Un dels debats electorals d’aquests dies de campanya ha estat si Aliança Catalana (AC, a partir d’ara) és un partit realment ultradretà o no. En general, els altres partits sobiranistes, juntament amb els mitjans de comunicació convencionals, han anat creant la imatge que AC ho és. En aquests moments, allò políticament correcte és considerar el partit de Sílvia Orriols com un cosí germà del partit de Santiago Abascal; només amb la diferència que AC seria ultracatalanista i VOX és ultraespanyolista. En canvi, certs comentaris llegits a les xarxes socials -a més a més, per suposat, de la pròpia formació de Sílvia Orriols- han intentat desmentir l’adscripció ultradretana d’AC.
Per part meva, no posava en qüestió que AC és ultradretana en temes d’immigració, i que ha fet bandera de la xenofòbia i, especialment, de la islamofòbia. Però tenia dubtes que, en altres temes cabdals de qualsevol proposta política, els seus posicionaments fossin també assimilables a la ultradreta.
Ara, un cop llegit el seu programa, molts dels dubtes s’han esvaït: el partit de Sílvia Orriols és ultradretà en la qüestió immigratòria i també ultrareaccionari en altres qüestions polítiques fonamentals. En general, el programa d’AC és fluix; sembla molt poc elaborat, com fet a corre cuita. D’altra banda, AC existeix únicament en funció del problema migratori. En aquest sentit, inclús hom podria pensar que l’independentisme d’AC és purament instrumental; deuen haver arribat a la conclusió que els serà més fàcil dur a terme el seu programa xenòfob en una Catalunya independent que dins l’estat espanyol.
Com avançava, el caire ultradretà d’AC no només es fa palès en la qüestió migratòria, sinó també en molts altres aspectes importants d’una proposta política. És cert, no obstant, que el programa de la Sra. Orriols incorpora algun petit detall no del tot homologable amb les ideologies ultradretanes, però són només pinzellades testimonials per no semblar del tot el que realment són. Per exemple, el programa d’AC no és explícitament homofòbic: en la seva aferrissada defensa de les famílies -de les famílies catalanes precisen- inclou les parelles homosexuals. O -cosa que també grinyola una mica amb l’ortodòxia ultradretana- AC fa una certa defensa de la participació social, dient que fomentaran les consultes a la ciutadania. Però ho esguerren de seguida quan posen dos exemples molt concrets: “Considerem que quan s’obre una nova mesquita o un nou centre de MENAs, cal el vist-i-plau de la població”. Hem de sobreentendre, doncs, que per obrir una nova església catòlica o una sinagoga no caldrà consultar-ho als veïns. Pel que fa als centres de MENAs no cal sobreentendre res doncs, en un altre apartat del seu programa, ja adverteixen que posaran “fi a la criminalitat i el malbaratament de recursos públics amb el fenomen dels MENA”.
Sí, el partit de la Sra. Orriols és ultradretà de cap a peus; i el reconeixement, amb la boca petita, de les parelles homosexuals i potser alguna altra cosa per l’estil són només les excepcions que confirmen la regla. Però la meva intenció era centrar-me en els continguts sobre educació del seu programa. En realitat, de continguts sobre, literalment, “educació” n’hi ha ben pocs en la proposta d’AC: gairebé es limiten a l’afirmació contundent que educar és feina de la família. A l’apartat 21 del programa li han posat de nom “Ensenyament”. És una denominació coherent amb el que pensen fer: “Canviarem el nom del Departament d’Educació pel de Departament d’Ensenyament. Aliança Catalana entén que qui ensenya és l’escola i qui educa és la família. És una proposta maldestra i del tot arbitrària, però una de les poques factibles del seu programa: canviar el nom d’una conselleria és relativament fàcil i econòmicament assequible. Ara bé, famílies, professorat i ciutadania en general, ja ho sabeu: si guanyés la Sra. Orriols, l’escola, per decret, deixaria de ser educativa; i pares i mares calceu-vos perquè la feina i la responsabilitat d’educar serà llavors exclusivament vostre.
Però el més curiós d’aquest apartat del programa d’AC és que reprodueix de forma mimètica, gairebé exacta, el discurs educatiu més reaccionari que està proliferant en xarxes socials i en determinats col·lectius i àmbits mediàtics. És una mena de moda que vàrem detectar fa uns quants anys,[1] però que darrerament s’ha anat estenent fins -ho veiem ara- constituir-se en el projecte educatiu de tot un partit polític amb possibilitats d’arribar al Parlament català. Gairebé tots els tòpics de l’actual discurs reaccionari són presents en la pàgina dedicada a l’ensenyament del programa que ens ocupa. És com si la Sra. Orriols hagués encarregat la redacció unilateral d’aquesta pàgina a un seguidor empedreït d’aquella moda. Un seguidor, però, políticament poc qualificat: un polític més experimentat hauria sabut dissimular millor que estaven copiant un discurs més propi de xarxes socials que d’un programa polític seriós.
El catastrofisme del present sempre és simultani a la idealització d’un passat que, de fet, mai no ha existit
La proposta d’AC, com dèiem, conté resumits i en format lapidari tots els ingredients principals del discurs reaccionari. Comença oferint una visió catastrofista, per no dir apocalíptica, del nostre sistema d’ensenyament. Una visió alimentada recentment pels mals resultats de PISA. Resultats que es presenten i analitzen de manera grollera i del tot descontextualitzada.
