Author: admin

Educar en el Metavers?

El Mobile World Congres ha servit, entre moltíssimes altres coses, per fer de palanca a propostes tecnològiques que ens traslladen…

Blai Felip: “Pretenc sorprendre, tocar la fibra, que el conte et remogui una miqueta i t’inciti a pensar”

Blai Felip és un periodista nascut a Sabadell el 1961 que treballa des del 1996 a La Vanguardia. Abans, ho va fer a mitjans de comunicació de la seva ciutat natal i a El Observador, El Periódico o TV3. Al diari del grup Godó hi ha desenvolupat vàries responsabilitats i actualment treballa a la secció de Cultura. Al Magazine del diari hi publica relats mensualment. Els seus relats han rebut diversos premis. Ara n’ha reunit 27 en el seu primer llibre: “No et facis il·lusions” (Columna Edicions)

Tots els títols dels 27 relats són paraules amb una ela geminada. Diu que el captiva aquesta lletra. Per què?

Em fascina. Quan tenia uns quants contes escrits em vaig adonar que tenien com una doble realitat. Hi ha com una mena de joc entre el que s’ensenya i el que  s’amaga. O hi ha diversos punts de vista sobre un mateix fet, i n’hi ha alguns que, fins i tot, tenen fins i tot tres possibles lectures. Llavors vaig pensar que la ela geminada, d’alguna manera, és com un mirall, és un punt que queda allà volat. Són dues lletres, no forma part de l’abecedari, té un punt àcrata, llibertari, no té normes massa  clares. Feia com de mirall, el puntet aquest, que no saps si puja o baixa, que queda allà penjat. M’anava perfecte. Molts d’aquests contes tenien altres títols,  i llavors vaig pensar, que la ela geminada havia de ser el fil conductor,  el fil que ho cosís tot, perquè el que vull demostrar és això, tractar una miqueta de manera absurda la realitat i donar-li una mena de versemblança al mateix temps. Li dones un punt absurd o fins i tot surrealista però necessites que toqui una miqueta també de peus a terra. I la ela geminada m’anava molt bé, a part que era com una mena d’homenatge a una particularitat que tenim a la llengua catalana. En alguns relats ja hi era dintre la ela geminada i m’anava perfecte per posar-la  al títol i en altres sí que vaig  anar a buscar-la. 

O té un  coneixement de la llengua molt gran o ha hagut de tirar de diccionari de tant en tant. Hi ha paraules que no coneixia 

Jo tampoc, eh! Com que és un projecte que vaig  arrencar fa molts, molts anys  i he anat escrivint-lo, reescrivint-lo,  retocant-lo i treballant-lo  moltíssim, vaig acabar escrivint al Diccionari de la Llengua Catalana de l’IEC, el DIEC. Abans no hi havia la possibilitat que ara hi ha de buscar qualsevol paraula, qualsevol combinació dins del  diccionari. Però en aquell moment no. Vaig haver d’escriure un correu electrònic al DIEC i em van enviar un llistat on hi ha mil i escaig de paraules amb eles geminades, moltes d’elles vinculades al món  científic, botànic i àmbits així. 

Fragment del llibre “No et facis il·lusions”: ‘cavil·lacions que s’escamparan com grumolls grisos, depressius i sanguinolents en l’escaquer de rajoles blanques i negres, encara humides, perquè les acaba de netejar la senyora Marina, i ho embrutaran tot en acabar de sentir aquest catacrac!’ | Pol Rius

Es van portar bé al DIEC 

Sí, es van portar  molt bé. Em van enviar el llistat i llavors vaig anar mirant  i vaig fer troballes fantàstiques; la d’hàl·lux, per exemple. Hàl·lux és el dit  gros del peu. La putada de la ela geminada és que o la coneixes o et pots equivocar. Em feia gràcia, em permetia  proposar-li un joc al lector. 

