Concentració de recursos, de decisions, d’avantatges… cosa que no deixa de ser paradoxal en un món on el discurs públic no para d’insistir en la importància de l’organització en xarxa, de l’imperatiu de la multipolaritat, d’afavorir la cooperació entre diferents. Si la concentració excessiva és un problema subjacent, la teoria política ens anima a invertir la perspectiva i pensar des d’un concepte oposat: la desconcentració.
Parent de la descentralització i de la federalització, la desconcentració ens remet a la qüestió del model d’articulació territorial d’un país. No és difícil entendre si pensem en la seva capitalitat. Per a alguns països, una sola ciutat concentra totes les activitats de la capitalitat (política, econòmica, judicial, etc.). Aquest seria el cas de França, Itàlia, Regne Unit. Altres, però, reparteixen aquestes activitats a diversos llocs. Alemanya o Països Baixos il·lustrarien bé aquesta modalitat.
Per exposar-ho amb Alemanya; un Estat federal, descentralitzat i desconcentrat: si a Berlín es concentra el poder polític (govern, parlament, etc.), a Karlsruhe hi ha la cúspide del poder judicial, a Frankfurt resideix el poder econòmic i així successivament. No hi ha sorpresa, doncs, quan a partir d’aquí, per exemple, la xarxa de transport no respon a una estructura radial, sinó reticular.
El cas espanyol, des de 1978, s’ubica en una situació que, cada any que passa s’assembla més al país fictici d’ El desert dels tàrtars , la novel·la de Dino Buzatti. Un lloc surreal on el federalisme mai no arriba i el centralisme mai se’n va, però la persistència de tots dos engendra una atmosfera autonòmica marcada per la presència d’un espectre trasbalsant per a la vida de l’aquí i ara.
Però si en lloc d’Espanya la nostra referència territorial fos Catalunya, aleshores el problema de la desconcentració es revela molt urgent. Il·lustrem-ho amb un indicador elemental: la proporció d’habitants d’un país que viu a l’àrea metropolitana de la capital. Si a França és un 17,2% de la població, a Alemanya es queda en un 7,2%. Espanya es trobaria més a prop de França que no pas d’Alemanya, amb un 14,3%. Però si ens atenim a Catalunya i l’àrea metropolitana de Barcelona, aleshores la xifra es dispararia al 64,9%.
En un exercici de fantasia política, pensem una Barcelona capital dels Països Catalans. Fins i tot en aquest cas seguiríem en una xifra del 39,6%, més del doble que França (24,0%) o Àustria (22,2%). Això per no introduir al càlcul les superfícies totals en quilòmetres quadrats.
Arribats a aquest punt, sembla que plantejar la desconcentració de Barcelona podria ser una manera més eficaç d’intervenir sobre l’articulació territorial i la seva eficiència sistèmica més gran. D’entrada, permetria abordar un problema que la geografia física de Barcelona planteja a un model urbà d’acumulació capitalista que n’ha esgotat el recorregut. No es pot viure eternament de les rendes del pla Cerdà; una planificació pensada al segle XIX per desplegar el projecte burgès de la modernitat industrial. La capitalització del sòl, pilar clau en la reconstrucció del Desenvolupament, troba finalment un límit contradictori amb qualsevol model sostenible.
Les asimetries de facto requereixen un concurs d’asimetries de jure , institucionals. En el cas contrari s’aboca la ciutat (i a Catalunya) al col·lapse actual. Rodalies no deixa de ser el símptoma d’un sistema de transports ineficient per intentar conciliar la mobilitzada de la força de treball amb una hipertòfia territorialitzada del capital immobiliari. La desmesura i els rendiments d’aquest últim externalitzen sobre el temps de vida que consumeix per força de treball una societat de serveis. La inoperància de Rodalies és una contribució a la riquesa aliena que es paga com un impost en hores de vida, manca de son i de salut, etc.
A diferència de Londres, París, Berlín, etc., Barcelona està encaixonada entre el mar i la muntanya. No es troba en una plana travessada per un riu, artèria històrica de circulació. Les seves condicions de partida, de fet, estarien més a prop de Manhattan o de Hong Kong que no pas de les grans capitals europees. I si les dinàmiques de concentració ja són desmesurades a les grans capitals europees, models com Manhattan o Hong Kong només se sostindrien a Barcelona sobre una inequitat insuportable i una concentració de capital sens dubte absent.
