A la vella Europa, després de la Segona Guerra Mundial, els que van sobreviure, a la part occidental, van construir una societat basada en els valors heretats de la Il·lustració i de la Revolució francesa. Aquest procés es va fer mitjançant un pacte entre la dreta (la democràcia cristiana) i l’esquerra (la socialdemocràcia i els partits comunistes), encara que aquests darrers amb fortes contradiccions per la seva dependència de l’URSS. Aquest espai europeu, amb totes les crítiques que se li vulguin fer, va ser capaç de construir un espai de llibertats i drets humans que, encara que deficients, van oferir cert benestar a la població.
En aquest trànsit, per impedir que la guerra tornés al territori europeu, es va posar en construcció un projecte de pau que, a través de diverses fases, va fructificar a l’actual Unió Europea. Un projecte que, malgrat l’error d’haver-se sotmès a Estats Units i al seu braç armat de l’OTAN, i malgrat el manifest dèficit democràtic de les seves institucions, va saber engegar un projecte econòmic que, encara que capitalista i per tant desigual, va oferir a la majoria de la població drets socials que, encara que limitats, van facilitar cohesió social a la població.
Insisteixo en que tota aquesta construcció europea va estar plena de llacunes: minories de població marginades; una política exterior neocolonial; una economia mal distribuïda i depredadora de recursos. Per tant, no exempta de crítiques, però el substancial, és que la majoria de la població europea estava satisfeta perquè havia fet possible un desenvolupament que va obrir esperances d’un futur millor.
Però les successives crisis que el capitalisme va aportar: neoliberalisme, globalització, crisi financera del 2008, inflació a molts països, canvi climàtic (per la desaforada extracció de recursos energètics i minerals) van provocar un augment de la desafecció de les classes populars cap els governs. Una part de les quals van fer cas als cants de sirena de líders nacionalistes d’extrema dreta amb discursos excloents, xenòfobs, homòfobs i patriarcals. Líders neofeixistes (tenen moltes coses en comú amb el feixisme dels anys trenta del segle passat), que menyspreaven la democràcia i acusaven els governs que la defensaven de malbaratar recursos en sistemes socials ineficients. Aquests partits van arribar als parlaments i governs en alguns estats i tenen la màxima expressió en l’arribada de Donald Trump a la presidència dels Estats Units.
Un Trump, que com en un western, ha donat una puntada de peu al tauler de joc (dret internacional) i a ha tret el revòlver per eliminar a tots els seus contrincants. Un egòlatra disposat a cremar el món. Davant d’això, el món occidental ha quedat descol·locat i, de manera especial, Europa, ja que fins ahir mateix, considerava els EUA el seu gran aliat i protector, i ara, desperta, veient com Trump amenaça els valors republicans que Europa defensava: l’ordre internacional representat per les Nacions Unides i totes les seves agències -ha abandonat 66 agències-; amenaça a un país membre de l’OTAN, Dinamarca, per apropiar-se de Groenlàndia, perquè considera que els recursos minerals i energètics d’aquesta illa són de vital importància per als EUA.
Una descripció de fets que estan ratificats per la recent Estratègia de Seguretat Nacional (ESN) de la Casa Blanca, on es descriu que el continent americà és el seu espai de seguretat que imposarà per mitjà de la força. Una ESN que Trump aplica de manera explícita amb el desig d’annexió d’altres països: a Canadà que s’uneixi als EUA, a Panamà perquè es vol apropiar del seu canal, o amenaça a Mèxic, Colòmbia i Cuba, aquesta última, augmentant el bloqueig per enfonsar la seva economia. Una ESN on manifesta el menyspreu cap a Europa com a aliat a qui veu com un rival deslleial.
Una ESN que rebutja el multilateralisme i declara que EUA és l’única gran potència capaç d’imposar mitjançant l’ús de la força la pau al món. El qual ho manifesta bombardejant Síria, Iemen, Nigèria i Veneçuela, on segresta el seu president Nicolás Maduro, a qui acusa de narcotraficant, amb el propòsit d’apoderar-se del petroli veneçolà. Dona suport a Israel en el genocidi de Gaza i en el apartheid que practica sobre els palestins. I culmina la seva bogeria imperial iniciant una guerra al costat de Israel contra el règim teocràtic de Iran d’incalculables conseqüències regionals i mundials.
Davant de tantes provocacions, amenaces i greuges per part de Trump, els països europeus en lloc de sotmetre’s com súbdits, callar o fer-li costat, com fan molts, haurien de reaccionar i escollir el seu propi camí fora de la tutela dels EUA, abandonant, en primer lloc, l’OTAN, per mitjà de la qual ha mantingut controlada la seguretat d’Europa i per extensió la política exterior. I en segon lloc, defensar els valors que van fer d’Europa un referent en democràcia: drets humans, llibertats i benestar social. Una Europa que hauria de buscar i fer un front comú amb altres països d’altres continents amb polítiques similars. Un front democràtic amb què oposar-se a la transnacional d’extrema dreta neofeixista que pretenen desmantellar l’Estat de dret i de benestar fent retrocedir la democràcia i que tenen a Trump com a màxim líder.
