Arribar a l’hora als llocs s’ha convertit en un repte per a moltes persones que utilitzen la Renfe. Centenars de ciutadans i ciutadanes, tant de Sant Feliu com del voltant, han de desplaçar-se diàriament amb el servei de Rodalies: per anar a la feina, per anar a estudiar, per fer visites… El que hauria de ser un trajecte minutat des del moment en què se surt de casa es converteix en un viatge ple d’adversitats i d’interrogants.
Avui, passarà el tren? Quantes incidències hi haurà? Afectaran l’R4? El tren es pararà abans d’arribar a plaça Catalunya? Són algunes de les preguntes que ronden pel cap dels usuaris de Rodalies cada cop que han d’utilitzar el servei. Per molts d’ells, és el seu mitjà de transport diari. Ara bé, han optat per buscar alternatives, com la bici o el TramBaix. Una situació propiciada per uns retards i unes cancel·lacions de trens en el marc de vagues convocades per sindicats minoritaris en contra del traspàs de Rodalies. També, de l’anunci de la creació d’una empresa mixta que gestionarà el servei a partir del 2026.
Ara bé, les conseqüències van més enllà de l’arribada tard als llocs. El neguit, l’ansietat, i l’estrès són algunes de les patologies que posen en alerta els experts. De fet, el Departament de Psicologia de la Universitat Rovira i Virgili ha iniciat un estudi per analitzar l’impacte que té en les persones l’acumulació de retards, les cancel·lacions, la falta d’informació i la incertesa. Els primers resultats arribaran al juny.
La Montserrat Garcia, el David Mayor, la Laia Junquera i la Laia Solsona són quatre persones usuàries de Renfe que han vist els seus trasllats afectats per les incidències. Algunes d’elles han hagut de repensar la manera de desplaçar-se, però d’altres han de continuar utilitzant el servei davant de la impossibilitat de trobar una alternativa. Tots quatre coincideixen en el fet que anar i tornar de la feina o de la universitat és un trajecte que implica malestar i frustració.
“Vaig tenir ansietat i no era per la feina en si, sinó per arribar-hi a temps. Vaig valorar quedar-me a dormir a Terrassa”
“Recordo un dia que ens vam quedar tirats a L’Hospitalet i van haver-nos de venir a buscar els Bombers”. És una de les experiències de la Montserrat Garcia amb la Renfe. Segurament, una memòria que comparteix amb moltes més persones. El tren ha sigut el seu mitjà de transport habitual durant tres dècades per anar a ciutats com Barcelona, Sabadell i Terrassa. Ara bé, des de fa un any ha canviat les vies per la carretera, el tren per la bicicleta. I, esporàdicament, pel tramvia. Els motius: els retards, les cancel·lacions i la manca d’accessibilitat arran d’uns vagons que van plens a vessar.
“He percebut un deteriorament en la qualitat del servei”, afirma. Pateix una malaltia degenerativa que afecta la mobilitat i, per ella, uns vagons accessibles són els ingredients principals per poder-se desplaçar. Un element que, tot i la creació dels espais adaptats dins dels trens, no es compleix: “Van plens i no hi pots entrar”. És una problemàtica que apel·la un col·lectiu important de gent i que acaba vulnerant el dret a la mobilitat. Cal, doncs, “canviar la mirada” i incloure la diversitat quan es creen els projectes de transport públic: “Es fan amb un perfil de persona que es considera la mitjana, però que realment no existeix”.
La situació l’afecta a escala psicològica. Li genera ansietat. I ho exemplifica amb un compromís laboral en què la citaven a Terrassa a les 9:30 h del matí: “Vaig tenir ansietat i no era per la feina en si, sinó per arribar-hi a temps. Vaig valorar quedar-me a dormir allà”. Finalment, va anar-hi amb cotxe. Uns efectes per a la salut que l’han portat a desestimar Rodalies com a mitjà de transport prioritari i apostar per d’altres, com la bicicleta i el tramvia. Encara que el trajecte sigui més llarg, el temps que hi destina és el mateix o menor.
