La carretera de la Rabassada és un dels camins habituals dels santcugatencs per anar a Barcelona. No obstant, aquest itinerari que ara ens pot semblar natural era força diferent fins l’any 1875, moment en el qual es va iniciar la construcció de la carretera actual. El camí antic, que arribava també com l’actual fins al Coll s’Erola o de l’erola, sortia de Sant Cugat i pujava per la vall de Gausac. Un cop dalt la carena, davallava lentament cap al Pla de Barcelona, passant a tocar del monestir de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron, situat poc abans d’arribar al petit veïnat rural de Sant Genís dels Agudells.
On era aquest desconegut monestir que ha donat nom a la vall que tenim just a tocar del terme municipal de Sant Cugat?
Doncs bé, tots els santcugatencs que diàriament aprofitem la carretera de la Rabassada per anar a Barcelona passem ignorants a través del seu vell clos. Una benzinera situada a mitja alçada d’aquesta carretera, a pocs quilòmetres abans d’arribar a la Ronda de dalt de Barcelona, és justament la seva ubicació original.
Les ruïnes anònimes que encara podem apreciar, en especial quan estem posant gasolina, disperses, les unes al costat de muntanya i altres també, tot i que una mica més ocultes, sota la benzinera, són les restes d’un naufragi que mai no s’hauria d’haver produït.
Els santcugatencs de generacions, força anteriors a la nostra, així com de manera similar els barcelonins que feien el periple a peu, o a cavall, per anar vers el Vallès, feien una aturada en aquest indret del camí, aprofitant l’existència d’un vell hostal que anys després seria conegut com hotel Sant Jeroni. En realitat es corresponia amb l’antic hostal del monestir, el qual formava part del seu barri de serveis, àmbit conegut amb el nom genèric de Cases d’en Badia.
Aquestes ruïnes, encara vistents avui dia són totes elles restes del que havia estat fins l’any 1835 el poderós monestir reial de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron.
La incúria i l’oblit més pregons han convertit el que era un indret idíl·lic que convidava els barcelonins el dia de Sant Jeroni a fer una excursió a peu fins l’entorn del monestir, per tal de fruir de la beutat del paisatge i de les seves fonts, en la realitat actual, un abocador abandonat.
Un frare italià, el pare Norberto Caimo, descrivia l’any 1755 del monestir de Sant Jeroni, en unes cartes a un seu amic, de la manera següent:
“Encara que aquest monestir està en un lloc elevat i damunt d’una eminència, es troba malgrat això, situat en una vall entre muntanyes que el dominen i l’envolten per tots cantons, excepte al seu davant, on hi ha una vista de les més boniques i més extenses que abraça tots els turons, les planes, la ciutat i la mar veïna. Jutgeu quin plaer vaig tenir de passejar per aquestes petites valls ben ombrejades i de vessants coberts d’arbustos, de llimoners, d’oliveres, llorers, murta, xiprers, romaní, de qualsevol mena de flors i fruits de temporada, agradablement divertit pel cant variat de mil ocells diferents, pel dolç murmuri de fonts que escampen les seves aigües clares, que reguen aquests llocs per totes bandes…”
Dissortadament, aquesta descripció no s’adiu en absolut amb la realitat actual. Les hortes, amb alguna excepció, han estat abandonades i els antics bancals, ara caiguts, han estat ocupats pel bosc. La carretera, la benzinera, l’hotel abandonat i les ruïnes, escampades arreu, acaben donant a l’entorn una imatge de devastació, que ha convertit el que era un paratge envejable en un indret desolat, sense cap atractiu, ni interès aparent.
El monestir de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron fou una fundació reial. Creat a instàncies de la reina Violant de Bar, esposa de Joan I, la qual, després de fer fora els eremites que s’havien posicionat en aquell indret hi va fer anar un nou orde monàstic, els jerònims.