L’obliga a anar al diccionari

Si. I això està bé. Potser hi haurà  gent que s’emprenyarà.  A mi m’agrada fer-ho, això, d’anar al diccionari. El consulto a l’ordinador. Abans, anava a buscar una paraula al diccionari i potser m’encantava amb una paraula i llegia dues, tres o quatre paraules que anaven per davant o dues o tres que anaven pel darrere. Me’n recordo que feia  molta lectura del diccionari. Ara, no; busques la paraula i pam!, et surt aquella. No veus res més.  Veus aquella.  No tens perspectiva. Si no tens perspectiva, no tens context. Aquella paraula s’ha quedat allà sola,  pobra, òrfena.  

El primer relat -“Paral·lel”- és fort, molt trist. Prepara al lector per un llibre dur. Després alterna humor, ironia, situacions xocants, algunes terribles… Per què va triar aquest per començar?

Perquè era molt impactant. És un al·legat antibel·licista. Molta gent de la que ha llegit el llibre em diu que és el més els agrada. En tinc altres que potser m’agraden més, però aquest jo crec que era molt impactant. I curt. 

N’hi ha de curts, n’hi ha de llargs,  de què depèn la seva extensió?

No m’agrada fer relats massa llargs. Si fas un conte de 70 o 80 pàgines és quasi una novel·la curta. Potser també és el fet que, per cultura periodística de tants anys de treball, estem acostumats a escriure curt i a eliminar. O sigui, com més treus, a vegades queda millor.  No cal, a vegades, dos folis més si en quatre ho pots explicar bé. Si en quatre ho pots explicar bé no cal escriure’n sis. Almenys crec que queda tot molt més rodó. Tot i que a vegades  quan escrius et sap molt  greu eliminar coses. A mi em passa. Estic escrivint i aquelles frases que em semblen que han quedat guapes però que potser fan el relat massa carregós o un pèl ampul·lós, les deixo a baix de tot, però no les elimino. A vegades me les passava a una mena de carpeta, per guardar-les, com si allò m’hagués d’inspirar. Al final les esborres i penses que l‘has encertat esborrant-les.  Crec que menys és més. A vegades, no sempre. 

En quin tipus de gent penses quan escriu? O sigui,  quin lector creu que li pot agradar el que escriu? No hi penso. Escric uns relats que són un pèl difícils en el sentit que no són habituals. N’hi ha alguns que són molt  estranys, fins i tot, i tenen un punt  surrealista. No penso en cap lector. Penso en explicar alguna cosa, algun fet. M’inspiro a partir de  coses que veig, passejant, al tren, anant pel carrer, aquí mateix si estigués una estona ja segurament m’apuntaria coses i me’n vindria alguna al cap per escriure… Li vaig donant voltes i  voltes amb el temps, fins que no començo a escriure  primer a mà.  

A mà?

Sí, primer a mà. Necessito arrencar-ho a mà, una frase o l’inici. I després ho passo a l’ordinador. Necessito començar a mà els tres o quatre primers paràgrafs. És com molt periodístic. Necessito el lead. A partir d’aquí em faig un petit guió de les coses que vull dir, i aleshores, sí, me’n vaig a l’ordinador.    

Blai Felip: “Per cultura periodística de tants anys de treball, estem acostumats a escriure curt i a eliminar. O sigui, com més treus, a vegades queda millor” | Pol Rius

També diu que hi ha amics que li han suggerit algun relat 

Sí, sí, n’hi ha que han sorgit de converses amb companys. Per exemple, un company de la feina, amb qui estava tenint una conversa una mica surrealista, em va preguntar: “tu què prefereixes ser gota d’aigua o gra de sorra?”. I, pam!, al cap de dos dies o tres li vaig  enviar un conte dels que surt al llibre. Després l’he anat polint.  

