Entrevistem a Clàudia Malagelada, santfeliuenca i actriu protagonista de la pel·lícula “Creatura”, estrenada ara fa un mes al Cinebaix. Durant l’entrevista parlem de sexualitat, sacrificis, motivacions i somnis
La Clàudia Malagelada és santfeliuenca i una de les protagonistes de la pel·lícula d’Elena Martín, “Creatura”; un film on la sexualitat, el cos de les dones i els bloquejos marquen el ritme de la pel·lícula. La Clàudia amb només 16 anys ha caminat per la catifa vermella de Cannes i avui ens trobem amb ella a una de les sales de Cinebaix; on fa menys d’un mes va presentar el film amb la seva companya de pantalla Clara Segura. Estudia Dansa Clàssica a l’Institut del Teatre, però amb la interpretació creu haver topat amb una nova motivació per continuar formant-se. Durant la conversa parlem de sexualitat, sacrificis, motivacions i somnis.
Creatura, el teu primer film, es va estrenar aquí, al Cinebaix; a la teva ciutat. La sala estava plena de gom a gom. Què vas sentir aquell dia?
Va ser brutal. A les meves amigues fa quasi dos anys que els parlo d’aquesta pel·lícula. A part, d’estar plena, estava plena de cares familiars; amics i amigues, familiars. A més, acabar la pel·lícula i poder sortir a comentar-ho amb tothom… Va ser increïble rebre el seu feedback. Amb l’Elena -la directora- diem que ara la pel·lícula ja no és nostre, és dels espectadors. Doncs, que els espectadors d’aquell dia fossin persones que conec va ser molt més còmode per mi.
Quin va ser el feedback de la teva gent?
Tothom va sortir dient que és una pel·lícula que s’ha de veure dos cops. Per acabar d’entendre, per exemple, el problema de la Mila -la protagonista i el paper de la Clàudia-. Els col·loquis que hem fet la gent durant la sessió no pregunta gaire. Però a la que surts, tothom t’espera per fer preguntes en l’àmbit privat.
La pel·lícula s’ha estrenat a grans cinemes amb catifes vermelles. A més, has anat al Festival de Cannes on la pel·lícula ha estat premiada com el millor film europeu de la secció Quinzena de Cineastes. En altres entrevistes has parlat de la paraula “somni”. Continues en aquesta bombolla?
La pel·lícula ja ha sortit, la gent la continua veient i jo encara no ho assimilo. Recordo estar una tarda amb les meves amigues i que em truqués l’Elena que anàvem a Cannes. Vaig flipar. Va ser un parèntesi molt bèstia a la meva vida quotidiana. Això és el que més m’agrada d’aquest món. Divendres, dissabte i diumenge a Cannes; dilluns a l’Institut.
Tot comença amb un anunci a Instagram on buscaven una noia morena amb ulls foscos. Després, el primer càsting. A partir d’aquell primer càsting, què canvia en tu?
Allà començo a descobrir que la interpretació m’agrada i em pregunto per què no ho havia fet abans. Surto del primer càsting presencial dient-li a la meva mare que no passa res si no m’agafen (jo tenia aquesta convicció), però que tenia moltes ganes de continuar estudiant per fer mil càstings més. Durant el procés, cada cop que feia més càstings, m’agradava més. Sobretot el fet que fossin processos lents on miraven molt bé el teu perfil i, si feia falta, les proves es repetien moltes vegades.
Què sents quan et diuen que ets l’escollida per representar a la Mila, la protagonista?
Uau. La meva mare no m’ho va dir tal qual. Surto de l’Institut i em diu “Claudia, demà que fas?”. Evidentment, li vaig respondre que res, que només havia d’anar a l’Institut. Aleshores és quan em va dir que tenia un càsting. Vaig pensar que era un altre que havia sortit. Però em diu: “Han d’escollir a la teva millor amiga, t’han de veure amb altres personatges”. En aquell moment, vam parar el cotxe i em vaig posar a cridar. No m’ho podia creure. Va ser un procés molt llarg i mai esperava una resposta del tot.
A la pel·lícula representes una noia, la Mila, de la teva edat. T’hi vas sentir identificada?
Sí i no. Hi havia coses que m’eren molt més fàcils d’entendre [com a adolescent]. Però hi havia d’altres, com el que ella pateix a la seva vida, que a mi no m’han passat. Vaig haver de treballar molt el personatge des de la seva infància, perquè després la línia del temps també tingués una lògica. Amb l’Elena, però, quan vam llegir el guió, hi vaig poder empatitzar. D’altra banda, sí que hi havia coses que, per molt que no les hagués viscut personalment, a qualsevol de nosaltres [dones] ens podrien haver passat. Altres situacions de la pel·lícula, fins i tot, em passaven a mi, a l’Elena, a les meves amigues i a totes les dones amb qui parlava.
El film té com a fil conductor el cos i la sexualitat femenina. També els seus bloquejos. Interpretes la sexualitat de la dona jove, l’adolescent. Què t’emportes personalment de la pel·lícula?
