Author: admin

Anàlisi dels estats d’ànim socials majoritaris (2007-2023)

“Ai! Si tan sols tinguéssim l’anàlisi correcta de la situació concreta…! Llavors la revolució estaria a tocar!” –sospira una gran part de l’esquerra allà on se la veu operar. No seré jo qui parli en detriment dels increïbles beneficis que la teoria guarda a l’hora de transformar la realitat, però aquella creença infundada pot pecar de teoreticisme no per ser “massa teòrica” sinó justament per no ser-ho suficient: redueix la realitat (i per tant també la funció de la teoria) a l’explicació d’una determinada “lògica”, deixant de banda tot allò que podria no ser tan racional o conscient.

Sens dubte, una de les principals raons que expliquen aquest menysteniment d’allò afectiu respecte d’allò racional en les anàlisis soci-polítiques és que podria semblar a primera vista que quan comencem a parlar d’emocions ens endinsem en un terreny pantanós, molt menys científic que la freda “economia”, per exemple –no tenim un El capital de les passions polítiques, encara que l’Ètica de Spinoza potser és el que més se li assemblaria. Per començar, llavors, necessitem un mínim marc teòric per a tractar les emocions polítiques que han dominat a Catalunya i a l’Estat espanyol durant l’última dècada –un marc teòric tan breu i humil com l’espai d’aquesta columna ens permeti desenvolupar.

En aquest sentit, pocs pensadors contemporanis han posat tant d’èmfasi com Martin Heidegger sobre el fet que els éssers humans ens trobem sempre, i abans que res, sota determinats estats d’ànim. En contra del ser individual (i indiferent) modern que no aconsegueix escapar de la “presó de la consciència”, a Ser i temps el filòsof alemany s’atreveix a dibuixar una ontologia alternativa que ja estigui mediata des del principi per l’ésser-en-el-món, l’ésser-amb-altres, l’ésser-per-a-la-mort i, allò que més ens interessa a nosaltres, l’ésser-ja-sempre-en-un-estat-de-ànim. No és cert que l’ésser humà s’enfronti de bones a primeres amb el món, sol i fredament, des d’una posició “científica”, preguntant-se què és la “cadira”, la “taula” o l’ “espelma” davant de si a la calor d’una estufa –tal i com els agrada pensar a filòsofs com Descartes; ans el contrari, aquesta posició “filosòfica” o “científica” emergeix tan sols gràcies i a partir d’un determinat estat d’ànim –i un marcat potser per la indiferència o estranyesa davant del món, en aquest cas. Tal com diu Heidegger amb la seva fraseologia metafísica tan característica: “el Dasein ja està sempre anímicament temperat” (§29). És per aquesta raó que els éssers humans ens saludem preguntant-nos “com estàs?” o que, en aixecar-nos del llit, el món ja sempre se’ns ha obert sota un determinat estat d’ànim, abans fins i tot de fer cap cosa.

Si un no creu que existeixi una distància completament insalvable entre “subjectes” individuals i col·lectius, podríem aplicar ara aquest concepte a l’anàlisi política. Entenc, llavors, per “estat d’ànim social majoritari” la disposició afectiva en la qual ja es troba sempre un determinat poble i que representa el punt de partida ineludible al qual els seus individus, partits o grups reaccionen. Això no vol dir que una determinada persona no pugui enamorar-se, recloure’s o nedar en contra de l’estat d’ànim imperant en cada moment, per exemple. De fet, crec que aquest és el “gran tema” –extremadament ideològic, d’altra banda– de la majoria de les pel·lícules produïdes per la indústria cultural de Hollywood, que solen explicar la història sobre com, just en el moment de grans epopeies col·lectives, els protagonistes es reclouen en un viatge afectiu (normalment, l’amor) amb indiferència o fins i tot rivalitzant directament contra el sentir general de la població. (El moment en què Chaplin, a Temps Moderns, recull una bandera roja per casualitat enmig del carrer, i se li suma per sorpresa una manifestació de treballadors darrere, representa una de les comptades ocasions en les quals es fa el camí invers, de la individualitat a la col·lectivitat, raó per la qual aquest moment resulta còmic a l’ull americà). La qüestió que cal retenir ara mateix és que qualsevol sentiment privat que un pugui tenir al llarg de la seva vida (optimisme, resignació, amor, etc.) cal entendre’l sempre en relació o fins i tot en contraposició al “estat d’ànim social majoritari” en cada cas.

