L’editorial Pont del petroli (Badalona, setembre 2025) ha editat l’obra de Sílvia Terol (textos) i piliparra (il·lustracions), “El fil vermell, Dones als reformatoris franquistes”, ambdues companyes de la revista Infograma. És un recull de relats i imatges sobre les terribles experiències de les dones víctimes de l’anomenat Patronato de Protección a la Mujer, que estava presidit per Carmen Polo, la dona de Francisco Franco.
Aquesta institució, refundada a inicis de la dictadura franquista, va ser l’organisme governamental més longeu i també el més desconegut d’aquest llarg període de la nostra història que es va perllongar fins a finals dels anys 80, ben entrada la transició democràtica i el mandat del primer govern socialista. Eren uns centenars de centres, regentats per congregacions religioses de monges, que estaven adreçats a noies considerades “caigudes” o en “risc de caure”, com deia el seu lema. I ser una caiguda podia ser qualsevol noia que no s’ajustava al perfil de dona que estipulava el franquisme i el nacionalcatolicisme.
Prou de mirar cap a una altra banda
També hi podreu trobar dos pròlegs escrits per investigadores, activistes i supervivents del Patronato: Maria Forns i Consuelo García del Cid. Destaquem especialment una cita de la primera: “Les obres de creació són una eina important per donar a conèixer situacions i fets que han restat en l’oblit, a l’ombra del silenci. Confiem que El fil vermell serà una eina més per lluitar contra l’oblit, un pas més en el camí de ser reconegudes com a víctimes d’un Estat i d’una Església que, en estreta col·laboració, ens van castigar per voler ser lliures de decidir sobre la nostra vida i el nostre cos”.
Per la seva part, Garcia del Cid, que ha fet la tasca d’investigació més important en aquest àmbit, ens diu que en aquells moments ningú es va qüestionar l’existència dels centres o els motius pels quals una menor d’edat podia ser tancada. Afirma que llavors i potser també ara, la societat mirava cap a una altra banda mentre les internes continuaven tancades després de la mort del dictador, sense haver comès cap delicte, i sense cap sentència.
A més, el llibre inclou un epíleg a càrrec de Lucia Lerendegui, directora de l’obra teatral del mateix nom estrenada recentment al Teatre Sagarra i a la Casa Elizalde, i interpretada magníficament per les actrius Anna Cerveró, Elisabet Egea i Ani Saghatelyan.
Costa de creure
Com va dir l’editor de Pont del Petroli, Joan Puche: “Costa de creure que durant més de quatre dècades hagi existit a l’Estat espanyol una xarxa de centenars de centres on tancar i convertir en una esposa submisa i una mare abnegada, les joves que no s’ajustaven al model franquista de dona. I costa de creure que la majoria de la població digui no saber res del Patronato de Protección a la Mujer, una institució que feu internar desenes de milers de dones i que fou activa fins al 1985″. Afegeix que sobretot, també costa de creure el silenci que encara envolta aquest tema, malgrat el robatori de nadons, les teràpies psiquiàtriques sense motiu, la brutalitat dels càstigs i de la vida als reformatoris, l’explotació laboral o l’adoctrinament religiós.
El fil vermell que ens recorre i ens uneix
Les protagonistes d’aquest llibre són personatges de ficció, però res del que s’hi descriu és exagerat ni fals, més aviat es queda curt, com consideren les autores. Són dones amb vides marcades per aquesta nefasta institució: Diona, Quer, Lara, Pàtxuli, Emma i Gemma, Llúcia, Coloma, Justa, Sofia, Violeta, Hortènsia, Elisa, fins i tot Dolors…
Tots 12 relats mostren una possible causa d’internament en aquests centres: ser lesbiana o acusada de ser-ho, beure o fumar a l’espai públic, una disputa amb el pare o una relació conflictiva, un furt, escapar-se de casa, un embaràs i no estar casada, ser víctima de violació o abusos sovint d’un familiar proper que ningú va jutjar, tenir un caràcter rebel, no ser verge (incompleta, com deien les monges), ser pobra, ser òrfena o implicar-se políticament. Recordeu que arribaven als centres dels Patronato sense haver comès cap delicte!
