La LEC: d’aquella pols ve aquest fang
La LEC és un dels exemples més clars de la distància sideral existent (i persistent) entre la classe dirigent d’aquest país i la seva població, en aquest cas, amb la comunitat educativa. Només has de veure les declaracions i publicacions dels diferents càrrecs polítics i els seus ponents per constatar-ho (1). El juny de 2019, al Parlament de Catalunya, va tenir lloc un acte formal per a la celebració dels 10 anys de la seva publicació. D’aquell esdeveniment s’extreien dues idees principals: “Una escola que no deixi ningú enrere, una escola que doni resposta a tothom” i “Una llei aprovada des de l’ampli consens”.
Començant per la primera, ja estem acostumats al fet que ens donin gat per llebre. Grans campanyes altisonants embolcallades amb els millors focs d’artifici que pretenen amagar l’objectiu real, i quan esquinces una miqueta, el que trobes és més segregació i més fracàs. Com que aquestes paraules volen fer memòria, en un lloc destacat d’aquesta quedarà per sempre el projecte Escola Nova XXI (2). Però si una altra cosa sabem del Departament d’Educació és que mai reconeixerà un error.
Seguint amb la segona (i estretament lligada a la primera), pot semblar que en un lloc molt especial de la tauleta de nit d’aquests (ex) parlamentaris i càrrecs satèl·lit, estigui ubicada la novel·la 1984 de George Orwell, no com a narrativa de denúncia i entreteniment, sinó com a manual d’instruccions on trobar l’ABC de la desinformació, el control maquiavèl·lic de la propaganda i la negació de la veritat i el passat. En aquest acte solemne per una llei “aprovada amb un ampli consens” no hi eren ni sindicats (representants de professorat), ni representació de les famílies, ni estudiants. Demostraven, així, tenir memòria d’aquelles nombroses vagues i mobilitzacions que van treure milers de persones als carrers de diferents ciutats de Catalunya per avisar-nos que després d’aquella llei vindria la tempesta.
De les rialles venen les ploralles
Vaig acabar la diplomatura de mestre el juny de 2010 i, el curs següent, em vaig inscriure a la borsa de personal docent de l’escola pública. També em vaig sindicar perquè l’horitzó era més negre que el carbó, però també per convicció. Formo part de la generació de les retallades, una generació que va presenciar des de la primera filera el noble art orwel·lià de l’ús de l’eufemisme, on un acomiadament era una reestructuració i una retallada era una racionalització. Era una època en què Artur Mas anunciava unes retallades salvatges als serveis públics i contra les classes populars, condemnant a molta gent a la misèria i a múltiples formes de patiment i penúria. En el meu cas, va significar no tenir cap oferta laboral a educació, ja que amb l’augment d’hores lectives a primària i secundària van acomiadar més de set mil docents del sistema i les incapacitats temporals per malaltia/lesió no es cobrien, llevat que fossin de llarga durada. Vaig acabar encadenant feines precàries al comerç i altres sectors fins que, quatre anys després, em van donar el primer nomenament com a mestre.
Explico això perquè amb els resultats PISA sobre la taula, recordant els meus primers passos a l’educació pública i visionant de nou el reportatge de celebració dels 10 anys de la LEC (3), veig a personatges il·lustres del Star System parlamentari català de funest record per a molts i moltes docents del país, com l’Ernest Maragall, una Irene Rigau fent rialletes amb la Meritxell Ruiz Isern (suposo que es veien a venir la festa de la qual elles tindrien sala VIP exclusiva), la mateixa Anna Simó o un Antonio Robles instal·lant la catifa vermella per donar entrada als atacs contra el català i la persecució de molts docents. I amb tristesa (i per què amagar-ho, amb molta ràbia) no puc deixar d’evocar les seves cares quan assisteixo, astorat, al trasbals mediàtic que ha comportat els resultats PISA d’aquest 2023.
D’aquelles noces, aquests confits
De la crisi financera de 2008, les famílies treballadores vam aprendre que la culpa va ser nostra. “Heu viscut per sobre les vostres possibilitats”, ens deien dia sí, dia també, per tots els canals, com a bons gestors orwel·lians. Tot i això, des de diferents sectors albiràvem el desastre.
