M Pilar Massana i Llorens (Solsona, 1951) és sòcia fundadora del Centre d’Estudis de l’Hospitalet des de 1983, d’on va ser presidenta des del 2007 fins al 2010; actualment és vocal de la junta l’entitat. Ha estat guardonada amb la Medalla d’Or del Treball Social 2013, per la seva trajectòria professional i en defensa dels drets socials. L’any 1982 es va casar amb Jaume Botey i Vallès i actualment és presidenta honorífica de l’Associació Llegat Jaume Botey i Vallès.
Què n’opina del premi que li han atorgat?
Vaig quedar molt gratament sorpresa. No me l’esperava gens. No em sento mereixedora de cap premi especial. Soc una dona que he participat en moltes causes semblants com aquesta i no esperava cap premi. Sento que la meva lluita és molt similar a la que fan moltes persones com jo. No he fet res en particular. I si al final el vaig acceptar, va ser perquè vaig pensar que hi havia moltes persones que se sentirien representades amb el premi. La mateixa assistència de la gent a l’acte m’ho confirma: molta gent es va sentir premiada amb mi.
Quants anys porta en la lluita per la pau?
Una cosa és el treball organitzat i l’altre són les idees que vas treballant, que vas compartint amb gent. Aquest any se celebrarà el 50è aniversari del moviment d’objecció de consciència de Can Serra en contra de l’obligació del servei militar. Jo hi vaig participar. Era la treballadora social del barri.
De manera més visible va ser amb el moviment en contra de la guerra a l’Irak, abans de 2003. Em van elegir diverses vegades com una de les portaveus. Però per a mi no és la lluita per separat. Uneixo la lluita pel benestar, per la convivència, pel dret social de la gent, la professió, amb la lluita per la Pau. La meva professió ha estat impregnada amb aquests valors: de cuidar-nos, d’opinar, de tenir sentit crític, de ser protagonistes de las nostres vides.
Creu que s’ha avançat en la lluita per la pau?
No. Hem retrocedit pel que fa a valors. Tenim les ments militaritzades. Acceptem amb els ulls tancats que l’única solució són les armes i la llei dels més fort. I és mentida. S’ha demostrat que no és així, i que els problemes no s’arreglen fent guerres. Hem retrocedit i molt.
Va estar vinculada de manera molt directa en la Plataforma “Aturem la Guerra”, de la qual en va ser una de les portaveus.
Quan veu que hi ha tants conflicte bèl·lics, ja siguin aquells dels quals es parla als mitjans de comunicació com dels que no se’n parla tant, què en pensa?
És així. Dels conflictes que se’n parla, com ara la guerra d’Ucraïna o el genocidi contra el poble palestí, que els veiem cada dia, ens causen impermeabilització i pensem que això no va amb nosaltres. A part que les informacions que rebem són parcials. Només rebem la versió d’una part. No rebem versions que ens qüestionin per què hem arribat a aquest punt. No tenim informació crítica, verídica… tot això val diners. Persones que es desplacin per escoltar, investigar amb uns i altres i que ens donin la seva versió. No pots fiar-te de la notícia del més potent.
Deia Noam Chomsky que, per saber si els mitjans informen d’una manera o d’una altra, s’ha de saber qui forma part del Consell d’Administració del mitjà de comunicació i qui inverteix en aquest mitjà…
Li han donat el premi, però darrere seu hi ha d’haver molta gent organitzada…
No hi ha massa gent organitzada en aquest tema. Hem retrocedit en els últims temps a nivell social. Però sí que hi ha molta gent que està per la Pau. Això no vol dir que tinguin la confiança que es pugui aconseguir. La ciutadania té un cert pessimisme i pensa que no es pot fer res, que això és així i que guanya el més fort.
Jo no hi estic d’acord amb aquesta postura. En la mesura que renunciem a les possibilitats que tenim cadascú de nosaltres com a ciutadans d’un país “lliure”, democràtic, amb dret a opinar i a organitzar-nos, perdem una gran oportunitat. Nosaltres som una minoria privilegiada. Com podem ser pessimistes? Tenim unes possibilitats que no tenen d’altres. Jo m’ho crec molt i ho faig servir. L’utilitzo, m’organitzo i dedico temps a aquestes coses. Penso, busco i m’organitzo.
