Author: admin

Clara Vidal: “L’arquitectura és un servei per a les persones que ha de respondre a les seves necessitats canviants”

Clara Vidal, arquitecta co-fundadora de Cierto Estudio durant l’entrevista. Foto: Pol Rius.

Cierto Estudio és, sens dubte, un dels estudis d’arquitectura de moda del país. Format íntegrament per sis dones que es van conèixer durant la carrera, i amb un funcionament intern plenament horitzontal “totes participem de tot”, estan a càrrec de la reforma (no exempta de polèmica) del carrer Consell de Cent; una obra que permetrà travessar a peu tot el barri de l’Eixample fins al centre de la ciutat. Parlem en el seu despatx sobre què en pensaria Cerdà de la reforma, de la situació precària que es viu en el sector, i del rol que ocupa Barcelona en l’escena internacional de l’arquitectura i l’urbanisme.

Abans de tot, voldria preguntar-te: com heu decidit que siguis tu qui realitzi aquesta entrevista?

Totes participem de tot. Tenim un llistat amb les tasques que tenim pendents a fer — com ara les entrevistes, les conferències, etc.— i les anem fent de manera equitativa. Avui m’ha tocat a mi, però li podria haver tocat a qualsevol de les meves companyes.

Però només de les tasques organitzatives, diguem, no vinculades del estrictament arquitectònic, o totes les tasques?

És un esquema horitzontal entre nosaltres sis, que som les que vam fundar Cierto Estudio ara fa sis anys. Per exemple, jo ara formo part del departament d’Acció Comercial, però abans de ser mare estava en el departament laboral i l’any vinent estaré a Finances. D’aquesta manera totes coneixem tots els departaments de l’empresa. També incorporem, en la mesura de el possible, aquesta mentalitat amb la gent que s’ha anat afegint a l’estudi posteriorment.

Cierto Estudio és un dels agents responsables de la transformació que vivint la ciutat de Barcelona. Vau obtenir el primer premi en el concurs “Eixos Verds” del programa Superïlles Barcelona per redactar el nou model de l’Espai Públic i reurbanitzar el carrer Consell de Cent. És un tema que està en boca de tothom a la ciutat de Barcelona, però segurament no hi ha una veu amb més coneixement sobre la matèria que el vostre: en què consisteix el nou model d’Espai Públic dels Eixos Verds?

La redacció del nou model ha sigut el resultat d’un procés molt col·laboratiu entre diferents nivells de l’administració i professionals en diversos àmbits de l’urbanisme. També ha influït la visió de diversos agents: per exemple, el col·lectiu de persones cegues o el cos de bombers. Nosaltres vam ser les encarregades de redactar-lo. Però document en qüestió no determina tots els elements al detall, sinó que marca les directives generals que prevaldrien en l’espai. Tot això partint de la premissa que l’Eixample de Barcelona és un espai molt contaminat, i que la intervenció que hauria de tenir com a objectiu la reducció de pol·lució al barri.

Quines altres línies mestres es destacaven?

Un increment substancial de la vegetació, arbrat i plantes arbustives. O reforçar la permeabilitat del sòl per afavorir el cicle de l’aigua al paviment. Es busca afavorir la transversalitat del carrer mitjançant una plataforma única per a que el ciutadà pugui moure’s lliurement i no marcat per un eix longitudinal com és la vorera. I, per suposat, la consideració del vehicle privat com un “agent convidat”.

Es parla sovint d’un “nou urbanisme”, constituït d’acord amb dos pilars fonamental: la presència del verd i el feminisme. Si bé el “verd” és més directament intuïtiu (reducció de la contaminació, introducció de diferents tipus de plantes en l’espai públic, etc.), la traducció del feminisme en urbanisme és menys intuïtiva. Quins diries que són les característiques principals que defineixen aquest “nou urbanisme/arquitectònic feminista”?

Nosaltres preferim parlar de perspectiva de gènere en l’arquitectura. Al final l’arquitectura és un servei per les persones que ha de respondre a les necessitats de les persones. I aquestes necessitats estan canviant. Això implica, avui, posar més atenció a les cures i en facilitar una forma de viure, d’habitar l’espai, que protegeixi totes les persones que hi conviuen, sigui un edifici, un espai públic, o un carrer.

Despatx de Cierto Estudio, a Barcelona. Foto: Pol Rius.

