar a viure a la zona. Igual que els veïns dels blocs enganxats a la via del tren ja sabien, quan van comprar aquells disbarats, que el tren no desapareixeria de la nit al dia.

De manera que si no vols molèsties, no et vagis a viure a un lloc on les tindràs, perquè les molèsties ja eren allà abans que tu arribessis. Per a tot hi ha magnituds i és veritat que si et compres un pis al costat del tren és de suposar que no et queixaràs que sonin les vies quan passen els vagons, igual que si et compres un habitatge en una zona inundable, hauràs d’imaginar-te que un dia o un altre trepitjaràs tolls.

Hauràs de compartir, això sí, la responsabilitat. Perquè no és el mateix comprar-te un pis al costat d’una pista de bàsquet que ja era allà quan tu vas néixer, que comprar-te un habitatge en un barranc que es negarà cada vegada que la mare natura es cabregi. La culpa que hi hagi habitatges en els barrancs, és de l’Administració. La culpa que tu el compris, és exclusivament teva.

Deia que per a tot volem solucions immediates. Volem que la pista de bàsquet deixi d’admetre quitxalla perquè fa soroll i ho volem ja i volem que les campanes deixin de sonar quan molesten i no volem que això s’allargui. I volem que una Dana que causa centenars de morts i destrosses extraordinàries, calamitats sense fi i des-proveïments aclaparadors es resolgui en una setmana. I si no es resol, és que ens han abandonat i ens han deixat a la nostra sort. És cert que paguem impostos per tenir un Estat protector, però no és menys cert que les catàstrofes no es poden digerir en un dia. Com que tenim un Estat protector, hi ha qui s’encarrega d’avisar que la catàstrofe s’acosta. Però perquè la catàstrofe passi de llarg cal fer cas dels avisos. I en tot cas, del que cal queixar-se és que els avisos no van arribar a temps, no que el desastre costi que desaparegui.

Així les coses, insisteixo, som una societat consentida i somnolenta, impacient i mal-educada, irresponsable i capritxosa, capaç de reivindicar des del sofà tots els drets però incapaç d’assumir al carrer tots els deures, que vol dir moure’s quan hi ha abús de poder i ocultació de la realitat, mala gestió o negligència i contenir-se quan el món sembla que no respon als nostres desitjos més íntims.

El pitjor que es pot fer és respondre als capricis, perquè respondre als capricis és fer-los inacabables. Avui molesta una pista de bàsquet o una campana, demà molestarà el soroll de la pluja sobre un tendal i demà passat el murmuri dels coloms en una tanca. Seria molt més raonable, i just, no donar permisos d’edificació a blocs com els de Cosme Toda o en zones inundables, però per a això no hi ha Comissions de Mediació ni foteses gestuals. El que compte és el negoci.

Article original de l’Estaca.