El poble valencià té memòria. Fins i tot les generacions més joves han sentit parlar de la riuà del 1957, amb la xifra oficial de 81 morts –tot i que en van ser més–, i de la pantanà de Tous del 1982, amb huit morts. Sense remuntar-nos tant, el 2019 unes inundacions pel desbordament del riu Segura, al Baix Segura o Vega Baja (la comarca ubicada més al sud del País Valencià, ja tocant Múrcia), ja evidenciaven que el canvi climàtic i les construccions a zones inundables podien portar-nos moltes desgràcies i, sobretot, precisaven d’accions de prevenció i redefinició territorial.
Els que venim de zones de muntanya (Alcoi, en el meu cas), més preocupats pels incendis forestals que per l’aigua, també sabem que les riuades poden ser més letals que els grans incendis. La memòria col·lectiva és present en forma de plaques als carrers dels pobles afectats, de converses de sobretaula i també de creacions literàries com ara la novel·la Els Inútils[Drassana, 2022], un llibre d’Andreu Marco guardonat amb el Premi Lletraferit i que comença precisament amb el rescat de persones a la gran riuà del 57 i la posterior recerca de cadàvers.
Ara tot això deixa de ser memòria i sabem que els efectes desastrosos de la gota freda –el nom popular de la depressió aïllada a nivells alts (DANA)– del dia 29 d’octubre superen les tragèdies que recordàvem gràcies als nostres iaios i pares. Siguem d’on siguem, la majoria de valencians sentim els pobles afectats –Paiporta, Picanya, Sedaví, Benetússer, Alfafar, Massanassa…– com a propis. Antics pobles que vivien de l’horta i que ara tenen una lògica metropolitana que es vincula a tot el país perquè, qui més qui menys, coneix algú d’aquella zona: companys d’universitat, de faena, d’estiueig… A pocs quilòmetres del Cap i Casal, el dolor de la gent de l’Horta Sud és compartit per tot un país commocionat.
Les morts evitables
El xoc inicial només podia deixar lloc a una pregunta: Per què? Els coneguts que tinc a la zona no s’atreveixen a dir que els seus familiars estan bé. En el millor dels casos et diuen que no han mort i que trauen fang de tot arreu com bonament poden. Els serveis d’emergència i els voluntaris narren històries cruentes de cadàvers que apareixen baix dels ponts, als supermercats, als aparcaments… En el moment d’escriure estes línies (el dissabte 2 de novembre per la vesprada), l’última xifra oficial de morts és de 202 persones, més els 1.900 desapareguts segons l’acta del comitè d’emergència destapada per eldiario.es. Tothom sap que la xifra de defuncions creixerà de forma significativa. L’interrogant, desgraciadament, és quants dels desapareguts estan morts.
La pregunta és clara: S’haurien pogut evitar tantes morts? I la resposta ho és més: Sí. L’Agència Estatal de Meteorologia (AEMET) advertia el dimarts 29 a les 7:27 del matí que es preveien precipitacions fortes al sud i a l’est de la Península. Pocs minuts després activava l’alerta roja a l’interior de la província de València, primer, i al sud de la ciutat de València, després. A les huit del matí advertia que les acumulacions de més de 90 litres per metre quadrat podien causar crescudes i inundacions i, poc abans de les nou, ja mostrava els primers carrers anegats a Catadau (Ribera Alta). Abans de les 10, l’AEMET estenia l’alerta roja a tres demarcacions del centre del País Valencià, inclosa la ciutat de València. O siga, l’AEMET advertia del risc des de primera hora del matí, just abans que molta gent isquera de casa per a anar a estudiar i a treballar. Així ho advertia també la televisió pública valenciana, À Punt.
