Fa unes setmanes vam rebre a la seu del Pla Estratègic Metropolità de Barcelona (PEMB) una delegació amb representants de diverses instàncies de govern de Turquia. La setmana següent d’aquesta trobada, casualment, jo mateix vaig tenir l’oportunitat de participar en un congrés que se celebrava a Istanbul. Em va cridar l’atenció que en ambdues ocasions se’m va formular la mateixa pregunta: us genera conflicte el fet d’utilitzar el nom de Barcelona quan us referiu no només a la ciutat, sinó també al seu entorn metropolità?
Que la pregunta vingués en els dos casos de veus turques es pot entendre perquè aparentment allà no existeix ara mateix aquest dilema: Istanbul, per exemple, ja fa anys que és una ciutat que abasta el que podria considerar-se el conjunt d’una metròpoli que avui compta amb gairebé 16 milions d’habitants i, de fet, el seu govern local és l’Alcaldia Metropolitana d’Istanbul. L’actual alcalde, per cert, el socialdemòcrata Ekrem İmamoğlu, va ser empresonat el març passat pel règim d’Erdogan, al qual s’hauria d’enfrontar en les properes eleccions nacionals.
La qüestió és que en aquests intercanvis, quan per explicar la nostra feina els vam projectar als nostres interlocutors un mapa on es mostren superposats els límits del municipi de Barcelona, de l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) i de la regió metropolitana de Barcelona, immediatament els va venir al cap el conflicte que la confluència de totes aquestes etiquetes “de Barcelona” pot representar.
He d’admetre una certa sorpresa, perquè normalment les preguntes que ens fan solen tenir més a veure amb la complexitat d’establir uns límits a allò que anomenem metròpolis o amb les previsibles dificultats de coordinació entre ens administratius. Però, sobre el nom?
Doncs, certament, és un tema que no tenim gens resolt. I que, si hi volem aprofundir, presenta tres derivades, cap d’elles exempta de polèmica: el nom de l’espai físic, el nom de les divisions administratives i, si és el cas, de la institució de govern corresponent i, finalment, el nom que li dona identitat a tot plegat.
Anem per parts. I atenció, perquè el que segueix, tot i ser una versió molt simplificada del tema, és digne d’un trencaclosques que us podeu prendre com a passatemps estiuenc. Agafeu paper i llapis i aneu fent-vos un esquema.
Les mil i una formes de l’espai urbà
Si parlem de l’espai físic hem de tenir en compte, d’entrada, que no existeix cap definició universalment acceptada de “ciutat”, fins el punt que l’agència de Nacions Unides per a les ciutats, UN-Habitat, en una interessant publicació titulada Què és una ciutat?, es conforma amb recomanar que cada estat estableixi els seus criteris, però que siguin almenys unificats dins del propi país.
Encara més obert és el concepte “metròpolis”, tenint en compte que els principals diccionaris en català, castellà i anglès simplement les defineixen com la ciutat principal d’un estat (afegint, en el cas anglès, que es tracta d’una ciutat molt gran). Tenint en compte la relativitat del concepte “ciutat”, acotar quan té sentit parlar de metròpolis i quan no esdevé un exercici significatiu d’arbitrarietat.
La cosa es pot complicar encara més, ja que en molts casos es fa referència a una àrea metropolitana, normalment per designar un continu urbà de gran extensió, i a una regió metropolitana quan ens referim a un territori que sol ser encara més extens i que combina espais urbanitzats interconnectats amb espais oberts.
Ciutat, àrea metropolitana, regió metropolitana… Noms als que podem afegir els de “conurbació”, “aglomeració” i una àmplia varietat de termes més o menys acadèmics o més o menys sofisticats que tot i així no acaben de conformar una guia prou clara per diferenciar morfologies urbanes.
En qualsevol cas, sigui ciutat o metròpolis, parlem sempre de variants sobre una realitat conformada per un territori altament urbanitzat, amb un gran volum i concentració de la població, amb una activitat econòmica predominant deslligada de l’explotació directa dels recursos naturals i que aglutina totes les funcions i tots o la major part dels serveis que faciliten la vida quotidiana de qui hi resideix.
