Barcelona ha estat escenari de revoltes violentes al llarg de la seva història. S’ha batejat aquestes revoltes com les “Roses de Foc de Barcelona” i aquest és el títol del llibre que ha escrit el periodista Andreu Farràs i ha publicat Edicions 62. El presenta com “un relat d’accions i reaccions, de revolta i repressió, d’assassinats i afusellaments, d’exili i de presó” i recull “quinze episodis fonamentals del nostre passat recent” que mostren “una desgraciada constant històrica”. La primera Rosa de Foc esclata el 1835. L’última, el 2019, amb la sentència del Tribunal Suprem espanyol als independentistes implicats en l’organització del referèndum de l’1 d’octubre del 2017.
“Barcelona, Rosa de Foc”. D’on surt l’expressió?
La primera vegada que es troba és en un escrit d’un periodista anarquista que es deia Antonio Loredo en una revista anarquista que es deia ‘Tierra y Libertad’, a la Setmana Tràgica, el 1909. Loredo fa una al·lusió dient que sempre es recordarà Barcelona, les revoltes de Barcelona el 1909, com a “rosa de fuego”. Ho deia en castellà: “Y así permanecerá en la historia”. Josep Maria Muñoz, director de la revista Avenç, que està a punt de desaparèixer, va fer una investigació, i recull que, encara que la historiografia ho va adoptar en els anys posteriors, no torna a aparèixer fins al 1924 a La Vanguardia, en l’anunci d’una sarsuela, que no tenia res a veure amb la Rosa de Foc. Tot i així, el terme va quedar encunyat així.
Diu al llibre que entre 1835 i 1937 Barcelona era coneguda com la ciutat de les bombes, que hi havia molta violència i molt sovint.
Això és el que m’he volgut fixar en el llibre. És a dir, la Barcelona de la rauxa, la Barcelona arrauxada. Sempre es parla de la Barcelona del seny o de la Catalunya del seny, doncs també hi ha la Barcelona arrauxada. Durant aquests dos segles, el XIX i el XX -deixem de part el XXI- Barcelona va ser coneguda internacionalment, arreu del món, així. Fins i tot Marx, Engels, Kropotkin, George Sand, Trotski més endavant, reconeixen a Barcelona com una ciutat cosmopolita i també molt revolucionària, amb un gran esperit revolucionari. Pensadors d’aquesta alçada s’hi fixen. I no només dins d’Espanya, on Benito Pérez Galdós, Santiago Ramón y Cajal, Unamuno o Rubén Darío es fixen en aquesta rauxa, aquestes revoltes que periòdicament es produeixen a Barcelona, que fan que sigui coneguda com la ciutat de les bombes, el pistolerisme, les bullangues, les barricades o la rosa de foc.
També Georges Orwell…
Orwell va venir en una època especialment convulsa, en plena guerra civil, però ell, amb ironia britànica, diu que hi havia tantes barricades sempre a Barcelona que convindria que es numeressin les llambordes, perquè així no hi hauria problemes a l’hora de reconstruir els carrers.
De tots aquests personatges que han opinat sobre Barcelona n’hi ha algun que l’encerti més a l’hora de parlar d’aquesta rosa de foc?
N’hi ha molts. Kropotkin diu que és una ciutat d’extrema intel·ligència i elogia els obrers. Després del que va passar la Setmana Tràgica del 1909, Kropotkin, que era un anarquista que venia de la aristocràcia, deia que Barcelona era un exemple de ciutat intel·ligent i que era una llàstima que els obrers haguessin perdut davant del govern opressor. Marx també ho lloa, Engels també. Molts pensadors revolucionaris se senten fascinats per aquesta Barcelona irada. A Barcelona a la resta d’Europa li deien que era el Manchester espanyol, el Manchester de la Mediterrània, i els italians deien que era el Milà espanyol però amb clima napolità. Perquè es donava el fet que aquí es va produir una revolució industrial, al contrari que a la resta d’Espanya, llevat del País Basc. Es va produir un enorme augment de població migrant que venia a treballar, d’obrers que venien a guanyar-se la vida aquí, per aquesta revolució industrial, per aquestes indústries que es creaven aquí, sobretot del tèxtil, i tenien molt males condicions laborals i de vida, uns horaris d’11-12 hores, un treball infantil esgotador i vergonyós, i malvivien en uns habitatges insalubres, amb mal clavegueram i encotillats en una Barcelona a la que el govern de Madrid no volia enderrocar les muralles. Tot això creava una situació molt inflamable que, a la mínima que succeïa alguna cosa, esclatava. Al llibre no només parlo d’aquesta violència entre obrers i empresaris, també de la que va esclatar entre absolutistes i liberals, entre la burgesia i els partidaris de l’antic règim.