Dit tot això, passem ara a reconstruir la història dels estats d’ànim que hem recorregut majoritàriament com a societat, tant a Catalunya com a l’Estat espanyol, per a entendre millor en quin punt ens trobem, i per a pensar què podem fer a partir d’aquí.

Xoc: negació, dol i histèria

Comencem el 2 d’abril de 2007, quan el major fons d’inversió d’hipoteques subprime dels Estats Units, New Century, es declara oficialment en bancarrota, donant peu a la major crisi econòmica global des del crash del 29. A l’Estat Espanyol, el llavors President del Gobierno, José Luís Rodríguez Zapatero, va passar els dos anys següents parlant d’una “lleugera desacceleració (…) focalitzada als Estats Units (…) amb un impacte relativament petit dins de l’economia espanyola”, i assegurant fins i tot que “Espanya es trobava a la Champions League de les grans economies del món”, alhora que prometia “plena ocupació” per a la pròxima legislatura. Crec que ens equivocaríem si veiéssim aquí la típica mentida d’un polític professional enmig d’unes eleccions (que segurament també); per contra, la falta de principi de realitat per part del llavors President del Gobierno reflectia correctament en aquest cas el sentir majoritari de la població, la primera fase d’un dol –la negació– per un món que ja no seria més. Per descomptat una part gens menyspreable de l’esquerra sempre havia sabut que la Transició i el 23F havien sigut una estafa a punta de pistola; la desindustrialització escomesa per Felipe González, “malament va qui no pensa en l’endemà”; les Olimpíades de Barcelona i l’Exposició Universal de Sevilla del 92, una lluent façana per a un model cada vegada més basat en el turisme, la liberalització del sòl i el “pelotazo”; i el tractat de Maastricht i l’entrada a l’euro, un mal negoci a llarg termini. No obstant això, aquestes certeses que l’esquerra posseïa no li restaven importància al fet que l’estat d’ànim social majoritari que ara es trencava en mil bocins havia estat simultàniament d’ “eufòria i por, somni i despertar, parells dialèctics d’ (…) una ambigüitat constitutiva: tot anava bé, però alguna cosa anava malament” –tal i com ressenya Eduardo Maura en el seu llibre sobre Els 90.

Arribats a aquest punt seria un lloc comú citar La doctrina del xoc de Naomi Klein. No obstant això, aquest llibre, més citat que no pas llegit, no té res de comú. En el seu primer capítol, Klein estableix un paral·lelisme entre, d’una banda, la teràpia d’electroshocks conduïda pel psiquiatre Ewen Cameron als anys 50 a la Universitat de McGill (i finançada per la CIA) per a convertir el cervell de determinats esquizofrènics en una espècie de tabula rasa sobre la qual es pogués reescriure el que es volgués i, d’altra banda, el paquet de mesures neoliberals implementades per Milton Friedman i els Chicago Boys a Xile sota la dictadura de Pinochet durant els anys 70. Amb això vull assenyalar que el xoc sofert per la crisi de 2007 i el paquet de mesures austericidides que havien de seguir, capitanejades per Mas, Zapatero i Rajoy –sense oblidar la reforma conjunta de l’art. 135 de la Constitució una nit d’estiu–, no es tractava només d’un xoc econòmic, social, polític, i fins i tot cultural, sinó també psicològic, emocional i moral. “L’economia és el mètode, l’objectiu és canviar l’ànima”, va sentenciar una vegada Margaret Thatcher. No menys important és adonar-se que aquesta nova tabula rasa creada va sumir a una gran part de la població –sobretot a la part que havia confiat en el PSOE com a opció socialdemòcrata a l’Estat espanyol, i a la part del nacionalisme català que fins ara havia mirat amb recel la possibilitat de la independència– en un estat d’histèria. La histèria no és un estat d’ànim qualsevol a la psicoanàlisi; no en va, Lacan la va titllar de la més “sublim” i “filosòfica” de les posicions subjectives. Anàloga al que els existencialistes entenen per angoixa, aquest moment en el qual el terra trontolla sota els peus és fonamentalment un moment d’escolta atenta, en el qual un s’acaba preguntant: che vuoi?, [“què vols?]. Per fi almenys algú ara escoltava; i tant l’esquerra com el sobiranisme tenien molt a dir.