Els sanitaris ens van dir que “Retallar la sanitat, mata”. A simple vista, semblava un pèl exagerat i no els hi vam fer gaire cas. Després van venir les llistes d’espera eternes, les urgències col·lapsades, els centres d’atenció primària desbordats i unes ambulàncies que trigaven quaranta-cinc minuts o una hora en arribar.
A educació ens vam vestir de groc amb el lema SOS Educació, vam avisar que aquelles retallades ens portarien a la perpetuació de fracàs escolar, a l’increment de les desigualtats socials, a l’ampliació de les bretxes socials i a una dramàtica pèrdua de la qualitat educativa. Tampoc se’ns va fer gaire cas.
A educació ens vam vestir de groc amb el lema SOS Educació, vam avisar que aquelles retallades ens portarien a la perpetuació de fracàs escolar
Entre la sanitat i l’educació pública hi ha moltes coses en comú, i una d’elles és que des d’aquell 2009 a aquest 2023 em falten dits a les mans i els peus per poder comptar quantes vagues hem fet per revertir la situació. Dic això perquè sorprèn que, sent les proves PISA (4) un instrument discutible per avaluar els resultats educatius (i més quan prové de l’OCDE), aquests provoquin tal escàndol a mig país (suposo que per aquest afany demencialment compulsiu per la competició i les comparacions amb els altres), però, en canvi, catorze vagues a educació entre els cursos 20/21 i 21/22 no només provoquessin indiferència, sinó befa i rebuig a gran part dels mitjans de comunicació i l’opinió pública.
En gran part, l’estat d’astorament en què visc instal·lat és per estar presenciant la desesperada construcció d’un relat que eviti posar en el focus els problemes estructurals que patim a l’educació pública i, especialment, perquè alguns i algunes puguin sortir-se’n airosos, en el que, per una banda, tens un sector que assenyala el professorat com a culpable de la dramàtica situació i, per altra banda, tens un altre que demana tornar a velles receptes autoritàries i discriminatòries.
El primer sector me’l podia esperar, està en el manual d’instruccions: davant una crisi, sigui sectorial o general, assenyalar l’esglaó més fràgil de la piràmide ajuda els gestors a expulsar-se les responsabilitats: el treballador/a al centre de la diana. Com que ja tenim la lliçó apresa de la crisi del 2008, no ens ho empassem. Ha estat una dinàmica constant dins el Departament d’Educació durant aquests últims 13 anys: davant les taxes d’abandonament i fracàs escolar (5), des de dalt ens han insistit que el problema eren les metodologies emprades a les aules i que la solució passava per “innovar”; si el Decret d’Inclusiva l’han convertit en l’orquestra del Titànic i la manca de recursos fa impossible el seu desplegament efectiu, la solució passava per “millorar la gestió d’aula i la seva organització”; si l’ús social del català va de baixada (6) i la immersió lingüística està tocada, la solució implicava exigir al professorat que “acrediti el nivell superior de la llengua (C2)”. Dit acusador de dalt a baix. Un bon exemple d’aquesta maquinària de múltiples potes és el reportatge del Diari Ara el passat diumenge 17 de desembre (7) on, per acabar-ho d’adobar, el relat es focalitzava en la formació del professorat i la seva manca d’avaluació.
El segon sector està pla de sorpreses, moltes repugnants. Per una banda, tens l’Ignasi Garcia Plata, flamant nou secretari de transformació educativa, que en una aparició en la qual ja no saps discernir entre realitat i un esquetx del Polònia (8), va assenyalar que els pèssims resultats PISA es donaven per una sobre representació de l’alumnat immigrant (9). Un cop duríssim per les famílies nouvingudes, que les posaven, una vegada més, en el focus dels problemes i en un context de creixement de l’extrema dreta i el feixisme. A part de ser una afirmació falsa, de nou apareix l’estratègia d’assenyalar l’esglaó més afeblit i expulsar-se responsabilitats, perquè si volen parlar del col·lectiu migrant a les escoles podem parlar de les moltes aules d’acollida que es tanquen, dels pocs recursos per dotar-les i de la xacra que suposa sostenir un sistema de doble xarxa (concerts educatiu) que les expulsa i agreuja la segregació social ascendent que patim al nostre país (10).
