Quan tenia 19 anys, va sortir de festa amb un grup d’amics, tots blancs, i no el van deixar entrar en una discoteca, fet que ja situa com una discriminació per perfil racial. Van decidir fer festa en un pàrquing, fins que va arribar la policia local de Martorell, i tots van marxar, ell també. Però s’havia deixat la motxilla: va tornar enrere i, per arribar, va haver de pujar a una tanca. Quan estava allà, l’agent li espita: “I aquest negre de merda?”. Ell els respon preguntant què passava, enfadat per la situació, i acte seguit els policies l’envolten i li comencen a donar puntades. Després d’això, va ser detingut i el van acabar jutjant i condemnant a dos anys de presó per atemptat a l’autoritat: “L’advocat, a qui jo ni coneixia, em va dir que la cosa estava difícil perquè jo no tenia la nacionalitat espanyola”, explica.
Aquest relat, Drame el va fer davant una audiència de joves de 3r i 4t d’ESO, en un llenguatge proper als adolescents el passat mes de maig al Casal de Torreblanca. Va ser en el marc del III Congrés de Joves per la Pau, organitzat per la Universitat Internacional de la Pau (Unipau) amb la participació dels joves d’instituts de Sant Cugat. Partint de l’experiència personal, Drame va fer una introducció de com ell havia arribat a la lluita antiracista, i dels conceptes bàsics de l’antiracisme des d’una definició crítica. Drame també ha estat educador social, traductor i intèrpret, tècnic de dinamització comunitària i mediació i, actualment, és president de SOS Racisme Catalunya.
Parles del racisme com a sistema de dominació i rebutges termes que s’han difós molt com “microracisme”. Per què?
El racisme és un sistema de dominació perquè no neix de l’odi, de la ràbia o el rebuig, neix per uns interessos i està imbricat en la consolidació d’un sistema. Al llibre Capitalisme racial d’Arum Kundnani [editorial Cambalache, 2022] s’explica detalladament com funciona. És un sistema de dominació que data de l’era colonial, ha anat canviant la narrativa i forma part també de dinàmiques d’extractivisme. I la dominació dels pobles als que en el passat se’ls va generar un procés de construcció i consolidació de l’alteritat.
I sobre el terme ‘microracisme’, som una corrent de diversos activistes que el rebutgem perquè, de forma involuntària, el que fa és suavitzar i donar a entendre que l’impacte o la importància del racisme és petit. No és micro o macro, ni es dona una sola vegada, forma part d’una estructura i és sistèmic. Per tant, preferim parlar de racisme quotidià, en comptes de microracisme. I això permet parlar també de racisme institucionalitzat, racisme institucional, racisme social. El racisme quotidià impregna el dia a dia, hi ha racismes que passen cada dia i són una discriminació. Però està vinculada a altres opressions estructurals. Si des de l’Estat i el poder es creen lleis, protocols o pràctiques, o es fan declaracions racistes, i des de la societat civil no som capaços d’autoorganitzar-nos i plantar cara… I alhora, des de la societat civil es generen situacions racistes que si no s’afronten des de les lleis, es retroalimenta.
“El racisme és un sistema de dominació i no neix de l’odi, sinó per uns interessos i està imbricat en la consolidació d’un sistema”
Per exemple, la llei d’estrangeria és una llei que forma part del racisme institucional, però coses que viu la gent que pateix el racisme en el dia a dia són part del racisme quotidià. Temporers, treballadores de la llar i Kellys es veuen en una situació d’inferioritat en una relació de poder. Una inferioritat que es dona quotidianament, fins que no canviï la situació. O amb el tema de la nacionalitat: no ets ciutadà de ple dret, i amb la teva condició estaràs patint quotidianament vulneracions de drets. El que canvia és potser l’impacte que té en la teva vida, però forma part de la quotidianitat.
Quin és el paper de SOS Racisme en aquest context?
SOS Racisme ens entenem com una entitat que és una eina. Rebem moltes crítiques per part de les administracions públiques perquè consideren que som massa durs, però en canvi també rebem crítiques per part de la societat, altres organitzacions i entitats auto-organitzades perquè, a vegades, ens vinculen o ens entenen com elements del poder també. El paper de SOS crec que és clau. Ja fa més de 30 anys que es va crear. És cert que la inspiració va ser SOS Racisme França, però no hi tenim res a veure: nosaltres no ens casem, per exemple, amb cap partit polític, i SOS Racisme França després es va instrumentalitzar, van ocupar l’espai gent que es dedica a política partidista i també van haver-hi casos de corrupció.
