L’activista del poble Nasa es troba acollida a Sant Cugat en el marc del Programa Català de Protecció de Defensors i Defensores dels Drets Humans
FINESTRA AL MÓN. Promotora de ràdios i altres mitjans de comunicació indígenes del poble Nasa, al departament del Cauca de Colòmbia, Dora Muñoz va haver de fugir del país després de l’assassinat del seu marit per la situació de violència que viu la seva comunitat. Es troba acollida a Sant Cugat en el marc del Programa Català de Protecció a Defensors i Defensores dels Drets Humans de la Generalitat de la mà del Col·lectiu Maloka. El seu poble viu sota l’amenaça constant de l’agroindústria i el narcotràfic.
Des dels Acords de Pau del 2016, que van suposar el desarmament de les Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia (FARC), nous actors armats, generalment al servei del narcotràfic, i també dissidències de les FARC han reprès les armes. Han tornat a portar la violència, el reclutament forçós, les amenaces i els assassinats a les comunitats indígenes. És una violència que hores d’ara el govern del Pacto Histórico, amb el president Gustavo Petro i la vicepresidenta Francia Márquez com les cares més visibles, no ha estat capaç de revertir tot i que sobre la taula es manté l’esperança d’una reforma agrària que podria ser una part de la solució.
– No vas sortir del país just després de l’assassinat del teu marit sinó que vas esperar un temps. Per què?
– El van assassinar el mes de març del 2022 i poc després em van parlar de la possibilitat d’accedir al programa de protecció. No volia sortir de la comunitat perquè volia estar amb la família, saber què va passar i estar pendent de la investigació. Llavors hi havia una persona detinguda i sentia que, si marxava, seria complicat que la investigació avancés. També volia acompanyar la mare del meu marit i deixar que el meu fill seguís els estudis a la universitat.
Tot i això vam mantenir el contacte amb el programa de protecció. En primera instància no vam poder accedir perquè hi havia una altra família pendent però finalment, després d’uns mesos, ens van tornar a dir que podíem accedir-hi perquè la família que havien escollit havia tingut problemes amb els tràmits.
Ja feia un any de l’assassinat del meu marit i vivíem situacions complexes, com el seguiment al meu fill quan es desplaçava a la universitat de Cali (la capital del departament del Valle del Cauca). Inicialment, per evitar els riscos, es va traslladar a viure a la ciutat. Mentrestant vam insistir per saber com avançava la investigació però no ens donaven informació.
– L’Estat?
– Sí, la Fiscalia no ens facilitava informació del cas ni ens explicava què havia passat amb la persona que havien detingut. Després ens vam assabentar que tenia presó domiciliària. També havien detingut una altra persona però mai ens van informar de les audiències. Era una tensió constant perquè jo m’encarregava de demanar informació, cites, acudir a les autoritats… Finalment em van dir que la investigació de l’autoritat indígena estava aturava perquè els havien advertit que seguir investigant tenia molt de risc.
– Llavors, què sabeu de l’assassinat?
– No hi ha novetats. Abans d’assassinar-lo va circular una amenaça del grup paramilitar Águilas Negras. Després de l’assassinat van publicar un altre pamflet dient que havien assassinat una persona i anaven a per la resta de la llista del primer comunicat. Hores d’ara només han assassinat el meu marit.
Amb la investigació aturada i la possibilitat de venir aquí, vaig pensar que era bona idea sortir del país, prendre’m un temps per pensar millor i trobar suports i lligams amb organitzacions d’aquí. El meu fill també ho va veure clar perquè vam poder tramitar que seguís els estudis aquí.
– Voleu tornar però és arriscat.
– La nostra voluntat és tornar però mai hi ha hagut garanties. Menys encara a un territori on la situació s’ha complicat durant els darrers mesos. Els riscos són molt alts. Considero que hem de ser curosos però per a mi és important ser a la meva comunitat, també per poder estar pendent de la investigació tot i que per ara no hi ha avenços.
Poc abans de venir vam fer una reunió amb la Fiscalia i els encarregats de la investigació. Era una reunió convocada per la MAPP/OEA, la Missió de Suport al Procés de Pau a Colòmbia de l’Organització dels Estats Americans. Ens van donar una informació general del procés. Va ser llavors quan ens vam comunicar formalment que hi havia hagut dues detencions i que un estava en llibertat condicional i l’altre havia quedat lliure per venciment dels terminis. També ens van dir que havien canviat la fiscal encarregada del cas tot i que abans no ens ho havien comunicat.
Des de la Fiscalia de la nació van fer recomanacions per mantenir-nos informats i saber els jutges encarregats però l’hermetisme segueix. Entenem que hi ha coses que no ens poden explicar però és que no sabem pràcticament res.
– La situació d’amenaça contant que viviu el Poble Nasa està marcada pel desarmament de les FARC i l’aparició de nous grups armats. Fins a quin punt estan vinculats a narcotràfic?