De l’enveja a la indignació

Havent passat per les tres fases restants del dol identificades per Kübler-Ross –la ira, la negociació i la depressió–, i encara que aquestes haurien de repetir-se i allargar-se molt més a mitj termini, finalment tant el Govern com la gent i tots els demés actors van acceptar la realitat de la crisi. Normalment aquí se sol passar massa ràpid a la indignació com a estat d’ànim social majoritari, deixant de costat un pas entremig important que m’agradaria recalcar. En cap lloc estava escrit en pedra que la pregunta angoixada o histèrica “che vuoi?” s’hagués de resoldre en un sentit progressista de més democràcia, tal com va apuntalar el 15M. El desig no emana d’un com si fos una pulsió interior, sinó que està constituït pel desig de l’altre(s), i en aquest sentit se sol oblidar que les dates prèvies al 15 de maig de 2011 van estar marcades per la profunda impressió que va ocasionar la Primavera Àrab en general, i la Revolució Egípcia en particular. L’esquerra pot pecar últimament de massa “bones intencions” respecte de les emocions –la vida vs. el capital, l’amor vs. l’odi, etc.– però si estem parlant aquí d’estats d’ànim és perquè cal parlar de veritats lletges, i per tant m’agradaria suggerir que és possible que el 15M no estigués només marcat per una indignació genuïna enfront de la injustícia sinó també per l’admiració, la gelosia i fins i tot l’enveja davant de les mobilitzacions populars que, mitjançant l’ús de les xarxes i amb una alta taxa d’atur juvenil, van fer trontollar els Governs del nord d’Àfrica. Òbviament, i salvant les distàncies, aquestes condicions també ressonaven aquí, i crec que l’exemple egipci va ajudar a tancar la pregunta “che vuoi?” més o menys d’aquesta manera: “per què, amb la que està caient, no som capaços de fer quelcom similar nosaltres, i aquí no passa res?”. Dit això, és indubtable l’efecte que va tenir l’obra de Stéphane Hessel a les places –Indigneu-vos!, un mal llibre publicat en un bon moment–, que va ajudar a aclarir l’estat social majoritari en un d’indignació –una passió relativament alegre enfront d’altres possibilitats més tristes (la frustració, la humiliació nacional, etc.) que ens haguessin aproximat més al feixisme.

Esperança i il·lusió(ns)

