El 10 de febrer, el Consell Metropolità ha aprovat inicialment per segona vegada el Pla director urbanístic metropolità (PDUM), el gran instrument que, juntament amb el futur Pla d’Ordenació Urbanística Metropolità (POUMet), hauria d’iniciar la renovació d’un planejament que fa temps que ja no sosté la metròpoli que som: el Pla general metropolità vigent des del 1976.
En aquesta segona aprovació inicial, pesa tant la magnitud del procés d’informació pública, amb 5.184 aportacions i al·legacions, com el treball ingent d’un equip tècnic multidisciplinari i altament especialitzat que ha sostingut una diagnosi robusta i una proposta capaç d’integrar els principals conflictes metropolitans. Així, el valor del PDUM no rau només en el document que se sotmet a exposició, sinó en el camí recorregut: l’esforç per incorporar la gran majoria d’al·legacions, fer transparent la presa de decisions i entendre el planejament com un procés viu de democràcia participativa.
És temptador llegir el PDUM com una peça tècnica més, una carpeta gruixuda que viatja entre administracions, informes i plànols; i, per honestedat, confesso que encara no he acabat la marató de les 234 pàgines de la memòria social. Però en un moment en què l’habitatge s’ha convertit en la principal fàbrica d’iniquitat urbana, el PDUM no és només una peça clau tècnica i urbanística, sinó també una declaració política i una aposta col·lectiva pel model de metròpoli que volem. Vol dir decidir si organitzem el territori perquè cuidar les persones i la vida sigui el més important, o si continuem prioritzant l’especulació i els beneficis d’uns pocs. Perquè, si no ho fem bé, la metròpoli continuarà afavorint qui ja en té prou i expulsant qui té menys recursos. I sostenir la vida vol dir assumir que l’habitatge no és només un “producte” sinó una infraestructura social: condiciona salut, trajectòries educatives, mobilitat quotidiana, vincles comunitaris, i fins i tot la capacitat i la disposició a participar en la vida democràtica.
La promesa quantificable del PDUM és enorme. Les propostes permetrien crear al voltant de 220.000 habitatges principals més a l’àrea metropolitana de Barcelona, amb una forquilla entre 167.800 i 262.000 habitatges segons la combinació amb sostre per a activitat econòmica. El pla argumenta que aquesta oferta seria suficient per atendre el creixement de població previst fins al 2050 (uns 184.000 nous habitants) i l’efecte de la reducció de la mida mitjana de les llars. Però, més enllà de la suficiència aritmètica, la pregunta decisiva és una altra: com convertim capacitat potencial en habitatge real, en terminis compatibles amb l’emergència que ja vivim, i sense multiplicar desigualtats territorials?
En aquest punt, el PDUM intenta fer un gir que, sobre el paper, és significatiu. Proposa que més del 10% dels habitatges principals (166.060) serien “assequibles i estables”, amb un mínim garantit del 7,5% a cada àmbit funcional. Tot això en un territori on el parc d’habitatge social continua sent extraordinàriament baix.
Aquesta fita es vincula amb l’Objectiu de Solidaritat Urbana (OSU) del Pla territorial sectorial d’habitatge de Catalunya (PTSHC): equivaldria a la meitat de l’OSU, i, amb el conjunt de propostes, es podria arribar fins al 17% d’habitatge assequible. Però més enllà del percentatge, cal aprofundir en com arribar a aquest escenari de futur? De quins instruments depèn i, sobretot, quina és la capacitat real del PDUM d’assolir-ho en l’àmbit territorial de l’AMB si no va lligada a una estratègia més àmplia de la metròpoli real, la regió metropolitana que desborda els límits administratius de l’AMB?
Ara bé, quan un pla anuncia aquest volum d’habitatges, la pregunta no és només “on” sinó “com” i “amb quina legitimitat”. Per això, no és menor que l’acord del Consell Metropolità reculli abstencions i, especialment, les de quatre consellers de l’Hospitalet (tres del PSC i un d’ERC), pel seu desacord directe en considerar inassumible incrementar en més de 6.000 habitatges les previsions sobre un municipi ja extremadament dens i amb dèficits històrics de dotacions, i qüestionant els supòsits del pla i els riscos per a la cohesió. En aquell mateix debat, un representant republicà ho va formular amb una frase que busca fer d’eslògan d’un malestar real: “el futur metropolità no es pot construir a costa de sacrificar ciutats com l’Hospitalet”.
