Cada setmana la ressenya d’una pel.lícula a elBaix.cat
Nominada a tres Goya a la darrera edició dels premis, “La contadora de películas”, va tenir la mala sort de competir amb “La sociedad de la nieve” i “O corno” que la van deixar sense premi en les categories de Millor Actriu Revelació, Millor Disseny de Vestuari i Millor Direcció Artística.
Anys 60, desert d’Atacama, Xile. Maria Magnolia és una dona que malgrat viure en condicions molt difícils, intenta transmetre a la seva filla, Maria Margarita, la seva passió per l’art. María Margarita esdevindrà l’explicadora d’històries del poble, que extreurà de les grans produccions de Hollywood, ja que la majoria dels seus veïns i veïnes no es poden pagar una entrada de cinema.
Un resum similar fan a les diverses plataformes d’aquesta pel.lícula que descriu uns fets del que a primer cop d’ull pot semblar una petita història; però que en realitat, és molt més. Perquè narrant uns fets pràcticament anecdòtics, d’un remot racó del món, el film de Sherfig conté una profunditat i una sensibilitat fora del comú, a l’abordar certs temes i fer-los universals. I és segurament, una de les declaracions d’amor al cinema que entraran a la llista de films com “Cinema Paradiso” o “Cerrar los ojos”.
Una de les coses que crida l’atenció d’aquest film és la combinació de noms que s’hi conjuguen. Una directora danesa, Lone Scherfig, una productora espanyola com a motor, A Contracorriente, una novel·la xilena d’Hernán Rivera Letelier, un guió on apareixen els noms de Walter Salles, Isabel Coixet i Rafa Russo, i un grup d’actors molt barrejat encapçalat per la francesa Bérénice Bejo, l’espanyol Antonio de la Torre i l’alemany Daniel Brühl.
I als components d’aquest cócktail s’hi suma una història cinèfila, de personatges amb un arc dramàtic potent i en un context històric únic ubicat al Xile que va passar de la utopia d’Allende a l’infern de Pinochet. Tot amarat per una pàtina de nostàlgia, de mirada profundament femenina i de lluita obrera; de pèrdua de la inocència, o de pèrdua en general, i del preu que es paga per la renúncia als somnis o per perseguir-los.
Per acabar, i simplement com a anècdota, cal destacar la gens aleatòria selecció de pel.lícules que les dues meravelloses actrius (la nena i l’adulta María Margarita), interpretaran al seu públic; des d’ “Espartaco” a “Quien mató a Liberty Balance”; tot encapsulat en el moment previ al regnat de la televisió, que va provocar el tancament de nombrosos cinemes de petits pobles. Us sona? Recomanada!