Estem massa parcialitzats en els moviments socials. Per exemple, l’habitatge és el problema número 1. Ara està sorgint la protesta contra aquesta situació. I potser la gent no uneix prou aquestes reivindicacions. En la mesura que invertim diners en més armament, es treurà d’altres coses. I la seguretat no ens vindrà de la major capacitat d’armament, sinó que vindrà resolent les primeres necessitats com és l’habitatge, el treball, el canvi climàtic. És un fracàs social que hi hagi tanta gent que no pugui llogar un pis i que cada vegada hi hagi més gent al carrer i en situacions realment precàries.
Insisteixo, no em crec que no hi hagi retallades si s’incrementa el pressupost per armament. Els diners no es multipliquen sols. S’han de dedicar a allò necessari per tenir una vida “vivible”. I no només per aquells que tenim pensió, feina o casa, sinó per a tota la gent. Hi ha possibilitats objectives per a què això sigui possible.
Creu que els mecanismes actuals per a la resolució de conflictes és l’adequada?
Confiem massa en les armes. I no dediquen recursos a la mediació, a la diplomàcia, a entendre’ns, a conèixer… Els conflictes armats, al final, es resolen en una taula. I, si és així, per què no es parla abans i es busquen altres mecanismes preventius? Ens estalviaríem milers de milions en pèrdues i destrosses.
Després, la mateixa gent que provoca la guerra, moltes vegades fa el negoci de la reconstrucció. Això afavoreix a molt poca gent. La gran majoria hi posa patiment, dolor, pèrdues de vides, mutilacions físiques, invalideses psicològiques i mentals que queden per anys… Les guerres ocasionen moltes pèrdues.
No pensa que l’educació per la pau hauria de començar a l’escola?
Ha de començar a l’escola, segur. Però sempre es pot començar a qualsevol nivell. S’han de construir ponts per resoldre conflictes, per posar-nos d’acord sense condicions de violència. És un canvi de paradigma. És un canvi de mentalitat. La guerra és un fracàs de les relacions.
Ens cal un altra escala de valors. El moviment pacifista creu que cal promoure altres eines, com la resistència pacífica i no violenta, la desobediència civil, el boicot, etc.
Però fixa’t que en els partits d’esports infantils, de vegades, els àrbitres han de cridar l’atenció als pares per a que no fomentin la violència entre els seus fills. Però això, no només a l’escola, a la feina, al carrer i a tot arreu.
Com veu el futur pensant que cada vegada la societat està més radicalitzada, i els rics són més rics i els pobres més pobres?
No hi pot haver benestar amb aquesta diferència i desigualtat tan gran. Actualment, el benestar d’uns quants, passa perque cada vegada hi hagi menys gent que tingui benestar. Arribarà un punt que no podrem anar pel carrer. En canvi, ens donarà tranquil·litat, a mi i als meus veïns, que hi hagi molta gent que estigui mitjanament bé. Aquesta tendència a l’acumulació indefinida és una pornografia política. No es pot aguantar. És un desastre.
Que n’opina de la multiculturalitat al món?
Estem en un món globalitzat. Les comunicacions ens faciliten anar d’un punt a un altre sense cap problema. I, a nivell de l’economia, igual. Hem de buscar la manera de conèixer, conviure, d’entendre’ns i de respectar-nos i treure el millor de cada casa. Pensar que els que som d’aquí, som els que sabem, i els que vénen de fora són els indesitjables o que només els necessitem per a que ens cuidin quan nosaltres no én poguem fer càrrec dels nostres ancians, o que vinguin a netejar-nos la casa, és una barbaritat.
La multiculturalitat entesa com un món plural, amb costums diferents, amb religions diferents, amb color de pell i vestimentes i olors diferents, és el que tenim i, per tant, hem de tenir la voluntat de conviure plegats. Hi ha experiències boniques a l’Hospitalet: la llavoreta del fòrum de les religions, la llavoreta de la coral veus del món, gent que està aprenent català i que són de diferents llocs, i que canten amb gent d’aquí. A través de la música és una manera d’aprendre la llengua i de vincular-se, són experiències molt boniques. Segur que n’hi ha més.
Tot aquest reconeixement del diferent exigeix un esforç, però també una voluntat, i ens mou de la nostra zona de confort. Qui són, d’on vénen, què parlen… i a ells els ha de passar el mateix. Tot el que sigui comunicar, conèixer, relacionar-se, ajudar-se, ens fa millors persones.
