Fins fa tot just un parell de segles, pràcticament un de cada dos infants moria abans d’assolir la pubertat i poder-se reproduir, una proporció molt similar a la d’altres espècies de primats. Aquesta tragèdia universal s’ha suportat amb resignació durant mil·lennis, sense que el coneixement humà ni la medicina hagin estat capaços de posar-hi remei.
A totes les èpoques, en civilitzacions i països dels quals s’han pogut fer estimacions, la taxa de mortalitat dels menors de 15 anys ha rondat el 50%. A les societats de caçadors recol·lectors, un 49%; a l’Imperi romà, un 50%; al Japó medieval, un 48%, i a l’Europa del segle XVIII, un 40% a Suècia, un 45% a França i un 50% a Baviera (Alemanya), segons dades reunides i resumides gràficament per Our Word in Data (OWID). Tot i l’elevat nombre de fills per parella, aquesta enorme pressió evolutiva ha estat una de les raons del lent creixement de la població humana, fins que es va començar a disparar pels vols del 1950.
Una anàlisi de la mortalitat infantil i juvenil de 20 societats de caçadors recol·lectors i de 43 societats històriques, publicada a Evolution and Human Behavior, mostra que el 27% dels lactants no aconseguia superar el seu primer any de vida, mentre que el 47,5 % dels infants no sobrevivia fins a la pubertat. Aquestes taxes de mortalitat infantil, segons destaquen els autors d’aquest estudi, han estat molt similars a les dels micos del Vell Món, i fins i tot superiors a les dels orangutans i bonobos, i possiblement superiors a les de goril·les i ximpanzés.
El 1950, la taxa de mortalitat infantil global era encara del 27%. Però des de llavors el progrés ha estat molt important. El 2020 havia baixat fins al 4%, tot i que amb sensibles diferències entre països. Al grup que tenia millors taxes, com ara el Japó, Finlàndia o Noruega, la mortalitat infantil arribava al 0,3%, mentre que en alguns països africans superava el 10%, segons dades d’OWID. A Espanya, era del 0,4% i a l’Argentina, del 0,8%.
Com passa amb molts indicadors de salut i benestar, el progrés global ha estat enorme des de mitjans del segle XX. A més a més, la millora no s’ha aturat. On avui hi ha els països amb pitjors indicadors és on hi havia els països més avançats fa només unes poques dècades. Fins fa ben poc, pràcticament tots els pares veien morir algun dels seus fills, però aquesta circumstància ja és molt minoritària a nivell global. Amb tot, actualment uns sis milions d’infants moren abans dels 15 anys, més o menys uns 16.000 cada dia.
Conèixer les causes necessàries d’aquest peatge de mortalitat és de gran ajuda per reduir-lo. Un primer pas necessari ha estat la definició precisa dels períodes clau de la infància amb finalitats estadístiques, tot i que encara no els segueixen tots els països, com el de nounat (fins als 28 dies), el de bebè (fins a 1 any) o el de menors de 5 anys. Aquest darrer és molt utilitzat per entendre i poder reduir la mortalitat infantil. Dels 5 milions de morts anuals de menors de 5 anys, més de 2 milions es deuen a infeccions, cosa que suggereix que encara hi ha molt marge de millora amb aquestes malalties. També n’hi ha, per exemple, amb altres causes menors però rellevants: 570.000 morts per asfíxia i traumatismes; 237.000 per accidents i violència, i 97.000 per malnutrició.
La bona notícia és que moltes d’aquestes morts es poden prevenir. Certament, com li agradava dir a l’epidemiòleg suec Hans Rosling, les coses estan malament, però han millorat i estan millor del que ens indueix a creure la nostra inclinació natural al dramatisme i el negativisme de les notícies.
L’entrada Infàncies trencades ha aparegut primer a El Diari de la Sanitat.