L’any 1393, set monjos procedents del primer monestir d’aquest orde fundat a la Corona d’Aragó, Sant Jeroni de Cotalba (País Valencià), van ser gairebé obligats per força a abandonar el seu monestir sota mandat reial i instats per la pròpia reina Violant a anar aquest nou indret per crear la primera comunitat jerònima de Catalunya.
La reina va quedar vídua aviat, l’any 1396, circumstància que va deixar aquesta naixent comunitat en un estat de gran precarietat econòmica. L’única construcció fundacional que va quedar enllestida sota la reina Violant fou l’església, erigida sota l’atenta mirada del mestre d’obres de Barcelona Arnau Bargués. La resta de dependències, claustre, sala capitular, refectori i cel·les dels monjos, indispensables per a una plena vida religiosa, van quedar pendents de construir. Molts anys després, una altra reina, Maria de Castella, esposa del rei Alfons el Magnànim, en el segon terç dels segle XV les va enllestir.
Un factor imprevist va propiciar que el monestir pogués ser acabat. Maria de Castella, coneixedora de la vàlua intel·lectual i diplomàtica del prior de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron, va requerir de manera habitual els seus serveis. Ramón Joan, prior d’aquest convent, es convertí en confessor i alhora en un dels consellers més preuats de la reina. Maria, com a contrapartida, va guardar sempre una especial predilecció pel monestir i la seva comunitat. Aquest aspecte, sense cap mena de dubte, va afavorir l’acabament de les dependències que no s’havien bastit. L’activitat constructora de la reina Maria va possibilitar la continuïtat històrica d’aquesta comunitat, la qual havia estat qüestionada pel rei Martí l’Humà, com a conseqüència, en gran mesura, de la profunda enemistat que mantenia amb la seva cunyada Violant.
El monestir, poc a poc va prosperar, malgrat no tenir mai la importància del de Sant Cugat, però va retenir com a pròpies fins la desamortització de l’any 1835, les parròquies de Sant Genís dels Agudells amb la seva subsidiària de Sant Joan d’Horta, així com la de Sant Martí de Cerdanyola. Sant Jeroni de la Vall d’Hebron va expandir la seva autoritat religiosa a un costat i altre de la serra de Collserola, tocant la seva influència amb la del seu veí, el monestir de Sant Cugat del Vallès, sense que hi hagi constància que ambdós entressin mai en conflicte territorial.
En el transcurs dels segles següents, es van anar bastint altres construccions monacals i de serveis, també tres ermites erigides a redós del monestir: Sant Onofre, Santa Magdalena i el Sant Sepulcre.
Les guerres dels segles XVII i XVIII, des de la dels Segadors a la guerra dels nou anys i fins a la de Successió, totes van deixar una petja negativa en la vida del monestir, però no fou fins a la guerra del francès, l’any 1808, quan aquest va patir un greu incendi provocat per les tropes napoleòniques què gairebé va suposar la fi definitiva de la seva vida conventual.
El monestir va refer-se poc a poc de les ferides, però un avís ocorregut durant el trienni liberal (1820-1823), moment que va comportar novament la interrupció de la vida monàstica i una subhasta dels seus bens com a conseqüència d’una prèvia desamortització que no prosperà, suposà un primer toc d’alerta del que va significar pocs anys després la desamortització definitiva.
La història d’aquesta comunitat jerònima s’estroncà de manera violenta l’any 1835, quan diversos incendiaris procedents de Sant Cugat van intentar calar foc al monestir, feina en la qual no prosperaren. Aquesta llòbrega labor quedà a mans d’uns exaltats que, provinents pocs dies després de Sant Andreu del Palomar, espoliaren i incendiaren amb més èxit totes les dependències monacals.
Els béns del monestir, subhastats ja durant la primera desamortització del trienni liberal, però retornats als monjos l’any 1823, foren posteriorment reclamats, després de produir-se la desamortització definitiva de Mendizábal l’any 1835, pels antics propietaris que gairebé quinze anys abans els havien adquirit.
