Author: admin

La Súper Illa de l’Eixample i el futur de Barcelona

Tota Barcelona és en obres, sense cap irreductible poblat gal a la resistència. L’altre dia, una senyora em comentà que no veia res semblant des de les Olimpíades, quelcom genial per a donar volada al meu discurs sobre la ciutat en transformació, no en decadència com solen esmentar els crítics.

A la fi, allò de la culpa és de Colau és una frase falca a l’imaginari del barceloní, gairebé una conya sorgida per la repetició i beneïda a la redundància bromista. La intel·ligència artificial tampoc volgué donar tota la culpabilitat a l’alcaldessa, doncs la seva bona educació li impedeix atribuir el 100% del que sigui a una persona en concret. 

Un concepte ben en voga davant les imminents eleccions és el de les Súper Illes, sobretot pel seu aterratge al rovell de l’ou de l’Eixample, destacant-se als carrers de Girona i Consell de Cent, canviats als seus nous trams a la Alfonso Guerra. La mare que els parí era pare i es deia Ildefons Cerdà. Els detractors empren el seu nom no sé si en va, doncs no deixa de ser un tòpic local. A les seves queixes al·leguen la destrucció de l’estructura de l’entramat originari, una bajanada espectacular perquè aquest s’anà desfigurant amb el pas del temps, com pot veure’s si comparem algunes projeccions del projecte inicial amb la manipulació de la quadrícula democràtica al llarg de tota la seva existència, embrutida per interessos i poders. 

Balcó del carrer Girona| Jordi Corominas

Un altre lament típic vira envers el trànsit rodat. Tornarem a tan espinosa qüestió. En aquests paràgrafs tinc la voluntat d’oferir vàries impressions possibles sobre la Súper Illa de l’Eixample, de la que per cert és recullen infinites opinions de personatges mediàtics, no així de la ciutadania, potser la més interessada a manifestar-se i ser escoltada.

El primer rostre és el meu des d’una doble vessant. L’analítica recorda tots els models de Súper Illa a la capital catalana. Tinc familiaritat amb la del Poblenou, intel·ligent a la seva condició pionera per comportar menys risc a una zona tranquil·la, en remodelació i unida, sense que molts ho comprenguin, amb l’eix de Pere IV, vella carretera cap a França amb quatre quilòmetres dividits en un pòquer de segments. 

L’altre recorrent és la de Sant Antoni. Al meu parer poc podem retreure-li, se’ns oblida com la prèvia gentrificació del barri, amb el carrer Parlament erigit en rei de bodegues, potser no afecti tant a la inflació immobiliària de l’entorn, quelcom terrible per a molts barris on vol implantar-se el model. 

Molts d’ells tenen aquests vasts espais gairebé sense vehicles per la natura de la seva morfologia. Podem observar-ho al centre d’Horta, a Can Baró o al Camp de l’Arpa, on la súper illa, canalitzada al carrer de la Muntanya, fa pudor a potenciar el sector de l’oci i assassinar amb lentitud al petit comerç, actes innecessaris i perniciosos per a un veïnat habituat aquests darrers temps a prevaldre sobre els mals fums. 

el carrer Rogent del Camp de l’Arpa | Jordi Corominas

El mite d’un Eixample hostil a Barcelona en Comú es dilueix quan es llegeixen els resultats electorals de 2019. El partit de Colau quedà segon, a tres punts percentuals d’ERC. Un 19% deposità el seu recolzament a l’anterior gestió. La dada és significativa i em fa reflexionar en com acolliran els residents aquest gir de cent vuitanta graus. Alguns poden empipar-se, però l’estadística també podria deparar un tombant positiu de cara a la cita del maig. 

La peatonalització del carrer de Girona i un tros de Consell de Cent es murmurava abans de la Pandèmia, des de molt abans. Aquests darrers mesos he passejat amb assiduïtat per les obres, sense aturar-me gaire perquè no em titllin d’ancià i cavil·lar mentre gasto les soles de les sabates en com de convenient ha sigut aprovar un pla d’usos per a la segona Barcelona sense discoteques ni altres establiments benvolguts pel PSC i els antics convergents, ambdós ultres del despropòsit de l’ampliació aeroportuària. 

A Girona amb Diagonal em vaig fixar en les excavacions. Algunes setmanes semblaven restes d’assentaments d’antuvi, doncs la llegenda veu el pla entre la muralla i Gràcia com una terra eixorca i despoblada, quan ni molt menys era així.

Les lones tapen la masia trobada entre Diagonal i el carrer de Girona| Jordi Corominas

La piqueta revela una masia en aquesta ubicació, així com a d’altres exhibí vestigis poblacionals, a cobrir per a continuar amb la meta volguda. Un xic més avall, a l’alçada de Gran Via, vaig tenir una simple i magnífica il·luminació. Podia caminar, per primer cop a la meva vida, pel mig del carrer, fotografiar-lo sencer i al·lucinar-me per ser el seu amo, sense la competència de tants motors. La sensació fou molt lúcida des de la consciència d’experimentar-la després de la Pandèmia, quelcom rellevant perquè durant aquells mesos de malson tinguérem la màgia de disposar de l’asfalt de manera imperial sense supeditar-nos a la indústria de les quatre rodes, per desgràcia hegemònica a molts llocs de la capital catalana, com a Fabra i Puig, on només un 20% de la seva extensió es brindà al vianant perquè terrasses i automòbils encara tenen prioritat sobre els humans.

Sentir-me mimat en aquesta Súper Illa assolí proporcions miraculoses uns metres després, a l’alçada de les cases Cerdà, prototípiques de com havien de ser les altres de l’Eixample vora 1860, enlluernant-me la pau de poder admirar els seus esgrafiats sense por a ser atropellat o insultat per l’arrogància dels conductors, acostumats a ser els amos de la barraca sense mitges tintes. 

