La “festa” de la democràcia ja ha passat, però la ressaca sembla que es pot allargar durant setmanes. Inclús és possible que es cronifiqui de tal manera que acabi desembocant en una altra convocatòria electoral. Els resultats d’ahir, plens d’arestes, s’interpreten de manera molt diferent en funció de la mirada de l’observador, i, especialment, en funció de la ubicació geogràfica d’aquest: Catalunya, Espanya, Europa.
A Catalunya els resultats tenen una primera lectura fàcil: el PSC arrasa i l’independentisme perd la seva hegemonia. El daltabaix de les formacions independentistes, accentuat en el cas d’ERC, que passa de 13 a 7 diputats, té, alhora, diferents interpretacions. Per un costat no sembla insensat pensar que el marc d’aquestes eleccions, on tot passava o bé per una majoria absoluta del bloc de PP-VOX, o bé per la possibilitat de reeditar l’actual govern de l’Estat, hagi concentrat en el vot al PSOE en detriment d’altres formacions.
També sembla evident que la campanya favorable a l’abstenció promoguda per sectors de dins de l’independentisme com l’ANC ha afectat el mal resultat d’ERC, de Junts per Catalunya —que tot i tenir la clau de volta ha perdut un diputat—, i la CUP, que es queda sense representació al Congrés dels Diputats. Però hi ha una tercera interpretació que diria el següent: no és que el vot independentista s’hagi desinflat en aquestes eleccions (i en les eleccions municipals del mes de maig), sinó que han estat sobrerepresentats durant els anys més inflamats del procés i ara simplement retornen a una posició més “natural”.
A Espanya la victòria-derrota de Feijoo té diferents lectures, i la primera d’aquestes emergeix al donar-li un cop d’ull a la distribució de vot en funció de les comunitats autònomes: si no fos per Catalunya i pel País Basc, PP-VOX sumarien 159 dels 284 escons restants a l’Estat. És a dir, hi hauria una majoria absolutíssima de l’extrema dreta. Cal que des de Ferraz es reflexioni llargament i estesa sobre el sentit d’aquest resultat. Qui ha salvat al PSOE són aquells territoris que desitgen l’Espanya plurinacional que l’extrema-dreta vol erradicar. Ja no és una qüestió de valentia, sinó de pura supervivència.
Durant les següents setmanes s’intensificarà la pressió pública i institucional per impedir l’actual govern de l’estat sota les mateixes premisses de sempre: els dimonis del terrorisme i l’independentisme. Però és molt complicat que acabi fructiferant una opció alternativa a l’actual, ja que el PSOE no facilitarà la investidura de Feijoo tenint tan a prop la presidència, i el PP molt difícilment s’abstingui per fer president a Sánchez havent guanyat les eleccions. És previsible, també, que la dreta politicomediàtica intenti dificultar les negociacions dels socialistes amb la resta de partits per tal de forçar una repetició electoral; una repetició que Pedro Sánchez intentarà evitar a tot preu. La pregunta del milió d’euros, és la següent: assumint que el PSOE no oferirà ni el referèndum ni l’amnistia a Junts per Catalunya a canvi de l’abstenció, quina oferta pot convèncer al partit de Carles Puigdemont?
A Europa, els funcionaris de la Comissió Europea respiraven alleugerits en conèixer els resultats electorals. La Unió Europea — terra nostrada de drets i llibertats —, ha patit en els darrers anys una progressiva extrema-dretanització en l’interior de les seves fronteres. Orban a Hongria, Morawieck a Polònia, i Meloni a Itàlia, encapçalen el ressorgiment del neofeixisme a Europa, que compta amb poderosos aliats en gairebé tots els estats de la UE. De caure també Espanya, la correlació de forces d’aquestes formacions al Consell de Ministres de la UE (el principal òrgan de govern, ja que el Parlament Europeu no disposa d’iniciativa legislativa) avançaria perillosament cap al bloqueig sistemàtic. Perquè, recordem, l’extrema-dreta és netament anti-europea.
En aquest sentit, la millor notícia electoral és sens dubte la patacada de VOX, que passa de 52 a 33 diputats. Una baixada en la representació que té sanes conseqüències per la democràcia espanyola i, per extensió, per la salut democràtica europea. La formació d’extrema dreta ja no podrà presentar recursos al Tribunal Constitucional ni presentar mocions de censura, ja que per fer-ho són necessaris un mínim de 50 i 35 diputats respectivament.