“Tan de bo no hagués d’existir SOS Racisme: voldria dir que les institucions garanteixen la igualtat”
El paper de SOS Racisme en origen era conscienciar, després es genera el servei d’atenció i denúncia i es treu cada 21 de març l’informe anual, ‘L’estat del racisme a Catalunya’, que és un recull de la majoria de casos i un anàlisi de tot el que s’ha anat denunciant durant l’any. Arran de la mort de Lucrecia Pérez, la primera víctima de racisme aquí a Espanya, es decideix produir dades, per poder treballar amb les institucions, que permet poder-les presentar, perquè en el seu origen ens deien: On és el racisme? On són les dades.
I per altra banda, el paper que juga crec que és el d’intentar restituir els drets de la persona que ha vist els seus drets vulnerats en violències o situacions racistes. Per exemple, a l’Oficina per la No Discriminació de Barcelona tots els casos de racisme ens els deriva. I també participem en la creació de lleis, fem accions de carrer, com el vídeo que he mostrat als joves del Congrés, de la càmera oculta. Amb un grup d’activistes intentem incidir en la societat. Però alhora, tant de bo no hagués d’existir un SOS Racisme Catalunya, perquè significaria que el nivell de conscienciació de les institucions i les administracions garanteixen la igualtat per totes les persones, cosa que creiem que encara no passa.
El teu contacte amb SOS Racisme es va iniciar després de rebre una condemna dos anys de presó per atemptat contra la autoritat. Com és que et van condemnar?
Em van condemnar per atemptat contra l’autoritat, que és un delicte bastant greu, però alhora és una figura que es va crear amb la llei Mordassa, una llei que es crea per a reprimir. Hem d’entendre que amb el racisme, aquest tipus de lleis, pràctiques, protocols, al final són un instrument per part de la policia per poder executar impunement el racisme que executen, perquè hem d’entendre que no es tracta de pomes podrides.
De fet, l’Eduard Sallent, cap de Mossos d’Esquadra, en una entrevista a Els Matins de TV3 amb la Lídia Heredia, diu que és cert que la policia té un biaix ètnic; en resposta al que nosaltres plantegem, que la policia identifica per perfil ètnico-racial. És una cosa molt freqüent i que evidencia la profunditat del racisme judicial, policial, ja que, al final, també la policia és una eina.
Quin paper té la policia en aquest context, i per què té aquest biaix ètnic reconegut per un cap de Mossos?
En parlem constantment a la política. Al final, en polítiques racistes calen els cossos i forces de seguretat de l’Estat perquè es compleixin aquestes normatives. És una pràctica molt més habitual del que creiem. Sí que és veritat que acostumem a parlar bé de la policia i creiem que s’ha de fer, però, al final, com a servidors públics, la policia no està per defensar els drets de les persones no blanques, a les comunitats no blanques.
Tot el contrari, la policia està per posar-nos por. I si ho analitzo amb les meves experiències personals, sempre ha estat així. Jo he tingut baralles amb neonazis al carrer i, quan arriba la policia, els pregunta si estan bé, si els hi he fet alguna cosa. I deia que més comú perquè també ens han arribat denúncies de gent que ha patit agressions policials i anar a denunciar això per la via penal no és una opció perquè s’entra en un circuit de revictimització. Són dinàmiques i pràctiques perfectament interioritzades i cal molta feina i parlar molt del tema per poder-les abordar.
“La policia no està per defensar els drets de les comunitats no blanques”
Per exemple, en el projecte “Pareu de parar-me“, que investiga les identificacions policials per perfil ètnico-racial, on el 2017 vam concloure que, per cada persona amb nacionalitat espanyola, s’identifiquen a 6,5 amb nacionalitat estrangera. Tot això, facilitat per dades de Mossos d’Esquadra. Al final, el següent any, quan vam voler demanar més dades, ja no ens les van facilitar. La Guàrdia Urbana mai ens va facilitar dades. No interessa. No hi ha tanta transparència dintre de la policia, perquè com altres estructures institucionals serveixen per garantir la jerarquia racial implícitament. Tot i que no es digui, moltes vegades serveixen per garantir l’ordre jeràrquic o per sustentar les pràctiques racistes que encara patim.
