De tant en tant, la ressenya d’una pel.lícula de que la que valgui la pena parlar, a elBaix.cat. La Clara Bosch, redactora d’elBaix, opina des d’una visió més personal que experta, sobre aquells films que veu i considera ressenyables, fugint una mica (que no del tot) de les modes i l’exigència de l’actualitat
La cineasta Patricia Font (guanyadora del Goya al millor curtmetratge per “Un café para llevar”) ens regala a “El mestre que va prometre el mar”, una història necessària.
Escrita per Francesc Escribano i adaptada per Albert Val al cinema, compta amb un enorme Enric Auquer (guanyador del Goya al millor actor revelació per “Quien a hierro mata”; “Com si fos ahir”, “Vida perfecta”) i amb Laia Costa (“Polseres vermelles”, premi a la millor actriu al Festival de Màlaga per “Cinco lobitos” i guanyadora del Premi Lola a la millor actriu protagonista per “Victoria”), com a protagonistes.
Completen el repartiment Luisa Gavasa (guanyadora del Goya a la millor actriu de repartiment per “La novia”; “Incerta glòria”), Ramón Agirre (“La casa de papel”; “Handia”) i Milo Taboada (“La isla de las mentiras”; “Fariña”) i els petits debutants Nicolás Calvo, Alba Hermoso i Gael Aparício, entre d’altres.
El film és un homenatge al mestre Antoni Benaiges, fill de Mont-roig del Camp, que abans de la Guerra Civil, en ple període republicà, va ser destinat a l’escola de Bañuelos de Bureba. Benaiges, que arribaria al petit poble de Burgos amb un mètode d’ensenyament pioner, acabaria essent assassinat pels feixistes, un cop perpetrat el cop d’estat.
“El mestre Benaiges em va semblar un personatge molt èpic, amb una història molt bonica i trista i molt cinematogràfica”, afirmava Font fa un temps, en una entrevista amb l’ACN.
Per explicar la història del mestre, que en molt poc temps va començar a transformar la vida dels seus alumnes, però també la del poble -cosa que es comprovarà de la manera més crua, no sempre resulta del gust de tothom-; la pel·lícula entrellaça passat i present, donant-se a conèixer la història a través dels ulls de l’Ariadna, una dona que busca el seu besavi desaparegut a la Guerra Civil.
Malgrat saber el desenllaç, doncs al ser una història basada en fets reals sembla que el tema dels spoilers no opera o fins i tot potser per aquesta dolorosa anticipació emociona encara més; remou emocionalment veure un any abans que esclati la guerra, al jove professor disposat a divulgar els ensenyaments de l’escola lliure amb genuïna passió i entusiasme per l’educació laica republicana. Aquesta ferma convicció que en determinats moments ens sembla naïf, només perquè nosaltres sabem la maleïda realitat; és tan bonica i commovedora com les fotos que, als crèdits finals, certifiquen la veracitat de la història i l’existència de l’Antoni.
El film, que en el meu paisatge emocional s’abraça amb “La llengua de les papallones” de José Luis Cuerda, exposa de manera directa, més enllà de reconstruir el perfil biogràfic d’aquell mestre que volia ensenyar el mar, una reivindicació demolidora:
Espanya, juntament amb Cambodja, conserva el lamentable rècord mundial de mantenir el nombre més alt de persones assassinades en fosses encara per recuperar. Cent mil cadàvers, que eren cent mil persones, esperen ser exhumats, amb el patiment que això suposa per a les seves famílies i éssers estimats.
100.000 Antonis.
