Era el 1972. La televisió transmetia encara en blanc i negre. Primer pla: les càmeres apunten, primer a les cames i després, per més de 20 segons, als glutis de les futbolistes.
Una veu masculina narra el partit de futbol femenil d’Espanya contra Itàlia. Posterior al joc, un reporter pregunta a algunes, a qui se’ls veu als vestidors: “Vostè es casaria amb un futbolista?”, “Vostè sap cuinar?”
En aquest vídeo de rtve.es (disponible a https://bit.ly/3eTnSG9), el narrador comenta: “No, no cregui que és cosa de broma. Elles es concentren i tot. Les espanyoles, serà per allò de jugar contra Itàlia, mengen macarrons; les italianes cultiven el naip”.
A les dues escenes, a les futbolistes se’ls cobreix, periodísticament parlant, des d’una mirada patriarcal; primer, com a objecte, visualitzant-ne el cos, més que el joc. Un segon narrador dóna a entendre que elles sí que pensen.
Han passat 50 anys d’aquella transmissió i els partits de futbol femení segueixen tenint poca cobertura i minimitzant la feina esportiva de les dones, contrari al que passa amb el futbol varonil. Així ho demostra, si més no per al nostre país, l’Informe Final del Primer Observatori de Mitjans Esportius a Mèxic 2021.
A l’estudi elaborat per l’organització “Somos Versus” i que dirigeix la comentarista esportiva Marion Reimers, en analitzar el contingut de les notícies emeses per vuit mitjans esportius d’abast nacional (El Gràfic, AIXÒ, Ovacions, Canxa, Migtemps, Rècord, TUDN i Aristegui (Esports), es va trobar que “les dones apareixen molt menys nomenades, i usualment [són] assenyalades com a acompanyants en la vida personal d’esportistes homes, no com a atletes”.
De 9,964 notes analitzades, a penes 7% parlen sobre dones o sobre atletes femenils, mentre que el percentatge d’homes nomenats és més gran del 85%, tant en notícies ordinàries com en portades i primeres planes. Dit d’una altra manera: de cada 10 notícies revisades, menys d’una va tractar sobre alguna dona, mentre que els homes apareixen 10 vegades més representats als articles periodístics”.
Durant la presentació de l’Informe, Reimers va dir que la informació sobre el futbol femenil no és benvinguda als mitjans de comunicació. “A ningú ens agrada que ens diguin que tenim una piga molt lletja que possiblement sigui cancerigena a la cara, però si no ho atenem i no ens mirem al mirall, indubtablement estarem cada vegada pitjor”.
La periodista Ana Cruz Manjarrez, que va coordinar la investigació, va explicar que aquest treball va néixer perquè buscaven informació sobre les dones a l’esport i “no hi havia setmana que algun gran esdeveniment de l’esport femenil no estava en cap mitjà” i quan es consignava, “a vegades el fet estava sense el nom de les atletes”.
Ana Paola López Irigoyen, un referent en el futbol femenil mexicà, va fer èmfasi que: “Una, com a jugadora, veu que moltes de les coses no hi són (als mitjans). O quan decideixen parlar de tu, no ho fan o no se centren en el teu rendiment esportiu. Com a anècdota personal, la primera nota que jo vaig veure de mi a la pista va ser per una cosa de traveta”.
El que explica López Irigoyen fa semblar que la situació no canvia per a les futbolistes; per exemple, al vídeo del partit d’Espanya contra Itàlia (1972), que es va transmetre per rtve.es, el narrador esmenta: “De vegades no se sap si estem en un partit de futbol, en una exhibició de ballet o en un ostentació de tarascades”.
Per part seva, el director del diari esportiu ESTO, David Segoviano Ramos, explica en entrevista per a aquest reportatge que a Mèxic les televisions no donen cobertura periodística al futbol femenil, “ni tan sols els equips que tenen els drets”. Tot i això, al diari que dirigeix, “des de fa tres anys donem portada a la lliga femenina”.