Quan diem que la diversitat és una font de riquesa, ens ho creiem i ho defensem
El que si tenim clar els docents de les escoles públiques és que quan diem que som un poble d’acollida, ens ho creiem, i que quan diem que la diversitat és una font de riquesa, ens ho creiem i ho defensem. Declaracions d’aquest tipus l’únic que provoquen és posar bastons a les rodes a uns centres que són el mirall de la societat, que han d’afrontar moltíssima conflictivitat a les aules i que ho fan des de la cultura de la pau i l’antiracisme. En un país mínimament civilitzat, i més després de la reprovació a correcuita de la consellera Anna Simó, aquesta persona hauria de dimitir o ser destituïda (11), però aquí casa ens coneixem tots i totes: un temps a l’ombra sense aparicions públiques i com diuen al terreny de joc: “segueixin, segueixin, que aquí no ha passat res.”
Per altra banda, la Irene Rigau és com aquell malson repetitiu que, de tant en tant, se’t presenta a les nits per donar-te un fort esglai. A més, hi ha èpoques en què creus que el fantasma, per fi, ha deixat de vagar errant per aquestes terres, però sempre hi haurà una ràdio o televisió d’aquest grotesc país per fer-li lloc. En una de les seves aparicions terrorífiques (12), li van posar un micròfon davant i va culpar el feminisme i el canvi climàtic dels resultats PISA, afirmant que el sistema està desorientat. Que culpi el feminisme i el canvi climàtic es pot entendre per la simple raó que la dreta política és la dreta. Si a més li afegeixes la seva col·laboració amb les escoles de l’Opus Dei (13), doncs són faves comptades. El que sorprèn és que afirmi que el sistema està desorientat, quan ella va ser la consellera d’Educació de 2010 a 2016, la més criticada i vilipendiada per la comunitat educativa, qui va liderar les retallades més sagnants a l’educació pública, qui va reforçar l’escola privada-concertada i qui va desplegar un dels decrets més infames que encara avui dia patim als centres educatius: el decret de definició de perfils i provisió de places docents, popularment conegut com a decret de plantilles, la porta oberta a la privatització de la contractació, l’amiguisme i el nepotisme a les escoles i instituts públics. La seva successora va ser Meritxell Ruiz Isern (14), a qui ja he citat abans i que avui és secretària general de la Fundació Escola Cristiana de Catalunya (oh, sorpresa i gràcies pels serveis prestats). Sempre parla qui més ha de callar.
De fet, i tornant a citar el Diari Ara, el passat 23 de desembre (15), reunia a 4 “experts” lligats a aquests sectors. Qui decideix qui són els i les “expertes”? Com es pot considerar un expert/a a persones que han estat directament implicats en el desastre perpetrat durant tot a aquest temps? Meritxell Ruiz, entrant en escena un altre cop; Eduard Vallory, un dels impulsors de la desastrosa iniciativa Escola Nova XXI; Gregorio Luri; i un membre de Clam Educatiu, aquell nou col·lectiu sorgit en plenes vagues contra la política educativa del conseller Cambray per criticar el retorn de l’hora lectiva, recolzar la necessitat d’apuntalar uns currículums competencials i amb una defensa de ferro del decret de plantilles, és a dir, una associació de professorat impulsada i recolzada pel Departament d’Educació. D’aquesta conversa entre experts, un clam compartit: més decret de plantilles i fer realitat l’última pota de la LEC: constituir l’Agència d’Avaluació i Prospectiva de l’Educació. Perquè ja ho sabem: la culpa del desastre és dels docents. Com deia Tancredi Falconeri a la novel·la ‘El Gattopardo’ de Tomasi di Lampedusa, “si volem que tot segueixi igual, és necessari que tot canviï. És cert, o no és cert?”