Sílvia Terol, insisteix en la importància de conèixer la història i de fer recerca activa de més informació més enllà de la poca que ens arribi. Explica el protagonisme al llibre de les dones, les dones que van patir en primera instància. Però també el de les dones que, sense saber ben bé que era, pressentien la seva existència, la seva monstruositat quan érem amenaçades de ser tancades a reformatoris. I destaca del paper de les joves d’ara perquè ens cal saber d’on venim: “Perquè és la nostra i vostra història, perquè és la història de les nostres mares i àvies. Perquè el monstre no ha estat jutjat i els seus tentacles no són encara morts”.
Les 12 il·lustracions que acompanyen, i complementen, els textos són de “l’artivista” piliparra i formen part de l’exposició seleccionada per presentar-se a la darrera edició, el passat mes de març, de la mostra FEMART a Ca la Dona (C. Ripoll 25, Barcelona). Va ser molt interessant la seva explicació sobre el repte i la reinvenció artística que va suposar la seva participació. També va parlar sobre el procés creatiu que la va portar a plantejar unes potents i suggerents imatges de dones que malgrat les dificultats i violències patides mantenen la mirada endavant o a l’esquerra. I sobre les tècniques emprades de collage, acrílic, llapis o aquarel·les.
Un element recorre totes les obres, igual que es percep a totes les històries: el fil de color vermell, del color de la rebel·lia, la ràbia, el coratge, el perill, l’energia, la força, el foc, la sang i l’amor. Orgullosa i feliç es va declarar piliparra per participar en aquest projecte artístic, feminista i de denúncia d’injustícies fins ara impunes.
Estirar el fil entre totes
Les autores fan extensiva a la narrativa la idea del dramaturg Jan Vilanova que “una obra de teatre ha de ser com un iceberg, que allò que veiem a la superfície ha de ser només una petita part del tot”. Per això voldrien haver sabut mostrar-nos l’iceberg i ara ens volen convidar a submergir-nos, veure que hi ha sota, com encara fan elles.
Per a Pili i per a Sílvia, com per a la resta d’aquest gran equip, el fil vermell és un element que uneix i les connecta amb un sentiment de grup i pertinença que també és el nucli d’aquest projecte artístic. Un projecte coral on tothom a qui han convidat a formar-hi part s’ha quedat atrapat. Per això ens diuen: “Som dones de diferents orígens, de diferents edats però amb moltes ganes de visibilitzar aquest tema”. En menys d’un any han fet una exposició, una obra de teatre i ara comencem aquest curs amb aquest llibre. A més, pel mes de novembre pròxim estan organitzant unes Jornades entorn aquest tema amb l’associació La Bonne a l’Espai Francesca Bonnemaison (Sant Pere Més Baix 7, Barcelona) i aquell mateix mes faran tot el projecte: obra teatral i exposició al centre feminista La CIBA.
Continuarà
El fil vermell ara ha esdevingut un projecte artístic col·lectiu, de recuperació de la memòria històrica i també feminista, que podem assegurar que no està conclòs perquè, com van explicar, tenen moltes més idees i propostes per endavant.
L’acte va concloure amb la representació d’una de les peces «Li faltava un dit», a càrrec de l’actriu Elisabet Egea. Aquest és un relat molt especial perquè és l’origen de la resta. Fou buscant informació, diu Sílvia Terol, sobre el robatori de nadons a l’Estat espanyol que vaig topar amb el Patronato de Protección a la Mujer a través de diversos articles al diari, o entrevistes a youtube… Allò que va començar sent un relat va donar peu a l’aparició de tot aquest projecte.
Aquesta presentació va coincidir amb la convocatòria d´una concentració a la Plaça de la Vila exigint que s’aturi el genocidi a Gaza. Les autores van expressar el seu suport perquè segur que bona part dels assistents hi volien anar i perquè sabien que algunes persones havien comunicat que marxarien de la sala per assistir-hi.