El futbol femení encara “no és negoci” als mitjans
“De moment, aquí tenim un altre futbol, encara que ahir a Còrdova, a causa del mal temps, amb la recaptació no n’hi va haver prou ni per pagar l’esparadrap”, es narrava en aquell partit d’Espanya contra Itàlia. A 50 anys d’aquell episodi que es va registrar a milers de quilòmetres del nostre país, se segueix pensant que el futbol femenil no és negoci, i per això les futbolistes no tenen salaris, no es respecten els seus drets ni molt menys tenen temps a la televisió o —en general— als mitjans de comunicació, reconeixen experts.
Reimers explica que el periodisme esportiu travessa per una lògica mercantilista, capitalista i utilitarista, on allò que no ven no funciona. Als mitjans de comunicació “no hi ha una claredat de què és a què s’ha d’aspirar, quin és l’objectiu del mitjà de comunicació, quins són els resultats que ha de lliurar”.
Això fa que “això moltes vegades es percep com una mena de caritat, i per això diuen (en les redaccions): ‘Bé, donarem xanç a les noies. Avui va estar el dia mig lent”, i això no té a veure. Les voluntats són molt boniques, però s’hi han de veure reflectides”.
La comentarista esportiva critica la “lògica” que el futbol femení no ven, “per descomptat que no ven, perquè si el partit es transmet divendres a mig dia, no ho veurà ningú, i si les butlletes són inaccessibles perquè (oblida’t del preu) no estan a la venda, no hi ha gent que el vagi a veure”.
“Si jo vull comprar-me la samarreta de la meva futbolista favorita i vaig a la botiga i la samarreta no hi és, com alimentaré aquesta lògica mercantilista, utilitarista i capitalista?”, qüestiona Reimers.
Per la seva banda, Segoviano Ramos explica en entrevista que el futbol femenil ha avançat molt i és un negoci que està en procés de formació.
A El camí del canvi. Informe d’avaluació comparativa de la FIFA: futbol femení, la Federació Internacional de Futbol Associació dóna a conèixer que el panorama de les retransmissions del futbol femení es troba encara en una fase relativament primerenca tant des del punt de vista de xifres de visionat com financerament en termes de valor daquests drets.
A més, esmenta que els ingressos en concepte de retransmissions representen, de mitjana, només el 6 per cent dels ingressos totals d’un club i el 18 per cent d’una lliga, molt menys que al futbol masculí. Aquestes xifres subratllen que aquesta font d?ingressos constitueix una oportunitat de creixement per al futbol femenil”.
Es pronostica que el futbol femenil a Mèxic creixerà uns cinc o deu anys. De moment, els únics estadis que omplen, cada vuit dies, són els equips de Tigres i Monterrey, perquè estan lligats a la lliga varonil; és a dir, són dins del paquet de l’abonament, diu Segoviano.
Afegeix que Chivas, durant tot un torneig tenia entrades de tres i cinc mil assistents per partit. No és mala entrada, però continua sent un número baix. A això cal afegir-hi que no els obren els estadis i segueixen jugant a pistes d’entrenament
Per exemple, explica Segoviano, l’expresident de l’equip Pumas ha dit que no obre l’estadi de Ciutat Universitària perquè això costa de 120 a 150 mil pesos. Són uns diners que difícilment poden recuperar, perquè entren mil persones gratis, les quals no consumeixen cervesa, no compren la platja; a més, han de pagar personal del sindicat, de seguretat i de protecció civil.
El repte és que el futbol femenil sigui sustentable, però és complicat, perquè això no ho ha aconseguit ni el varonil, amb cinc anys de victòria. Últimament hi ha hagut notícies que a països com Espanya els salaris de les futbolistes es comencen a igualar amb els dels homes, o almenys són millors pagades, d’acord amb els experts en periodisme esportiu.