Esgrafiats d’una casa Cerdà| Jordi Corominas

La qüestió dels cotxes canalitza un altre hemisferi racional del meu cervell. Amb divuit anys vaig decidir no treure’m el carnet. Puc anar a totes bandes amb d’altres transports o pels meus propis mitjans, quelcom que no exclou la meva comprensió per una lògica viari a la urbs. Moltes iniciatives dels Comuns són plenes de bones intencions, arruïnades, més enllà d’una preciosa façana, per errors de planificació deguts a moltes precipitacions. En aquestes pàgines hem esgrimit més d’una cegada la urgència de pacificar la Via Laietana, això sí, des del sentit comú, doncs sí de cop i volta treus als usuaris les avingudes ràpides hauries d’oferir una alternativa igual i no el desert suprem entre el Paral·lel i el passeig de Lluís Companys.

L’affaire Laietana condensa tots els pros i les contres. Un partidari de la mesura fou taxatiu a la seva defensa al plantejar l’opció de la ronda Litoral com a disjuntiva davant el problema, menys greu si es potenciés d’un cop per totes, no només de boqueta o amb les hiperbòliques piulades de la Janet Sanz, el transport públic o si es vol ser més exacte la flota d’autobusos. 

En tot aquest relat hi ha un altre embolic de proporcions gegantines i no és altre que la cultura de Barcelona durant el darrer mig segle. Porcioles volgué transformar-la en autopista i Maragall com a bon alumne prosseguí els plans, afinant-los amb les Rondes, encara a millorar en els seus accessos als successius barris del seu itinerari. El ciutadà té molt inculcat l’ús del seu vehicle per anar fins i tot al lavabo, conseqüència d’aquesta pòstuma victòria franquista, d’altra banda molt del gust provincià del país. 

Si es sortís més a fora podria comprovar-se com determinades capitals europees han adaptat la seva morfologia a aquest repte del nou segle, bé amb peatonalitzacions temporals, bé amb una profunda aposta per les pacificacions. A Bolonya s’opta pel primer recurs, mentre a Colònia l’entrellat central és lliure de clàxons i frenades, envoltant-se els seus alentorns d’un poderós anell automobilístic. 

Podria citar altres indrets, fins a convertir-me en un excel·lent demagog si lloés  la gratuïtat de l’autobús a Luxemburg o com Roma en breu farà de les congestions a la via del Corso un pesat record de bogeria capitolina. Barcelona és diferent. No ho adoptin com a lema, no siguin com Fraga. Ho és per la seva pròpia estructura urbana, i això ho és tot a l’Eixample, de fet, la meva única comprensió amb els odiadors de Colau en aquest sentit és que comparteixo allò de Cerdà i la línia recta si empro el meu raciocini amb fredor, traient-me la cosa del cap per allò apuntat amb anterior en aquest mateix article: les ciutats progressen i Julien Gracq, inspirant-se a Baudelaire, ja va escriure allò del seu cor bategant a major velocitat que la dels mortals, en aquesta pel·lícula fantàstics per a rondinar i mediocres per no entroncar variacions des d’una perspectiva amb l’avenir de frontera.

Segueixo la meva ruta per la Súper Illa. A Consell de Cent entre rambla de Catalunya i Balmes segueixo encisat amb allò de no dependre més de les voreres. Les properes es trobaran a nivell de carrer, com a la Friedichstrasse de Berlín, un luxe estètic i un do si es generalitza com ja es fa sense anar més lluny a certs passatges, o almenys en aquells aliens a la ignorància patrimonial del Consistori, una de les seves xacres més considerables. 

Consell de Cent entre Balmes i Enric Granados | Jordi Corominas

Abans de posar-me a fons amb aquest text vaig pensar a introduir a un marcià sarcàstic, encantat de riure’s a la cara d’aquelles veus autoritzades amb un deix amarg als seus pronunciaments. Poden ser periodistes de renom, ciutadans desinformats o polítics de l’actualitat, és a dir, nul·litats sense contacte real amb el que passa a l’exterior dels seus despatxos. 

Totes aquestes persones haurien de cosir una balança mental i situar els pesos a cada costat. La súper illa podria ser un magnífic eix cultural a l’Eixample per a donar més joc als negocis del ram, exhibir al passejants el patrimoni amb pedagogia urbana i rematar-se amb l’elogi perpetu a la sostenibilitat, paraula banalitzada des de l’excés. 

Serà així? Vaig ple de dubtes, sobretot pel turisme. Algú no ha assimilat l’abans i el després amb la crisi sanitària. L’efecte clausura ens va fer veure més guiris el 2022. No n’hi havia pas tants. Ara si tornen no seran tan nombrosos com abans, però encara són el pànic per a molts barcelonins, els quals amb raó alberguen sospites de ser secundaris a una platea que els expulsa de la funció pels insensats lloguers i la mateixa dramatis personae volguda per l’economia, amant des del socialisme contemporani del bussiness i del nomadisme digital des d’una esquerra a priori autèntica sense esma per a governar amb legislacions útils pels seus votants. La glòria de tanta bellesa es tornarà lletjor si tot aquest gest es dedicà a la postal pels visitants, passants sense arrelament, no com nosaltres, fills en conflicte amb ànsia de recuperar Barcelona per a gaudir-la com ens és degut. 

Projecte de l’Eixample tal com el volia Ildefons Cerdà

L’entrada La Súper Illa de l’Eixample i el futur de Barcelona ha aparegut primer a Catalunya Plural.