Hi ha un patró d’aquests enfrontaments o van variant els protagonistes i les raons de cada rosa de foc?
Van variant, perquè en els diferents episodis que explico els protagonistes són molt diferents. Hi ha les bullangues del poble baix, del 1835 i posteriors, que protesta perquè considera que les ordres religioses estan explotant a les classes populars, que lluiten contra l’antic règim, representat pel clergat regular, i per això hi ha la crema de convents, amb la mort de setanta capellans i frares. Aquestes bullangues no tenen res a veure amb el que passa el 1937, on la lluita és entre anarquistes i poumistes i els “partits d’ordre” dins de la república, que eren el PSUC i Esquerra Republicana. Són situacions explosives que es produeixen a Barcelona. També a d’altres indrets però a Barcelona especialment, en comparació amb la resta de la península ibèrica, sens dubte.
El component religiós és freqüent, no?
No sempre, no sempre. Passa a les bullangues del segon terç del segle XIX, i després passa a la Setmana Tràgica, però la Setmana Tràgica és una derivada; és a dir, la crema de convents que hi ha és perquè les esglésies són un objectiu més fàcil que no pas les empreses i ja no diguem les casernes militars i les de la Guàrdia Civil, és un objectiu que està indefens, i, per tant, una manera de protestar és cremar convents i esglésies en comptes d’atacar casernes, que també va passar. Però no és tant una antireligiositat o un ateisme com un anticlericalisme o un anti-antic règim. No és tant un enfrontament contra la religió com a tal, contra Déu per entendre’ns, sinó contra els privilegis que tenien determinats sectors de l’església, que eren l’alt clergat -és a dir, els bisbes- i els convents, les ordres monàstiques, que eren els dos que cobraven delmes i que encara tenien privilegis de l’antic règim. Si ens hi fixem, i això és bo com a matís, el 1835 i en bullangues posteriors, no van matar, i ho podrien haver fet, rectors de parròquia, perquè les passaven tan magres com el poble, ni tampoc van matar ni van atacar ordres religioses que es dedicaven a l’ensenyament, com per exemple els escolapis. Per què no ho van fer? Estaven atacant ordres que tenien privilegis, que cobraven uns delmes i uns impostos que consideraven injustos al poble ras.
“Orwell deia que hi havia tantes barricades sempre a Barcelona que convindria que es numeressin les llambordes per poder reconstruir els carrers”
L’element nacionalista català, independentista, quin pes té en aquests esclats?
El tema del nacionalisme és molt curiós. Algunes d’aquestes protestes tenien un component nacionalista, però les autoritats de Madrid, les autoritats de l’estat espanyol, van utilitzar en moltes ocasions el nacionalisme per desarticular i per impedir que s’estenguessin les protestes arreu d’Espanya. Durant la Setmana Tràgica, per exemple, les autoritats espanyoles, en connivència amb els mitjans de comunicació, amb els diaris de Madrid, van difondre que eren protestes dels nacionalistes, dels regionalistes, quan no era això. La protesta de la Setmana Tràgica era de gent, sobretot de famílies, que estava en contra de la mobilització de reservistes que havien d’anar a combatre al Marroc contra les forces rifenyes que estaven matxacant l’exèrcit espanyol apostat a Ceuta i Melilla. No tenia res a veure amb la reivindicació nacionalista, però per tal que no s’estengués van dir que era cosa dels separatistes. Per tant, les protestes que començaven a engegar a València i a Sagunt i a altres indrets, a poc a poc es van anar desarticulant perquè es presentaven com si fos una qüestió catalanista.