A causa d’aquesta condemna, ara no tens accés a la nacionalitat. És l’única trava que t’ha implicat la llei d’estrangeria?
La condemna el que fa és limitar els teus drets i crear el marc mental que legitima els relats de discurs d’odi contra la migració. Jo tinc antecedents penals. Sóc un target de tots aquests discursos que diuen que la migració, que les persones no-blanques venen a delinquir o que són més propenses. Però la realitat és que és tan estructural el racisme que patim que, després d’haver sigut agredit per part de la policia, acabo condemnat.
Això em genera antecedents penals. I amb aquests, no pots optar a obtenir la nacionalitat espanyola. Ja d’entrada, la llei d’estrangeria en principi és una llei que serveix per regular la diversitat, però aquesta regulació de la diversitat vulnera drets. Per exemple, abans deia quina és la relació històrica amb el colonialisme, i tot i que l’Àfrica està més a prop d’Espanya, i a les persones africanes –és igual magrebins o negres–, a l’Estat espanyol ens demanen deu anys per poder accedir a la nacionalitat espanyola. Si ho comparem amb països com Venezuela o Colòmbia, amb un any o dos, depenent del conveni, tenen accés a la nacionalitat espanyola.
“Jo tinc antecedents penals: sóc objectiu dels discursos que diuen que la migració ve a delinquir”
Això, sobretot per a les persones que no han pogut tenir la nacionalitat de petits, el que fa és generar moltes més fronteres dins del que considerem el nostre país. Sobre com m’ha afectat la llei d’estrangeria, de moltes maneres. Des de ben petit jo m’he vist travessat per la llei d’estrangeria, tot i que jo no he decidit migrar, a mi m’han portat els meus pares. Però, cada cop que havíem de renovar la residència, jo veia tot l’estrès que això suposava pels meus pares: que si truca a Senegal i aconsegueix la partida de naixement, legalitza-ho, tradueix-ho, demana cita, aconsegueix els diners, has de matinar, anar a fer cua, etc. També penso que el tracte que rebíem per part de la Policia Nacional moltes vegades era humiliant. La llei d’estrangeria discrimina i vulnera drets.
Just fa un any estàveu explicant que teníeu problemes econòmics a SOS Racisme. Això com es va resoldre, i quina és ara la situació?
No s’ha acabat de resoldre del tot. Hem fet micromecenatge, hem demanat finançament, hem intentat estendre’ns a nivell formatiu, hem parlat amb els ajuntaments de municipis dels quals rebem moltes denúncies, per intentar implementar-hi serveis, i estem buscant noves fons de finançament.
“A SOS Racisme encara estem en una situació econòmica complicada, perquè tenim subvencions aprovades que encara no hem rebut”
Seguim una miqueta en una situació complicada, perquè moltes de les subvencions que rebem, tot i estar aprovades i nosaltres haver fet tot el que toca fer, encara no les hem rebut. També creiem que sempre que hi ha nous governs costa una mica, i el govern que hi ha en l’actualitat, del PSC, fa molta política simbòlica, però al final acaba instrumentalitzant la lluita antiracista. Perquè aquest és el problema, que no ho veuen com una aposta de futur sinó que ho fan servir per obtenir vots, amb una mirada electoralista, a curt termini, i això sempre genera problemes.
Una altra via de finançament són els socis. En busqueu de nous?
Ens hi hem de dedicar millor, perquè internament han passat moltes coses, venim d’un relleu generacional i hi ha hagut molts canvis, tot és un procés. Però sí que volem tornar a donar-li una volta a la participació, tant a nivell de socis i sòcies i com s’involucren també en antiracisme.
La idea és intentar arribar a totes les capes de la societat, i involucrar-hi la gent. Jo em vaig involucrar fent-me soci i pagant una quota de 5 euros al mes, molt motivat després de tornar de Bèlgica, no perquè allà no hi hagués racisme, però el nivell, per a mi era diferent, sobretot en termes de representativitat.
Una part del que feu amb el SAID creus que és un servei que també l’hauria de prestar l’administració, o que, justament, el fet que sigueu una estructura de la societat civil us permet una independència que si no, no estaria garantida?
