Començava l’any 2023 i certa histèria individual havia estat propagada a tal ritme que havia esdevingut col·lectiva: confidències entre amics i amigues, converses sobre il·lusions i esperances, tràfic d’informació amb rànquings i càlculs de probabilitat, rumors assenyalant les bondats i les misèries de determinades escoles i, sobretot, por i incertesa. Sí, en poques setmanes començava les jornades de portes obertes.
Les escoles i instituts com aparador
Que les lògiques privatitzadores i mercantilistes a les escoles públiques són un fet ho demostren moltes dinàmiques, desgraciadament, ja arrelades: la gestió gerencial i jerarquitzada, la contractació a dit del personal docent, l’externalització del servei de menjador, neteja i extraescolars, l’externalització de la transformació pedagògica en empreses i fundacions privades, així com una autonomia de centres que ha atomitzat escoles i instituts, ha trencat el treball en xarxa i ha instal·lat la competició ferotge entre elles. Un dels millors exemples són les jornades de portes obertes.
Hem viscut aquest esdeveniment com a mestres de la pública i a inicis del 2023 com a pare i mare, ja fos a la porta de l’escola bressol o al parc infantil del costat. Els nervis i l’angoixa eren aclaparadors. I és normal, perquè estem submergits i gairebé ofegats per les lògiques competitives de la nostra societat. Del mercadeig de les jornades de portes obertes es pot extreure una conclusió clara: per molta gent ha deixat de ser important i imprescindible que tots els infants i joves disposi dels millors centres educatius públics amb les millors condicions materials, sent la llibertat d’elecció la prioritat de pares i mares per garantir que “el millor centre” sigui “pel meu fill i filla”. Encreuem els dits perquè ens toqui la primera opció i li resem a déus que fins aquell moment no reconeixíem perquè no caiguem fins a la tercera elecció. I quan sortim guanyadors saltem d’alegria mentre li diem a qui no ha tingut tanta sort: “Tranquil·la, que a avui dia els barracons són millors que algunes escoles d’obra”.
Hem arribat a l’extrem de veure com es munta una falsa biblioteca escolar a correcuita per a l’endemà ser desmuntada
Però a dins dels centres educatius també ens hi hem capbussat en aquestes lògiques. En una de les escoles on vaig treballar, l’equip directiu va proposar donar ‘el dia lliure’ a l’alumnat més conflictiu perquè les jornades fossin tan plàcides com fos possible. Que ja és curiós, sent una escola que feia de la inclusió la seva bandera. En una altra, la manca d’inversió pública cronificada i el precari manteniment de les instal·lacions provocava que algunes parets caiguessin a trossos, així que córrer a tapar vergonyes amb paper d’embalar de colors, no sigui que no ens escullin. Fins i tot, hem arribat a l’extrem de veure com es munta una falsa biblioteca escolar a correcuita per a l’endemà ser desmuntada.
Un sistema pervers
Les conseqüències d’aquesta competició entre centres poden ser terribles. En un altre centre se’ns va fer una formació sobre ambients d’aprenentatge (imposada des de dalt. Sí, en alguns casos, també ens imposen sobre què ens hem de formar). La majoria del claustre, i fruit del debat, no ho va veure clar i així va quedar. La sorpresa és que el curs següent, l’equip directiu va imposar-ho unilateralment a infantil i cicle inicial per, seguidament, fer-ho extensiu a la resta de cicles. La principal raó era que l’escola referent del barri, l’escola model del Departament, la que rebia premis, la que tenia millor matrícula, també feia ambients d’aprenentatge, “i el que no volem és que ens tanquin a nosaltres una línia d’I3″. Desgraciadament, hi ha casos on les lògiques de mercat han convertit la transformació educativa en això: embolcalls de màrqueting educatiu, modes, imposades des de dalt, deslligats del debat i el treball conjunt, de la cerca de la millora de l’ensenyament i l’aprenentatge i la transformació de la societat.
La competició ho impregna tot i la xacra cada cop és més gran. Inclús entre docents, davant la possibilitat de poder continuar treballant (o no) en el mateix centre, han abraçat aquestes pràctiques. Els espais comunitaris de discussió, anàlisi i construcció col·lectiva s’han trencat i l’objectiu principal implica sobreviure i destacar per sobre dels altres, sense preocupar-nos pel que està passant al costat.