I a les d’abans, a les del segle XIX hi havia components catalanistes, patriòtics?
No hi ha component nacionalista. O és una lluita entre, liberals i absolutistes -és a dir, entre liberals i carlins- o entre obrers i empresaris, entre sindicats i patronal. No hi ha cap component nacionalista estrictament. Al tancament de caixes sí que hi havia un punt regionalista, encapçalat per Bartomeu Robert, que era un home d’ordre i alcalde de Barcelona, que es va rebel·lar contra Madrid. Va dimitir perquè es negava a sancionar els botiguers i industrials que es negaven a pagar un tribut extraordinari per subvencionar les guerres d’Espanya, el recàrrec de guerra. Va dimitir ell i després van dimitir ministres, també. Una cosa curiosa que és bastant comú és que després de tots aquests episodis de revoltes, aldarulls, batusses, bullangues, de tots els episodis d’ira social a Catalunya -i que demostra el pes que ha tingut en el desenvolupament de la política espanyola al llarg dels segles XIX i XX com a mínim- sempre hi ha una crisi de govern a Espanya. Romanones, que va ser president del consell de ministres en tres ocasions, va dir que “en mi frecuente paso por el Gobierno, he aprendido que la atención de los ministros ha estado absorbida constantemente por Cataluña; cuando no era una cosa era otra… Si el resto de España hubiera originado iguales preocupaciones, la vida ministerial habría sido imposible. Durante un cuarto de siglo, los gobiernos de España han vivido pendientes de las vibraciones catalanas”. És un una frase que es podria atribuir a Felipe González, Aznar, Rajoy o Zapatero. Aquest pes és tan gran, aquesta por a les revoltes és tan gran, que fa que des del 1814, final de la guerra del francès, fins el 1900, el 70% d’aquest temps, Barcelona i/o Catalunya, han estat sota estat de setge o amb les garanties constitucionals suspeses. Estem acostumats no només als bombardejos des de Montjuïc i des de la Ciutadella sinó també a aquestes situacions. I això també fa que hi hagi èpoques que Catalunya tenia un 10% de la població d’Espanya i un de cada quatre soldats espanyols a les seves casernes, un 25%. Per què? Perquè Catalunya ha pesat moltíssim en el desenvolupament de la política d’Espanya.
Vist amb la mentalitat actual, hi ha conflictes que són fàcils d’identificar: empresaris contra treballadors, la guerra civil,… Però costa més d’entendre el perquè dels enfrontaments del segle XIX
Ve de la revolució burgesa. És un canvi que a França es va produir el 1789. La revolució francesa és una revolució burgesa. És a dir, hi ha un canvi d’elits. La aristocràcia, la noblesa, el clergat i els seus privilegis són substituïts per la burgesia. Amb “sus más y sus menos”. Després de la revolució hi ha involucions. Aquí passa el mateix d’una manera diferent. La guerra entre liberals i carlins és una lluita a mort entre burgesos i absolutistes; és a dir, entre burgesia i partidaris de la conservació dels privilegis de l’antic règim, del sistema feudal, del sistema medieval. És un canvi a base de guerres carlines. En dos segles es produeixen a Espanya quatre guerres civils, tres de les quals són conegudes com a guerres carlines. I és aquesta eterna lluita entre l’antic règim i la burgesia que vol pujar i que finalment triomfa. Una burgesia que després es divideix entre moderats i progressistes, entre conservadors i progressistes. Estan dividits i fins i tot enfrontats, i alguns d’aquests xocs es produeixen també a Barcelona. Són batalles constants.
La bullanga és una paraula curiosa. Què vol dir?
Bullanga seria revolta; en castellà seria tumulto, algarabía, com deien Aznar o Rajoy. Seria agitació. En castellà existeix també bullanga.
Després la jamància.
Ho vaig mirar. Jamància ve de l’argot entre les classes populars, de jamar, menjar, en caló. Unes milícies urbanes ho van agafar com a argot. Estan lluitant per la jamància, pels cinc rals que els donaven per menjar.