Considero que gran part de les discussions que l’esquerra sempre es veu obligada a mantenir sobre els límits i possibilitats de la transformació social (reforma vs. revolució, carrer vs. institucions, etc.) poden ser explicades pel càlcul que cada individu o grup fa en cada moment entre els “Dos principis del funcionament psíquic”, un text molt revelador de Freud escrit el 1911. En efecte, un excés desmesurat de “principi de plaer” pot conduir, com en el cas del nen o la nena, a la satisfacció immediata de l’objecte desitjat (el comunisme, la República, etc.) mitjançant el somni, la fantasia, l’al·lucinació o el deliri, sense cap mena de contacte amb la realitat. Per contra, un ajornament sense fi de l’objecte desitjat per un excés de “principi de realitat” pot conduir a la infravaloració de les pròpies forces i possibilitats, i a la justificació del sistema donat amb l’excusa de la Realpolitik –o el que Mark Fisher anomena com a “realisme capitalista”. Entremig, estem condemnats, quan fem política, a calcular l’equilibri perfecte entre els nostres desitjos i la realitat o, tal com deia Lenin: “cal somiar, però amb la condició de creure en els nostres somnis. D’examinar amb atenció la vida real, de confrontar la nostra observació amb els nostres somnis, i de realitzar escrupolosament la nostra fantasia”. Aquesta meravellosa cita del geni rus va inspirar al marxista alemany Ernst Bloch  a plantejar un tercer principi, més enllà dels dos identificats per Freud. En efecte, entre 1938 i 1947 –potser el moment menys esperançat de la història de la humanitat– Bloch va escriure el seu monumental El principi esperança, en 3 volums, una autèntica “enciclopèdia de la utopia”. Enfront dels dos suposats principis de realitat i de plaer, Bloch ara s’atrevia a plantejar-ne un tercer, “el principi d’esperança”, marcat per la idea de possibilitat: “la idea que no hi ha res conclús, que la realitat és procés, que allò possible està sempre sorgint d’allò real” –tal i com ho resumeix Francisco Serra en el seu pròleg (ed. Trotta, Madrid, 2004, p. 15).

Potser aquesta és la millor manera d’explicar afectivament el que va representar Podem en un primer moment –de manera sòbria, però sense menysvalorar la il·lusió real que va despertar. El seu propi nom ja remetia literalment a la potència, el poder i la possibilitat com a ingredients indispensables d’aquell “principi d’esperança” que representa la reina mare de totes les emocions polítiques (recordi’s el paral·lelisme amb els significants mestres en aquell mateix moment de la campanya d’Obama: “Yes we can!” i “Hope”). L’alegria polititza més i millor que la tristesa, no perquè una sigui una emoció “positiva” i l’altra una de “negativa” com ens volen vendre avui des del coaching… sinó perquè “quan l’ànima es considera a si mateixa i considera la seva potència d’obrar, s’alegra, i molt més quant amb major distinció s’imagina a si mateixa i imagina la seva potència d’obrar” (Spinoza, Ètica, part 3, proposició LIII). El poder, en canvi, necessita passions tristes per a poder controlar-les. En aquest sentit, no era tan important aconseguir una solució definitiva a la discussió estratègica entre eleccions i lluita social com canalitzar totes les forces i energies cap a un únic objectiu, fins al punt d’adonar-se d’ “el que pot un cos”, en aquest cas popular.

Si passem de l’onada social que va sacsejar a l’Estat espanyol durant l’última dècada a l’onada nacional, considero que les mobilitzacions que es van despertar a Catalunya a partir de la sentència del Tribunal Constitucional del 10 de juliol de 2010 contra l’Estatut van estar igualment marcades pel “principi d’esperança” –Som una nació. Nosaltres decidim–, però amb una tonalitat afectiva lleugerament diferent. És ja un lloc comú assenyalar que el “procés” cap a la independència que es va iniciar a partir de llavors era el resultat d’una tal “acumulació de greuges” que feia més fàcil imaginar un país nou que reformar l’existent. Això implicava que l’esperança o il·lusió a Catalunya estigués anímicament temperada amb una sensació més desesperada d’últim recurs, com la gota que fa vessar un got. No obstant això, el tap imposat, per part de l’Estat espanyol, a la funció històrica de Catalunya com a “motor de canvi” i modernització, així com el bloqueig a qualsevol forma de canalització democràtica de la demanda de major sobirania, seran unes de les raons per les quals aquesta il·lusió o esperança adquirirà una particular acritud quan arribi la derrota total –ho veurem després amb la “batalla de Urquinaona”.