Però el president de la Generalitat, Carlos Mazón (PP), feia cas omís de tot això i a la una, quan el riu Magro ja s’havia desbordat a Utiel, deia que el temporal remetia perquè es desplaçava a la Serranía de Cuenca, un vídeo que ha desaparegut del seu compte d’X. Evidentment, l’aigua seguix el seu camí i va començar a arribar també a pobles on no havia plogut. A les huit de la vesprada, quan moltes de les poblacions ja estaven anegades, la Generalitat va enviar el missatge d’alerta demanant evitar desplaçaments per la província de València, més de mig dia més tard que l’AEMET. Hi ha vídeos clars del desastre, com quan, en ple directe a À Punt, reben el missatge d’alerta mentre a la pantalla hi ha una dona a punt de ser arrossegada per l’aigua o el testimoni d’un afectat a La 1 explicant que va rebre l’alarma quan estava enfilat a un arbre fugint de l’aigua.
La Generalitat no només no va avisar a temps el primer dia sinó que, cometent exactament el mateix error, el dia 31 les autoritats també van esperar a mig matí a demanar a la gent de la província de Castelló que tornara a casa tot i que l’AEMET ja havia fet l’alerta roja a les 9:24 del matí. Els vídeos d’alguns carrers anegats ja circulaven per les xarxes i el País Valencià contenia l’alè veient que la catàstrofe es podia repetir seguint els mateixos patrons. Finalment l’aigua va remetre, per sort.
Després hem sabut altres notícies que agreugen el fet. Per exemple, que la Diputació de València va tancar els seus centres de treball sis hores abans de l’avís que la Generalitat va enviar als mòbils o que, com ell mateix ha reivindicat per X, el secretari autonòmic de Seguretat i Emergències, Emilio Argüeso, es va reunir amb els serveis d’emergències el dimecres a les 11 del matí, un dia i tres hores després del primer avís de l’AEMET.
Enmig de tot això, Mazón va rebre la visita i el suport del líder del PP a nivell estatal, Alberto Núñez Feijoo, el 31 d’octubre. Va aprofitar els micròfons per a atacar el govern espanyol, dient que no havia informat de res; a l’AEMET i a la Confederació Hidrogràfica del Xúquer, com si la informació d’estes institucions no haguera estat en temps, forma i consultable públicament. Mentre molts altres càrrecs polítics populars mantenen un silenci sospitós que aïlla Mazón sembla que el seu cap polític preferix immolar-se amb ell.
Perquè de l’evidència de la mala gestió inicial –i posterior– només es podia derivar un qüestionament directe al president de la Generalitat Valenciana, esdevingut ja una convocatòria de manifestació per a demanar la seua dimissió (el 9 de novembre a les sis de la vesprada davant de l’Ajuntament de València), amb més de 20 entitats convocants, la majoria d’elles de caire valencianista, sindicalista i d’esquerres. Hom podria pensar que és una convocatòria precipitada i per part de l’oposició històrica al PP valencià però el qüestionament es fa palpable a molts pobles afectats i també fora de les nostres fronteres, com s’ha evidenciant amb la portada de Libération del 2 de novembre amb el titular contundent de Les morts évitables o el reportatge de The Telegraph amb el titular Valencia’s governor posed for photos amid flash flood red alerts en què es diu directament que Mazón intenta salvar la seua carrera política.
I l’estat d’alarma? Un poble abandonat
El País Valencià seguix sotmès al caos. La pluja ha remès però el fang és a tot arreu. Membres dels serveis d’emergència vinguts de tot el país expliquen que dediquen hores i hores a traure aigua de baix de ponts, d’aparcaments… D’allà van eixint cadàvers i més cadàvers que encara no han estat comptabilitzats a les dades oficials. Tothom qui ha tret el cap per la zona més afectada coincideix a dir que el que es viu és molt pitjor que el que es pot seguir per les xarxes o la televisió.
