Vivim temps de confrontació política, i de nou la immigració torna al tauler del conflicte. Hem vist la vinculació de la immigració amb els mals resultats escolars de l’informe PISA, amb la delinqüència, la utilització política del padró i amb el futur de la llengua catalana.
I no és casualitat que aquesta instrumentalització política de la immigració es doni en un context de dretanització del discurs i de creixement dels missatges xenòfobs i racistes, que ben segur aniran guanyant protagonisme de cara a les pròximes eleccions europees. Es tracta de discursos que promouen la fragmentació, l’enfrontament i la individualització de la societat i que tenen com a principal objectiu l’afebliment de la solidaritat i limitar la força reivindicativa de la majoria de la societat, la classe treballadora.
En aquest context, si parlem d’immigració no podem deixar de posar de manifest que el model de creixement demogràfic català ha estat des de sempre vinculat a l’arribada de població forana, com ho evidencia que el 21% de la població catalana hagi nascut fora, però que també ho ha estat històricament el nostre mercat de treball, que ha vinculat el creixement econòmic a l’arribada d’immigració. Sectors com el treball de la llar, l’hostaleria, la restauració o el comerç tenen una forta presència de persones estrangeres immigrades, més afectades per la temporalitat, la parcialitat no volguda i els salaris baixos.
Les dades de l’Enquesta de la Població Activa recentment publicades posen de manifest que durant el 2023 el 63 % dels 197.600 nous llocs de treball creats a Catalunya han estat ocupats per persones nascudes a l’estranger, majoritàriament extracomunitàries. Aquestes dades demostren la necessitat que té l’economia catalana de la immigració per cobrir llocs que els treballadors i treballadores autòctons no volen, per les condicions laborals i salarials que s’hi ofereixen.
Ens trobem, doncs, davant, un model econòmic que es basa en la maximització dels beneficis empresarials a costa de la reducció dels costos laborals, i que troba en immigració una inesgotable font de recursos i amb una legislació d’estrangeria que es converteix en una colossal agència de col·locació de treball precari. Una legislació que ha generat a Catalunya una bossa d’unes més de 150.000 persones en situació irregular.
La manca de recursos del sistema incrementa les dificultats per accedir a cites a les oficines d’estrangeria o policia nacional, o porta els endarreriments més enllà del termini que marca la legislació en la resolució dels seus expedients, les aboquen a una situació d’arbitrarietat i inseguretat jurídica, que té greus efectes en tots els àmbits de la seva vida quotidiana (llogar un habitatge, empadronar-se, obrir un compte corrent…), però especialment les condemna a la precarització i a l’explotació laboral.
I a això hi hem de sumar les dificultats que molts municipis posen a l’empadronament de les persones estrangeres, tot contravenint l’obligació de dur a terme les actuacions necessàries per facilitar l’empadronament a tothom qui ho demani, sense discriminació ni impediments de cap mena i que els ha de garantir l’accés al sistema sanitari o educatiu entre d’altres.
L’impediment del dret al vot de les persones immigrades provoca els partits no han de rendir comptes amb aquesta part de la població. Treballen a les empreses del país, fan el treball de cura que necessitem, paguen els seus impostos, necessiten els serveis públics per cobrir les seves necessitats, però no tenen dret a escollir els seus representants.
La darrera reforma del Reglament d’estrangeria va obviar la importància del treball en la política de regularització de la immigració al país. El diàleg social va ser absent en aquella reforma. La próxima reforma anunciada pel govern de l’Estat ha de recuperar la participació del diàleg social per garantir la visió del treball a la norma i també la incorporació de polítiques d’acollida, d’accés a les llengües, al coneixement dels recursos disponibles, la formació en drets laborals i la manera com exercir-los.
És absolutament necessari denunciar la instrumentalització política que es fa de la immigració, per no caure en visions simplistes, que només afavoreixen els posicionaments de la ultradreta.
El problema no és la immigració sinó la desigualtat, i aquesta afecta el conjunt de la classe treballadora, i la resposta no pot ser altre que l’organització i posar el treball al centre de la lluita contra la segregació i la precarietat. I en això ens trobaran al capdavant.
L’entrada Alguns els volen per treballar, nosaltres volem que visquin dignament ha aparegut primer a El Diari del Treball.
