ANÀLISI. Per Sergi Sánchez Coll i Espai Zero Vuit. Més de la meitat de la població catalana viu a Barcelona i la seva regió metropolitana més propera. El dinamisme i les oportunitats altament qualificades són allà, concentrant la població i pressionant el mercat immobiliari. Mentrestant, molts municipis petits pateixen pèrdues constants d’habitants, fuga de cervells i l’abandonament de grans extensions de sòl.
D’una banda, el pas del camp a la ciutat és una fase natural del procés de desenvolupament, cap a una organització de la societat molt més eficient des d’un punt de vista econòmic però també energètic. De l’altra, es pot fer de manera més ordenada i evitant que l’aglomeració esdevingui perjudicial.
Actualment, els ingressos municipals es basen en la recaptació de cinc impostos: impost sobre béns immobles (IBI), impost sobre activitats econòmiques (IAE), impost sobre vehicles de tracció mecànica (IVTM), impost sobre l’increment en el valor dels terrenys de naturalesa urbana (IIVTNU) i impost sobre construccions, instal·lacions i obres (ICIO). Els ingressos fiscals suposen aproximadament el 40% del total, i es complementen amb transferències per part del govern espanyol i la Generalitat, incloent part de la recaptació de la taxa turística.
Hi ha veus afirmant que els impostos municipals tenen marge de millora, amb diverses propostes per reformar-los, com les de Joaquim Solé Vilanova o Josep M. Durán. En general, l’IBI s’hauria de consolidar com l’impost municipal per excel·lència degut a les seves característiques, però ha d’anar acompanyat d’actualitzacions periòdiques dels valors cadastrals, cosa que no era freqüent fins fa pocs anys. Respecte l’IVTM, requereix una actualització per basar la seva recaptació en característiques ambientals com les emissions contaminants i en el valor econòmic del vehicle, en detriment dels cavalls fiscals actuals. També es proposa una gestió a nivell de comunitat autònoma per evitar deslocalitzacions. Quant a l’IAE i l’IIVTNU, en el primer cas es pot aproximar a una imposició als beneficis econòmics més que al simple fet de realitzar una activitat econòmica, mentre que el segon impost és útil si va lligat a actualitzacions freqüents dels valors cadastrals. Finalment, l’ICIO ha de seguir tenint un paper secundari.
Els beneficis de l’autonomia municipal
Les transferències des del govern central, a diferència d’altres països, són incondicionals i no tenen cap objectiu anivellador, ni els municipis tenen cap poder de decisió sobre aquests fons, mantenint desigualtats pressupostàries i perpetuant diferències segons les característiques de la població. Unes transferències territorialitzades segons la mida, dispersió o particularitats demogràfiques, com ja es fa en algunes comunitats autònomes, anirien en la línia d’una major equitat, i ajudarien a complementar els ingressos fiscals, com ja passa actualment amb la transferència d’un percentatge de recaptació d’IVA, IRPF i impostos especials als municipis turístics o majors de 75000 habitants, xifra arbitrària.
Donar més poder als municipis facilita el rendiment de comptes i la democràcia directa. Als pobles i ciutats és on és més senzill, tant avaluar l’obra de govern com atendre les peticions ciutadanes i solucionar molts dels problemes quotidians. Sovint, però, no es disposa de les competències adequades per fer-ho.
La descentralització implica guanys d’eficiència, doncs un major coneixement de les necessitats porta a una millor assignació dels recursos. De fet, d’això va el principi de subsidiarietat, però no sempre es compleix en el cas espanyol. Els municipis podrien tenir un paper més actiu i gestionar més elements de l’estat del benestar com es fa en d’altres països europeus, funcions que actualment la legislació encarrega a les comunitats autònomes o al govern central. La despesa local en sanitat, educació i serveis socials suposava un 14% del total a Espanya l’any 2015, mentre que en països federals del nostre entorn estava al voltant del 50%.