Només cal escoltar la desesperació dels alcaldes de la zona, com Juan Ramón Adsuara (PP), alcalde d’Alfafar, que el dia 31, dos després de la riuada, deia a À Punt que encara no havia arribat cap unitat d’emergències mentre alguns veïns estaven a casa amb els cossos sense vida dels seus éssers estimats. El mateix dia, Comissions Obreres denunciava que la Generalitat tenia aturats diversos helicòpters i altres mitjans dels Bombers Forestals, una situació que se suma a altres qüestionaments al govern valencià un cop esclatada la crisi com haver rebutjat el suport del Grup d’Actuacions Especials (GRAE) dels Bombers de la Generalitat de Catalunya, tal com va publicar Nació Digital.
Després han arribat altres polèmiques. D’una banda, la consellera de Turisme, Nuria Montes (PP), demanant amb vehemència que els familiars de les víctimes –“no permetrem que s’hi apropen”– no acudiren a la morgue instal·lada a Fira València, una declaració per la qual ha demanat disculpes posteriorment. D’altra, la contradicció del propi Mazón dient primer que els voluntaris no es desplaçaren a les zones afectades per a evitar col·lapsar les carreteres, en un moment en què els municipis demanaven els suport de tothom, i afirmant després que els voluntaris fan una faena imprescindible.
Quan per fi s’ha formalitzat i organitzat el treball voluntari, moltes de les persones desplaçades per a col·laborar –unes 100.000 en total– han qüestionat el funcionament pel que fa al temps d’espera, haver-los desplaçat a un centre comercial i no tindre consignes clares. Està clar que és difícil saber exactament què ha passat enmig de tanta gent i si realment la Generalitat ha pretès prioritzar l’acció a zones comercials que residencials, però el neguit i el dubte expressat per molts dels voluntaris demostra si més no que no hi ha una comunicació clara i uniforme.
El govern valencià també ha sigut criticat per demanar donatius a mode de fons extraordinaris com si la Generalitat fora una entitat més de les que pretenen actuar sobre el terreny. A tot això cal sumar-li les polèmiques intervencions policials amb casos de multes a voluntaris per haver aparcat malament el cotxe o a persones que rebuscaven als supermercats per aconseguir menjar, aigua o roba després d’haver-ho perdut tot. La Fiscalia ja ha dit que demanarà presó als detinguts per aquests “robatoris”.
Amb tantes evidències de la incapacitat i/o incompetència del govern valencià per a gestionar correctament la crisi, les cares visibles del PP que sí que han fet suport a Mazón han començat a assenyalar el govern central per manca de suport. És clar que el comandament és autonòmic i que la Generalitat podria haver demanat més suport a l’Estat. Ara bé, també és cert que, vist com de desbordat està el País Valencià, el govern espanyol podria haver declarat l’estat d’alarma i prendre el comandament així com reforçar el suport amb més dispositius militars i d’emergències.
Però, tot i que la situació és tan òbvia, el president espanyol, Pedro Sánchez (PSOE), no ha declarat l’alarma i el 2 de novembre, després d’explicar els dispositius dirigits al País Valencià, ha etzibat unes declaracions ben polèmiques: “El govern central està llest per a ajudar. Si necessiten més recursos, que els demanen”. És evident que cal més recursos i això ha despertat el recel sobre moltes persones que viuen la catàstrofe en primera persona, sentint-se desemparades o fins i tot abandonades per part dels dos governs: el valencià i l’espanyol.
Un preu polític i un preu penal?
Arribats a aquest punt i al marge de les disputes dialèctiques de les últimes hores, és evident que Mazón és la persona més qüestionada. La seua hipotètica dimissió serà un preu polític a pagar però, vist el retard en l’alarma i com s’ha gestionat l’emergència especialment durant les primeres hores, sembla clar que hi ha una responsabilitat més que política.