“Les millores que hi ha hagut a Catalunya en termes de transport públic han estat perquè la ciutadania s’ha mobilitzat”
Tot i que empri un altre mitjà de transport, considera primordial vetllar pel bon funcionament de Rodalies i perquè sigui un servei per a tothom. Ho ha lluitat a través d’entitats com ECOM (federació que agrupa les entitats de discapacitat física i/o orgànica a Catalunya), de la qual va formar part de la junta directiva entre el 2008 i el 2023. “Les millores que hi ha hagut a Catalunya en termes de transport públic han estat perquè la ciutadania s’ha mobilitzat”, afirma. Des d’aquesta fundació, han aconseguit aspectes com l’avís previ a les estacions quan arriba un tren adaptat.
Un dret a la mobilitat que tremola quan, a més, se li sumen els retards, les cancel·lacions i el col·lapse dels vagons per la gran quantitat de gent que hi entra. I que dificulta “optar a feines, oferta formativa o relacions socials”. L’ús del transport públic i de la Renfe va més enllà dels desplaçaments; dona la possibilitat a la ciutadania per desenvolupar-se acadèmicament, laboralment i en termes d’oci, explica.
De moment, però, descarta continuar fent servir el servei ferroviari estatal. L’aposta de la Montse per desplaçar-se passa per l’ús de la bici elèctrica o del tramvia. Ara bé, sempre de la mà de les reivindicacions “en defensa al dret a la mobilitat i la qualitat del servei”.
“Em perjudica perquè perdo molt de temari i tinc classes importants”
David Mayor és santfeliuenc i estudiant del grau en Nàutica i Transport Marítim. Per a ell, el més còmode hauria de ser anar en tren fins a Arc de Triomf, un trajecte d’una mitja hora. La realitat, però, és que ha arribat a anar amb Taxi. Assistir a les classes es converteix en un repte diàriament, de la mateixa manera que ho fa l’assoliment del contingut lectiu i del rendiment acadèmic.
“Els trens, a part d’arribar tard, molts cops no passen o es queden parats molt de temps a una estació i no diuen res per megafonia”. Aquestes són les situacions més recurrents amb què es troba Mayor en els seus viatges a la universitat. De fet, “l’esporàdic és que vagin bé”, diu. Davant d’aquesta situació, molts cops no pot anar a classe o hi arriba tard perquè es troba amb incidències un cop ja està a l’estació o dins dels vagons. Una qüestió que repercuteix en el seu rendiment: “Em perjudica perquè perdo molt de temari i tinc classes importants”. Altres vegades, ha hagut de fer canvis a última hora i agafar la bicicleta. En el seu cas, l’AMBici. O, fins i tot, un Taxi: “Si he tingut algun un examen o una presentació, he hagut de buscar un transport alternatiu”. Una solució que s’acompanya d’una despesa econòmica i que ha hagut de dur a terme fins a tres cops.
“Una noia es va marejar i una altra va vomitar. Saber que estava dins d’un túnel em va donar ansietat i estrès”
La situació li genera ansietat. A tall d’exemple, recorda una de les experiències viscudes: “El tren que anava davant va quedar parat a plaça Catalunya, de manera que el meu es va aturar durant mitja hora al túnel de Sants”. Relata que es va trobar sense cobertura, sense cap mena de justificació per megafonia i en un vagó ple de gent: “Una noia es va marejar i una altra va vomitar. Saber que estava dins d’un túnel em va donar ansietat i estrès”. De l’any que fa que agafa el servei de Rodalies, apunta que aquests escenaris se’ls troba des de gener.
Mayor compagina els estudis amb la feina; fa classes d’anglès a una escola d’idiomes. Pels retards de Rodalies, ha hagut de cancel·lar algunes de les sessions. I, tot i que tal com afirma no és el que més li preocupa, també ha hagut de retallar moments de vida social. Així doncs, per poder arribar a tot, ha decidit optar per la bici: de Sant Feliu a L’Hospitalet amb bicicleta o, si no, directament fins a Palau Reial. Té clar que les seves opcions per desplaçar-se fins a la universitat són dues: bici o Taxi. Ara bé, “no és només pels diners, sinó també per la consciència ambiental; no puc anar cada dia amb cotxe”.
