El Parc Fluvial del Besòs, a Santa Coloma de Gramenet, es va omplir aquest dissabte 30 de novembre de fotògrafs. Volien recordar el seu company Joan Guerrero i assistir a l’acte d’entrega del premi concedit per l’associació Catalunya Mirades Solidàries que porta el seu nom a una llegenda d’aquesta professió: Sebastião Salgado. Evidentment hi havia molta més gent. Molts amics i companys de professió i de vida de qui, nascut a Tarifa (Cadis) va arribar als vint anysa Santa Coloma de Gramenet, ciutat on va publicar les seves primeres fotos a la revista local Grama.
El presentador de l’acte, Julio Carbó, de Mirades Solidàries, va anar recordant frases i trets de la personalitat de Guerrero aprofitant les presentacions que va fer de les persones que van intervenir. Va començar dient que era “un home bo”, definició que s’inclou en un dels dos llibres que es van distribuir: “Los abrazos del viento” i “Alma, vida y corazón”. Aquest segon llibre està fet amb aportacions de 88 fotògrafs i una trentena de periodistes, fotògrafs i amics, entre els quals està Salgado.
Salgado i Guerrero mai van coincidir cara a cara. Van connectar a través del pare Gabicho, un mossèn equatorià, que també va ser present aquest divendres al Parc Fluvial del Besòs, i que va fer de pont entre els dos fotògrafs. Guerrero es va enamorar de la gent senzilla que va conèixer en aquell país americà i, fins i tot, es considerava tant tarifeny i colomenc com equatorià. Per Guerrero, el brasiler era el “Beethoven de la fotografia”. L’altra gran ídol seu era el bisbe Casaldàliga. Fotografia social i solidaritat van ser els dos ingredients principals de la seva personalitat.
| Pol Rius
Samuel Aranda, nascut a Santa Coloma de Gramenet, va fer les primeres passes al camp de la fotografia acompanyat per un Guerrero més veterà que li va donar uns consells que després li han valgut per obtenir el World Press Photo l’any 2012. Li va explicar que els bons fotògrafs no són els que donen més cops de colze sinó els que fan imatges sense trampa, humils i allunyades de la perfecció enganyosa.
Guerrero es va fer estimar tant a la seva Santa Coloma com a les redaccions on va treballar, al Diari de Barcelona, El Observador, El Periódico o El País. L’alcaldessa Mireia González va referir-se a l’exposició de grans fotografies que es va inaugurar al mur del Parc Fluvial dient que “la ciutat el va ajudar a veure el món d’una determinada manera i ell va fer que l’esperit de Santa Coloma traspassés fronteres”.
González va substituir Núria Parlón al front de l’alcaldia quan la històrica alcaldessa va assumir la direcció del Departament d’Interior de la Generalitat. Parlón va tractar molt Guerrero. Era inevitable amb un home de la seva vitalitat i capacitat de treball. “No li podies dir mai que No perquè sempre et contestava amb un SÍ”, va dir. “Veia la bellesa en les mirades més humils dels pobles i fins i tot la veia al Besòs quan era una claveguera”, va recordar i va animar els presents a copiar la seva forma de ser: “Quan tinguem una revolada d’ego o egoisme penseu en el Joan i quan ens afecti el pessimisme o la nostàlgia penseu en el Joan”.
| Pol Rius
La darrera vegada que Parlón va parlar amb Guerrero, abans de la seva mort l’abril passat, amb 84 anys, el fotògraf estava molt emocionat amb l’organització d’un acte amb Sebastião Salgado. L’acte s’ha fet, ha permès que Salgado, “el fotògraf més destacat en la defensa de les comunitats indígenes i el medi ambient i en la lluita contra la desforestació i la destrucció del Planeta”, recollís el premi Joan Guerrero 2024 -una càmera fotogràfica de pedra- de mans de les dues filles de Guerrero i descobrís l’univers humà entranyable d’un fotògraf al qual cal decidir quin indret de Santa Coloma de Gramenet, ciutat on van néixer els seus fills i van morir ell i els seus pares, es dignifica amb el seu nom.