Sigui com sigui, tant en el cas de l’onada social com de la nacional, jugar amb l’esperança és una arma de doble tall, perquè la il·lusió d’avui prepara el camí cap a les desil·lusions del demà. Cal reconèixer que ni les esquerres ni el soberanisme han aconseguit fins a dia d’avui quadrar el cercle: d’una banda, cap gran transformació ha estat aconseguida sense unes altes cotes d’il·lusió –ningú mai ha guanyat unes eleccions o ha fet una revolució dient: “demà continuaran existint l’antagonisme, el sofriment i els problemes, perquè són inerradicables i constitutius de la societat, però es farà el que es pugui…”. D’altra banda, com el seu propi nom indica, la il·lusió és, fins a un cert punt i en determinat aspecte, il·lusòria, per la qual cosa la profunda i afectiva identificació d’avui prepara el camí a la des-identificació del demà…

La deserció del populisme d’esquerra: derrota, fracàs i el principi de la frustració (o de la resignació)

Avui dia, la “polarització” cotitza a la baixa. Nou de cada deu analistes coincideixen en la seva diagnosi: tant a Catalunya com a l’Estat espanyol hi ha massa polarització, i fa falta que hi hagi menys polarització. Brillant anàlisi! I encara millor recepta! Com ja estem acostumats, el “populisme” és erigit com el causant de tots aquests mals. (Curiosa elecció de l’enemic, per cert, el vocable que justament conté la paraula “poble” a la seva arrel, així com també la té demo-cràcia, encara que en aquest cas “demos” estigui en grec antic…). El simplisme d’aquestes anàlisis es pot entreveure en el fet que no expliquen per què els diferents partits no poden evitar fer un constant ús de l’anomenada “polarització”, malgrat els savis i recurrents consells dels seus “experts”. És en aquest moment que m’agradaria defensar una determinada lògica de la teoria populista, avui vilipendiada. Sens dubte és una de les grans llàstimes de la Modernitat el fet que només s’enfronta a la teoria, en els fugaços moments en els quals realment ho fa, en tant que “modes”. I l’esquerra en particular ja en porta unes quantes al llarg de l’última dècada, en concret tres: el populisme (2014-2016), el republicanisme (2017-2021), i la “Nova Lectura” de Marx (2022-). Per aquesta raó no cal tenir paciència amb els que se sumen en cada cas a l’ “última moda teòrica”, sinó amb els qui són fidels i reconeixen el moment de veritat a cadascuna d’elles.

En el cas del populisme, els seus detractors solen esgrimir com el seu principal defecte l’anomenada “polarització”, el fet que parteix i simplifica la societat en dos camps: “el poble” i “les elits”. Tanmateix, m’agradaria assenyalar que això també pot ser una virtut en determinat aspecte, o almenys així ho va ser en el cas de Podem a l’Estat espanyol i del sobiranisme a Catalunya en algun moment. La raó és que, en realitat, no tenen res en comú les diferents lluites que pugnen entre si, no comparteixen cap “propietat essencial” que les obligui a tenir necessàriament un sentit progressista o emancipador. Podem pensar, per exemple, en un feminisme de “sostre de vidre” en contraposició a un “del 99%”, o en un ecologisme reaccionari que promulgui la idea d’un “dictador verd”. Ara bé, si no hi ha cap qualitat positiva que pugui unir a les diferents lluites entre si, això vol dir que aquesta unió només pot aconseguir-se de manera negativa. En aquest sentit, la identificació de “la casta” com a adversari polític va permetre que es trobessin tota una sèrie de lluites que no havien necessàriament de compartir res entre si –l’habitatge, la regeneració democràtica vs. la corrupció, el feminisme, l’ecologisme, etc.– i, no sense inevitables tensions, coexistir en un pla d’igualtat sota un paraigües comú i compartit. Podem anomenar això un cert “alleujament populista”: al situar l’adversari fora –en aquells realment culpables d’aquesta “crisi que és una estafa”: els polítics corruptes, els capitalistes que governen sense presentar-se a les eleccions, etc.– això també va tenir l’efecte secundari de permetre que les diferents lluites convisquessin sense que cap intentés imposar-se sobre la resta.