L’autonomia municipal a l’hora de dissenyar polítiques i d’experimentar amb diferents maneres de fer les coses també pot fomentar el vot amb els peus dels ciutadans. En el cas dels tipus impositius és evident que s’haurien d’establir uns mínims comuns per evitar incentius perversos com el dúmping fiscal. En comptes de competir per veure qui té els impostos més baixos, la competència hauria de ser per atreure habitants, és a dir, per comparació en qualitat.
Aquesta política també seria una oportunitat per reduir duplicitats administratives entre municipis, consells comarcals, futures vegueries, diputacions, Generalitat i govern espanyol. Per mantenir certes economies d’escala, la descentralització en alguns casos implicaria fusionar micromunicipis i, com ja es fa actualment, mancomunar més serveis mitjançant un ens superior.
Però amb la descentralització fiscal no n’hi ha prou per descongestionar Barcelona. S’ha d’apostar per l’extensió de l’economia del coneixement, font més perenne de prosperitat que el turisme. L’economia de la innovació necessita un ecosistema format per recerca puntera, transferència del coneixement i entorns que facilitin la creació i creixement d’indústries i empreses innovadores. Tenim ciutats mitjanes universitàries amb potencial per créixer, esdevenir pols de recerca especialitzada i assolir una mida prou gran com per atreure part de la classe creativa, que actualment només atreu Barcelona, així com un flux significatiu d’estudiants, doncs poden ser clau en el procés de desenvolupament regional, com s’ha estudiat en el cas portuguès. També hi ha marge per l’extensió d’universitats de ciències aplicades de perfil més vocacional (a l’estil del TecnoCampus de Mataró), així com per aprofitar els clústers industrials ja existents.
Seria rellevant escalar el concepte de la ciutat dels 15 minuts al conjunt del país, no per assolir uns temps de trajecte concrets si no per aconseguir que els desplaçaments llargs per anar a la feina o poder fer certes compres o tràmits esdevinguin innecessaris davant alternatives equivalents més properes. Això implicaria passar d’un sistema metropolità basat en corones al voltant de Barcelona a un sistema jeràrquic d’àrees metropolitanes de menor escala, connectades entre elles i amb Barcelona. A part de les ciutats metropolitanes com podrien ser Cerdanyola del Vallès, Sant Cugat del Vallès, Mataró, Sabadell, Terrassa i les del Baix Llobregat, prou ben connectades actualment, el repte és aconseguir vertebrar aquestes àrees metropolitanes en aquelles ciutats que estan relativament més allunyades del pol d’atracció barceloní, com podrien ser Lleida, Reus, Tarragona, Vic, Manresa, Vilanova i la Geltrú, Vilafranca del Penedès, Igualada, Girona o Figueres.
Planificar la xarxa de transport públic amb aquesta mentalitat pot ser una eina per aconseguir-ho, facilitant l’intercanvi d’idees i la difusió d’innovacions. Reduir la necessitat de desplaçar-se diàriament a Barcelona per anar a treballar permetria guanyar temps, disminuir emissions i potser fins un cert punt limitar la pèrdua de població de certs municipis. El projecte de construcció d’una xarxa de tramvia al Camp de Tarragona, que avança a bon ritme, és un gran pas en aquesta direcció, vertebrant la segona àrea metropolitana de Catalunya en població.
Sergi Sánchez Coll, Graduat en Economia per la Universitat Pompeu Fabra i màster en Policy Economics per la Universitat Erasmus de Rotterdam. Interessat en l’economia pública, de l’educació, de la salut i urbana.
Espai Zero Vuit és un espai jove i amb voluntat interdisciplinària que vol dotar de contingut el debat públic sobre economia i polítiques públiques, d’una manera rigorosa i des d’una perspectiva progressista i transformadora. https://www.espaizerovuit.com/
Aquest article ha sortit publicat al diari digital Catalunya Plural