No tinc la resposta del tot clara. Com et deia, l’idíl·lic seria que no existís el racisme a Catalunya o que cap entitat es dediqués a la defensa activa de persones que han patit racisme, perquè entendríem que vivim en una societat justa i que les administracions tenen aquesta mirada antiracista implementada. Alhora, crec que la presència de SOS està bé, i en general la de les associacions de la societat civil, perquè posen el focus, critiquen a l’administració, fent pressió perquè es compleixin certes coses. Una de les línies en què treballem bastant és dir a les administracions que revisin, que facin diagnòstics antiracistes, intentar sensibilitzar-los, saber si es formen en el tema, etc. Per tant, sí que crec que l’existència de SOS Racisme sempre va bé a nivell de fiscalització, sobretot, de les administracions públiques.
Com heu notat l’augment dels discursos d’odi i l’extrema dreta?
Ha augmentat. La sensació es nota, però si ens fixem en les dades de l’últim informe de casos denunciats al SAID, una de les tipologies més denunciades és la de discussions entre particulars. La segona i la tercera plaça entre administracions públiques, discriminacions, l’accés de drets per part de les administracions públiques i cossos i forces de seguretat de l’Estat. Hem notat que en aquestes situacions de racisme entre particulars, que poden ser una disputa entre veïns o al carrer, hi ha un alt nombre de discursos d’odi. Hi ha una gran quantitat de conflictes entre particulars on detectem discurs d’odi allà. I quan analitzem, per exemple, els casos de l’extrema dreta, representen el 2%.
“Hem notat l’augment de l’extrema dreta perquè en l’últim informe de casos denunciats, el més habitual és la discussió entre particulars, que inclouen discurs d’odi”
Jo entenc que l’extrema dreta porta temps fent molta feina i donant la batalla cultural, sobretot a les xarxes socials. El que han aconseguit és una sensació de legitimació de totes aquestes idees retrògrades, i entre elles està el racisme. La sensació que tinc és que, tot i que pogués existir, la gent intentava ser mínimament políticament correcte o hi havia un consens que en públic no estaven acceptades certes expressions o discursos. Ara la gent reivindica poder dir el que pensen, tot i que estiguin odiant, tot i que estiguin incorrent en delicte d’odi o discurs d’odi, a la gent no li importa.
A vegades quan es parla, per exemple d’identificacions per perfil racial, hi ha un discurs que parla com si algú negre si va amb americana, corbata i maletí, no el pararan. Una visió que dona a entendre que el classisme té molt més pes que el racisme en aquestes situacions. Com ho veus? Com hi opera el classisme?
M’atreviria a dir que algú que digui això no està molt en la realitat. Té un discurs que a ell li serveix però no coneix a fons la realitat. Tot i així, s’ha d’entendre que vivim en societats on, efectivament, jo entenia que els tres pilars d’aquest sistema són el classisme, el racisme i el patriarcat. Per tant, no podem escapar els anàlisis que barris empobrits sempre hi haurà i sempre hi haurà molta més presència policial. Entendre que en barris populars, l’estètica serà d’una manera, potser, més que d’una altra. Però, al final, totes aquestes lògiques responen a aquest control.
I si analitzem que moltes de les comunitats racialitzades per qüestions estructurals acaben vivint en barris empobrits, amb situacions de vulnerabilitat, etcètera. A l’informe ‘Pareu de parar-me’, la policia al·lega que no paren més per racisme, sinó perquè en certs barris o zones hi ha molta més probabilitat que la gent cometi un delicte, i per això sacsegen més una zona que una altra.
“La policia para per classisme, però també hi ha persones racialitzades amb poder adquisitiu que pateixen racisme: per exemple, jugadors de futbol amb cotxes d’alta gamma que la policia assumeix que són delinqüents”
Però no poden ocultar les dinàmiques i les pràctiques racistes, i hem d’entendre com funcionen també les dinàmiques del classisme. Si mirem abans la societat catalana “autòctona” versus els “xarnegos”, és a dir, la migració que venia d’altres parts d’Europa, i que també van ser criminalitzats. És la construcció i criminalització de l’altre. Que “no és com nosaltres”, no “tan civilitzat”. I és un procés que serveix per legitimar la violència que s’exerceix. La idea bàsica que ja no és com jo, és menys.
