La Mercè Cardona és membre de l’associació local “Sunday”. Aquesta la formen 5 famílies de la parròquia de Sant Feliu que a partir de 2006 van decidir començar a reunir-se en motiu de les seves inquietuds socials. Així va sorgir el primer projecte del grup:“Equinocci”, un pis assistit destinat a jovent extutelat. Aquest projecte va acollir 9 joves i va durar 8 anys. No satisfets amb la feina feta, van començar un nou projecte el 2019: “La Llar el Pi”, un segon pis assistit, aquest destinat a jovent migrat. De moment ja hi n’han passat 11. Un d’ells és l’Oualid Ait, un noi que assegura que quan s’ho pugui permetre tornarà a Sant Feliu. Ambdós tenen clar que a vegades, per molts que t’esforcis, el sistema (i també la societat) és racista i no facilita les mateixes oportunitats a tothom.
Somrient entra l’Oualid per la porta de casa la Mercè i el rep amb una forta abraçada. Feia mesos que no es veien, però l’afecte entre ells és tangible. Entre els primers minuts de la trobada, abans de començar l’entrevista, també apareix el Manu, el marit de la Mercè, i una de les filles del matrimoni santfeliuenc. També s’abracen. El vincle entre tots està molt cuidat.
“Amb 20 anys vaig haver de sortir de l’alberg sense res”
L’Oualid Ait és un noi marroquí amazic de 25 anys que ara fa 6 anys va decidir deixar enrere el seu poble, Tinerhir, per “venir a buscar un futur millor”. Amb les idees clares i tot un camí per recórrer, l’Oualid es va trobar els tres primers mesos de la seva nova vida a Barcelona en un alberg social a Zona Franca. Ell ja era major d’edat i va venir sol a Catalunya a través d’un Centre d’Estança Temporal d’Immigrants, els coneguts CETI. En aquest cas, l’Oualid va fer la seva petició des del CETI de Melilla. El que havien de ser uns mesos en aquell alberg, van acabar convertint-se en més d’un any a conseqüència de la pandèmia de la Covid-19.
“Amb 20 anys vaig haver de sortir de l’alberg sense res”. L’Oualid començava una nova vida lluny de casa seva sense NIE (Número d’identitat per les persones estrangeres) ni permís de residència. Encara li calien 3 anys d’empadronament i un possible futur contracte de feina. “Tenia clar que volia estudiar i guanyar-me un bon futur; faria el que calgués”. I així va ser.
L’Oualid entra en un programa de Migra Studium, una fundació amb seu a Barcelona, que ofereix a les persones nouvingudes del territori informació, orientació, acompanyament, intermediació i assessorament jurídic. Així doncs, a través d’un dels programes de la fundació va aconseguir estar una temporada amb una família d’acollida. Aquest allotjament va permetre complir al jove un dels seus principals objectius: començar els seus estudis de tractament de productes alimentaris a través d’un CF Grau Mitjà d’Elaboració de Productes Alimentaris. No eren els primers estudis que cursava. Al Marroc l’Oualid havia començat estudis universitaris de Geografia, però aquella situació només va poder durar un any. “Estudiava durant el dia i treballava a un bar durant la nit. Era insostenible, no podia continuar amb aquest ritme i no podia deixar de portar diners a casa”. Des dels 6 anys no ha deixat mai de treballar. Avui en dia treballa com a cuiner a un restaurant molt popular del centre de la ciutat comtal.
Formar part de la fundació de Migra Studium és el que va fer creuar els camins de la Mercè i l’Oualid. Uns camins que sembla que mai s’acabaran de separar.