S’obre la porta a una hipotètica via penal en contra del president de la Generalitat Valenciana que hores d’ara no s’ha concretat però ja corre per les xarxes amb la voluntat de buscar adhesions, especialment de juristes. En canvi, sorprenentment, malgrat l’evidència dels avisos de l’AEMET, l’única causa que per ara s’ha obert és en contra de María José Rallo, directora de l’AEMET, per un presumpte delicte d’homicidi imprudent. Al darrere de la denúncia hi ha el sindicat d’extrema dreta Manos Limpias.
Només el poble salva el poble
Amb sensació de desempara i moguts per un dolor profund, la societat valenciana i d’arreu dels Països Catalans i de l’Estat s’ha bolcat en una onada de solidaritat que pren el seu caràcter més emotiu en les imatges de milers de persones travessant el pont per sobre del llit del Túria. Des del primer moment s’han fet iniciatives autoorganitzades com Suport Mutu DANA València o Ayuda Terreta. També entitats com la Creu Roja i els clubs Rotary, entre d’altres, se sumen a les intervencions oficials de serveis d’emergència que no poden arribar a tot.
És així com s’ha començat a reivindicar l’expressió nostrada “només el poble salva el poble”, que, lluny de significar anar per lliure de les administracions –com alguns han intentat significar–, evidencia que allà on no pot (o vol) arribar l’administració hi ha el suport mutu. Eixe “el poble salva el poble” són les persones que rescataven altres persones des dels balcons i també les que cada dia van als pobles afectats a llevar fang, portar aigua, roba i menjar.
Una mirada ambiental
Quan passen els dies més durs de la desgràcia tindrem molt de temps per a pensar. Sempre ha hagut gotes fredes i la memòria col·lectiva del poble valencià ho demostra. Ara bé, el context ha canviat. L’emergència climàtica fa que cada vegada estiguem més exposats a fenòmens meteorològics extrems i, per tant, la DANA que ara plorem pot repetir-se en altres ocasions a molts altres indrets del País Valencià i de la resta dels països mediterranis.
El context també ha canviat perquè, a diferència de la riuà i la pantanà del segle passat, l’entorn metropolità de València està cada vegada més construït. No és que tindre més camps ho haguera evitat però sí que és cert que amb més superfície construïda hi ha menys capacitat de filtratge i, alhora, més llocs per on l’aigua pren velocitat. Saber planificar bé les ciutats ja no respon només a evitar edificar a zones inundables.
No és d’estranyar que després de la riuà del 57 es començara a treballar el desviament del Túria per fora de la ciutat de València. Ara sembla que alguns ho aprofiten per a reivindicar a Franco, obviant coses com que és una obra que van pagar exclusivament els valencians, que es va fer trencant l’horta i les seues pedanies i obrint la porta a fer una autovia pel llit original que es va aturar gràcies a la mobilització veïnal, que va aconseguir fer del llit del Túria el gran parc que és actualment.
Alhora, si les gotes fredes catastròfiques ens poden afectar amb més freqüència, també cal conscienciar la ciutadania sobre el risc i sobre com actuar quan passa: no agafar el cotxe, refugiar-se en zones altes… I, sobretot, cal saber ser preventius i això no només és avisar a temps sinó plantejar-se prèviament si, com passa amb els incendis, s’han de desallotjar barris o pobles sencers per a evitar que després haguem de comptar els morts per centenars.
Memòria col·lectiva
Cantava Raimon que al nostre país no sap ploure. Ara podem afegir-li que els nostres governants no saben governar. Davant de la desesperació i el dol, ens queda créixer com a país. Fins ara la memòria de les catàstrofes del 57 i del 82 ens arribava a molts valencians a través dels nostres iaios i pares. Ara serem nosaltres els que, desgraciadament, podrem dir als nostres fills i nets que l’aigua pot ser més letal que el foc. La qüestió és aconseguir que esta memòria col·lectiva no es queden en comentaris de sobretaula sinó que servisca per a què realment canviem els nostres impactes sobre la natura, la nostra forma d’ocupar el territori, els mecanismes de prevenció i avís i el model d’intervenció quan la riuada ja s’haja produït.