– Molt! Especialment al nord del Cauca sempre hi ha hagut grups armats legals i il·legals. Després de l’Acord de Pau del 2016 va haver un temps en què, amb l’entrega d’armes de les FARC, no se sentien trets, ràfegues ni bombardejos. Tots vam sentir que la pau era possible i que aquest havia estat un procés que podia garantir la vida al territori. Però a poc a poc altres grups van ocupar el territori.
Com a comunitats veiem que els que no havien entregat les armes o alguns molestos per l’incompliment de l’acord van tornar a prendre les armes. No només era com a dissidències de les FARC sinó també com a altres grups. També van començar a sorgir càrtels del narcotràfic, que posaven condicions sobre el territori i sobre els cultius d’ús il·lícit, que van créixer considerablement, sobretot marihuana i coca.
Es van començar a donar situacions de violència amb assassinats de líders i signants de pau, reclutament de joves… O sigui, sense les FARC, hi ha molts altres grups armats.
– Què hauria de passar per substituir els cultius d’ús il·lícit?
– L’organització indígena treballa alternatives. Fa anys que impulsem el canvi de cultiu però també en la seva comercialització i distribució. Allà es cultiven molts aliments, cafè i hi ha ramaderia. Són línies de producció significatives però tenim moltes falles als canals de comercialització i manquen suports a la producció agrícola. També ens manquen terres perquè el nord del Cauca és una reserva on neix l’aigua i hi ha páramos. La població creix i l’accés a la terra és limitat.
– El canvi de govern no ha ajudat a promoure aquests canvis?
– El govern de Petro ha promès la reforma agrària, que hauria de servir per tornar terres als camperols i complir amb els acords presos amb governs anteriors per retornar terres a les comunitats indígenes. És una reforma que la dreta i els partits polítics tradicionals no volen permetre. No és l’única. El govern també ha proposat mesures de suport a la producció al camp. Però necessiten el suport del Senat, on no tenen la majoria.
– Davant de les dificultats d’actuació de l’Estat, teniu mecanismes d’autoprotecció?
– Com que durant els darrers anys s’ha intensificat l’amenaça, persecució i assassinat de líders indígenes, s’ha creat la guàrdia indígena, un grup de persones voluntàries que s’encarreguen de vigilar el territori. Cada cabildo té el seu propi grup de guàrdies indígenes que es mobilitzen, arriben al lloc dels fets… És una de les maneres més pràctiques d’autocura.
Davant de les situacions d’amenaces i risc que sofreixen els líders i també els guàrdies, el govern nacional ha implementat unitats de protecció, és a dir, vehicles, guardaespatlles, armilles antibales i mòbils. Alguns líders tenen aquesta protecció. El meu company tenia un esquema de seguretat però no és garantia de vida. Sabem que la situació és molt complicada a tot el territori i per això treballem en xarxa i informem dels desplaçaments, que mai fem sols.
– Com a comunicadora indígena, per què és important que els pobles i les comunitats indígenes tinguin els seus propis mitjans de comunicació?
– És important perquè per a nosaltres la comunicació no és només transmetre informació. Per a nosaltres és una eina de reflexió i d’anàlisi: saber per què assassinen tants joves i líders. També hem de ser capaços de plantejar l’alternativa des de les comunitats. Com a comunicadors hem d’estar a tot el que passa a la comunitat. És una estratègia política que ens permet informar i reflexionar internament però també cap a fora: explicar qui som, el motiu de la nostra lluita i explicar què ens passa.
A Colòmbia existeixen molts mitjans de ràdio i de televisió que responen a les polítiques dels seus propietaris: empresaris i partits. Mai donaran a conèixer la situació als territoris ni la nostra proposta de vida com a pobles indígenes. Els mitjans com la ràdio són essencials. Són mitjans apropiats perquè així tenim mitjans amb la nostra mirada.
– Ràdio i xarxes?
– Sí, a les xarxes podem compartir productes audiovisuals. També fem revistes escrites directament per gent del territori d’acord amb la seva mirada i vivència.
– Les ràdios formen part de l’Associació de Cabildos Indígenes del Nord del Cauca?
– L’associació agrupa 22 cabildos, és a dir, territoris amb la seva pròpia estructura de govern. Hi ha sis emissores de cabildos i una zonal que depèn de l’associació.
– Què suposa per a tu estar aquests mesos a Catalunya?
– Fins ara ha estat una experiència d’aprenentatges perquè he pogut conèixer processos d’aquí, on també hi ha lluita. He pogut conèixer processos i persones que amb accions petites donen sentit a organitzar-se en comunitat. També que hi ha problemàtiques que ens afecten a tots, com la mare terra i el territori, tot i que aquest és un món molt diferent al meu. Com a pobles indígenes tenim molt clar que la mare terra ens ho dona tot. Si no la cuidem, no cuidem la vida. És un pensament que també he trobat aquí. He aprofitat aquest temps per capacitar-me per a la tornada. El que he après ha de servir per a tota la comunitat. Tinc l’esperança de tornar al territori i seguir treballant amb la gent.