A Barcelona, ??Espanya tenen la catalana Alexia Putellas, que guanya 130 mil euros l’any —la millor jugadora del món—, i Robert Lewandowski, el polonès que acaba d’arribar al’equip de Barcelona, ??considerat un dels millors davanters del món. Ell guanya 23 milions d’euros l’any, diu l’editor de l’ESTO, Alfonso Morales.
A Mèxic, el futbol femenil continua sense ser un negoci per a les empreses. Aquest esport està en procés de formació. “Ha avançat en molts temes, des del salarial fins a la qualitat de futbol, ??però en molts dels nivells continua sent amateur”, coincideixen els periodistes del diari esportiu entrevistats.
Morales afegeix que d’acord amb l’informe El camí del canvi, el 80% dels clubs a Mèxic no són rendibles; és a dir, només cinc dels 18 equips són financerament sustentables. El reporter de l’ESTO, Rubén Beristain esmenta Tigres, Monterrey, Chivas, Amèrica i Pachuca.
Les esportistes com a font informativa
L’expresentadora de Fox Sports, Marion Reimers, explica que les dones esportistes figuren poc com a fonts informatives: “Si hi ha una nota sobre esport femení, serà consultada a un home perquè validi aquesta informació, i això segueix alimentant l’estereotip de que tenim poca credibilitat, poc coneixement i que la nostra veu a l’esfera pública val menys”.
Això és important, perquè “veiem un món representat a la televisió o als mitjans esportius on les dones no existim, en què les dissidències no existeixen; per tant, seguirem pensant que no formem part de la narrativa popular, i això ens tanca horitzons professionals, com ara la possibilitat de ser periodista, futbolista, entrenadores o dirigir un mitjà de comunicació”.
A les conclusions de l’Observatori de Mitjans Esportius a Mèxic 2021, es puntualitza que els mitjans esportius no només exerceixen exclusió assignant menys espai a les dones que als homes, sinó que aquest espai es troba carregat d’estereotips de gènere que reforcen les visions que cultural i socialment s’esperen sobre el comportament i les característiques de les dones.
A més, una de cada quatre notes sobre esport femení reforça estereotips de gènere, en invisibilitzar el nom de les atletes, en presentar-les com a propietat d’un home o en utilitzar un llenguatge condescendent, quan es parla dels èxits d’atletes dones, esmenta l’informe de l’Observatori.
Afegeix que en una de cada tres portades apareix una dona com a protagonista, i les fotografies presenten molta més sexualització que les dels homes.
Els esports continuen altament dividits per sexe, per la qual cosa la major part de les disciplines considerades històricament com a “masculines” segueixen sense admetre dones, deixant-les relegades a la representació en esports considerats femenins, per ressaltar trets típicament associats amb les dones, com la gràcia o la feminitat, demostra la investigació.
Fotografia de Marion Reimers
Opten per l’estudi i passa a segon lloc el futbol
El futbol femenil ha avançat a passos de gegant, però encara les jugadores no en poden viure. A Mèxic, elles opten per estudiar una carrera professional alterna per tenir assegurat el futur econòmic; contrari als homes, que sí que poden viure amb el seu salari com a esportistes i amb estudis de nivell educatiu de secundària.