Les famílies van a caçar escoles, però les escoles també van a caçar famílies
Les escoles públiques han entrat de ple en aquesta trituradora amb la necessitat de destacar les seves bonances per sobre la resta d’escoles del barri. Qui editi el millor vídeo, qui faci el millor tríptic, qui sigui més “innovador”, qui tingui els millors números, qui tingui el millor alumne per fer-nos de guia i entendrir-nos els cors, qui utilitzi la millor alumna “triada a l’atzar” per explicar-nos què fan a les aules i ensenyar-nos els seus materials elaborats (els bons, els dolents resten amagats). Qui tingui el paquet sencer, guanya. Perquè les famílies van a caçar escoles, però les escoles també van a caçar famílies, ja que aquesta competició ferotge i aquesta mercantilització també amaga (i mostra) el classisme, el racisme i la segregació existent als nostres barris.
Competir per aconseguir el màxim de clients possibles. I per fer-ho s’han introduït les estratègies pròpies del màrqueting publicitari de grans empreses. Així doncs, la figura del mestre convertit en community manager ja no és quelcom estrany dins dels centres educatius: docents que es dediquen a dissenyar estratègies per mostrar situacions escolars idíl·liques on el que compta són els likes i els follows. Docents encarregats d’estar sempre preparats per immortalitzar qualsevol situació a la qual, després d’aplicar una miqueta de filtre, poder-li treure rèdit a les xarxes socials.
Les xerrades on s’explica el funcionament del centre i les famílies intervenien fent arribar els dubtes i inquietuds han quedat obsoletes. Les xarxes socials parlen per nosaltres i com més etiquetes tingui el nostre centre més atractiu i més ens diferenciarà de la resta: escola verda, magnet, tàndem, lliure, viva, inclusiva, respectuosa, activa, Montessori…, Dubto on pot estar el final d’aquesta llista.
Això sí, una cosa ben clara: no totes les escoles i famílies fomenten això. El problema no són les persones, el problema és el model i el sistema que provoca que aquests mecanismes siguin possibles i que culturalment els normalitzem. En aquest sentit, la LEC (Llei d’Educació de Catalunya, 2009) amb els seus decrets de plantilles, de direccions i d’autonomia de centres, ha estat la responsable del desmantellament de l’educació pública, convertint-la en una màquina de propaganda, burocratització, competitivitat i comercialització. Les escoles públiques poden ser (han de ser) palanques de canvi i de transformació, cal creure-s’ho i apostar per objectius comuns i col·lectius, no individuals i competitius.
Per unes escoles democràtiques i democratitzadores
Comencen les jornades portes obertes de 2024 i els cartells i anuncis inunden els nostres barris. Si tinguéssim un Departament d’Educació que apostés decididament per l’escola pública, democràtica i de qualitat, oferint suficients places públiques en lloc de pagar els privilegis d’uns pocs amb els diners de tots i totes, perpetuant així el negoci dels centres privats-concertats, les jornades de portes obertes serien absurdes, ja que la millor escola pels nostres fills i filles seria la pública del costat de casa. I ho és.
Cal apostar per elles i implicar-nos-hi dins les possibilitats de cadascú. Que la construcció i participació del seu projecte educatiu no vingui imposada des de dalt, sinó que sigui col·lectiva i participativa. Que s’enforteixin els vincles comunitaris a partir d’un treball en xarxa, i no només amb la resta d’escoles públiques, sinó també amb entitats que vulguin involucrar-se, amb l’objectiu de compensar les desigualtats i segregació social existent a la nostra societat i que el lloc i el procés sigui un impuls per una cohesió social ara per ara esquarterada.
Realment unes jornades de portes obertes et permeten copsar l’ideari de l’escola i la seva manera de fer? Potser, un primer pas per acabar amb aquestes dinàmiques corporativistes exigeix acabar (o redefinir) el circ i la farsa en què alguns i algunes han convertit aquestes jornades. Que potser hi ha jornades de portes obertes en els centres d’atenció primària (CAP) de la ciutat per captar el màxim d’usuaris possibles? No volem la millor atenció primària per tots els nostres veïns i veïnes, independentment del barri en el qual viuen? És que no és igual de dramàtic que tanquin una línia d’I3 a l’escola del meu fill com que la tanquin a un altre centre públic del país mentre que les concertades segueixen intactes?
Per sobre de ‘líders pedagògics’ competint entre ells i elles per vendre el seu exclusiu projecte educatiu mentre el Departament d’Educació aplaudeix des de la tribuna, hi ha l’opció meravellosa d’una única jornada de portes obertes en un espai públic on estiguin representades totes les escoles públiques del barri, amb les seves AFA, el seu alumnat i professionals de l’educació, fent valdre l’educació pública i cooperant entre elles i amb un clam compartit: els nostres fills i filles en cap escola estaran millor que en qualsevol escola pública del barri.
L’entrada Jornades de portes obertes: the show must go on! ha aparegut primer a El Diari de l’Educació.