Algunes d’aquestes revoltes estan protagonitzades per anarquistes. És injust atribuir als anarquistes la tendència a cremar-ho tot, de ser violents?
L’anarquisme, com molts altres moviments, també l’independentisme, el socialisme o el comunisme, té dues vessants: la vessant radical partidària de la violència i la vessant no violenta o pacífica. I dins de l’anarquisme hi havia una divisió molt profunda entre l’anarquisme que volia només la lluita sindical de revolta pacífica no violenta o no assassina i els partidaris de la violència, de l’acció directa. Això es va veure durant la guerra civil. I abans també. Parlem de la FAI, de Durruti, d’Ascaso, etc… Hi havia aquesta lluita dins de l’anarquisme. Però el que passa és que també des de l’altre costat, des del conservadurisme, des de l’establishment, es potenciava molt la vinculació entre anarquisme i violència. Això passa també amb l’islamisme o amb el moviment islàmic. Hi ha un moviment islàmic partidari de reivindicar l’islam per vies pacífiques i l’islamisme terrorista. Això passa amb tots els moviments. L’anarquisme agafa aquesta vessant radical que desemboca en els anys vint en el pistolerisme, que va provocar un elevadíssim índex de mortalitat, amb gairebé 300 assassinats i 558 ferits en cinc anys, causats pels dos bàndols enfrontats. Aquest pistolerisme és una lluita entre la violència anarquista i la violència de l’estat, la violència del terrorisme d’estat. L’estat i la patronal per defensar-se creen un sindicat, un sindicat entre cometes, un Sindicat Lliure, que lluitarà contra el Sindicat Únic, on estaven afiliats i encabits els partidaris de l’anarquisme violent. Des del mateix anarquisme es criticava que hi havia autèntics delinqüents comuns dins d’aquest anarquisme violent. Delinqüents que en alguns casos canvien de bàndol perquè l’Estat o la patronal els paga millor. Això passa no només a l’època del pistolerisme, als anys vint, que es pot dir que acaba amb la dictadura del Primo de Rivera, sinó després del cop d’estat del 18 de juliol amb les milícies antifeixistes on també s’infiltren delinqüents comuns. És una minoria que ha donat peu a la mala fama de l’anarquisme.
Hi ha aquesta imatge que l’anarquisme està al darrere de moltes d’aquestes accions violentes
Sí, però és una part, és una facció de l’anarquisme. Això no es pot negar. Però també hi ha una patronal violenta i un estat violent. Això d’utilitzar les clavegueres de l’estat no ve d’ara. No s’ho han inventat els GAL ni Villarejo i Fernández Díaz. Això ja ve de molt lluny.
“Hi ha una fracció violenta de l’anarquisme però també de la patronal i l’estat. Les clavagueres de l’Estat no les ha inventat el GAL Villarejo”
El darrer esclat violent a Barcelona que esmenta és el que es va produir arran de la sentència del Tribunal Suprem per l’organització del referèndum de l’1 d’octubre del 2017?
La idea d’escriure “Roses de Foc de Barcelona” és justament perquè el 2019 vaig veure una pintada de les moltes que es van fer, on deia “Barcelona torna a ser la Rosa de Foc”. A l’Eixample, entre les cendres, les barricades i els contenidors cremats i carbonitzats, vaig veure això. I em va fer recordar que a Barcelona hi ha hagut moltes roses de foc, no només la més coneguda de la Setmana Tràgica. I a partir d’aquí vaig començar a indagar en els llibres d’Història General d’Espanya, de Catalunya i de Barcelona, i vaig buscar els episodis concrets d’aquests grans esclats de violència, aquests dies de fúria, dies d’ira que hi havia a Barcelona. Hi ha alguns denominadors comuns, però altres que no tenen res a veure. La Rosa de Foc d’Urquinaona i el Tsunami, etc., tenen un component independentista però també hi ha un component d’indignació,. Hi havia manifestants que van aixecar barricades, que van cremar contenidors, que van enfrontar-se a la policia, que cridaven “cap estat ens farà lliures”, es confessaven anarquistes. Alguns deien que ho feien per anarquisme, no per independentisme. Declaraven als mitjans que no ho feien per independentisme sinó perquè estaven farts de la situació en què vivien. De fet, era un moviment no futur, “no future” que es diu, un moviment entre nihilista i anarquista. També hi havia alguns addictes a la adrenalina, jovent que volia marxa. I alguns que deien que s’havien adonat que a través del pacifisme no es podia aconseguir la independència, que al pacifisme de l’1 d’octubre s’havia respost amb condemnes duríssimes i que havien decidit anar a les barricades perquè creien que només amb violència es podien aconseguir coses. De fet, la rèplica del sisme del 2019 que va haver-hi 15 mesos després arran de l’empresonament de Pablo Hasél tenia poc a veure amb l’independentisme i va ser també molt virulenta.