Però ja coneixem la història. La deserció del populisme d’esquerra a partir de 2016 –que no va ser un “fet meteorològic”, sinó una cascada de decisions polítiques contingents que es van seguir a partir de les Eleccions Generals del 20D, i que podrien haver estat d’una altra manera–, així com la caiguda de “la casta” com a adversari comú, va tenir l’efecte col·lateral de fragmentar i dispersar les diferents lluites, i de posar-les a competir entre si sobre quina havia de carregar amb la culpa del fracàs i derrota del cicle anterior. En particular, la substitució de “la casta” per “la trama” per part del Podem posterior pot semblar un lleuger canvi discursiu sense importància, i no obstant això no ho és en absolut: mentre que la primera denota la identificació d’un adversari polític, la segona és un exemple paradigmàtic del que Jacques Rancière anomena com a “meta-política” en el seu llibre El desacord. La meta-política és l’intent d’acabar amb l’antagonisme pròpiament dit, situant una “veritat amagada” dins d’ “allò social” (les forces de producció, la manipulació dels mitjans de comunicació, etc.) per sota o per darrere de qualsevol contesa entre l’ordre i “la part dels sense part”. Avui dia veiem com la “meta-política” adquireix més d’una d’aquestes formes, per desgràcia.

Per l’altre costat, a Catalunya, la derrota de la forma populista que havia adquirit la lluita per la sobirania (que va tenir el seu pic màxim els dies 1 i 3 d’octubre de 2017), va passar definitivament de l’esperança a la ràbia com a estat d’ànim social majoritari en l’anomenada “batalla d’Urquinaona”, el 18 d’octubre de 2019, després de conèixer la sentència del Tribunal Suprem als líders del “procés”. Considero que seria un error veure aquí, tal i com moltes vegades es promulga (o millor, es desitja), el “procés” com un soufflé que es desinfla; per contra, si no creiem en les fantasies meta-polítiques de les “pantalles de fum”, les “caretes fora” o les “veritats desemmascarades”, i atenem per una vegada a les emocions polítiques, veurem que la que prima a Catalunya ara mateix és la resignació. La resignació és una emoció estoica interessant: d’una banda, és veritat que renuncia a intervenir en la realitat pràctica perquè la considera massa incommensurable i immòbil com per a ser canviada de moment. Però, per l’altre costat, no és menys cert que la resignació permet mantenir intacta a l’interior una certesa fins al punt en què es donin condicions més favorables per a la seva realització. D’aquesta manera, resignada, crec que perviurà l’anhel de major sobirania a Catalunya durant els pròxims anys, sense arribar mai a desaparèixer, contrastant fortament amb la frustració creixent que va emergir a l’Estat espanyol després de la derrota o el fracàs del projecte populista. No obstant això, una sola cosa uneix tant a la resignació com a la frustració, i és que ambdues donen peu a l’últim estat d’ànim que hem de considerar aquí: el ressentiment. O, tal com apunta lúcidament Pablo Bustinduy en el seu pròleg al llibre de Jorge Tamames, La brecha y los cauces: “si avui l’ambient polític i cultural té aquest tint tèrbol, aquesta agressivitat, aquesta capacitat de perforar pous i quedar-se a viure en ells, és probablement per obra d’un immens replegament polític-afectiu: estem davant quelcom així com el revers d’aquella política de l’esperança que, desorientada davant del pas del temps, ja no és capaç de mirar fora i supleix aquesta manca contemplant-se obsessivament en el mirall, posant-se cada vegada de pitjor humor”.