Les incidències en el servei li comporten malestar i lamenta que hi ha persones en situacions més crítiques: “He parlat amb senyors grans a l’estació mentre esperava el tren. És gent que ha d’anar al metge per necessitat i, a més, se li afegeix el problema de la mobilitat”. Per tant, una problemàtica que va més enllà d’arribar tard a la universitat, a la feina o a altres llocs. De moment, ell continua considerant que “el tren és el millor transport perquè hi ha molts punts de connexió amb Barcelona”. No obstant això, afirma que és necessari que la freqüència millori. Si no, continuarà buscant alternatives: bicicleta o, en casos extrems, cotxe.
“Google Maps indica que tardo 1 hora i 15 minuts, però acabo perdent entre dues i dues hores i mitja”
La sostenibilitat és un fet que també preocupa a la Laia Junquera. Ella viu a Vic, però treballa a Sant Feliu i un parell o tres de dies a la setmana ha de fer el viatge fins a la capital del Baix Llobregat. Un trajecte que sovint tarda el doble de temps del que hauria de tardar: “Google Maps indica que tardo 1 hora i 15 minuts i acabo, però acabo perdent entre dues i dues hores i mitja”. A conseqüència d’aquesta situació, i tot i que confronta els seus valors, la Laia s’ha comprat un cotxe i a partir de la setmana vinent l’utilitzarà per venir a Sant Feliu.
Conscient que viu lluny de Sant Feliu, es lleva cada dia a les cinc del matí per poder agafar un autobús a les sis que la deixi a Barcelona, a Arc de Triomf. “Aquest autobús, si no hi ha hagut cap accident a la carretera, funciona religiosament i abans de les set ja soc a Barcelona”, declara Junquera. Una vegada ha d’agafar l’R4 per venir a Sant Feliu, és quan tot es complica i comença el neguit.
“No em poso mai reunions abans de les deu del matí”. Aquesta és una de les mesures que la Laia ha hagut d’adoptar per tal de no sumar més nervis durant els seus trajectes. De fet, dona les gràcies per la comprensió de l’empresa per la qual treballa: “En el moment que els envio un missatge mencionant a la Renfe, ja entenen que aquell dia arribaré tard”. Tot i això, la Laia treballa per una empresa de producció audiovisual i sovint arribar tard no és una opció. “Quan tenim rodatges, soc l’encarregada d’obrir-los i aleshores opto per quedar-me a dormir a Sant Feliu per por a que la Renfe l’endemà no funcioni bé”.
“Jo escullo llevar-me ben d’hora per anar a la feina, però no escullo tardar el doble a fer el trajecte”
De fet, s’ha arribat a planejar l’opció de venir a viure a Sant Feliu per estar més a prop de la feina, però l’accés a l’habitatge és un gran problema a la capital del Baix Llobregat: “Les condicions d’habitatge que tinc a Vic no les trobaria a Sant Feliu; pel preu que pago allà, aquí no trobo ni una habitació”. A més, considera que canviar de feina o de lloc on viure per culpa d’un transport públic és una solució injusta. “Jo escullo llevar-me ben d’hora per anar a la feina, però no escullo tardar el doble a fer el trajecte”, assegura.
“Estic esgotada”, lamenta. Per la Laia, la precarietat del servei no és deguda només per la cancel·lació de trens, pels retards o per la manca d’informació, sinó també per les condicions en les quals es fa el trajecte. “Són vagons que molts dies van totalment plens i no pots ni trobar un lloc per seure”. “És temps que no pots fer res, és temps perdut”, afegeix.
Després de 3 anys agafant la Renfe, i en contra dels seus principis de sostenibilitat, la Laia s’ha comprat un cotxe i a partir d’aquest mes començarà a anar a la feina amb vehicle privat. “No puc més, tinc moltes ganes d’acabar la meva relació amb la Renfe” [riu]. La Laia és un exemple clar de com sovint, tot i els costos de la gasolina i també els mediambientals, el cotxe acaba sent l’opció més efectiva per fer els desplaçaments.