Prenc seriosament aquestes alertes perquè descriuen una veritat incòmoda: hi ha municipis que han acumulat càrrega urbana i social sense compensacions suficients i que, per tant, viuen qualsevol objectiu compartit com una amenaça si no ve acompanyat de recursos i d’una solidaritat real. Però quan el debat s’ordena al voltant del sacrifici, cal vigilar perquè pot convertir-se en una trampa si s’utilitza per blindar fronteres municipals i impedir que l’habitatge assequible es distribueixi amb criteris de justícia territorial. El sacrifici estructural, avui, no el fan les institucions; el fan les llars que viuen expulsades del mercat residencial, les famílies que sobreocupen habitacions, les persones migrades que topen amb discriminacions i requisits impossibles, els i les joves que allarguen indefinidament l’emancipació, i també la gent gran que veu com el barri s’encareix i es desconnecta de la seva vida quotidiana.
Això ens porta al nucli: el PDUM, per si mateix, no construeix res. Defineix un marc, crea condicions i orienta decisions, però l’execució depèn d’una constel·lació d’actors, de recursos i d’instruments que travessen l’escala municipal. I aquí la governança és el factor decisiu: o sabem construir corresponsabilitat, o veurem com cada municipi optimitza per al seu balanç polític, desplaçant costos cap als veïns. Oriol Estela ho formula amb lucidesa: el futur no passa per triar entre municipi o metròpoli, sinó per redefinir la relació entre ambdós; quan l’habitatge es tracta com un “problema del meu municipi”, s’activen incentius per desplaçar responsabilitats i per competir en lloc de cooperar.
I aleshores, com es materialitzen els 220.000 habitatges sense que el PDUM es converteixi en un catàleg de bones intencions? Una pista és assumir que la metròpoli no s’acaba a l’AMB: el mercat residencial i la mobilitat quotidiana funcionen a escala de regió metropolitana, i és en aquest perímetre on cal una política coherent. En un informe sobre planificació a escala metropolitana que hem publicat recentment al Pla Estratègic Metropolità de Barcelona (PEMB), proposem avançar cap a aquesta coherència a través de tres nivells escalables i complementaris:
- un marc estratègic metropolità d’habitatge,
- la incorporació d’una dimensió metropolitana als plans locals d’habitatge, i
- actuacions estratègiques d’intervenció compartida basades en acords supramunicipals.
La força d’aquesta proposta és que trasllada la discussió del “què” (habitatges) al “com” (instruments) i, sobretot, al “qui” (corresponsabilitats). Si un municipi dens assumeix més creixement o més rehabilitació en teixits amb dèficits, necessita garanties de regeneració urbana i dotacions perquè el creixement no sigui un càstig. Si un municipi amb més capacitat d’acollida aporta sòl o habitatge assequible, ha de tenir incentius, suport tècnic, acció comunitària i finançament per fer-ho bé i ràpid. I si volem evitar concentracions de vulnerabilitat, la solidaritat urbana no pot dependre només de la bona voluntat. Ha de convertir-se en mecanisme, amb recursos, criteris, seguiment i correcció de desequilibris.
A Europa hem vist prou vegades el mateix patró: plans ambiciosos que no es compleixen perquè no hi ha alineament entre competències, finançament i instruments d’execució. No és una intuïció: diverses avaluacions europees sobre política urbana assenyalen que els objectius es desinflen quan fallen la coordinació multinivell, l’alineament entre instruments i l’accés efectiu al finançament. Dit d’una altra manera, quan el disseny va per davant però la governança i els recursos no l’acompanyen, el pla es converteix en expectativa, i l’incompliment d l’expectativa, en frustració.
Tal com era d’esperar, aquesta frustració no és neutra: agreuja la desigualtat territorial i abona el terreny on l’extrema dreta troba un relat fàcil: «els altres et prenen la ciutat». Justament per això, la governança metropolitana en habitatge ha de ser també una governança democràtica: pactar objectius compartits, però també repartir beneficis tangibles —equipaments, espai públic, rehabilitació que millori la vida sense expulsar i mobilitat regional— perquè la solidaritat no soni a sacrifici, sinó a projecte comú.
Per això, la segona aprovació inicial del PDUM és, alhora, una oportunitat i una prova d’estrès. O el convertim en una palanca per reduir desigualtats socials i territorials, o el convertirem en una nova capa normativa incapaç de posar fre a un mercat que continua expulsant a veïns i veïnes. En el debat del Consell Metropolità, diversos consellers i conselleres van insistir en una mateixa idea de fons: que la cohesió social només és possible si hi ha cohesió territorial, i que això exigeix estratègia i actuacions conjuntes dels municipis i un aterratge real de recursos perquè els ajuntaments puguin fer viable el que el PDUM dibuixa. Aquesta crida és, per a mi, el fil conductor de tot el que ve: el PDUM pot ser el pont entre urbanisme i drets, però només si la metròpoli s’atreveix a governar-se com el que ja és: un sol espai de vida, amb obligacions compartides i amb un futur que no admet solucions de campanar.