És molt primmirat i pulcre abans no dona un relat per definitiu

Sí, sí. Això és un treball d’anys. Al llibre hi ha 27 relats i en van quedar altres fora. Vaig fer aquesta selecció i aquest ordre. Són molts anys  de feina. No vol dir posant-m’hi cada dia. Potser tres o quatre mesos sense tocar els relats. Temps amb desànim perquè no hi havia manera de publicar-los. Si els ensenyava a algun amic i em deia que li agradaven no sabies mai si ho feia per l’amistat… Quan anava a les editorials, punxava. O no em donaven resposta, em deien  que no  era el moment, que això del conte, del relat, no tiba…  

Al final Columna s’ha animat. Vostè diu que li va donar molta empenta  el fet de guanyar el Premi Calders, de l’ajuntament de Gurb

Això va ser el 2017,  un dissabte que havia desconnectat el telèfon un moment, perquè  estava fent quinze minuts de migdiada. Em van deixar un missatge. Primer vaig entendre que havia sigut seleccionat i que encara s’havia de triar el guanyador. Quan vaig respondre em van dir que havia guanyat. I em recordo que vaig plorar. Home, és que eren molts anys,  enviant contes! Vaig veure que algú, més enllà del cercle dels meus amics, deia: “Això que ha fet aquest noi  té interès”. I allò em va donar molt aire. L’esforç que fan els ajuntaments, com el de Gurb, és  extraordinari, perquè és gent amb pocs recursos, municipis petits, que es gasten uns diners per un premi, i, a més a més, el caliu de cultura que fan al poble. Generalment, fan un acte, criden a l’escola de música del poble i els alumnes actuen, canten allà, toquen els instruments, fan una exposició, o llegeixen alguns dels relats. La feinada que fan aquests ajuntaments és extraordinària.  

Ha guanyat uns quants d’aquests premis municipals  

Sí, sí. Em vaig anar presentant, animant, vaig veure que el que feia podia tenir algun interès per determinada gent. Faltava  el salt a una editorial.  

I com ha estat el salt? De xurra. Va ser una carambola absoluta. Magí  Camps, del meu diari, presentava el seu llibre de relats Sucamulla al Museu d’Art de Sabadell. Li presentava la Montse Verderi, que és escriptora de Columna, guanyadora del Prudenci Bertrana, i ens coneixíem de feia només un mes i mig o així, tot i que tots dos som de Sabadell. Quan va acabar la presentació, mentre fèiem la xerrada i menjàvem unes pastetes, la meva dona li va dir que “el meu marit té un recull de contes”. Em va fer com de mànager. La Montse Verderi em va dir que els hi passés. No ho vaig fer perquè  pensava que la meva dona, amb tota la bona voluntat del món, l’havia posat en un compromís. Al cap d’unes 3 setmanes o un mes, ella va insistir i em va dir que enviés el recull de contes a la seva editora, Glòria Gasch. Li van agradar tal com estaven, en l’ordre que estaven, amb el títol que tenia. No han tocat res.

Blai Felip: “Escric amb un punt de mala llet i de crítica de la societat en què vivim” | Pol Rius

Per què aquests 27 relats? Quan va considerar que era el número que tocava, que el llibre estava acabat, que havia de ser així?

27 és un número estrany. Per què no 25 o 30? Però vaig pensar que tots els contes tenen un punt  d’estranyesa i de desconcert quan els llegeixes; doncs, 27. És un número absurd. Em va semblar que era un bon número. 

La línia comuna de tots els contes és l’absurditat, una barreja d’humor i situacions que fan patir

Hi ha un punt d’ironia en alguns dels contes. En realitat molts dels personatges ho passen malament o molt malament, no acaben de sortir-se’n amb el que pretenen. Escric amb un punt de mala llet i de crítica de la societat en què vivim, en alguns casos claríssima. Un personatge demana a les dones que no visquin tant perquè així no gastaran el pressupost públic amb les seves pensions. Curiosament, l’altre dia, Quim Monzó va dedicar un article dels que escriu al diari sobre unes propostes  serioses d’un ministre japonès sobre aquest tema. 