El ressentiment polític, la categoria que millor il·lumina el moment actual

“Darrere de cada feixisme, hi ha una revolució fallida”: així resumeix Zizek el principal ensenyament de Walter Benjamin sobre el nazisme. Aquí, el creixent ressentiment pels tres projectes emancipadors no plenament realitzats (Podem, el sobiranisme i el feminisme), va posar el millor terreny de cultiu per a l’auge de VOX a partir de 2017. És imprescindible notar com aquest partit neofeixista no va poder sorgir (malgrat no deixar d’intentar-ho des de 2013) mentre l’estat d’ànim social majoritari va ser més o menys alegre en la forma en la qual ho hem definit abans (indignació, esperança i il·lusió); i només va poder emergir realment quan aquest va començar a agrir-se. Aquesta correlació pot ser elevada a llei general. Però abans de començar amb la nova i última emoció que ens toca tractar aquí avui, m’agradaria assenyalar que no parlarem del “ressentiment moral” (en el sentit estrictament nietzschià), ni del legítim “ressentiment de classe” –sobre el qual considero que la recent Premi Nobel de Literatura francesa, Annie Ernaux, ha anat fent un treball molt revelador, així com altres exponents de la literatura obrera actual com ho són ara: Didier Eribon, Edouard Louis, Kike Ferrari o Valentín Roma. Per contra, intentarem obrir un espai per a estudiar el ressentiment fonamentalment polític. Les classes socials ens interessen, en aquest sentit, no tant com posicions econòmiques o culturals, sinó com a subjectes polítics que actuen. I el que volem entendre, entre d’altres coses, és per què la classe treballadora i la mitjana, unides en un primer moment en un projecte populista comú en contra de les elits, sembla ara que s’han disgregat, separat i independitzat políticament, generant un enorme ressentiment entre elles.

“Re-sentiment” vol dir, literalment, “tornar a sentir”, normalment un dolor, un greuge o una injustícia, de la qual un es vol venjar desplaçant tota la culpa cap enfora, en un altre. Nietzsche segurament és el major crític del ressentiment, i qui popularitza el terme. Seguint aquí els seus passos, la nostra crítica al ressentiment no serà la d’una ànima bella que la considera una “emoció negativa” –de fet, Nietzsche defensa el menyspreu, l’agressivitat o l’odi (ben conduïts)–, sinó per ser segurament la pitjor manera de suportar i conduir la negativitat. Vegem per què. Nietzsche esgrimeix dues raons principals per les quals el ressentiment representa un verí improductiu on els hi hagi: una té a veure amb el temps, i l’altra, amb la im-potència. La primera raó és que, al “tornar a sentir” un greuge ocorregut en el passat una vegada i una altra, un corre el risc de deixar d’actuar en el present. En el pròxim article m’agradaria explorar com el (potser excessiu) focus en les demandes del present característic del populisme d’esquerra durant els anys 2014-2016, va generar com a reacció una tornada nostàlgica al passat a partir de 2017 sota les més diverses formes: el “rojipardismo”, l’obrerisme o el “retorn a Marx”. Això és important perquè avui es parla molt del “nou cicle” polític, però està encara per dirimir-se si el suposat “nou cicle” serà alguna cosa més que el ressentiment cap al cicle anterior. Però, per ara, passem a la segona i més important crítica al ressentiment polític avui imperant. La qüestió que cal entendre és que el ressentiment és fonamentalment impotent. Al reaccionar sobre un fet del passat (que per tant no es pot canviar), situar amb autocomplaença tota la culpa enfora, en un altre, i buscar una venjança imaginària, el ressentiment no re-acciona actuant, sinó només sentint, i separant-se llavors d’ “allò que pot” realment.

Qualsevol similitud de la descripció anterior amb la realitat aquí és mera coincidència. L’errejonisme, per exemple avui, podria criticar al pablisme haver renunciat a la recerca de l’hegemonia i la transversalitat després del 20D de 2015. El pablisme, al seu torn, podria respondre-li que no va atacar prou la trama corrupta del poder mediàtic. Per part seva, autonomistes, anticapitalistes i municipalistes podrien criticar a ambdues corrents l’haver deixat de banda la democratització de Podem en els dos Vistalegres –i tindrien raó. De l’altre costat, l’independentisme català podria criticar a tots els anteriors haver menysvalorat la que ha estat la major mobilització popular contra l’Estat espanyol fins a dia d’avui (l’1O). No obstant això, ells els hi podrien contestar que la constant subordinació a l’antiga Convergència no va ajudar precisament a unir la lluita social amb la lluita nacional. Encara més, el “rojipardismo” podria criticar a tota la resta la seva gairebé absoluta desatenció a la nostàlgia del passat, i els altres podrien respondre que aquesta és un terreny pantanós que pot conduir a comprar el marc de l’extrema dreta. Finalment, el nou i emergent Horitzó Socialista ara pot titllar a totes les altres forces de “socialdemòcrates” per no prestar suficient atenció a la “forma-valor” en si mateixa; encara que creure que un moviment tan radical podia tenir lloc després de la derrota històrica del comunisme sense passar per fases intermèdies denota com a mínim un alt “principi de plaer”. El més interessant de totes aquestes crítiques és que cadascuna té el seu moment de veritat. I no obstant això, “entre els uns i els altres, la feina per fer”, com se sol dir.

