El fenomen Taylor Swift ha tornat a Europa després de més d’una dècada. L’estrella del pop nord-americana ha desencadenat la febre dels swifties, arrasant a base de sold out per on passa. Aquest furor per aconseguir entrades fa que en alguns casos s’anunciï més d’una data, com va ser el cas de Madrid.
Trepitjar fort, deixa empremta. Els concerts van arribar envoltats de polèmica degut als preus, que no són aptes per a totes les butxaques: les entrades més barates a 85€ a l’amfiteatre del darrere —portin els seus prismàtics—, les més cares (sense ser VIP) a 226,50 euros al Front Stage. Les VIP oscil·len entre els 282 i els 489 euros. La gran demanda i l’oferta limitada per un canal incentiven la bombolla de la revenda, els concerts a poc a poc han anat agafant forma d’element especulatiu, deixant els preus lluny de ser democràtics. Es genera un mercat paral·lel, pujant els preus i propiciant un cercle de preus a l’alça. A això s’hi afegeix que, quan la compra no és per la via oficial, el risc de frau és alt. Gastar més diners i en alguna cosa incerta.
Per X (Twitter), en una cerca ràpida d’“entrades Taylor Swift”, s’han arribat a veure tiquets per l’esgarrifosa xifra de 8000 euros. Webs de revenda com StubHub o Viagogo van arribar a tenir entrades disponibles a 20.000 euros. Més enllà de la bogeria del mercat de revenda, el premi gros és per a l’hotel VP Plaza España, que va oferir tres packs exclusius que incloïen dues nits a la seva suite presidencial de 120 m² i dues entrades VIP per al concert de Taylor Swift per un preu de 30.000 euros.
Els concerts de l’estrella nord-americana són un altre indici de la tendència de la indústria cultural, la qual s’assembla cada vegada més a un mercat immobiliari. La bombolla generalitzada està aconseguint un punt crític, fregant l’esclat. Ticketmaster, una empresa global que facilita la venda d’entrades per a esdeveniments en viu, és al bell mig de la controvèrsia.
Taylor Swift desmuntant el taulell del Monopoly
Cap al 2010, Live Nation, companyia promotora de concerts i de gestió d’esdeveniments, es va fusionar amb Ticketmaster per formar Live Nation Entertainment. Aquesta operació empresarial va integrar les capacitats de Ticketmaster, canal de venda d’entrades, amb l’experiència en producció i promoció d’esdeveniments de Live Nation, concentrant així poder a les diferents parts del procés, des de la producció fins a la distribució.
Copar tant mercat té els seus desavantatges, i Taylor Swift va ser un detonant del caos: el col·lapse tecnològic i la inflació massiva de preus després de vendre milions d’entrades en un dia als Estats Units es va convertir en la gota que va fer vessar el got. “És hora de restablir la competència i la innovació a la indústria de l’entreteniment. És hora de dissoldre Live Nation-Ticketmaster”, va declarar el secretari de Justícia, Merrick Garland, després de fer oficial la demanda que el Departament de Justícia dels Estats Units ha presentat acusant l’empresa de pràctica monopolística.
A la seva demanda, el Departament de Justícia indica que Live Nation Entertainment gestiona directament més de 400 artistes musicals i domina al voltant del 60% de les promocions de concerts a les principals sales del país. A més, opera en més de 265 sales de concerts a l’Amèrica del Nord, mentre que el seu competidor més proper només compta amb uns quants amfiteatres de primer nivell. El Departament també ressalta que, a través de Ticketmaster, Live Nation controla aproximadament el 80% o més de la venda d’entrades principals per a concerts a les principals sales, i apunta que fins i tot també una part, cada cop més alta, de les revendes d’entrades al mercat secundari.
El desastre d’aquells dies per als swifties va portar Ticketmaster a demanar disculpes a l’artista i als seus fans. Després d’hores d’espera per a la prevenda, van aparèixer entrades ja a la revenda per milers de dòlars.
Els estadis durant un concert, la nova maqueta dels estrats socials
Anar aviat, amb un kit de supervivència ―entrepà i patates xips― a fer cua per aconseguir un lloc privilegiat amb la teva entrada general a pista: les anhelades primeres files. La mercantilització dels espais és una altra qüestió que la indústria musical està explotant després de tenir la idea de posar una tanca a la pista, delimitar el territori més buscat i posar-lo a disposició del públic apujant-li el preu i anomenant-lo Front Stage. Així, si tens una entrada regular, faràs cua per aconseguir la primera fila de darrere dels de la primera fila “pagada”.