L’anterior Rosa de Foc té lloc durant la guerra civil, el 1937. És un moment frustrant de la història de Catalunya, d’enfrontament entre els que lluitaven contra el cop d’Estat militar
Una guerra civil dins de la guerra civil i una nova demostració, d’una manera molt cruenta, d’aquesta impossibilitat d’evitar que l’esquerra no caigui en el caïnisme ni en la divisió sectària.
La Rosa de Foc del 2019 és l’única on no hi hagut morts
Sortosament, la Rosa de Foc de Barcelona del 2019 no té ni punt de comparació amb els centenars de morts que hi va haver en les anteriors bullangues i revoltes. La repressió abans era a cop de trets, d’afusellaments o de morts amb garrot vil. La divisió de l’esquerra es dona gairbe sempre. No només als Fets de Maig del 1937. La veiem ara en la lluita, no sagnant i pacífica això sí, que s’està produint a l’esquerra de PSOE. És aquest sectarisme, aquesta impossibilitat per aconseguir la unitat i tot, moltes vegades, per´pur afany de protagonisme i quotes de poder.
Si no s’haguessin produït els Fets de Maig del 37 potser s’hagués pogut combatre amb més eficàcia els franquistes, tot i que la guerra encara va durar quasi dos anys més
És difícil de dir. No ho crec, perquè de fet allò no deixava de ser una crisi conseqüència, en part, de la desesperació, de la impotència de les forces republicanes per aconseguir guanyar a unes forces feixistes, colpistes, que tenien el suport d’Alemanya i Itàlia, mentre aquí no hi havia manera d’aconseguir suports, si no era per part de la Unió Soviètica de Stalin perquè els països democràtics no van voler ajudar gens a la República. Era guanyar la guerra o guanyar la revolució. Aquí hi havia els partidaris de guanyar la revolució i els partidaris de primer guanyar la guerra i només després guanyar la revolució.
Llegir el llibre espanta una mica. Hi surten esquarteraments, cadàvers arrossegats i cremats a les Rambles… a la nostra Barcelona
Ho he volgut recollir perquè com em va dir un amic que va llegir el llibre: “és que has agafat moltes coses que en els llibres d’història general de Catalunya és només una línia, un paràgraf, s’hi passa molt ràpid”. Però, clar, quan parlem dels bombardejos d’Espartero o de Prim estem parlant de més de 5.000 bombes. Prim té un monument al parc de la Ciutadella i és una persona que va ordenar que es llancessin 5.000 bombes en 15 dies a Barcelona. A les bullangues estem parlant d’una mortalitat de 90 persones a tota Catalunya, 70 d’elles frares, que si ho comparem amb la població actual significaria que en una setmana o deu dies haurien mort assassinades 700 persones. Això és el que va passar el 1835 i això és el que va passar a la Setmana Tràgica amb altres proporcions. Són xifres que si les comparem són esfereïdores. Amb un nivell de violència sociopolítica molt gran els darrers dos segles. Van cremar un governador militar a la plaça del Teatre, que era un dels llocs cèntrics de la ciutat abans que enderroquessin les muralles. I anys després, també al segle XIX, com a represàlia per una sèrie d’esdeveniments, van agafar el coronel Ravell, el van afusellar on ara hi ha els Jardinets de Gràcia, el van decapitar, van passejar el cap per diferents carrers i després el van cremar. Era un salvatgisme que ara ens deixa força corpresos.