Hi ha un punt que pot ser cert, que es para també per classisme, però alhora, hi ha persones racialitzades amb poder adquisitiu que pateixen racisme. Un exemple molt clar es veu en els controls de tràfic quan veuen una persona racialitzada amb un cotxe car, la policia automàticament entén que té aquest cotxe perquè està incorrent en activitats il·legals. Que és un criminal, un narcotraficant, etc. És també un marc mental de voler-nos encasellar sempre en situacions. És estrany veure una persona negra passejant per Pedralbes, però potser és rica i viu allà. I hi ha gent que vesteix més formal i pateix racisme. L’única diferència, potser, és el tracte, si hi ha algú amb un vestuari més urbà no es tapen, són més directes, i si algú va vestit molt formalment, el tractaran més subtilment, però acaba passant.
“La policia sempre té l’as sota la màniga de dir que està identificant les persones racialitzades per control migratori, i sempre serem més identificats encara que siguem d’aquí”
S’ha vist a Itàlia, amb un futbolista, jugador del Milan, Tiémoué Bakayoko, amb un cotxe d’alta gama, acorralat a punta de pistola per tres policies. Li van posar la pistola a dos centímetres de la cara i no et moguis, no et moguis, perquè estan convençuts que una persona negra amb aquell cotxe ha de ser, tant sí com no, delinqüent, no? I demanen disculpes quan saben que és futbolista. Per tant, crec que és cert que hi ha classisme, i que les classes populars en general, sense importar l’origen, patiran criminalització i sobre-identificacions, però dintre d’aquestes classes populars les persones racialitzades sempre seran més identificades.
La policia sempre té l’as sota la màniga a l’hora d’identificar persones racialitzades. Tot i ser catalans, tot i ser d’aquí, ells, el nostre fenotip, per exemple, a no ser que no es pugui delatar el meu origen no català occidental blanc, sempre tindran l’excusa de dir ostres, és per control migratori, que l’estic identificant.
I per tant, sempre, per assegurar-se que és una persona que té papers, sempre serem més identificats, i això és una realitat que passa, i és el que he intentat explicar amb la dinàmica. Jo puc ser català tota la vida, i el meu amic, que està en situació administrativa irregular, a l’Argentina, per exemple, els sembla que la policia sempre sospitarà abans de mi que no de l’altra persona. I aquí no importa com vesteixi, no importa res.
El col·lectiu Top Manta cita habitualment, com a exemple del neocolonialisme, el fet que els acords pesquers fan que grans vaixells europeus pesquin a les costes del Senegal i els pescadors amb vaixells molt més petits hagin d’acabar marxant perquè no hi ha peix. Permet entendre les relacions directes entre nord i sud i els moviments migratoris.
En el cas del Senegal, degut als acords de pesca dels quals Espanya, Unió Europea, Senegal, on Espanya té un gran paper, sobretot, vaixells, com bé explica Top Manta, gallecs i bascos, si no m’equivoco, que eren la majoria, perquè, al final, els pescadors locals no poden competir amb bucs pesquers enormes, cada cop s’han d’endinsar més en aigües internacionals fins que descobreixen que Europa no està tan lluny. Les Canàries, aquest és el boom real, però amb això passa amb tot.
Té a veure, no interessa que el continent africà i els països que en formen part tinguin sobirania. Sobirania vol dir controlar els seus recursos, legislar per ells mateixos. Hi ha una anècdota sobre el que està passant en l’actualitat d’Àfrica, que des d’Occident se’ns diu que els xinesos i els russos ara estan colonitzant l’Àfrica. I els africans se’n riuen d’aquest argument, perquè diuen, mira, els xinesos i els russos venen i els diuen, escolta, volem fer negoci. Evidentment tindran una influència, però la diferència amb els occidentals europeus és que ells van arribar a civilitzar-nos sense que ningú ho hagués demanat.
I tot i haver obtengut una independència, encara continua el domini. Per exemple, França produeix la moneda. O si ens fixem en Guinea Equatorial, que des de Catalunya sempre el tema de colonialisme i de relacions internacionals es tira la pilota i es culpa l’estat espanyol quan no és cert, mira els indians, les festes d’indians, tot això representa aquest domini de capital i de terra, el domini de la blanquitud en un sistema on explotaven altres territoris, amb accions militars i d’altres.