Aplaudir la separació per nivells serviria per fer més gran el problema de les desigualtats i segregació social
A més a més, trobem una onada reaccionària i conservadora que ha vist en els resultats PISA una gran oportunitat per difondre les seves velles receptes i mira al cel esperant l’arribada d’un Gabriel Attal català (16): separació de l’alumnat per nivells, expulsions i repeticions a discreció, càstigs exemplars davant manques de respecte i recentralització de competències. Aplaudir la separació per nivells serviria per fer més gran el problema de les desigualtats i segregació social, alhora que imposar una línia dura i punitiva cap a l’alumnat sense entendre la motxilla que carreguen i sense un pla social per fer front a la realitat social de pobresa i precarització generalitzada, no et servirà de res si segueixes tenint ràtios asfixiants perpetradores del fracàs escolar i manca de professorat per abordar la realitat de les aules. És seguir on estem, però acceptant la lògica neoautoritària que està impregnant de nou la nostra societat: llei, vigilància-control, exclusió i ordre. El Gran Germà, seguint amb Orwell.
La maquinària propagandística no té aturador i el passat 18 de desembre a la tertúlia del Més 324 de Xavier Grasset, després de la intervenció de Iolanda Segura, portaveu del sindicat USTEC·STEs (IAC), denunciant la manca de recursos als centres educatius, la tertuliana Astrid Barrio, presidenta de la Lliga Democràtica (la dreta és la dreta, no hi ha sorpresa), va afirmar que un dels problemes dels resultats del PISA eren els sindicats (?) per les seves reivindicacions laborals corporativistes.
I amb això ja no vaig poder més. No només t’assenyalen, és que a més et volen mut i amb el cap cot. Amb el debat dels PISA la construcció de la narrativa precisament passa per això: amagar la misèria existent als centres de treball educatius, perquè això encara destaparia més vergonyes. Resulta, doncs, que denunciar estar a la cua d’Europa i de l’Estat en finançament; denunciar que un de cada deu centres públics està en barracons o que molts centres públics ens cauen a trossos (passeu per l’Escola Josep Carner de Badalona (17); denunciar unes ràtios abusives; o demanar més personal docent i laboral per atendre de forma més personalitzada i qualitativa a l’alumnat, és ser interessat i egoista i no pas una radiografia real de la situació.
Assenyalar de dalt a baix és fàcil i es premia, de baix a dalt és molt dur i complicat, bàsicament perquè se’t silencia o perds la feina. El que encara no vol entendre aquest país és que millorar les condicions materials de l’alumnat i el professorat és directament proporcional a la millora de la qualitat educativa a les aules, de la mateixa manera que millorar les condicions materials de personal sanitari és millorar la qualitat del sistema sanitari. De corporativisme res: millorar el sistema per millorar l’atenció a l’usuari (alumnat i famílies).
Qui sembra vents cull tempestats
El que no està en el focus del debat és que 1 de cada 4 infants de Catalunya ha estat desnonat o en risc de ser-ho (18), que la taxa de pobresa infantil i juvenil a Catalunya s’acosta al 30% (19) o que l’alumnat sota el llindar de la pobresa té quatre vegades més possibilitats de repetir que un de família amb més recursos (20). Amb una situació estructural com aquesta, hauríem de preguntar-nos quina capacitat (temps i recursos econòmics) tenen determinades famílies per acompanyar els seus fills i filles, ja que l’aprenentatge no comença ni acaba entre les quatre parets de l’aula (deures, reforços, extraescolars, entorn estimulant, oci, etc.) i és que aquest alumnat és víctima d’un sistema pervers que no presenta solucions ni horitzons d’esperança.
En aquesta conjuntura, quin és el paper de l’educació pública? Mentre ens enfanguem en un debat reduccionista sobre si cal recuperar les classes magistrals on el professor és el centre del saber o continuar amb pràctiques innovadores de dubtosa credibilitat, la segregació escolar via concerts educatius, la infradotació que viuen els centres, el col·lapse de serveis socials, les ràtios per aula que ens porten al fracàs i l’aprofundiment dels processos privatitzadors són un camí amb un únic final: l’abisme (21).
De cap i de nou
El problema és veure com davant de la crisi interessa més el control de relat que obrir espais d’interlocució amb la comunitat educativa, i que la primera reacció sigui un decàleg de deu mesures que són foc d’encenalls i la creació d’una comissió d’“experts”. Tornant a les lliçons de la crisi de 2008: davant del col·lapse, governs tecnocràtics. Davant la crisi educativa, persones tècniques en comptes de professorat, estudiants i famílies. Gattopardisme de manual.