Ràpidament, va desaparèixer el majestuós monestir que ocupà aquest espai durant més de quatre segles. Les autoritats, al·legant que l’indret podia servir de refugi de lladres i malfactors, afavoriren l’enderroc del monestir, decisió que fou aprofitada pels nous propietaris per vendre la pedra com a material de construcció. A partir de l’any 1870 la construcció de la nova carretera de Gràcia a Manresa, més coneguda com la carretera de la Rabassada, va travessar per complet les malmeses construccions de l’antic cenobi, dividint-les en dues parts. A finals de segle XIX, el clos monacal era un munt inert de ruïnes que encara es retallava a la muntanya.
El segle XX va acabar de donar al cenobi un cop de mort gairebé definitiu: la construcció d’una gasolinera sense cap mena de control arqueològic sobre les ruïnes del nucli monàstic durant la dictadura franquista.
Aquesta actuació comportà l’aplanament del terreny, abocant-se gran quantitat de runa muntanya avall, creant-se talussos artificials que van ocultar les restes que es mantenien dempeus, transformant alhora per complet l’orografia original del terreny. Posteriorment, tot un seguit de treballs successius d’ampliació de la benzinera, així com l’eixamplament de la carretera de la Rabassada i altres obres que es van fer a l’hotel San Jerónimo van convertir l’indret del vell monestir en un abocador incontrolat.
Finalment, oblidat de tothom, autoritats, veïns i fins i tot d’historiadors i arqueòlegs, tret d’honroses excepcions, ens vam adonar que calia fer alguna cosa per recuperar la seva memòria i també el seu maltractat entorn natural. Fa pocs anys, en plena pandèmia, diverses persones d’ambdues vessants de la serra de Collserola ens vam reunir a Sant Genís dels Agudells amb l’afany de crear una associació que reivindiqués la seva existència i tragués el monestir de la seva llarga letargia. Naixia així l’Associació d’amics del monestir de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron.
El curt període de temps transcorregut des de la fundació de l’associació ha servit ja per donar a conèixer la història del monestir de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron al públic en general, a través de visites a l’indret, conferències i exposicions, així com unes recents jornades sobre el monestir en les quals ha participar el Grup d’Estudis Locals de Sant Cugat (GEL). La voluntat de l’associació passa per generar complicitats i ajudar a prendre consciència de la importància de la preservació de les restes encara existents, així com de la rehabilitació del seu maltractat entorn natural, amb el clar afany de recuperació d’aquest indret perquè esdevingui un dels seus senyals d’identitat del districte d’Horta-Guinardó i de la serra de Collserola.
Simultàniament als contactes habituals establerts per l’associació amb la regidoria de districte d’Horta-Guinardó, se n’han mantingut altres, amb el Museu d’Història de Barcelona, el servei d’Arqueologia de Barcelona o el Consorci del Parc Natural de la Serra de Collserola.
El repte que ara ens manca és l’elaboració d’un Pla Director que protegeixi de manera definitiva les restes del monestir, així com el seu malmès entorn natural i paisatgístic. Aquesta petició ja ha estat feta hores d’ara de manera formal a l’Ajuntament de Barcelona, a través de la regidoria de districte d’Horta-Guinardó. Una de les condicions de consens suggerides a l’Ajuntament de Barcelona per a la confecció del futur Pla Director ha estat la necessitat de comptar amb la col·laboració ciutadana per tal que aquest pla arribi a bon port.
Aquesta voluntat ha marcat els objectius de l’associació des del seu inici i així consta en els seus estatuts:La recuperació, salvaguarda i custòdia de les restes arqueològiques, materials i històriques de l’antic monestir de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron, amb la voluntat de dignificar i protegir l’espai natural ocupat per aquest monument. L’associació té vocació d’estudiar i donar a conèixer la història del monestir de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron, preservant la seva memòria i museïtzant in-situ les seves restes per fer-les accessibles al públic.
Tant de bo ens en sortim!
Lluís Jordà i Roselló, membre del Grup d’Estudis Locals de Sant Cugat del Vallès (GEL) i de l’Associació d’amics del monestir de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron.