D’aquesta pel·lícula m’emporto haver après molt sobre què és la sexualitat. Abans d’aquesta pel·lícula era una nena molt lineal que no parlava de més ni de menys del sexe. Pot ser, fins i tot, em feia pudor parlar-ne. A part, quan algú et parla de sexe, sempre és una persona experta parlant a una classe. Sempre hi ha una diferència en l’experiència. En aquesta pel·lícula érem totes dones parlant de sexualitat des de les nostres vivències. No era d’ensenyar i aprendre, era de compartir. Veure amb la normalitat que es parlava de la sexualitat i com fluïen les converses, jo pensava: aspiro a això. Al final d’aquest projecte, he notat un canvi brutal sobre com expressar les meves necessitats o, per exemple, amb les meves amigues poder-nos explicar com ens sentim en moments íntims. A més, a través del que he après durant el rodatge, formar el meu entorn per tenir aquests espais de conversa.
Tens la sensació que els adolescents actuals rebeu una bona educació sexual?
És una mica el que et deia. Tothom és molt conscient que s’ha de treballar i fer xerrades. Però, per moltes xerrades que ens facin a les aules, si després arribem a casa i no ho traslladem… Només parlem de sexe amb gent adulta quan ens estan ensenyant, d’una manera freda. Des del meu punt de vista, no està del tot ben enfocada i falta normalitzar-ho més per crear aquests espais de conversa. La pel·lícula m’ha ajudat a normalitzar aquests espais i jo traslladar-ho a la gent del meu voltant.
Estudies al Conservatori Professional de Dansa de l’Institut del Teatre, però també balles a l’escola ADansa de Sant Feliu.
La meva vinculació amb ADansa comença l’any passat. A l’institut del Teatre hi ha una mecànica molt forta i necessitava un espai de coreografia personal, d’estar amb mi i escoltar el meu cos. Vaig començar amb classes particulars els dissabtes i d’aquesta manera obria la ment, sortir de l’Institut del Teatre. A més, vaig tenir l’oportunitat de ballar un solo al Teatre victòria. Per mi va ser increïble.
Per què dansa?
Des de petita sempre m’ha agradat molt moure el cos. Vaig posa l’objectiu en la dansa clàssica i encara la segueixo. Vaig per 5è, només em queda aquest curs i el vinent. És una disciplina una mica complicada, però si tens l’objectiu i sobretot la il·lusió amb la qual vas començar i la mantens, és “guai” poder dir que has superat tots aquests anys i que ja vas per 5è. No és gaire fàcil d’explicar, però quan esculls dansa és perquè el teu cos li agrada; moure’s d’aquella manera.
Vols continuar per aquesta línia professional o aquest projecte cinematogràfic t’ha fet veure altres alternatives?
De moment seguiré a l’Institut, però realment el que m’agradaria seria fer mil pel·lícules més. Sobretot, aprendre’n molt més. Jo en aquest rodatge he après molt, però vull classes d’interpretació per millorar. No vull deixar la dansa ni l’Institut, però paral·lelament, vull intentar introduir-me en el món del cinema i la interpretació. Això tampoc ho vull perdre.
Has parlat de l’exigència i la disciplina de l’Institut del Teatre. Com es viuen des de dins els estudis de les arts escèniques?
És una mica dur, són moltes hores. Hi ha dies que entro a l’Institut del Teatre a les 8 del matí i potser fins a les 8 de la nit no hi surto. No tinc tardes lliures. Veus a totes les teves amigues que estan per la tarda juntes xerrant en un banc o que estudien plegades, fins i tot que tenen extraescolars. I tu no has viscut això, perquè no tens temps. El teu temps es redueix a dissabte i diumenge, però, has d’estudiar, perquè sinó no et pots treure bé l’ESO o el Batxillerat. Aleshores, és dur. Sempre, però, hi ha alguna cosa que et fa pensar que si estàs a dins és perquè t’agrada, perquè t’ho has treballat. És molt contradictori; hi ha dies que penses què fas aquí, potser no és el que m’acaba d’agradar; i hi ha dies que penso que és el que vull fer tota la meva vida. La cosa és que et passes tota la teva adolescència aquí i la vius diferent com la viu la resta.
Parlem de Sant Feliu, d’aquí, d’on ets. Com vius la ciutat?A Sant Feliu, realment, hi dormo [riu]. Estic tot el dia a l’Institut. De petita, però, sempre recordaré la fira d’atraccions que hi havia al costat de l’estació antiga. Cada cap de setmana estàvem allà saltant als llits elàstics. Ara, el que més m’agrada de Sant Feliu és la tranquil·litat de poder anar caminant a tot arreu pels seus carrers.
I la ciutat, com viu les arts escèniques? Creus que tenen una bona representació?
Té cinema, això ja és moltíssim. Si mires les ciutats de voltant, cap té cinema. Després també m’he adonat, des que vaig a l’escola de dansa d’aquí de la ciutat, que fan moltes actuacions. Castanyada, Marató, Fira, Festa de la Tardor; molts esdeveniments en els quals la cultura està molt present.
La setmana vinent són les Festes de la Tardor. En tens ganes?
Moltíssimes. Sempre que arriba la Festa de la Tardor l’espero amb moltes ganes. Amb les meves amigues no ens volem perdre res! Mai marxo pel pont, sempre m’agrada quedar-me a la ciutat per poder gaudir d’aquests dies.