Monzó és un dels seus  referents. Diu que ha llegit molt i recomana que es llegeixi molt.  

Monzó clar que m’ha influït, Sergi Pàmies, també la Mercè Rodoreda amb els seus contes, Caterina Albert, que té uns contes també brutals, Lucia Berlin, que té un punt de solidaritat, Anna Murià, Manuel de Pedrolo, n’hi ha molts. Referent, referent com a tal, no, però suposo que  he anat inconscientment  xuclant de tots. Em sento molt a gust amb la ironia fina de Pere Calders. L’he llegit i rellegit. Si hagués de triar-ne algun seria Calders. Hi ha gent que em diu que el meu estil li recorda el de Pere Calders. 

Em sento molt a gust amb la ironia fina de Pere Calders

Aquest llibre és de difícil traducció al castellà, amb aquesta qüestió de l’ela geminada

Esperem que es tradueixi.  Suposo que haurien de buscar la fórmula els traductors, que són molt bons.  M’ho van dir  el dia de la presentació. Jo no esperava mai que es pogués arribar a publicar en català i pensar que algú el traduiria  em quedava una miqueta com lluny. S’hauria de posar el títol que s’atansi més en castellà i explicar en algun lloc  com està escrit en català, tot això de l’ela geminada. Hem d’esperar.  

Els traductors no ho tindran fàcil. Està escrit en un català molt treballat

És veritat que està molt treballat. Una altra cosa és si jo aconsegueixo  el que pretenc, que és sorprendre, tocar la fibra, que el conte et remogui una miqueta i t’inciti a pensar. En un conte parlo de l’home més ràpid del món i tracta de l’absurditat dels rècords. L’afany de superació és bo, però no pots portar-ho al límit. Això és el que pretenc que quedi també, a part de la historieta. Quan escric, el procés mental que segueixo és buscar una situació que sigui un pèl absurda però que em serveixi per explicar altres coses de la vida quotidiana.

Ja té el segon llibre de relats en marxa? 

No. Vaig escrivint relats, en vaig fent. En faig un cada mes al Magazine de La Vanguardia. Estic intentant una novel·la, però necessito organitzar-me d’una altra manera. Per fer un relat, tinc una idea al cap i el començo a escriure a mà. Sé que allò seran 5 o 6 folis. Si pel que sigui no m’hi puc posar durant dues setmanes i tinc només escrit un foli no quedo despenjat d’aquella història, perquè sé el que vull dir. Ho puc recuperar molt ràpid. Però una novel·la  requereix  que, si no cada dia, quatre o cinc dies a la setmana, tu li dediquis encara que sigui una hora. És un procés d’escriptura continuada. Si tens 70 o 80  folis i llavors ho deixes 3 o 4 mesos, malament. Sóc més propens  a fer relat curt.

El proper llibre de relats tindrà un nom més optimista?

El nom també déu-n’hi-do. Què pensarà el que compri el llibre? “No et facis il·lusions” és una expressió que utilitzem sovint. Està bé tenir il·lusions per les coses perquè et permeten arrencar projectes o intentar tirar endavant coses que tenies al cap, però si són excessives i no les pots concretar et poden provocar autèntics moments de desencís, de desànim  o, fins i tot, si és molt accentuat, pots acabar deprimit. Il·lusions sí, però  les justes. 

Il·lusions sí, però  les justes

Il·lusions sí però les justes pot ser una mica contradictori amb el títol de llibre, no?  

Totalment contradictori. Fer aquesta entrevista em fa molta il·lusió, però la vida és contradicció total, contínuament. Hem d’intentar viure amb les contradiccions  sempre que  no ens facin perdre les conviccions  principals. 

 

L’entrada Blai Felip: “Pretenc sorprendre, tocar la fibra, que el conte et remogui una miqueta i t’inciti a pensar” ha aparegut primer a Catalunya Plural.