Però més enllà de la protesta i la queixa, hi ha propostes que neixen des de baix i amb una comunitat diversa i treballant plegada. Entre 2014 i 2015, davant la destrossa que va provocar la LEC i els seus processos de privatització, diferents organitzacions van impulsar la ILP d’Educació (22), per una educació pública, laica, popular, democràtica, inclusiva, coeducadora i en català. Centenars d’assemblees, xerrades i mobilitzacions arreu del territori per analitzar i proposar l’educació pública que volíem, més de 95.000 signatures recollides i un ampli suport social. ERC i Junts no van permetre ni el debat al Parlament d’una ILP que va implicar milers de persones de la comunitat educativa.
La comunitat educativa ha estat i està viva, vol implicar-se, crear els seus espais de deliberació, decisió i posar solucions sobre la taula.
Hi ha més exemples, com els Debats Extraordinaris sobre l’Educació Pública (23), on desenes d’entitats, sindicats, associacions educatives de famílies, professorat i estudiants i alguns membres de diferents partits polítics es van trobar el 2016, 2017 i 2018 per parlar sobre segregacions, sobre mercantilització i privatització, sobre processos democràtics, sobre innovació i moviments de transformació pedagògica.
Aquests dos exemples són la demostració que la comunitat educativa ha estat i està viva, que vol implicar-se, crear els seus espais de deliberació, decisió i posar solucions sobre la taula. No hi haurà canvis sense espais de debat i la cerca de consensos, de la mateixa manera que no hi haurà transformació i renovació pedagògica si no es dona com ens han ensenyat els que ens precedeixen: des d’una relació horitzontal i d’iguals, amb tota la comunitat implicada, amb temps, debats i reflexions crítiques entre els membres dels claustres i consells escolars, amb la democratització del coneixement i la seva posada en valor i amb un objectiu primordial com a servei públic: l’educació pública com a instrument de compensació de desigualtats, d’igualtat d’oportunitats, de cohesió social i de transformació de la societat.
La primera solució passa per, d’una vegada per totes, tancar la carpeta de les retallades per posar fi a 13 anys de desgast i patiment. No començar per aquí és començar la casa per la teulada o posar nous pedaços. Un cop tancada aquesta etapa i amb les aigües més calmades, tocarà obrir noves carpetes que també assenyalen els problemes PISA: el paper del model concertat-privat com a instrument de segregació i desigualtat social, la gestió democràtica dels centres, la inversió pressupostària que mereix l’escola pública, un calendari acadèmic racional, la situació estructural de les ràtios, l’estat de les instal·lacions educatives i la transformació educativa.
1- https://twitter.com/educaciocat/status/1148963238324953089
2- https://www.sindicat.net/wp-content/uploads/2022/02/full412.pdf
3- https://www.youtube.com/watch?v=mf9w5Axycqs
4- https://www.theguardian.com/education/2014/may/06/oecd-pisa-tests-damaging-education-academics
5- https://www.idescat.cat/indicadors/?id=ue&n=10101
6- https://llengua.gencat.cat/ca/el-catala/coneixement-i-us/index.html
8- https://www.ccma.cat/3cat/revisant-linforme-pisa/video/6256391/#onboarding=true
10- https://directa.cat/les-politiques-publiques-han-consolidat-la-doble-xarxa-educativa/
11- https://www.sindicat.net/2023/12/12/valoracio-dels-sindicats-sobre-resultats-pisa/
14- https://directa.cat/hemerotecas/les-llicons-de-lopus-dei-iii-el-palau/
15- https://www.ara.cat/societat/educacio/no-nostres-mestres-entren-l-aula-tanquen-porta_1_4877824.html#goog_rewardedhttps://www.elmundo.es/cronica/2023/12/11/65758deffc6c83f0638b4570.html
16- https://www.elmundo.es/cronica/2023/12/11/65758deffc6c83f0638b4570.html
17- https://www.bdncom.cat/notice/josep-carner
20- https://elpais.com/sociedad/2019/12/04/actualidad/1575482923_262875.html?event_log=oklogin
22- https://diarieducacio.cat/en-que-consisteix-la-ilp-deducacio-que-torna-a-sortir-al-carrer/
23- http://www.debateducaciopublica.net/
L’entrada Els resultats PISA, des de la memòria ha aparegut primer a El Diari de l’Educació.