“El que no entenc és com no tenim alternatives des de la ciutat; no tinc cap autobús que pari al centre de Barcelona”
En el cas de la Laia Solsona, ella no té alternativa possible. Treballa en una clínica dental enmig de Passeig de Gràcia i, per la ubicació de la consulta, el cotxe no és una opció. Lamenta, a més, que no té alternatives de transport públic que li vagin bé.
“Quan aparco la bici, en funció de com plena veig l’andana, puc intuir com anirà el trajecte d’aquell dia”
La Laia cada matí corre per gestionar la conciliació familiar i poder agafar el tren a les 8:18 h, “entre cometes”, específica. Va des de casa a l’estació de Sant Feliu en bici per poder arribar a temps: “Quan aparco la bici, en funció de com plena veig l’andana, puc intuir com anirà el trajecte d’aquell dia”. A més, si els trens anteriors no han passat, li espera un trajecte amb els vagons molt plens on la gent “s’arriba a barallar perquè va molt cremada”. En aquests casos on els vagons van tan plens, la Laia sovint ha optat per deixar passar el tren.
En un trajecte de 5 parades que s’hauria de fer en 21 minuts, la Laia poques vegades arriba abans de les nou a la feina. “A les nou hauria d’estar canviada i llesta per rebre als pacients, però em trobo moltes vegades que aquella hora estic entrant per la porta de la consulta”. Això deixa en mans de la ciutadania la responsabilitat d’organitzar-se cadascú la seva vida en funció de les afectacions de Renfe. “Deixo a les vuit del matí al meu fill a l’escola per poder arribar al tren de les 8:18 h; deixar-lo abans suposaria que hauríem de pagar més diners”, lamenta.
La Laia, fins i tot, fruit de la desesperació, s’ha fet les seves pròpies hipòtesis. Detecta que a partir de les vuit el servei empitjora: trens curts, retards, cancel·lacions i vagons molt plens. Assegura que “hi ha moltes vagues encobertes”.
Amb aquest escenari, moltes persones usuàries opten per buscar alternatives de transport per poder fer el trajecte sense nervis ni neguits. El seu cas, però, no té una manera de fer el trajecte més efectiva. En situacions en què el servei de Renfe ha estat inactiu, com en el cas d’algun robatori de coure que hi ha hagut en els darrers anys, la Laia ha hagut d’anar amb cotxe fins a Cornellà per agafar allà el metro. El volum de cotxes per les carreteres a hora punta del matí i la dificultat per trobar aparcament fan que aquesta tampoc sigui una alternativa còmoda per ella.
“El que no entenc és com no tenim alternatives des de la ciutat; no tinc cap autobús que pari al centre de Barcelona”. La Laia lamenta que una ciutat com Sant Feliu de Llobregat, capital de la comarca, s’hauria de tenir un altre transport que connectés a la ciutat santfeliuenca amb el centre de la ciutat comtal.
Renfe; una problemàtica estructural
La Montserrat Garcia, el David Mayor, la Laia Junquera i la Laia Solsona són només quatre exemples d’una situació que afecta diàriament milers de persones usuàries de Renfe. Cadascun d’ells ha hagut de prendre decisions personals, professionals o econòmiques a causa d’un servei ferroviari que no ofereix garanties mínimes de puntualitat, freqüència ni confort. Alguns han optat per alternatives com la bicicleta, el tramvia o el cotxe, mentre que d’altres no tenen cap altra opció i es veuen obligats a conviure amb el malestar i la incertesa. Les seves experiències posen de manifest que els problemes del sistema de Rodalies no són fets puntuals, sinó una problemàtica estructural que genera frustració, ansietat i greus conseqüències per a la conciliació, la salut mental i l’accés a oportunitats laborals i formatives.
El servei ferroviari ha deixat de ser una eina útil per a moltes persones i s’ha convertit en un obstacle en la seva rutina diària. I mentre es discuteixen models de gestió, traspassos i empreses mixtes, la realitat quotidiana continua sent la mateixa: trens que no passen, retards sense explicacions i andanes plenes d’indignació.