En l’estratègia discursiva reaccionària, el catastrofisme del present sempre és simultani a la idealització d’un passat que, de fet, mai no ha existit. Diuen -i ho diuen en negreta: “cal recuperar ideals com l’esforç, l’estudi i la disciplina; recuperar l’estatus d’autoritat pels professors; recuperar la importància dels continguts en el procés d’aprenentatge …” “Recuperar”, vol dir que en l’escola d’abans aquests ideals ja hi eren i que després –per causes que tampoc s’expliquen- s’han perdut. De quina meravellosa escola parlen? A quina època daurada es volen referir? A l’escola franquista? Doncs no serà a aquelles -efectivament magnífiques- escoles d’abans de la guerra com l’Escola del Mar, o l’Escola del Bosc, que de fet segueixen existint. Dic que no es deuen referir a aquest tipus d’escola, ja que justament les pedagogies actives i renovadores que s’hi practiquen són una de les bèsties negres de la tropa reaccionària. Tot això de la cultura de l’esforç, la disciplina, la gran autoritat dels mestres d’abans -crec que confonen autoritat amb poder-, forma part dels tòpics inventats per la gran imaginació nostàlgica del pensament reaccionari.
Ara toca el tercer ingredient bàsic de l’actual discurs reaccionari en educació: l’atribució -igualment imaginaria- de culpabilitats:
“[Cal] evitar les reformes pedagògiques de persones que no han trepitjat mai una aula escolar. Els encarregats de dir als professors com han d’ensenyar no poden ser pedagogs i professionals universitaris que no coneixen la realitat de les aules. En una facultat tot queda molt bé i és fàcil parlar del sistema de l’aprendre a aprendre, divertir-se a l’aula, aprendre jugant, treballar per projectes, fomentar les competències, oblidar-se dels continguts, abolir els deures i un munt de coses més. Però cal ser realistes i analitzar el moment actual: trobem els docents que veuen que és impossible mantenir la disciplina a l’aula; els alumnes que han perdut la capacitat de concentració per l’excés de dispositius mòbils; el sistema eduCAT 1×1 que dóna un ordinador portàtil a cada alumne i que, després, fomenta la distracció de molts joves que xerren per xats on-line, perdent-se per internet o mirant la seva telenovel·la preferida, sense atendre a classe.”
En aquest paràgraf hi surt una bona part de les altres bèsties negres del reaccionarisme educatiu radical, identificades mitjançant frases i expressions que podríem trobar literals en piulades de les xarxes socials o en textos dels més acreditats prohoms d’aquesta moda reaccionària. Hi surten, per suposat, els pedagogs “que no han trepitjat mai una aula” ni “coneixen la realitat educativa”: com saben la Sra. Orriols i els seus correligionaris que els pedagogs no han trepitjat mai una aula? Hi surt també la caricatura burlesca de l’aprendre a aprendre, de divertir-se a l’aula i d’aprendre jugant, ja que, com diu un altre dels referents inevitables de la tropa reaccionària, l’escola no és un parc d’atraccions. Hi ha algun pedagog -o qui sigui- que hagi dit alguna vegada que l’escola ha de ser com un parc d’atraccions? Aquesta és una altra de les estratègies del discurs educatiu reaccionari: inventar-se un enemic i atribuir-li unes quantes tonteries per poder llavors ridiculitzar-lo fàcilment. En el programa d’AC també s’hi fa present la fòbia que tenen els reaccionaris al treball per projectes i a les competències. Que els alumnes aprenguin a ser competents no els agrada gens ni mica, però sí que siguin ben competitius: les paraules “competitivitat” i “meritocràcia” surten vàries vegades en el seu programa. Fins i tot troben malament que la Conselleria hagi procurat que cada estudiant disposi d’un ordinador portàtil. Aquests dies el catastrofisme reaccionari i els temors apocalíptics sobre els mòbils van de la maneta. Per això els d’AC devien considerar que alguna menció al caràcter destructiu de les pantalles no hi podia mancar en la seva proposta educativa.
Per fer veure que de sistemes i metodologies d’ensenyament hi entenen molt, han incorporat al programa algunes paraules i expressions tècniques que, probablement, molts dels seus electors no entendran. Però això tant se val, doncs, a pesar del caire reaccionari de les seves propostes, es tracta de presentar-les com a noves i internacionalment acreditades: “Aliança Catalana vol que les innovacions pedagògiques que importem presentin resultats acadèmics contrastats, com el mètode d’ensenyança de Singapur, basat en la meritocràcia, la competitivitat i el sistema “Concret-Pictòric-Abstracte” en l’aprenentatge de les matemàtiques”.
En la mateixa línia d’incorporar estrangerismes, diuen que implementaran “el sistema de vouchers escolars. D’aquesta manera tots els alumnes tindran accés a l’educació i, alhora, podran elegir lliurement l’escola que vulguin”. En aquest cas, no es tracta només d’aparentar internacionalisme, sinó d’una mesura del tot coherent amb les polítiques educatives més dretanes d’afavorir els centres d’ensenyament privats en detriment dels públics. No deixa de ser significatiu que en tot l’epígraf que ens ocupa no hi hagi una sola menció literal al sistema escolar públic ni a cap millora del seu finançament.
En fi, ja ho veuen, el programa educatiu del partit independentista ultradretà reprodueix, fil per randa, el discurs educatiu reaccionari que s’ha posat de moda en certs col·lectius i mitjans. Els seguidors d’aquesta tendència segurament no trobaran cap altre partit que assumeixi el seu projecte educatiu amb tanta precisió i entusiasme com ho ha fet AC. Això sí, si voten a la Sra. Orriols ja saben que en el mateix paquet hi entren, com a punts prioritaris, la xenofòbia i el racisme.
[1]Trilla, J. La moda reaccionaria en educación. Barcelona, Ed. Laertes, 2018
L’entrada Aliança Catalana reprodueix el discurs educatiu més reaccionari ha aparegut primer a El Diari de l’Educació.