“A Guinea Equatorial i en altres llocs, la colonització la van fer catalans també, i una reminiscència són les festes dels indians”
En el cas concret de Guinea, els catalans tenen molt a fer, no eren tant els espanyols. Aquesta relació sempre ha existit. I avui en dia, per exemple, el cacau no és un producte mediterrani. I aquí tenim la fàbrica de Nutrexpa, que també va fer una campanya contra el negre de Banyoles.
Un dels grans conflictes és amb l’extractivisme de minerals rars.
Això s’explica molt bé en el llibre Cobalto Rojo, com el Congo és un dels països més rics del món, i produeix el 60% de cobalt, però es troba sumida en la misèria. Tot i tenir mines d’or, de diamants, etcètera. Des de la època del rei Leopold II, Congo és fastigosament rica, però sempre estan en situacions de guerra, de misèria, perquè no interessa que hi hagi pau.
En l’actualitat, amb la revolució digital que estem vivint perquè nosaltres puguem estar gaudint de totes aquestes coses, estan treballant nens, que moren en condicions lamentables amb les mines de cobalt i de coltan, mentre totes aquestes grans marques, com poden ser Apple, Samsung, totes tenen fundacions que garanteixen que els seus productes no s’han recollit amb treball infantil.
Efectivament, són d’aquestes dinàmiques del capitalisme i l’hegemonia occidental que reprodueixen aquestes dinàmiques. Amancio Ortega amb Zara i Inditex, que es forma a Galícia i després marxen. Són les mateixes dinàmiques. Per exemple, a l’Àfrica hi havia cremes que serveixen per blanquejar la pell, que s’utilitzen. Més enllà que el model de bellesa, etcètera, com les ments estan colonitzades, al final eren productes químics, que eren cancerígens, que no eren bons i que es prohibia la seva venda aquí a Europa.
“A Europa volem importar totes les matèries del món, però a les persones les limitem”
Nosaltres podem comprar peix barat quan anem al mercat, podem gaudir de tindre una vida sana, etcètera, però al final estem generant un impacte en la vida de les persones que potser abans un pescador sense haver de ficar-se tant en aigües internacionals amb el que pescava podia mantenir la seva família, i potser no tindria la necessitat de migrar, no?
Però aquesta dinàmica no només amb el peix, sinó amb els multinacionals també. Com a educador, jo he tingut joves de Costa de Marfil, ara hem parlat de Senegal, però és que és la realitat de molts països. Un jove que, igual, li preguntava i li deia clar, és que jo no tinc pare, jo treballava al camp, cultivava cebes, ma mare les venia al mercat i més o menys anaven fent. Una multinacional holandesa obren supermercats, ho deixen superbarat, i no podem competir.
Doncs aquesta és la realitat, perquè jo conec, per exemple, vas a Senegal, Alcampo, per tot arreu Orange, el mateix. I el Senegal ara mateix està ple d’espanyols, de catalans, que estan invertint, fent negocis. Perquè venen des de cert privilegi també i de certa situació de poder. Sí, està molt embrancat i relacionat. Volem totes les matèries del món, però després a les persones les limitem.
Aquí Catalunya sovint es passa la pilota a l’Estat espanyol pel que fa al colonialisme, tot i que en els últims anys s’està fent una tasca de memòria històrica en relació amb, per exemple, el passat esclavista, amb documentals com, per exemple ‘Negrers. La Catalunya esclavista’ (3Cat). S’està reconeixent prou?
És cert que s’estan reconeixent coses, però és més per les veus de totes aquestes persones racialitzades i de les organitzacions, entitats de la societat civil que denuncien i qüestionen coses. Per exemple, arran de la mort de George Floyd es van començar a tirar a terra estàtues d’esclavistes per tot el món, i la gent qüestionava coses, sobre si tirar estàtues o no. Jo personalment, sóc partidari de mantenir-les, perquè són part de la història, però explicant tota la història. Per exemple, al parc de la Ciutadella tenim l’estàtua del general Prim pujat a un cavall i a la base hi ha unes inscripcions que el lloen per la feina que va fer i totes les aportacions a la pàtria. Quines són aquestes aportacions? El general Prim va ser governador de Puerto Rico, va viure una rebel·lió de població afrodescendent que clamava llibertat i sobirania pròpia, i els va massacrar, entre altres coses.