Futbol, política i solidaritat: el cas de Gary Lineker

Els futbolistes, que tradicionalment provenen d’entorns de classe treballadora i immigrants, solen ser retratats a l’esfera pública com a persones que, encara que disposen de talent en el joc, no tenen molt més que oferir a la societat. Se’ls pinta com a playboys de poca intel·ligència, egoistes i obsessionats amb els diners, mentre que els mitjans fingeixen repetides commocions pels seus salaris inflats com si fossin personalment responsables dels excessos inflats del futbol modern.

Al Regne Unit, aquesta narrativa ha estat destrossada pel mític exfutbolista britànic —i actual comentarista —Gary Lineker, que, en fer servir la seva plataforma per ressaltar la difícil situació dels més vulnerables, va exposar les problemàtiques regles d’”imparcialitat” de la BBC, va pressionar el govern, i va desencadenar una mobilització entre altres futbolistes i treballadors de la BBC que es van solidaritzar amb ell.

La controvertida reforma del dret dels sol·licitants d’asil

La setmana passada, el primer ministre Rishi Sunak va anunciar una nova legislació governamental dirigida als sol·licitants d’asil amb l’eslògan Stop the Boats estampat en una bandera britànica de fons. L’òptica trumpista dominava l’escena quan el primer ministre britànic d’origen indi va anunciar un cruel paquet de mesures d’asil: segons la nova legislació, tots els refugiats (nens i nenes inclosos) que arribin amb vaixell al Regne Unit podran ser automàticament detinguts i després deportats al país d’origen, o bé a Rwanda, on el Regne Unit ha signat un acord d’immigració. A més, a aquestes persones se’ls pot negar l’accés al sistema de justícia per apel·lar les decisions.

La premsa de la dreta va celebrar l’anunci i va promocionar enquestes d’opinió instantànies que mostraven el suposat suport públic de la ciutadania amb el projecte legislatiu. El Partit Laborista no va criticar les mesures, sinó que van informar que, d’arribar al govern, serien encara més eficients en la promulgació de lleis d’asil internacionalment il·legals. Els índexs d’aprovació de Sunak van augmentar mentre continuava avivant les guerres culturals per desviar l’atenció de la greu situació econòmica del Regne Unit, una tàctica que ja va fer servir al gener contra la comunitat trans.

Això va deixar un buit a la crítica dominant de l’esquerra, i aquí és on arribem a Gary Lineker. Dimarts passat, l’exfutbolista va tuitar que es tractava d’”una política incommensurablement cruel dirigida a les persones més vulnerables”, apuntant, a més, l’ús d’un llenguatge “no gaire diferent de l’utilitzat per Alemanya als anys trenta”. Lineker, un comunicador hàbil, va posar el focus sobre les víctimes d’aquest projecte de llei i va traçar paral·lelismes amb els efectes perillosos de l’ús d’un llenguatge deshumanitzant, alhora que va evitar l’ús de descripcions incendiàries com ‘feixista’ o ‘nazi’.

Aquesta crítica va provocar una enorme reacció dels mitjans de comunicació de la dreta i dels membres conservadors del parlament, que van udolar durant dies que Lineker s’hauria de “limitar a l’esport”, que havia violat les regles d’imparcialitat de la BBC, i havia ofès el públic britànic amb una comparació amb l’Alemanya nazi. La mateixa BBC va publicar titulars sobre la “delicada situació” de Lineker, i els laboristes també es van unir al cor de crítiques dient que no “estem d’acord ni amb allò que va dir ni amb allò que pensava que era correcte dir”, continuant així amb la seva tendència de caminar en paral·lel als conservadors. Dimecres, Lineker no es va acovardir i va dir que ell sempre defensaria els “sense veu”, i va destacar la hipocresia dels “campions de la llibertat d’expressió” de la dreta que volien acomiadar-lo.