Darrerament, s’està traient la figura de Cerdà per criticar, en part, una forma d’urbanisme que —com la reforma del Consell de Cent — està a càrrec vostre.

Cerdà va projectar la ciutat partint d’una retícula homogènia, que pogués ser molt versàtil i flexible en el temps. Per altra banda, el plantejament de Cerdà obeïa a les característiques de la Barcelona del darrer terç del segle XIX. Si Cerdà veiés el que ha passat amb l’Eixample i la massiva presència del cotxe, ell mateix voldria replantejar-se. Això deixant de banda que Cerdà plantejava uns espais verds en els interiors de les illes i això ha quedat completament envaït per edificis en pro de l’economia. I actualment el que es vol és guanyar de nou aquest espai verd per les persones, i la manera de fer-ho és els Eixos.

Per què és aquesta la manera “correcta” de fer-ho?

Doncs perquè ara mateix els interiors d’illa de l’Eixample estan privatitzats. Per altra banda, pensem que és potent també la idea que aquests eixos puguin comunicar la ciutat i siguin “passejables”; un espai agradable de caminar, amb una important presència de vegetació, i protegit dels vehicles.

Es parla sovint de la “marca Barcelona” entenent aquesta com a una ciutat cool en termes de disseny i arquitectura, però a la vegada es critica que sovint aquest discurs amaga una situació precària de gran part dels professionals que s’hi dediquen. Quant de fàcil o difícil és viure de l’arquitectura Barcelona?

És difícil, molt difícil. A Barcelona i arreu. L’ofici de l’arquitectura s’ha devaluat. A nosaltres ens han dit coses que “cobreu pel simple fet de projectar” o que “el vostre és un ofici molt vocacional”, com volent justificar els sous baixos.

Entenc…I perquè us dediqueu principalment a l’obra pública? És una qüestió de prestigi, de tipologia arquitectònica? 

D’entrada, perquè ens agrada fer-los. Però no només pel prestigi que et puguin aportar o pel fet que et permeten innovar una mica més i fer coses més ambicioses — com el projecte de Consell de Cent —, sinó perquè són els que acostumen a estar millor remunerats i els que, principalment, ens donen de menjar.

I, així i tot, diries que Barcelona està en l’elit de l’arquitectura?

Sí, Barcelona és un referent mundial en l’àmbit d’urbanisme i arquitectura. De fet, a nosaltres, arrel d’aquest projecte de les “superïlles”, ens han contactat des de diverses entitats d’arreu (com, per exemple, la cadena ARTE) perquè consideren que Barcelona està donant un impuls important en plantejar nous models de ciutats, sense tants cotxes, i més accessibles pels seus ciutadans.

L’entrada Clara Vidal: “L’arquitectura és un servei per a les persones que ha de respondre a les seves necessitats canviants” ha aparegut primer a Catalunya Plural.

Transformacions educatives a peu de barri

“L’educació a Barcelona és una de les forces poderoses que la defineixen i la construeixen. No podem entendre ni la història recent ni l’avui de la ciutat sense fer esment a la seva dimensió educativa”. Així comença Miquel Àngel Essomba el seu llibre ‘Educació, la revolució silenciosa. Barcelona, 2015-2023’, presentat a l’Escola Ramon Llull. I afegeix: “Tot projecte educatiu és una proposta inacabada”.

Amb aquest esperit transformador i conscient dels canvis continus, Essomba ha destacat que el projecte educatiu de la capital catalana té com a objectiu “construir una ciutat millor”, sota la premissa que totes les persones haurien de tenir “oportunitats educatives per sentir-se realitzades i per fer realitat el seu projecte de vida”. I és que l’educació en majúscules, assenyala, va més enllà de les parets de l’escola i s’endinsa en la vida comunitària del barri.

L’autor, que és professor de pedagogia i director de la càtedra d’educació comunitària de la UAB, destaca que un dels pilars de la “ciutat educadora” és ser conscient que s’ha de construir un espai més humà i més digne, tot tenint en compte el disseny urbanístic i la participació de la ciutadania. Així, l’escola passa a ser “patrimoni de tothom”.

Sobre la seva visió de futur, Essomba sosté que “si no hi ha autocrítica, no s’avança en el procés pedagògic”, i afirma que la coeducació amb la ciutadania exigeix continuar dialogant, escoltant i cedint espais. Sovint, argumenta, “s’ha de deixar fer” i “no posar pals a les rodes” a les iniciatives ciutadanes ben argumentades.

