Fa gairebé deu anys que Joan Faneca i Espinós va deixar de dedicar-se activament a l’actuació. La pulsió gestual ha estat present a la seva vida des de petit, però no fou fins que va començar a implicar-se a l’Ateneu que va descobrir el seu veritable interès pel teatre. Format principalment a l’Orfeó de Sants i l’Institut del Teatre, és un dels cofundadors de la companyia Vol-Ras, pionera i referent en el teatre de gest.
T’has dedicat al teatre de gest, còmic, de mim i pantomima. Com vas acabar especialitzant-te en aquesta modalitat?
Va haver-hi un parell de factors molt determinants. El primer és que el professor que em va dir d’anar a l’Institut del Teatre per estudiar aquest vessant, era el professor de gest. Encara avui, els seus alumnes diem que és el nostre pare pantomímic. L’altre és quan em vaig adonar que amb els textos, la meva memòria coixejava. A més a més, em sentia millor expressant-me corporalment, em defensava bé en l’àmbit gimnàstic i a part m’agradava lluir el meu cos. Però jo en principi volia fer teatre en general, sense etiquetes. Al final, vaig prendre una d’aquestes decisions que et marquen. No sé com hauria estat el meu camí sent actor de text, però amb el que he fet me n’he sortit totalment bé.
Vas ser un dels fundadors de la companyia “Vol-Ras”, pionera en el teatre còmic de gest a Catalunya. Amb quin objectiu la vau crear?
Fer teatre. Els quatre que la vam muntar veníem del departament de Mim i Pantomima de l’Institut del Teatre, i actuar era l’única passió que ens movia. En aquell moment, companyies de gest pràcticament no n’hi havia. Existien els de Tricicle i nosaltres. Érem els únics en fer un teatre diferent, en el sentit que era visual, còmic. Ara, amb el pas del temps penso que si hagués pogut, no ho hauria fet. Perquè comporta molta complexitat crear una companyia des de zero, no només pel que fa al muntatge de les obres, sinó també per les gestions financeres i administratives. Em va treure molt de temps que potser hauria pogut invertir exclusivament a la interpretació.
Creus que hi havia prejudici per aquest tipus de teatre?
Per a la gent de teatre, nosaltres no formàvem part del seu sector. Érem pallassos, i no ho pensaven en el sentit de la professió de circ, sinó despectivament. Ens miraven des de dalt. Va costar una mica, però gràcies a l’èxit de Tricicle i el nostre, ens van acabar considerant intèrprets igual que ells, però vam ser menyspreats durant força temps. La primera vegada que vam poder actuar en un teatre oficial va ser al Romea, l’any 86, i això que havíem començat l’any vuitanta. Abans, no vam tenir la consideració de ser una companyia prou apta per a actuar en un espai com aquest.
En què s’assembla i en què es diferencia dirigir d’actuar per a tu?
Tant per actuar com per dirigir és crucial tenir empatia i entendre la gent. Però diria que dirigir és més còmode que actuar, perquè actuar implica una responsabilitat diària davant del públic, i a vegades el contacte amb l’audiència pot ser desafiant, sobretot si estàs en un mal moment. En dirigir, la responsabilitat passa als actors després de completar la tasca, cosa que fa que sigui menys angoixant, comparat amb actuar. Tot i que actualment actuo poc, l’ansietat abans d’una funció persisteix. Sempre hi ha aquest moment de nervis, d’incertesa, de responsabilitat, de preocupar-te per si ho tens prou assajat, etcètera. Això mai se’n va.
A l’entrevista que et vam fer al número 20 deLa Vall de Verç, el novembre de 1980, et vam preguntar per la salut del teatre català. Quina resposta donaries ara?
Durant l’època franquista, el teatre era molt reprimit i precari, però als anys 80 amb l’obertura es va produir una explosió d’activitat teatral. Tot i això, hi havia poques infraestructures i espais on actuar. A hores d’ara, hi ha molta més oferta i infraestructures millorades, amb més plataformes i teatres equipats. Malgrat això, només un 10-20% dels professionals de les arts escèniques viuen de la seva feina. En aquest sentit, jo diria que ara és pitjor, perquè hi ha més oportunitats que abans, però estan pitjor pagades. A part, com que ara hi ha més competència, els actors han de saber fer de tot: interpretar, cantar, ballar, etc. Abans, si en tenies només una d’aquestes habilitats, ja podies estar col·locat.
Pel que fa a l’esforç institucional per incentivar el teatre, què en diries, tenint en compte que Vol-Ras va haver de tancar a causa de la manca d’ajudes?
Durant la crisi del 2008 i el 2009, el teatre de creació, inclòs el nostre, va patir dificultats. Les administracions públiques van prioritzar les subvencions i els ajuts als teatres i a les infraestructures, deixant de banda les companyies de creació. No estic del tot al corrent de la situació actual, però fa poc vaig llegir sobre dues companyies de creació amb èxit internacional, que reben suport per portar els seus espectacles fora de Catalunya i Espanya. Sembla que això és vist com un prestigi per les administracions culturals, que després no fomenten les iniciatives locals. Per això crec que ara hi ha menys companyies com la nostra que aconsegueixin el mateix prestigi. Sembla que encara es dona més importància a la infraestructura i a l’equipament que a la creació artística, fet que dificulta que noves companyies obtinguin el reconeixement i el suport necessaris.
Quin consideres que ha estat el repte més gran de la teva carrera?
Cada espectacle és un repte, però per a mi, el veritable desafiament de la meva carrera ha estat viure de la interpretació. Quan parlo de viure, no només em refereixo a assegurar el plat diari per a mi mateix, sinó també per a aquells que m’envolten. També aconseguir el reconeixement, no només de la comunitat teatral, sinó també de la meva família, especialment dels meus pares.
L’últim capítol de la teva memòria autobiogràfica es titula “Hi ha vida més enllà del teatre”. Ara que fa una dècada que vas deixar els escenaris de forma activa, què n’extreus al respecte?
Força gent em pregunta si trobo a faltar l’actuació. La meva resposta és que no, perquè tinc altres aspectes de la meva vida que m’omplen. Practico esport, faig activitats amb els meus amics, em dedico als meus nets, passo temps amb les meves filles i comparteixo la vida amb la meva parella. Tot això em fa preguntar: com podia abans dedicar-me exclusivament al teatre, amb la resta d’interessos que tinc? Per això dic que hi ha molta vida més enllà del teatre.
Perfil
Joan Faneca Espinós (Sant Just, 71) va estudiar a les Escoles Nacionals (després Escoles Montserrat) fins al batxillerat. Quan descobreix l’Ateneu col·labora en el Butlletí de la SEAS, en les Festes de Tardor i el Grup Xibeques. Estudia teatre a diferents centres i a l’Institut de Teatre de BCN. Amb alguns companys de curs crea la companyia Vol-Ras, que recorrerà escenaris d’arreu del país i bona part de l’estranger.
Aficions: Lacultura en general, fer teatre i gaudir-ne , la literatura del gènere negre i els esports de pilota i de raqueta.
Un llibre: “Wilt”, de Tom Sharpe
Una cançó: “Always look on the bright side of life”, d’Erik Idle (Monty Python)
Una obra de teatre: “Cyrano de Bergerac”, d’Edmond Rostand
Una pel·lícula: “Ningú no és perfecte”, de Billy Wilder
Un programa de TV: Polònia
