Quan es publiqui aquest article probablement la xifra de morts a València superi amb escreix la de 200. Estem davant del rècord espanyol de morts en els darrers vuitanta anys degut a circumstàncies sobrevingudes. Se sabia que podia passar? Els científics, l’AEMET, cinc dies abans ja indicaven que la situació cada cop era més perillosa. Fins i tot, van encertar les precipitacions màximes i la seva localització. Van afinar molt. Jo ho segueixo per Twitter, una xarxa minoritària. Però el dia abans, els noticiers de televisió ja van advertir que l’àrea de Llevant es trobava en perill extrem, assenyalat amb el vermell, el més alt, a l’escala de perills. L’escala és: groc, perill; taronja, molt perill; i vermell, perill extrem.
Però es veu que, tot i advertir-ho als informatius i a les xarxes socials, una part important de la població no es va donar per concernida. I, a sobre, la màxima autoritat en protecció civil, la Generalitat, va fallar estrepitosament. Segur que s’aclarirà el nivell de responsabilitat de cadascú en aquesta catàstrofe. El dia 29 d’octubre Mazón deia públicament a les sis de la tarda que el pitjor de la DANA ja havia passat, justament en el moment en què més alts eren els estralls, i no va ser fins més tard, les vuit, quan es va decretar l’alarma general. Alarma general vol dir que decreta que ningú surti de casa, que tothom abandoni les activitats laborals i acadèmiques i que es protegeixin, que no vagin a buscar els autos als garatges i que tothom abandoni les zones inundables, que se sap perfectament quines són. I comunicar-ho per telèfon mòbil i amb tota l’autoritat de les forces de seguretat. Com a l’inici del confinament de la COVID. És el que fan les autoritats als Estats Units quan ve un huracà.
Crec fermament que la tardança a decretar l’estat d’alarma general no és tant un tema de màxima incompetència com d’ideologia, d’ideologia liberal malentesa. «No hem d’estendre l’alarmisme entre els ciutadans perquè les circumstàncies no estan provades». Però quan van estar provades ja era massa tard. La dreta i l’ultradreta veuen una intromissió en la llibertat dels individus que els arribi un missatge al telèfon mòbil dient. «Queda’t a casa, tanca’t, protegeix-te i, sobretot, no vagis a treure el cotxe del pàrquing». Ja es va veure la reacció histèrica d’Isabel Díaz Ayuso quan es van fer simulacres d’emergència a Madrid amb missatges universals als telèfons mòbils.
També crida l’atenció que gran part dels morts sembla que s’han produït en zones teòricament no inundables i en les quals no hi plovia. Això porta ràpidament a pensar que cal revisar els criteris d’inundabilitat, perquè les gotes fredes seran cada cop més freqüents i més devastadores degut al canvi climàtic, el qual indueix el doble efecte d’escalfar el mar –fins a 32 ºC– i la facilitat amb què es despengen gotes fredes des de l’Àrtic.
Però per a mi resulta meridianament clar que, tot i que s’haguessin fet correctament els procediments d’alerta, estaríem encara davant una xifra de morts considerable. Deia avui JV Boira, en un article a La Vanguardia: “L’acumulació de cotxes destrossats a València és la viva imatge d’un espai articulat sobre el transport privat”.
Per a mi, aquest és el moll de l’assumpte. La catàstrofe de València, on a la seva àrea metropolitana hi viuen 1,6 milions de persones, és el mirall del gran fracàs que suposa la inexistència de cap política pública a l’hora d’organitzar un model de vida que sigui sostenible, equilibrat i que ens protegeixi del creixent perill provocat pel canvi climàtic.
Com és que els valencians tenen tants cotxes? A més de perquè per a molts el cotxe és encara un bé aspiracional, la raó principal és probablement perquè la seva xarxa de transport públic és de segona divisió amb cap possibilitat de pujar a primera a la pròxima dècada. La meitat de l’escassa xarxa de rodalies de Renfe és encara en via única, amb la qual cosa les freqüències fan plorar, o riure. Però, a més, allò que les autoritats valencianes anomenen metro és un sistema ferroviari de molt llarga extensió, amb molt baixa freqüència i amb grans seccions amb via única. És de les coses més allunyades del metro que es poden veure fent un tomb per Europa. La xarxa de tramvies és important, però no té lògica metropolitana.
A l’àrea metropolitana de València, fora de la capital, moure’s en transport públic és francament difícil. El missatge subjacent transmès per les autoritats valencianes durant els quaranta-cinc anys de democràcia és «compra’t un cotxe i no siguis un pringat». Mentre Barcelona, Madrid i Bilbao han aixecat formidables xarxes de transport públic, València no ha fet els deures i s’ha quedat molt enrere, com tampoc, per cert, els ha fet Sevilla.
No ens ha d’estranyar, doncs, que mentre a Barcelona, la meitat de les llars hagin decidit prescindir del cotxe, i a París la xifra de desafectes a l’automòbil arriba ja al 90%, a València i a la seva àrea metropolitana la major part de la població contempli el cotxe com un element de llibertat, en comptes de com la segona despesa de la llar rere l’habitatge. Tant d’amor s’ha tingut a l’automòbil que molts han mort ofegats traient-los del pàrquing.
Però a més de la fallida de la política de mobilitat, es constata també un enorme fracàs en la gestió del territori. ¿Com és possible que milers d’habitatges encara s’alcin sobre terrenys inundables, comprovat en successives inundacions, sabent que quan algun dia plogui molt més del compte, com ha passat ara, les rieres es convertiran en petits Danubis, Roïnes o Rihns arrasant tot el que trobin al seu pas? A València no hi ha hagut, ni hi ha, gestió del territori en funció dels riscos, ni molt menys una política metropolitana que unifiqui les polítiques locals d’urbanisme.
Per increïble que resulti, València no s’ha dotat de cap governança metropolitana, i sense aquesta no hi ha política de transport, ni de gestió del territori, ni de prevenció davant els efectes devastadors del canvi climàtic. Són molts els amics valencians que em diuen: «escolta xiquet, a València patim la conseqüència de la política de campi qui pugui». I jo els crec. Però com que soc un optimista empedernit, espero que aquesta segona lliçó rebuda, després de la COVID, faci que les coses comencin a canviar a València.