Sis exemples

El llibre fa un repàs dels darrers vuit anys de polítiques educatives a la ciutat i pretén transmetre, en paraules de l’autor, “l’amor a l’educació de la ciutat”. Amb aquest objectiu, sis dones han protagonitzat la taula rodona ‘Veus de la transformació educativa a Barcelona’, per tal de valorar la feina feta i afrontar els reptes que vindran.

Taula rodona ‘Veus de la transformació educativa a Barcelona’

María Ferrer és ballarina i fa classes a l’escola Santiago Rusiñol al districte de Nou Barris en el marc del programa ‘Caixa d’eines’, que vol combatre situacions de desigualtat entre els infants pel que fa a l’accés a la cultura. Per a Ferrer, l’expressió a través del moviment i el tacte, com és el seu cas, dona lloc a una mirada i un horitzó diferents. Així, el centre educatiu esdevé no només un lloc en què estar assegudes a classe, sinó que facilita el dret a la pràctica cultural i artística.

Domi Viñas és la directora de l’institut escola El Til·ler, un centre d’alta complexitat situat al barri del Bon Pastor. Considera que en la lluita contra l’abandonament escolar és important millorar la qualitat educativa i establir sinergies amb el barri i les famílies. Un cop aconseguit això, el repte se centra en donar continuïtat a aquesta innovació. Viñas assegura que la diversitat és un valor i ha de ser una realitat a les aules. El seu desig és “que es deixi de parlar de segregació i es parli d’acollir a tots els infants”, per a la qual cosa reclama recursos suficients.

Per part seva, Maria Juan és educadora social a l’institut escola Trinitat Nova i, segons la seva experiència, incorporar aquesta figura als centres educatius ha estat clau per acompanyar l’alumnat NESE (Necessitats Específiques de Suport Educatiu), sobretot en NESE B, que fa referència a dificultats socioeconòmiques i socioculturals. Així, des de l’educació social es treballa amb l’equip docent i amb la resta del centre, així com amb les famílies i l’alumnat. “Era important que el sistema educatiu i el sistema dels serveis socials es poguessin casar. Ara estan tots junts en el dia a dia”, resumeix.

Per explicar el procés del programa ‘Transformem els patis’, Tànit Pons, mare de l’escola Turó del Cargol, de Gràcia, ha posat èmfasi en com el disseny, l’arquitectura i la participació de la comunitat educativa, tot incloent personal docent, no docent, famílies i infants, ajuden a humanitzar els espais. D’aquesta manera, els patis esdevenen no només el lloc on jugar i menjar l’entrepà entre classes, sinó que poden tenir múltiples usos.

Carme Bernet ha aportat la seva visió com a directora de l’escola bressol municipal Germanetes, a l’Eixample, i ha defensat l’adaptació dels horaris a les necessitats de les famílies i de l’entorn, per tal que la bressol no sigui només un espai municipal obert de 8 a 17 hores, sinó que sigui també un lloc de referència per a la resta del barri. D’aquesta manera, s’aborda l’equitat i la mirada inclusiva des de l’etapa dels 0 als 3 anys.

Maria Truñó, Pau Gonzàlez, Ada Colau i Miquel Àngel Essomba

Per part del Consorci d’Educació de Barcelona, la directora d’Educació i Territori, Eulàlia Esclapés, ha posat en valor la importància d’establir prioritats i criteris tenint en compte l’educabilitat dels alumnes i les necessitats dels centres educatius. Saber què els preocupa i tenir una visió global és essencial: “Per decidir bé, es necessita conèixer bé les dades”.

La mirada institucional

L’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, present en aquesta jornada, ha reivindicat la transformació educativa de la ciutat en els últims dos mandats, tot invertint no només en la millora de les instal·lacions sinó en crear entorns que generin comunitat. En aquest sentit, ha advocat per “canviar radicalment la mirada de les institucions” per posar les escoles en el centre de les polítiques públiques.

El regidor d’Educació, Pau Gonzàlez, ha agraït l’avaluació de “les protagonistes d’aquest canvi a peu de barri” i ha considerat que és moment “no només de fer coses, impulsar i innovar, que és imprescindible, sinó d’aixecar la mirada” i comprovar com la transformació física dels espais amb un sentit pedagògic pot acompanyar la feina de les escoles i garantir el dret real a l’educació.

L’entrada Transformacions educatives a peu de barri ha aparegut primer a Catalunya Plural.