No sembla gaire assenyat, per tant, insistir en el model de la megalòpolis que inspira la ideologia del Mobile World Congress, esdeveniments com la Copa Amèrica o la Formula 1, etc. Si als anys vuitanta el trànsit al postfordisme va conduir als excessos de la ciutat marca i Barcelona «va morir d’èxit», actualment s’arrisca a ser una ciutat zombie, poblada per la lògica de la desidentificació que tan bé exemplifica la creixent demografia expat; una metròpoli guiada per l’heteronomia d’un capital fortíssimament desterritorialitzat (turisme, fires, rendisme immobiliari, etc.) que no genera qualitat de vida ni futur al país.
Sota la perspectiva d’aquesta diagnosi, la institucionalitat de la governança local, des de la Carta de Barcelona fins a l’àrea metropolitana i la diputació, està subsumida en una sedimentació històrica que no respon a les necessitats del present. Arribat aquest punt, cal preguntar-se per les dinàmiques de l’antagonisme metropolità, la seva actualització i el seu desplegament. No en va ciutats i territoris creixen sempre segons la resolució dels conflictes que generen. En aquest sentit, Barcelona ha estat un cas excepcional i digne d’estudi.
Durant vuit anys, la capital de Catalunya va ser governada des de l’aspiració a establir un paradigma municipalista nascut dels moviments antagonistes. No va ser casual que durant dues legislatures la seva alcaldessa fos una figura aliena a l’oligarquia local, nascuda de les lluites originades per la crisi global del 2008. Tampoc ho és que l’actual alcalde, sostingut per l’escàs marge d’un parell de centenars de vots, hagi fixat com a lema “redreçar” la gestió prèvia, això vol dir tornar la governança municipal a la seva genealogia neoliberal.
Per descomptat aquesta anomalia barcelonina, com tantes altres vegades abans en una ciutat amb una llarga història de política contenciosa, segueix latent en espera de la seva propera rearticulació. La dinàmica de la contesa es fa evident en els moviments de l’antagonisme metropolità davant del capital desterritorialitzat: lluita per l’habitatge del Sindicat de Llogateres, oposició de Zeroport a l’ampliació d’infraestructures que sostenen la dinàmica del capital global, campanya contra el quart cinturó, etc.
En tots aquests vectors de l’antagonisme metropolità avui es pot observar el canvi de fase en l’onada de mobilitzacions després d’uns anys a la baixa. En el nou context no és difícil l’èxit de la mobilització del 5 d’abril, com estan tenint èxit altres cicles lligats a altres realitats territorials (Altri a Galícia, per la dimissió de Mazón a València, etc.). El potencial en aquest sentit d’un municipalisme que situï la desconcentració al centre de la seva pròpia vertebració política, anticipant solucions al col·lapse disposa d’un recorregut important.
Però per a poder articular estratègies guanyadores, avui dia ja no és suficient amb insistir en les mateixes solucions que han reforçat la tendència descendent dels darrers anys. Si alguna cosa va permetre en el seu dia un procés mobilitzador d’èxit, va ser propugnar una institucionalitat alternativa a la del partit polític a l’ús. No va ser casual (ni fins a cert punt evitable) que amb l’empenta d’una victòria ràpida l’any 2015 i el desgast conseqüent, s’abandonessin les pràctiques instituents amb què les xarxes activistes sostenien el procés polític.
Aquí és, finalment, on la desconcentració es fa forta com a paradigma organitzatiu que pot arrelar en dinàmiques socials que anticipen possibles canvis. No es tracta d’adaptar les candidatures electorals, les organitzacions socials, les xarxes activistes, etc., a les noves realitats, sinó que les pràctiques anticipin la institucionalitat futura. La ciutat dels prodigis sempre va ser, al cap i a la fi, un espai metropolità amb la portentosa capacitat d’una reinvenció permanent, instanciada en la contesa política. En un món on la dinàmica d’acumulació impulsa uns nivells de concentració mai vistos, desconcentrar la metròpoli es torna un principi rector per tornar habitable la vida a les grans capitals.
