Author: admin

La inacció política dificulta l’accés a l’habitatge

L’alarmant situació amb l’habitatge – tant la seva pèrdua, el seu manteniment o la dificultat d’accés – és una cosa que ens afecta a totes sense excepció. Costa d’entendre com una cosa tan vital per al desenvolupament de la nostra societat, s’ha convertit en un problema cronificat. Encara que costa més entendre la naturalitat amb què això s’assumeix i es desvirtuen les causes que ens han portat fins aquí per a resumir-ho com una qüestió de pobres.

Preocupant veure com les mateixes persones que estan passant dificultats per a mantenir la seva casa o les que veuen com se’ls nega el fet de poder crear els seus projectes de vida, es creuen el relat impulsat pels ens capitalistes, financers i polítics que usen l’habitatge com a arma llancívola per a alimentar una guerra entre veïns. Una guerra de classes, fàcil de fomentar perquè ens han educat a entendre l’habitatge com un objecte d’èxit social, no com un dret fonamental al qual accedir i protegir. Ningú vol sentir-se pobre i fracassat, que és el que culturalment ens han inculcat a sentir davant situacions alienes a la nostra voluntat, com perdre el treball i amb això l’estatus social acreditat pel pagament d’una hipoteca i un lloguer.

Milions de persones perdent la seva llar en l’última dècada no són motius suficients, ni per a empatitzar socialment amb amistats, familiars, coneguts o persones del nostre entorn que l’estan passant realment malament. “Mentre no em passi a mi”, sense ser conscients o sense voler ser-ho, que ja ens està passant: quan no revisen la hipoteca i ens pugen 300 euros, quan una renovació inassumible del lloguer ens obliga a mudar-nos o quan les nostres filles i fills segueixen a casa amb trenta anys incapaços d’independitzar-se. No és un problema exclusiu de gent empobrida, de persones migrades amb baixos recursos, és un problema de totes i cadascuna de nosaltres.

Així i tot, no hi ha voluntat política per a resoldre això. No hi ha la valentia suficient per a enfrontar-se a aquests monstres financers, culpables directes de la situació, per a fer-los part responsable de la solució. Constantment veiem petits avanços convertits en grans reculades, i pegat rere pegat per a callar boques, venuts com a panacees.

Promeses incomplertes i compromisos polítics trencats són el pa el nostre de cada dia. La falta de moralitat i d’ètica del sector més neoliberal, conservador i reaccionari, és aclaparadora, el seu avanç preocupant. Observem com han dictat les premisses perquè l’habitatge estigui en aquesta situació, al mateix temps que boicotegen qualsevol proposta o avanç que pugui revertir la situació i que al mateix temps, en lloc de treballar en polítiques d’habitatge adequades, usen l’habitatge per a fer política. Un cercle pervers.

L’últim exemple clar el tenim amb la Llei d’habitatge, congelada i sense avançar a causa de la falta d’intencions del PSOE per a incloure mesures reals per a acabar amb els desnonaments, els lloguers socials obligatoris, la regulació real dels lloguers o la mobilització de l’habitatge buit, en mans de bancs i fons d’inversió, per a augmentar el parc públic d’habitatge. Una inacció per part del Govern que ja li ha costat a Espanya la vuitena condemna per part de l’ONU, per vulnerar el dret a l’habitatge.

Una de les excuses d’aquesta paralització és usar el suposat problema de competències entre govern central i governs autonòmics. Quan alguna cosa no interessa és competència autonòmica, quan a escala autonòmica es produeixen avanços que no interessen, és el govern central, amb l’aval del Tribunal Constitucional, qui es carrega aquests avanços. Vegeu l’exemple clar de la regulació dels lloguers a Catalunya o els atacs constants a les lleis d’habitatge autonòmiques, com la recent 1/2022 catalana, en risc des del primer dia amb el fals relat de ser “una llei que fomenta les ocupacions”. 

Una afirmació que només es pot donar per ignorància o per males arts per a protegir uns certs interessos econòmics. Cert és que la llei obliga grans propietaris d’habitatge a oferir un lloguer social a famílies que estan ocupant per necessitat demostrada, tan cert com que és una mesura retroactiva que deixa fos les ocupacions produïdes des d’agost de 2021 d’ara endavant. Només aquest detall ja desmunta l’afirmació, sent una mesura pensada per a donar resposta a una conseqüència (les ocupacions) provocada pel problema real: els preus abusius i els desnonaments sense alternativa.

El cas de Barcelona com a exemple

Mentre el problema estructural no sigui resolt amb una Llei d’habitatge estatal, malgrat la falta de recursos i d’habitatge públic, la responsabilitat de resolució està recaient a les mans dels Ajuntaments. Això produeix resultats variats depenent de les problemàtiques locals o de la sensibilitat i voluntat de qui governi depenent el municipi. Un tema que dóna per a molts estudis i anàlisis, dificultats ja que el més habitual és trobar-se amb falta d’informació i dades opaques. Encara que sempre hi ha excepcions, com pot ser el cas de Barcelona ciutat.

Recentment, l’Ajuntament de Barcelona ha fet públic un mapa web on detalla totes les actuacions municipals en matèria d’habitatge durant el període 2019-2023.