L’habitatge com a condició d’exclusió social
L’edat d’emancipació dels joves catalans se situa en 29,8 anys, una xifra lleugerament inferior als 30,3 anys de la resta de l’estat, però quatre anys per sobre de la mitjana europea, que és de 26 anys. Així ho conclou el monogràfic de la càtedra d’empresa “Habitatge i Futur”, de la UPF i l’Associació de Promotors i Constructors d’Edificis de Catalunya. L’habitatge és un dels principals maldecaps del jovent i aquest es converteix en una odissea quan es tracta de jovent migrat. “Trobar un lloc on viure per ser de fora és complicat, però encara ho ets més quan ets del Marroc”, lamenta l’Oualid.
“A vegades em fa vergonya dir que soc del Marroc”
En els darrers anys, s’ha plantejat la islamofòbia com una forma de racisme d’estat, amb impactes greus en el dia a dia de les persones. Es considera que aquesta és una manifestació del racisme estructural, que va més enllà dels simples prejudicis socials emprats per justificar les discriminacions quotidianes que afecten aquelles persones percebudes com a musulmanes. És en aquesta circumstància en què les persones que se les associa amb un origen marroquí arrosseguen una motxilla carregada de desigualtats, racisme i estigmes. “A vegades em fa vergonya dir que soc del Marroc”, assegura l’Oualid. De fet, avui en dia encara porta amb ell cada dia el tiquet de tot allò que compra, així com la factura del mòbil. Lamenta que és la manera que té d’assegurar en un registre policial que res del que porta són objectes o aliments robats.
El racisme estructural també té un impacte en l’accés a l’habitatge. En un estat del benestar, aconseguir un habitatge digne hauria de ser una tasca senzilla i assegurada, ja que és un dret reconegut per la Declaració Universal dels Drets Humans. Així i tot, les dificultats per accedir a l’habitatge contribueixen a situar moltes persones en risc d’exclusió social. En determinades situacions, trobar un habitatge adequat i assequible pot esdevenir una tasca gairebé impossible.
4 habitacions, 4 joves, una convivència i un acompanyament
És aquesta situació discriminatòria el que fa a un grup de persones santfeliuenques engegar el projecte Sunday. Aquesta és una entitat que es comença a gestar el 2006 amb unes primeres reunions entre un grup de 5 famílies de la parròquia de Sant Feliu amb inquietuds socials. “Volíem ajudar a persones que no tenien tanta sort com nosaltres”, explica Mercè Cardona, una de les fundadores de Sunday.
Ella i el seu marit, el Manu Andueza, són una de les cinc famílies que van decidir destinar part dels seus recursos i temps a la solidaritat, posant la mirada en els joves, un col·lectiu els quals viuen travessats pels grans problemes del sistema.
Després d’any de converses i reunions, el 2011 arrenca elprimer projecte,l’Equinocci. Les famílies van llogar un pis a un propietari de Sant Feliu i aquest habitatge, a través de l’Associació Punt de Referència, el van destinar l’acollida de jovent extutelat. 4 habitacions, 4 joves i una convivència per encarar un futur digne. 9 joves van poder acollir-se a aquesta incitativa local durant els 8 anys que va durar. “Recordo que va ser un projecte preciós i de molts aprenentatges”, assegura la Mercè. Tant és així, que un cop tancat aquest projecte, el 2019, un dels joves va demanar si es podia quedar ell vivint, assumint el cost total del lloguer. Avui en dia encara hi viu.
No satisfets amb el primer projecte, des de Sunday en volien més i el 2021 n’engeguen un segon. “Veient que l’habitatge continuava sent un aspecte molt precari a la societat, vam decidir tornar a fer un projecte d’habitatge”, explica la Mercè. A més, ho van focalitzar al jovent migrat, “sabent que per aquest col·lectiu la situació encara era més injusta; arriben sense documentació i no poden treballar”. Així va néixer, doncs, Llar el Pi. Mateixa fórmula que el primer projecte: 4 habitacions, 4 joves i una convivència. En aquest cas, però, de la mà de Migra Studium. L’Oualid i tres companys més van ser els qui van inaugurar aquest segon pis.
