Mai llegeixo els premis Planeta. Per principis. Sempre m’havia fet molta ràbia l’estratègia de màrqueting dels Lara: dies abans de la cerimònia ens apareixien amb algun comentari d’alta tensió política i ja està, ja havien captat una atenció dels mitjans de comunicació que els hi durava fins a l’acte de lliurament.
Però el meu amic Joan em va venir amb Últimos días en Berlín, finalista al Premi Planeta l’any 2021, escrit per Paloma Sánchez-Garnica. «Me l’he llegit amb un sol dia, l’has de llegir», em va dir. Com que al Joan li voldria fer més cas del que li faig, vaig decidir començar per atendre la seva recomanació. I no en un dia, però sí que en una setmana, ja havia llegit el llibre. El que més m’ha impressionat del llibre és el retrat minuciós i angoixant de l’ascens del nazisme com a sistema hegemònic. Tota mena de persones, a poc a poc, detall a detall, de manera a vegades insignificant, anaven entrant a una roda que primer era silenci i després ja complicitat. D’aquesta, no en podien sortir.
Deixar de comprar pa a un forn assenyalat, acceptar un petit privilegi a canvi d’una petita informació, un bon lloc de feina condicionat a no atendre a certes persones… cada fet, cada detall tenia un petit nivell de gravetat, però per minso que fos, ja eres a dins la roda. M’ha colpit la banalització de la manca d’ètica.
Fa unes setmanes, a les escoles de Catalunya s’havia convocat una concentració per demanar l’alto al foc a Gaza, cridar ben fort «No a la Guerra», i clamar per una Palestina Lliure. A l’Escola La Floresta, l’equip Directiu amb l’acord de la Junta de l’AFA, van enviar una carta a totes les famílies dissuadint a fer la concentració, doncs l’escola és un lloc de Pau i davant d’un conflicte no ens podem posicionar, i que la política ha de quedar fora de les aules. És la mateixa escola que durant un any sencer ha tingut una pancarta, amb el logotip de l’Ajuntament de Sant Cugat, on es llegia: «Sant Cugat amb Ucraïna». La mateixa escola on l’equip directiu amb el suport del claustre va iniciar el curs amb una pancarta a l’entrada reclamant més recursos. La Regidora d’Educació de l’Ajuntament de Sant Cugat havia demanat a totes les escoles que evitessin acollir actes com el convocat.
El drama majúscul és haver demanat a les persones que no ens manifestem, que no ens expressem
El drama no és, només, que membres d’una comunitat educativa no entenguin que davant d’un genocidi, convocar-se i demanar que s’aturi és un acte d’humanitat i, per tant, d’educació; el drama majúscul és haver demanat a les persones que no ens manifestem, que no ens expressem.
Al llibre Últimos días en Berlín hi ha un moment que les protagonistes tenen una discussió on una li diu a l’altre: «jo no estic d’acord amb les teves idees, però si cal, em deixaré la pell per a que puguis expressar-les». El detall és molt important: el conflicte no és entre projectes polítics o entre opinions, és entre aquelles persones que defensen la llibertat d’expressió, i aquelles que la neguen.
Fa uns mesos, en l’article l’Anti-rotllana, vaig intentar exposar l’estratègia, que en aquell moment van liderar els membres del partit Ciutadans, d’evitar els diàlegs, les converses i les discussions, tant als centres educatius com en qualsevol d’aquestes que ara anomenem les infraestructures socials. És una deriva perillosa, ja que en el no-debat, en la suposada neutralitat de l’espai públic, el que s’imposa és el pensament hegemònic, i aquest sempre afavoreix als poderosos.
A l’escola de la Floresta s’ha obert la porta a la roda del silenci, que de seguida esdevindrà de la por i just després de la complicitat. Si acceptem que l’educació és no opinar, no educarem per a pensar, sinó per a obeir.
L’entrada La roda del silenci ha aparegut primer a El Diari de l’Educació.
