Acaba de morir Ignasi Riera i Gassiot, El Nani. Ha marxat un gran amic del que les lloances oficials oblidaran el més destacat: la seva immensa humanitat, trasplantada jove a El Baix Llobregat i pausadament envellida a Madrid.
Nosaltres vam tenir el privilegi de fer d’introductors vitals del revolucionari que acudia als barris per fer caure el franquisme i, amb la seva immersió, va descobrir que el més interessant de tot era la vida del barri. La lluita contra la dictadura havia de passar primer pel Bar Jaen.
Al costat dels seus amics Vazquez Montalban i Paco Candel va deixar clar que l’existència quotidiana de les dones de fer feina i dels homes de l’autobús “pirata” que els portava cada matinada a la Zona Franca, eren la peça clau de qualsevol canvi de societat. Es tractava de fer possible altres vides vivint la seva vida.
A la Cornellà incorporada a un PSUC-BANDERA que venia de territori poc obrer, el Nani va suposar el personatge superculte, que sempre et donava un got de vi i un llibre, poliglota lletraferit, posant poesia a la supervivència. Per descobrir-ho avui només cal mirar algun dels llibres o dels centenars d’articles que va escriure. Un exemple podria ser “El rellotge del pont d’Esplugues”, premi Ramón Llull de 1984, en el que el final del franquisme passa per un pont que ha estat cruïlla de bona part de les trobades per canviar el món, descrites pels personatges que l’han de creuar. Un de nosaltres, per exemple, és el professor Fúneri que mira d’arreglar vides delinqüents.
Ara que, hipòcritament, el Parlament parla de la protecció de la infància faria bé a recuperar el seu informe parlamentari sobre la pobresa infantil (era el segle passat…). El seu gran esforç va acabar al fons d’un calaix. No era la imatge de Catalunya que havia de circular pels seus passadissos.
No li van donar cap creu, però va ser dels personatges que més van fer pel català. De fet, nosaltres ho escrivim i ho acceptem com a llengua per viure gràcies a la seva ajuda (el nostre primer traductor) i la seva seducció per convertir-ho en llegua de convivència, propietat també dels homes i dones de la perifèria. Potser, el poder no va pair que fes llibres sobre els catalans de Franco o Jordi Pujol.
El home de la cultura va ser, per exemple, l’impulsor del Festival de Pallassos i el record del somriure de Charlie Rivel. Però, no ho va tenir fàcil. Les seves visions no formaven part de les sensibilitats de la política local.
Som hereus en bona part del seu compromís polític, cofois de, sent “quinquis” del Baix, d’haver estat els seus amics. Davant nostre tenim un llibre que a la dedicatòria diu: “els primers amics, quan l’any 1969, vaig aterrar a Cornellà, la primera família meva a la ciutat”.
Els rellotges s’aturen, el temps no. El Nani continua viu, recordat per vides que no necessiten el poder per ser importants.
Maria Carmen Romero
Catedràtica de Literatura (jubilada)
Jaume Funes
Psicòleg, periodista
Tots dos ciutadans de Cornellà de Llobregat