“Tinc clar que a la que pugui econòmicament permetre’m un pis a Sant Feliu, hi tornaré”
“Nosaltres som els voluntaris que, a part de llogar el pis, els fem un acompanyament setmanal”, explica la Mercè. Sunday ajuda al jovent en tasques administratives, com l’empadronament. De fet, des de l’associació, una vegada els joves han aconseguit la documentació com el NIE o el permís de residència, se’ls convida a marxar del pis deixant l’espai per altres qui ho necessitin. “També sopem una vegada a la setmana tots junts al pis”, afegeix la Mercè. Riuen tots dos recordant com eren aquells sopars quan l’Oualid era un dels joves que vivia a la Llar el Pi. Crear teixits i vincles amb la ciutat és també una tasca que es desenvolupa des de l’associació santfeliuenca Sunday a través dels projectes dels pisos assistits. De fet, durant els tres anys que l’Oualid va viure a Sant Feliu va crear un cercle d’amistats i va formar part d’un club de futbol de la ciutat. “Tinc clar que a la que pugui econòmicament permetre’m un pis a Sant Feliu, hi tornaré”, assegura content el jove mentre mira a la Mercè.
Sunday no va trobar un pis a Sant Feliu pels joves migrats
A diferència del primer projecte (Equinocci), aquest segon pis (Llar el Pi) no va ser tan fàcil trobar-lo. “Amb el primer pis ràpidament vam trobar una persona de Sant Feliu qui ens va llogar una propietat seva”, explica la Mercè. Amb el segon, però, arriben els racismes i les discriminacions.
“Fins a 15 pisos a Sant Feliu van negar-nos el lloguer perquè aquest anava destinat a jovent migrat”
Segons la Constitució espanyola, una persona no pot ser discriminada per raó d’origen. A més, la prohibició en l’accés està regulada en la Directiva europea 2004/113/CE, però la realitat és que aquestes discriminacions són quelcom habituals. “Era un context polític i social on les mirades es van posar molt sobre els joves migrats no acompanyats. Fins a 15 pisos a Sant Feliu van negar-nos el lloguer perquè aquest anava destinat a jovent migrat”, denuncia la Mercè. No era problema de dines, no era problema d’espai, era problema de racisme. “Fins i tot quan a vegades ens acceptaven un pis i teníem data d’entrada, si dèiem que era per 4 joves migrats, ens deien que no a últim moment”. Finalment, el grup va decidir acudir a la Fundació AFMA, la qual va comprar un pis a la ciutat, permetent així a Sunday llogar-lo i poder destinar-lo a Migra Studium i el jovent migrat.
Tant l’Equinocci com la Llar el Pi són iniciatives solidàries necessàries, però aquestes entreveuen la manca de polítiques que hi ha que emparin als joves en situació de vulnerabilitat. “L’administració els protegeix fins als 18 i a partir d’aquí s’han d’espavilar”, denuncia la Mercè. A més, “aquestes ajudes o polítiques a les quals es poden adherir no arriben per canals oficials”. De fet, l’Oualid assegura que quan va arribar a Barcelona, es va assabentar que podia anar a demanar sostre a l’alberg de Zona Franca “perquè uns companys que vaig conèixer m’ho van explicar”. La por a quedar-se al carrer, sempre ha fet que busqués recursos per tirar endavant. “Els que hem estat pisos assistits com els de Sunday sabem el valor d’aquestes oportunitats, hi ha molts joves com nosaltres que estan vivint al carrer”. L’Oualid té clar que sense haver passat per la Llar el Pi el procés de construir un futur digne hagués sigut molt més lent.
La Mercè abans d’acabar amb l’entrevista té clar que vol demanar més vinculació de la societat i l’administració cap aquests problemes socials, que ens semblen llunyans, però travessen totes les nostres realitats i entorns. “En un context on arriben noves lleis d’immigració més dures no n’hi ha prou amb un projecte com el nostre”. Demana més implicació política i social.