Nota al marge. Les dificultats terminològiques no acaben aquí, donat que també genera conflicte la manera com anomenem el que no és considerat urbà. Entre nosaltres sembla haver-se imposat en els últims temps, no sense controvèrsia, el terme genèric de “territori”. Però en altres moments s’ha parlat de “rerepaís” o simplement de “país”. Referir-se al “món rural” o a “comarques” ja ha quedat desfasat, sigui per excessivament simplificador o per endevinar-s’hi connotacions pejoratives.
El trencaclosques administratiu
Passem a la segona derivada, la de les divisions administratives i les institucions de govern que les gestionen, si és que existeixen.
Aquí destaca molt clarament el municipi, una divisió administrativa pràcticament universal i que tradicionalment ha concentrat les altres dues derivades, de tal manera que l’associació entre municipi i ciutat forma part del nostre imaginari amb tal força que ens costa molt dissociar els dos conceptes.
Hi té molt a veure l’administració que el gestiona, l’ajuntament, i el fet que cada quatre anys escollim de manera directa a les persones que ens hi representen i que, al seu torn, escullen l’alcalde o alcaldessa. Aquest vincle democràtic té un gran efecte sobre l’aspecte identitari. Per a la majoria de nosaltres, el nostre municipi és la nostra ciutat, i a l’inrevés.
Probablement per aquest motiu resulta tan difícil d’acceptar el fet metropolità: encara que visquem al mateix carrer, anem a comprar al mateix mercat i ens trobem a la mateixa biblioteca, si la veïna de la vorera del davant es troba en un altre terme municipal, considerem que pertany a una altra ciutat. El factor identitari passa per davant del territorial i el funcional.
Tot i així, la creació de l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) l’any 2010 ha posat sobre la taula de manera més clara una realitat metropolitana que comporta la relativització de les fronteres administratives en posar precisament per davant la funcionalitat de l’espai urbà. No deixa, però, de provocar un efecte similar d’identificació entre metròpolis (espai físic) i àrea metropolitana (divisió administrativa i institució). No és un vincle tan fort, però, com en el cas de la ciutat amb el municipi/ajuntament, donat que l’AMB no es conforma per elecció directa i encara és un ens percebut com a llunyà, quan no desconegut, per gran part de la ciutadania.
Traslladem-nos ara més enllà dels límits que abracen els 36 municipis de l’AMB. Entrem en un nou espai que, juntament amb l’anterior, conforma la Regió Metropolitana de Barcelona (RMB), denominació vinculada en el present a l’àmbit de les set comarques que abasta el Pla Territorial Metropolità de Barcelona de l’any 2010, però que es troba en discussió des de la modificació del mapa de les vegueries (nova divisió territorial creada per l’Estatut d’Autonomia de Catalunya del 2006). Resulta que dues de les set comarques de l’original vegueria de Barcelona, equivalent inicialment a l’RMB, van passar a la novíssima vegueria del Penedès (2017). D’altra banda, la vegueria, com la regió, és una delimitació administrativa sense institucions de govern pròpies. Una situació que canviaria en el cas de fer-se efectives les disposicions estatutàries, ara suspeses per acció del Tribunal Constitucional.
Cal fer notar que els dos àmbits metropolitans (AMB i RMB) han rebut altres noms al llarg del temps. Per exemple, entre els anys 50 i 70 el que avui és àrea metropolitana s’anomenava comarca (d’aquí el Pla Comarcal del 1953), mentre que el nom d’àrea s’aplicava al que avui anomenem regió, que també en algun moment es va identificar administrativament com a Regió I. “Gran Barcelona” ha estat igualment una locució utilitzada esporàdicament, però que sembla agradar més als mitjans que a les institucions o a la ciutadania.
Per completar el panorama, comptem des del 2023 amb una Associació de Municipis de l’Arc Metropolità de Barcelona, que aplega 10 municipis metropolitans, però de fora de l’AMB: 7 capitals de comarca i 3 amb un pes específic en termes demogràfics o geogràfics. La seva funció fonamental és actuar com a lobby per reduir les disparitats en la capacitat d’actuació d’aquests municipis respecte la dels que es troben sota l’aixopluc de l’AMB.
Municipis, comarques, vegueries, àrea i regió metropolitana, arc metropolità… També hi podríem afegir aquí el centenar llarg de mancomunitats, consorcis i altres institucions creades al llarg del temps i que, amb major o menor èxit, es dediquen a la prestació de serveis a la ciutadania alhora que compliquen la vida a qui vulgui entendre com funciona realment el nostre país.