Els esportistes també poden tenir una veu política rellevant

Per divendres, després que la BBC intentés que Lineker acceptés una solució que ell considerava inacceptable (la qual es desconeixen els detalls), van anunciar que no presentaria el “Partit del Dia” (Match of the Day) que devia narrar dissabte fins que la situació pogués ser resolta. La declaració va fer que semblés una decisió mútua de les dues parts; tanmateix, aquesta estratègia es va ensorrar ràpidament.

Pocs minuts després, Ian Wright, exestrella de l’Arsenal i actual comentarista de la BBC que sol compartir pantalla amb Lineker, va anunciar que, en solidaritat amb el seu company, ell tampoc no estaria disponible per a la narració de dissabte. Ràpidament, Twitter va esclatar en anticipació que la tercera estrella presentadora del Match of the Day, la llegenda de Newcastle Alan Shearer, anunciés les seves intencions. I així va ser: minuts després l’exfutbolista va dir que ell tampoc no estaria disponible per presentar el programa. La BBC endarreria llavors la decisió sobre què fer amb Lineker per divendres, cosa que indicava una certa cessió davant la pressió política. Clarament no van predir el que va seguir.

Quan se suposava que la cobertura esportiva de la BBC es transmetria dissabte, ja havien perdut els presentadors dels seus altres dos programes de futbol, cosa que els va obligar a ser eliminats de l’horari de dissabte. Hi havia sis partits de la Premier League programats per mostrar-se al Match of the Day, però en un altre moviment dramàtic, els sis comentaristes programats van anunciar que també s’unirien al boicot. I no només els equips de presentadors: també els reporters de l’estadi de la BBC i el personal de producció en general es van unir al boicot. BBC Radio 5 Live (el seu canal de ràdio esportiva) també es va veure afectada, i l’estació va reemplaçar tres hores de transmissió en viu programada amb pòdcasts gravats. És més, l’Associació de Futbolistes Professionals va afirmar que els seus jugadors representats havien expressat que no volien fer les entrevistes posteriors al partit amb la BBC.

Com que les enquestes d’opinió actualitzades van indicar que el públic feia suport a Lineker, el Partit Laborista va canviar ràpidament el to per criticar la BBC. Fins i tot el primer ministre Rishi Sunak va emetre una declaració que destacava els talents futbolístics de Lineker, mentre posava distància entre el govern i la BBC. Les estacions de ràdio es van omplir d’eloqüents exjugadors de futbol que es van posicionar en contra de l’extralimitació de les regles d’imparcialitat de la BBC imposades als presentadors d’esports, però també de la hipocresia subjacent d’aquells que van encoratjar les crítiques a Qatar, però van obviar les crítiques al govern del Regne Unit. Van continuar argumentant contra la política d’asil i van destacar els elements racials del projecte de llei.

En qüestió d’hores, les accions d’un exfutbolista havien creat més solidaritat per als refugiats i l’escrutini d’una relació acollidora entre els mitjans i el govern que no pas qualsevol mitjà o partit polític d’esquerres. És més, el món del futbol es va mantenir unit darrere seu provocant conseqüències devastadores per a la BBC, que en una setmana s’ha fet més mal a la seva credibilitat que en qualsevol altre moment a la memòria recent.

Dilluns, la BBC va anunciar que Lineker tornaria a presentar Match of the Day, i la BBC es disculpava públicament amb el públic i amb Lineker. Lineker no estarà subjecte a cap regla pel que fa al seu ús de les xarxes socials, com ell mateix va subratllar quan va fer servir els seus tuits novament dilluns per assenyalar que la seva situació no és comparble amb la d’aquells que fugen de la persecució o la guerra. Lineker: 1, mitjans de comunicació de dreta, el govern, i la BBC: 0.

Versió original en anglès en aquest enllaç: Football, politics, and solidarity_ the case of Gary Lineker

L’entrada Futbol, política i solidaritat: el cas de Gary Lineker ha aparegut primer a Catalunya Plural.