Segons les dades, en aquest període s’han realitzat 6.212 atencions i mediacions en processos de desnonament. El que es troba a faltar en aquest mapa és veure la resolució i les alternatives ofertes a aquestes atencions. Quantes s’han resolt amb l’aplicació de la 24/2015 via lloguer social obligatori? Quants d’aquests desnonaments han estat executats deixant l’alternativa directament en mans de l’Ajuntament i que resolució han tingut? Poden semblar preguntes irrellevants, no ho són. És un fet conegut que acabar amb els desnonaments és una responsabilitat exclusiva del Govern central que no serà possible sense una llei que el dictamini i una reforma de La Llei d’Enjudiciament Civil (LEC). Pel camí, els municipis no poden més que bregar amb el problema, bé usant les eines disponibles, bé creant noves o ambdues.

Des de finals de 2015, la ciutat de Barcelona compta amb una unitat antidesnonaments (SIPHO) que fa el paper de mediació entre els jutjats, la propietat immobiliària i les famílies afectades. De mitjana, cada setmana la unitat atén entre 50 i 60 casos, i 9 de cada 10 aconsegueixen suspendre’s gràcies a l’actuació del servei, conjuntament amb les convocatòries dels moviments socials. Des que es va posar en marxa, la SIPHO ha atès a més de catorze mil famílies, entre les quals hi havia més de deu mil menors, en un procés tan vulnerable com la pèrdua de l’habitatge.

Al febrer de l’any passat, es va duplicar el nombre de professionals, la majoria per a estar a peu de carrer. Recentment, s’ha anunciat un nou impuls al servei, amb la voluntat que els i les professionals del servei disposin de més temps i recursos per a acompanyar els casos i puguin tenir coneixement d’ells amb més antelació i preparar millor la resposta, es triplicaran els recursos amb un equip jurídic propi i una inversió de cinc milions d’euros en dos anys. Les famílies afectades també disposaran d’un únic professional de referència en tot el procés. El mes de gener passat, els World Hàbitat Awards, que organitzen conjuntament l’ONG World Hàbitat i l’agència de Nacions Unides ONU-Hàbitat i reconeixen les bones pràctiques en matèria d’habitatge de tot el món des de fa 35 anys, van donar reconeixement a la labor d’aquesta Unitat antidesnonaments.

Dit això, torno a la rellevància de les preguntes plantejades, ja que si bé és fonamental la labor de mediació i la suspensió dels desnonaments, no deixa de ser això: suspensió. Sense una solució residencial ferma, suspensió rere suspensió i una nova data de llançament darrere l’altre, el patiment de les famílies persisteix i el mal que genera la situació augmenta.

La solució residencial per a les famílies desnonades, ara mateix implica forçar l’aplicació de les lleis catalanes: obligant els grans propietaris a oferir lloguers socials, sancionant els habitatges buits (segons una investigació del diari El Crític, Barcelona compta amb 1956 pisos buits) o expropiant aquest habitatge per a la seva funció social. Tres eines que no es forcen amb la celeritat que exigeix l’emergència residencial perquè impliquen atacar directament els interessos d’aquests propietaris.

Els pisos buits dels grans tenidors als municipis de Catalunya

 

És fonamental l’ampliació del parc públic d’habitatge. En aquest sentit, el mapa web de l’Ajuntament de Barcelona, permet quantificar l’ampliació d’aquest parc a la ciutat, que segons les dades s’ha incrementat en 8.660 pisos, sobretot en Sant Martí (1.858), Sant Andreu (1.622) i Sants-Montjuïc (1.410). Fonts de l’Ajuntament afirmen que “en 2015, a la ciutat hi havia un parc públic de 7.500 habitatges, a la fi del 2022 era amb 11.600, el parc públic més gran de l’Estat. Actualment, hi ha 2.000 pisos més en obres i 2.000 més previstes a curt termini, per tant, el 2025 haurem doblegat el parc d’habitatge públic que ens trobem el 2015.”

La dada, que recull tant l’impuls del format Aprop i la construcció industrial per a accelerar els temps de finalització d’obra al mateix temps que sustenta un tipus d’habitatge més sostenible, com l’adquisició d’edificis i pisos solts, sumat a l’impuls d’habitatge cooperatiu, és bo en el moment de poder tenir un parc més elevat d’habitatge assequible. També és insuficient si tenim en compte que en el període 2015/2022 a Barcelona s’han produït més 15.000 llançaments de desnonament i actualment la llista d’espera per a adquirir un pis de la mesa d’emergència compta amb 745 sol·licituds pendents de resolució.

Encara així, l’aposta per polítiques d’habitatge socials és clara i el resultat beneficiós en el moment de reduir algunes de les problemàtiques més apressants per a les veïnes i veïns de la ciutat, com és el cas de les ocupacions. En un informe basat en les dades dels Mossos d’Esquadra, es confirma la tendència a la baixa de les ocupacions respecte als anys 2019, 2020 i 2021. En concret, en 2022, han baixat un 18,5% respecte al 2019.

Aquest descens de les denúncies per ocupació a la ciutat de Barcelona, permet poder afirmar que a major inversió en polítiques d’habitatge, menys ocupacions es produeixen en permetre que un major nombre de persones puguin accedir a un sostre.

L’entrada La inacció política dificulta l’accés a l’habitatge ha aparegut primer a Catalunya Plural.