D’acord amb informció difosa per AIXÒ, les futbolistes mexicanes que han conclòs la seva llicenciatura o mestratge són les següents:
Jugadora – Equip – Título – Desireé Monsiváis – Rayas – Maestría en Ingeniería; Cristina Farral -Tigres- Maestría en Finanzas; Ofelia Solís – Tigres – Maestría Organización Deportiva; Dinora Garza – Pumas – Licenciatura en Ciencias del Ejercicio;Valeria Valdez – Rayadas – Licenciatura en Artes Visuales;Eva González – América – Licenciatura en Criminología; Mariana Cadena – Rayadas – Licenciatura en Diseño Industrial: Alejandra Sorchini – Necaxa – Licenciatura en Arquitectura: Daniela Calderón – León – Licenciatura en Comunicación
El diari esportiu també va reportar quines dones futbolistes continuen amb els estudis:
Jugadora – Equip – Títol –Mònica Flors -Ratllades- Màster en Nutrició : Nicole Pérez -Ratllades- Ciències de la comunicació: Katty Martínez -Amèrica- Odontologia: Maria Yokoyama -Pumes- Comptateria Pública:Jacqueline Ovalle -Tigres-Organització Esportiva
Rubén Beristain fa un recompte de com el 2017 hi havia 300 futbolistes i avui en són 180. Les que van marxar van decidir abandonar aquest esport perquè no tenien suport i no els aconseguia el sou. Les pioneres rebien sous baixos i això les va impulsar a estudiar una carrera universitària.
Segoviano afirma: “l’avenç que va tenir la lliga femenina en cinc anys, la masculina ho va tenir en 40 anys”. El futbol masculí a Mèxic té 100 anys i va ser fa les dècades dels 60 i 70 quan es va començar a professionalitzar. És quan “es comencen a pagar sous alts”.
Futbol femení mexicà: al pati del darrere
Les dones han estat i segueixen al “pati del darrere”; per exemple, a elles no se’ls pagava transport ni alimentació i havien de jugar a pistes d’entrenament, cosa que no passa amb els homes, esmenta el periodista Alfonso Morales.
S’argumenta que als equips femenins es mantenen moltes mancances tècniques, parlant estrictament a nivell esportiu. No és que les futbolistes no siguin bones; més aviat, no van tenir la formació que sí que hi ha per als equips masculins, comenta Segoviano Ramos.
La lliga femenina tot just va començar amb la Sub20, una categoria de formació, i és difícil per a elles, perquè s’han format al barri oa l’equip de la quadra; és més, ni tan sols a nivell universitari, explica el directiu del ESTO.
Contrari al que passa amb les jugadores estadunidenques, continua, moltes que van arribar al principi de la Lliga MX Femenina venien dels Estats Units, estaven sortint de la universitat o jugaven a la preparatòria. A la tècnica es nota molt. Si vostès veuen un partit de Tigres contra Mazatlán o contra Cruz Azul, la diferència és abismal tècnicament.
Diu que originalment les seleccions estaven armades, bàsicament, per jugadores mexicoamericanes, d’universitats i preparatòries dels Estats Units i que jugaven de manera regular, però no professional.
En aquest context, hi va haver casos aïllats, com el cas de l’exfutbolista Maribel Domínguez, acota Segoviano. Se la coneix com a Marigol, per ser la golejadora més important de la selecció nacional femenina de Mèxic; fins i tot, la FIFA la va considerar com la sisena millor jugadora del món. Al seu compte de Twitter , la @LigaBBVAFemenina explica que Domínguez “no necessita presentació, és una històrica del Futbol Femení a Mèxic i a la Selecció de Mèxic”.
Actualment, les dones no tenen oportunitat de ser directores tècniques dels equips femenins, perquè aquests llocs estan ocupats pels homes. Novament, Segoviano assenyala que això és un tema de formació que depèn dels clubs.
“Són noies valeroses, enèrgiques, simpàtiques i potser aviat, també siguin golejadores”. Aquesta és una frase d’aquell partit que es va transmetre el 1972, però actualment se segueixen usant aquests termes per presentar les futbolistes, sense valorar o narrar la seva capacitat en el terreny de joc.
Aquest reportatge forma part del projecte “Les dones futbolistes i els drets humans laborals. Una mirada rumb al Mundial 2026”, de la Xarxa de Dones Sindicalistes.
Reportatge original de La Independent.
L’entrada Elles no esperen de l’esport tota la seva història, per això van a la universitat ha aparegut primer a Catalunya Plural.