Per tant, sí que crec en crear noves estàtues, i mantenir les que hi ha explicant tota la història. Això que diu sempre l’Aasari Bibang, que la història l’expliquen els guanyadors i que ella, és descendent d’un poble que va ser colonitzat per Espanya, Guinea, i que per tant ella, a l’hora de créixer en aquesta societat ha d’aprovar a l’escola exàmens posant això. Però si poses la teva veritat, no aprovaràs, en aquest cas. Per tant, ella insisteix moltíssim en la importància de la memòria anticolonial, de la memòria històrica i d’explicar tota la història perquè entenguem el passat i no el repetim.
“Sóc partidari de mantenir estàtues d’esclavistes, però explicant tota la història”
Al final és el que deia els joves, no és culpa vostra tot el que va passart, però sí que és veritat que vivim en societat desiguals i ens hem de qüestionar aquesta desigualtat. Per tant, crec que està molt bé però que encara falta moltíssim. I sempre hi ha un perill la instrumentalització, de les nostres lluites, sobretot quan sembla que qualsevol cosa ja és descolonial.
A mi, per exemple, a l’escola em deien que la història d’Àfrica començava amb l’esclavitud. Va ser llegir Sílvia Serbí, Heroïnes negres i reines de la diàspora africana on descobreixo que ostres, estava ple d’imperis. Per tant, sí, crec que està bé que estiguem parlant del tema, s’estan fent coses.
Jo formo part d’un projecte que es diu Traficants, en què s’analitzen peces, de museus i de més, una mica amb la idea aquesta també de reconèixer el passat. I jo soc una figura que està allà no tan artística, sinó per garantir, potser, que en el procés no s’estan reproduint dinàmiques racistes. És un debat llarg però s’ha de tenir. I anar en compte, perquè el relat també el disputa, sobretot l’extrema dreta. I no només l’extrema dreta, no, però sempre queda el millor dir que nosaltres construíem hospitals, i us vam ajudar i gràcies a nosaltres, no sé què, que es reconèixer que, bueno, van haver violacions, tortures, assassinats i domini, no? Per tant, s’ha de fer molt més, penso.
Per últim, formes part de la cooperativa Abarka. Quina tasca feu?
La cooperativa Abarka neix de la necessitat de valorar positivament les aportacions de la cultura africana mitjançant la gastronomia. Estem molt acostumats a veure que quan es parla d’Àfrica sempre és per coses negatives o des d’una perspectiva molt paternalista. Estem molt acostumats a entendre que es parla de fam i de pobresa i de moltes coses i, nosaltres volem treure aquesta mirada estereotipada i discriminatòria i també expressar altres coses d’Àfrica. I mitjançant la gastronomia, per exemple, posem en valor, per exemple, tenim begudes, una d’elles té deu vegades més de calci que un got de llet i el doble de vitamina C que un un suc de taronja natural, que ve del baobab que són arbres mil·lenaris. Que la imatge que es té d’Àfrica no sigui un nen amb la panxa inflada i els mocs demanant que l’apadrinis.
“A Abarka fem un plat amb iuca i una salsa d’anarcards que replica una salsa romesco: volem reivindicar el mestissatge cultural i canviar la imatge que es té d’Àfrica mitjançant la gastronomia”
També volíem ser agents de canvi. Dèiem sempre això de ser creadors i no usuaris. També perquè sempre estem acostumats que es creen coses per les persones racialitzades i veniu a participar. Volem també crear, mostrar el nostre mestissatge cultural, perquè al final som d’aquí, però tenim origen d’allà d’alguna manera, però sí, per exemple, teníem un plat de bastons de iuca amb salsa d’anacards. La salsa d’anacards intenta replicar una salsa romesco, i de textura és molt semblant, però de gust completament diferent.
I a més, ajudar a incidir en la regularització de persones. Entenem que oferir un contracte de feina a algú perquè pugui regularitzar la seva situació és millor que millor. Dignificar la nostra feina i poder ser referents. Entenem que si nosaltres hi estem, hi ha molta més diversitat, hi ha molta més gent, que també podria fer-ho. I animar tothom a explorar el model cooperativista amb tota la història que té a Catalunya. Estem en una economia social i solidària que no és que sigui perfecta, però estem també allà per generar debats, de ostres, parlem de la vida al centre, però què passa amb el racisme, què passa amb certes persones.