Hi haurà més roses de foc a Barcelona?
Això no se sap. Hi ha situacions inflamables a Barcelona i altres llocs. Ens podíem imaginar després de l’esclat de les armilles grogues fa uns anys a França que hi hauria més revoltes a París? Estem veient que sí, que està tornant a passar amb les protestes pel tema de les pensions, que hi ha una rosa de foc tremenda a França. Pot passar aquí? Jo crec que no és pot descartar. Pot passar per l’independentisme? Pot passar. Però també pot passar per altres situacions, per les condicions socials que tenim i que, a vegades, sorprèn que en una situació com l’actual no hi hagi roses de foc.
Hi ha hagut veus que han dit que calen morts per aconseguir la independència
Jo no ho diria així. Prefereixo agafar-ho d’una altra manera. Un procés independentista, sigui on sigui, és un procés revolucionari i els processos revolucionaris, fins i tot els que aconsegueixen reeixir, són regats amb sang i difícilment es pot produir una revolució a Catalunya amb un producte interior brut, un PIB per càpita, de 30.000 euros. Encara que hi hagi més de mil cinc-centes persones sense llar, encara que hi hagi un percentatge molt alt de nens que estan per sota del llindar de la pobresa, és molt difícil que amb un PIB per càpita de 30.000 euros es doni un procés revolucionari i, per tant, és molt difícil que es produeixi un procés independentista que tingui èxit amb aquesta situació. Hi va haver l’1 d’octubre. Hi pot haver altres protestes però jo considero molt difícil la independència amb una estratègia unilateralista. Una altra cosa és que el conflicte Catalunya-Espanya, el conflicte Catalunya-Madrid, entri en procés de negociació i s’arribi a una millora de les relacions, però en una situació de xoc frontal no es pot produir una victòria de Catalunya.
Fa la impressió que a París agafa el relleu de Barcelona com a Rosa de Foc
No agafa el relleu. París sempre ha anat per davant. Les bullangues del 1835 són 40 anys després de la revolució francesa i Catalunya sempre s’ha emmirallat en tot amb França més que no pas en Espanya. El mirall de Barcelona, el mirall de Catalunya molt sovint ha estat París i no Madrid, cosa que a Madrid emprenyava, indignava molt, i per això deien com a insult que els catalans som uns afrancesats. Això ja és històric. I durant la revolució industrial, al segle XIX, la burgesia s’emmirallava amb Manchester. Les classes dirigents de Barcelona, tot i que poguessin tenir bones relacions amb Madrid perquè és qui tenia el poder, sempre s’han emmirallat i sempre han tingut com a mostra a París. També els pensadors, els revolucionaris i l’elit intel·lectual catalana sempre s’ha fixat més en París, en Anglaterra i en alguns casos a Alemanya, com és el cas de Joan Maragall, que en Madrid. En el cas de París, veiem que estan protestant perquè no volen jubilar-se als 64 anys. Ara ho fan als 62 i aquí ho fem als 67. Però per què estan als 62? Estan als 62 perquè prèviament ells han conquerit aquest dret al carrer. No els ha estat concedit magnànimament per l’estat francès, per la Republique o per la patronal . Ho han conquerit ells, s’ho han guanyat. És allò que diuen que els drets no es regalen es conquereixen. En aquest cas és claríssim.
Aquí també hi ha gent que reclama pensions millors però no incendien París com hem vist aquests dies
Quan es parla de violència també hi ha una violència que a mi m’agrada assenyalar. Estic en contra de tota la violència i quan dic de tota, dic de les barricades però també de la violència que representa que la mitjana del que cobren els executius de l’IBEX 35 sigui fins a 118 vegades la mitjana del que cobren els seus empleats; que el primer executiu d’Inditex cobri 298 vegades més que els seus empleats o que el de Repsol cobri 387 vegades més, això també és violència.
Aquesta entrevista ha aparegut primer a Catalunya Plural
Text: Siscu Baiges
Foto: Pol Rius