Oblit o perdó, però afirmació

No és que no es pugui criticar o negar l’estratègia del company o companya del costat. La crítica, feta dins d’un tot orgànic viu, és imprescindible i enriquidora. El problema d’avui és que només hi ha això, i per tant prima nihilistament el No sobre el Sí, la negació sobre l’afirmació, i la reacció sobre l’acció. Què fer, llavors, davant d’aquesta situació? Nietzsche, pel seu costat, posa el dit a la nafra quan assenyala alguna cosa que als éssers humans sempre ens resulta difícil d’acceptar: “en tota acció hi ha oblit; (…) l’agent oblida la major part de les coses per a fer una sola, és injust amb el que queda enrere i no reconeix més que un sol dret, el dret del que en aquest moment ha de ser” (Intempestiva II). D’altra banda, per a una gran part de l’esquerra Nietzsche potser no és el seu autor preferit, comprensible i legítimament, ja que prové més aviat d’una tradició hegeliano-marxista. Però és que Hegel té, mutatis mutandis, el mateix pensament, només que ell el desenvolupa secularitzant el concepte de “perdó”. En efecte, al final de la Fenomenologia de l’esperit, quan la consciència que actua, escapant de les limitacions de l’ànima bella, es bolca en l’acció i s’atreveix a transgredir la llei universal imperant, no pot evitar sinó confessar que la seva “bona acció” està inevitablement lligada a la seva singularitat, determinacions i circumstàncies, i en aquest moment la dura consciència que jutja es desfà, i la perdona. Aquí es veu clarament que no es perdona o oblida l’acció aliena només quan reconeixem l’error de l’altre, sinó que també es fa per a un mateix, per a poder convertir-se en quelcom de nou i diferent, i poder tornar a actuar novament. Personalment, jo no sé si la millor manera de deixar enrere el ressentiment és el perdó o l’oblit –sincerament, li veig alguns problemes a tots dos– però estic convençut que l’esquerra necessita operar algun d’aquests mecanismes per a tornar a afirmar(-se) de nou.

Avui dia tenim la idea de que argumentar bé políticament és oferir els arguments més racionals per a defensar una determinada posició. Aquesta és una visió secundària, romana, hereva de L’orador de Ciceró. La visió grega original, sintetitzada magistralment per La retòrica d’Aristòtil, és que argumentar significa empatitzar amb una determinada emoció, per a moure-la cap a un altre costat –“em-patia” significa literalment en grec antic “estar dins d’un pathos”, d’una passió. Per a qui vulgui defensar a la plaça pública el “No” a una determinada guerra, per exemple, no són tan importants els arguments o dades que se subministren, com empatitzar amb l’estat d’ànim social majoritari per a virar-lo cap a un de més pacífic. El primer pas per a solucionar un problema, per tant, és reconèixer-lo, com sol dir-se. En aquest sentit, nosaltres hem intentat aquí identificar què ens ha passat emocionalment durant l’última dècada per a veure si podrem tornar a afirmar alguna cosa de nou en el futur. Perquè, “en què creus? –en què ha de determinar-se de nou el pes de totes les coses” (Nietzsche, La gaia ciència, § 269).

L’entrada Anàlisi dels estats d’ànim socials majoritaris (2007-2023) ha aparegut primer a Catalunya Plural.