Identitat local: d’on és vostè?
Entrem ja a la tercera derivada, la de la identitat, amb un nom que en tot aquest territori del que estem parlant destaca clarament sobre la resta: Barcelona. El nom del cap i casal, omnipresent en les diferents denominacions de tot allò que vagi més enllà del seu propi terme municipal, i que va atiar la curiositat de les nostres col·legues turques.
És evident que el nom de Barcelona té la força i la legitimitat històrica per ser present en les configuracions territorials que continguin el seu terme municipal, és a dir, en les diferents formes que adquireix el fet metropolità. Però també es constata que l’esmentada simbiosi ancestral entre ciutat i municipi, unida a una malfiança sobre unes suposades pretensions expansionistes barcelonines, genera força anticossos.
Recordo que quan l’any 2020 vam anar a visitar els alcaldes i alcaldesses del que avui és precisament l’Associació de Municipis de l’Arc Metropolità de Barcelona per convidar-los a participar en el procés “Barcelona Demà” i els vam preguntar si se sentien còmodes col·laborant sota aquest nom i amb un logotip que jugava amb una B expansiva. I la resposta generalitzada va ser que cap problema, que eren conscients del pes del nom de la capital catalana, sobretot de cara enfora.
Però, fidels al que seria l’esperit fundacional de l’associació, també van manifestar que calia que Barcelona, amb el seu ajuntament al capdavant, assumís al seu torn la responsabilitat d’aquesta influència sobre l’entorn i l’escoltés i el tingués en compte a l’hora de prendre determinades decisions.
Ja no parlem quan les relacions entre ciutats/municipis que es teixeixen en l’àmbit metropolità s’estenen progressivament i allò que porta el cognom de Barcelona tendeix a apropar-se a les dimensions, sobretot demogràfiques, de Catalunya. Perquè, on acaba la regió metropolitana de Barcelona i on comença la Catalunya-ciutat?
Aquest debat eternament pendent, que tanta por fa entomar a les forces polítiques mentre que entitats com Fem Vallès fan mans i mànigues per activar, també té un transfons terminològic que el desincentiva. Bé ho sabien els qui, en oposició al moviment independentista en els moments fundacionals del “procés” van encunyar el provocatiu topònim Tabàrnia, tractant de confrontar el gruix de la realitat urbana catalana (els entorns de Barcelona i Tarragona) amb una presumpta “Catalunya catalana”.
Potser, per suavitzar el pes de tanta “Barcelona” en el nomenclàtor es podria rescatar per a designar la metròpoli barcelonina la denominació “Barcelonès”, tenint en compte que la comarca, un cop desposseïda del seu òrgan de govern i inclosa en la seva totalitat dins de l’AMB, ha perdut la seva presència pública.
A canvi, Barcelona podria seguir sent la bandera cap a l’exterior. En això, com hem dit, sembla haver-hi acord (sempre i quan es faci un tàndem equilibrat i respectuós amb Catalunya) i respondria a la pràctica popular. Moltes vegades hem sentit com a argument allò de “la gent d’aquí quan surt a l’estranger diu que és de Barcelona, encara que visqui a X”, com a prova de càrrec de l’innegable fet metropolità. En això, cal reconèixer-ho, som un poble pràctic i preferim que ens entenguin de primeres i, si cal, ja aprofundirem. Però no descartem que algun aferrament cap a la barcelonitat hi hagi en l’inconscient.
Vist, doncs, el panorama, qui hagi aconseguit arribar fins aquí, no ja amb una idea clara de com ens en podem sortir d’aquest laberint terminològic sense prendre mal, sinó simplement entenent les dificultats que comporta donar nom a les coses, en especial quan es toquen qüestions identitàries, les nostres felicitacions.
Per a qui no, utilitzaré la fórmula que faig servir amb aquestes delegacions estrangeres, quan tinc l’obligació d’explicar-ho de la manera més sintètica possible: nosaltres al PEMB treballem per “la ciutat dels cinc milions”. I, com el turista metropolità que va pel món, si cal ja aprofundirem.
I un desig de bon estiu per a tothom!