Com si fos un parc d’atraccions, la lògica és la de “paga més, t’assegures lloc i t’estalvies cua”. La polsera de “tot inclòs” per ser el senyoret entre el poble. Aquest sistema de situar el públic per rangs econòmics ja ha generat diverses polèmiques, com en el cas que es va donar a l’estiu, en un festival espanyol, quan es va fer viral el vídeo d’un noi al Front Stage que intentava tapar la vista a propòsit d’aquells que hi havia al darrere, gent de pista, anomenant-los “plebe”. Diversos artistes han manifestat no sentir-se còmodes amb aquesta segmentació: un altre cas paradigmàtic de l’estiu va ser quan en un festival el cantant Juancho Marqués es va pronunciar en contra d’aquest model de negoci i es va acostar a cantar directament amb la gent de pista, o el concert de Lori Meyers al WiZink, on van haver d’eliminar la segmentació de l’aforament després de les crítiques dels fans.
De mitjana, els preus del Front Stage oscil·len entre el 30 i el 40% d’increment de preu respecte a la pista regular. Així és també en el cas de Taylor Swift a Madrid, dels 170 euros de l’entrada general a pista, als 226,50 del Front Stage, cosa que seria gairebé un 34% de diferència de preu. Tot això, tenint en compte que Front Stage no són entrades VIP. Els estadis durant un concert són la nova maqueta dels estrats socials.
Preus dinàmics o com gestionar un concert sota la lògica d’una companyia aèria
La influència de la política de “dynamic pricing” (preus dinàmics), comú als Estats Units, llença més gasolina al foc. Si hi ha una gran quantitat de persones comprant entrades alhora, els preus poden pujar significativament, assolint nivells prohibitius. Per il·lustrar-ho millor: es pot comparar amb la compra d’un vol o la reserva d’un hotel. Com més esperem, més s’acosta la data, més gent hi ha comprant alhora o més és l’interès en la destinació, el preu puja sovint d’un moment a l’altre.
El dynamic pricing ja va ser un factor clau a l’hora d’altres pujades de preu rècord, com va ser el cas de Bruce Springsteen. Quan va anunciar la seva gira pels Estats Units, després de sis anys sense presentacions, els seus seguidors van quedar atònits en veure que els preus de les entrades arribaven als 5000 dòlars. Davant les queixes dels fans, Ticketmaster als Estats Units va emetre un comunicat explicant que, quan hi ha moltes més persones que volen assistir a un esdeveniment que entrades disponibles, els preus pugen. És a dir, que van aplicar la política de preus dinàmics.
A Espanya, aquesta estratègia ja s’aplica, però no a totes les entrades. Per exemple, les VIP no són sotmeses a aquest sistema, per la qual cosa podria ser que, si hi ha molta demanda d’entrades regulars alhora, fins i tot se sobrepassés el preu de les exclusives. La CEO de Ticketmaster Espanya, Ana Valdovinos, explica que el fet que s’apliqui aquesta política “ho decideixen promotors i artistes”, i afegeix que se sol aplicar a “esdeveniments de gran demanda”, i que “el preu dinàmic serveix precisament per a ajustar aquesta demanda”. És a dir, com més gent ho vulgui, més car serà.
Live Nation, un fortí en una bombolla
Davant del poder desmesurat i opacitat de Live Nation, la Comissió Europea estableix un nou marc normatiu a la Llei de Serveis Digitals, aplicable des de gener de 2024. Amb això es presenten alguns reptes per al gegant dels espectacles, especialment pel que fa a la transparència de les tarifes. Els preus dinàmics podran ser al punt de mira ja que ara, empreses de gestió i distribució d’esdeveniments, hauran de presentar claredat sobre l’estipulació dels costos dels tiquets.
A més, Live Nation haurà d’establir mecanismes per eliminar entrades fraudulentes ―per evitar suspicàcies, com quan la prevenda per a Swift als EUA no funcionava bé i paral·lelament es va establir un mercat de revenda d’entrades―, assegurar-se que la seva publicitat sigui completament transparent i, en general, protegir millor els consumidors. Ara bé, més transparència no implica necessàriament prohibició de cap model de negoci, com serien els preus dinàmics o la segmentació del públic, ni una baixada de preus conseqüent per al consumidor.
Així que, amb els fronts legals oberts d’una banda, i la pressió legislativa de l’altra, Live Nation es manté a la seva bombolla que, com més gran es fa, més a prop està d’un possible esclat.
L’entrada Indústria musical: alça de preus, monopoli i especulació ha aparegut primer a El Diari del Treball.