“La multiculturalitat entesa com un món plural, amb costums i religions diferents, i amb color de pell, vestimentes i olors diferents, és el que tenim i, per tant, hem de tenir la voluntat de conviure-hi”
Com veu el futur del món amb tota la situació endegada als EUA amb el Trumpisme?
Jo el veig molt insegur. Estem vivint un canvi d’època. Les normes internacionals que es van fer de convivència després de la Segona Guerra Mundial, de la multilateralitat, d’escoltar-se els uns als altres, de les Nacions Unides, de la Declaració Universal dels Drets Humans… tot això s’està anant en orris… Jo crec que anirà molt malament, però també tinc confiança que, els qui han votat en Trump i aquí voten opcions similars, reaccionin.
També penso que hi ha reaccions que arriben massa tard. La tebiesa de la Comunitat Europea amb l’Estat d’Israel, amb el genocidi que s’està cometent amb la gent de Palestina n’és una demostració. Hi ha una diferència de tracte entre la guerra d’Ucraïna i l’extermini de la població palestina. Això és visible. Ho podem veure cada dia. És un descrèdit de l’alta política.
El poder econòmic de l’armament és més poderós que els governs. No es parla, però hi és. Es parla si veus estudis especialitzats sobre el desarmament i la Pau. No són informacions que arribin al gran públic, però es poden conèixer.
Els recursos que s’estan utilitzant per a la construcció d’armament són incalculables. Si tots aquests recursos s’utilitzessin al servei del medi ambient, per als refugis climàtics, per a les necessitats bàsiques com són l’habitatge, l’atenció mèdica… o per acollir a la gent que necessitem que vingui a treballar perque som una població envellida… Pot semblar que una utopia, però les utopies serveixen per caminar i guiar-nos cap a on cal anar. Jo crec en aquest canvi de mentalitat i en aquests valors.
Què en pensa de la crisi de la democràcia que apunta cap als més joves?
Tinc poc contacte habitual amb gent jove. És un tema que s’ha d’estudiar més. Poden haver-hi moltes raons. Hi ha una despolitització molt gran, entesa com a despolitització autèntica del sentit de les coses, poc crítics.
Estem en un moment o en una etapa llarga, amb unes vides inestables i precàries, i pot ser que això porti a que aquest grup de gent vegi seguretat en las posicions rígides.
Què li semblen les dificultats d’integració dels nouvinguts en una ciutat com la nostra?
El primer que hem d’exigir és que la gent que visqui aquí es pugui empadronar. Va en contra de qualsevol norma no fer-ho. Em sembla una vulneració dels drets elementals tremenda. L’argument que, si empadronen a tothom, això tindrà un efecte crida és ridícul. S’han de posar d’acord els ajuntaments. No pot ser que no empadronem la gent que ja viu aquí. Reconèixer les persones com verdaderament existents forma part d’una mesura de seguretat. Tot això s’afegeix a les dificultats que posa la Llei d’Estrangeria…
Quina sensació té sobre les necessitats socials que es detecten als barris més densificats de la ciutat?
S’haurien de rehabilitar els edificis antics, els infra-habitatges. S’hauria de promoure que tothom tingués dret a un habitatge. Aquí abans hi havia més habitatge públic, però s’ha venut. És la mentalitat dominant capitalista que fa que tinguem necessitat de la propietat, que comporta hipotecar-se a nivells impossibles i perdent la vida. Aquests valors no ens ajuden a viure bé.
A l’Hospitalet s’hauria de fer un Pla de Emergència Social, posant l’habitatge en primer lloc. És una contradicció que es construeixin pisos i pisos amb preus desorbitats, fora de lloc, e inaccessibles per a la gent de l’Hospitalet. I, a més a més, implica l’ocupació de zones que haurien d’estar destinades a zones verdes i equipaments que necessita la ciutat. En aquest sentit no anem bé.
Per acabar, què diria?
El dia del premi dèiem que l’esperança es cultiva des de la proximitat, des de les petites utopies quotidianes, des del sentit que donem a la vida. I jo em trobo amb molta gent bona que vol el bé comú. En l’acte del premi jo notava aquesta bona energia i aquest convenciment. Això dóna molta esperança.
