La parròquia de la Mare de Déu de la Llum, al barri de La Florida de L’Hospitalet, acaba d’acomiadar el Pare Manolo. No és mort. Se l’emporten. L’arrenquen de la comunitat on ha crescut personalment i espiritualment, igual que l’any passat es van emportar, contra la seva voluntat, el Pare Pepe Murillo, que feia dècades que era al barri i era una autèntica institució. Pepe i Manolo, dos capellans que només amb els seus noms traspuen origen i vocació de poble, són i han estat dues persones molt estimades per la seva comunitat parroquial, i per molts veïns i veïnes que estan vivint la seva marxa com un autèntic dol. El bisbe Omella ha decidit treure de La Florida al Pare Manolo, i amb aquest moviment clou tota una època. Es tanca així la història de compromís de tants capellans i tantes comunitats de religiosos i religioses que, sota l’escalf del Concili Vaticà II, van arribar als nous barris per acompanyar l’emigració i la pobresa, i van acabar modelant-se mútuament i dignificant-los.
L’església, novament, no dona exemple d’allò que predica. Mentre el Papa Francesc impulsa un sínode (un procés de consulta a totes les parròquies i conferències episcopals del món mundial), la cúpula de l’església catalana maltracta les persones, i traeix la memòria de les esglésies més humils. Conec bé aquesta memòria perquè vaig col·laborar amb el Pare Murillo per explicar-la en un llibre, amb motiu del 50è aniversari de la parròquia. Aquells capellans, i moltes monges de manera menys visible, van arribar a uns barris sense les mínimes condicions i van jugar un paper decisiu en l’atenció a les necessitats dels nouvinguts, els van ajudar a conèixer els seus drets i a organitzar-se per reclamar-los, impulsant, juntament amb molts altres antifranquistes, les primeres associacions de veïns . Aquells capellans i aquelles monges van organitzar excursions i activitats de lleure quan aquest concepte ni existia, i van ser la primera via d’entrada a la llengua i la cultura catalanes.
Pel despatx del Pare Pepe i del Pare Manolo ha passat bona part de la història del barri. Milers de casaments, de batejos i funerals. Durant anys milers de persones hi han buscat sagraments, ajuda o consol sota l’atenta mirada d’alguns santets però també del Guernika de Picasso, i d’un pòster de Salvador Allende que deia: “La història és nostra i la fan els pobles”. En aquesta església de barri pobre els capellans mai no van voler diferenciar-se dels seus germans amb litúrgies incomprensibles ni amb robes fosques, i mai no es va reservar lloc per a les autoritats. Aquella església va ser l’única que en el moment més dur de la pandèmia va obrir els seus locals als últims de veritat, els sensepapers, els sense contracte i sense accés als serveis socials quan van estar al límit de la supervivència, mentre la regidoria del barri es negava a cedir locals públics per repartir menjar.
Amb la marxa del Pare Manolo es tanca una època i en comença una altra d’inquietant: la dels joves capellans amb clériman. Els signes dels temps no pinten bé. A l’Upper Diagonal es multipliquen els jovenets d’escoles de l’Opus i dels Legionaris de Crist que van a missa com a signe de classe i d’identitat, i la seva identitat també inclou passejar nines inflables i banderes preconstitucionals. Aquesta església, filla de la inquisició i formada als seminaris més conservadors de l’Estat no és una cosa del passat: a poc a poc va guanyant terreny a L’Hospitalet amb l’aval dels bisbes. Primer vam tenir un capellà declaradament ultra al barri de Sant Feliu, després una nova congregació conservadora a Pubilla Cases, i ara tenim a Santa Eulàlia un capellà que resa rosaris públics contra l’amnistia o contra l’avortament legal, i un nou “administrador parroquial” a La Florida, format a Madrid i a Roma, però sense cap experiència per administrar la parròquia d’un dels barris més densos i complexos de l’àrea metropolitana.
Jaume Botey, al qual tant trobem a faltar, ja ho va predir amb els primers canvis: “els nous rectors tindran una espiritualitat desencarnada i preconciliar que no ajudarà a interpretar la dura realitat social d’aquests barris; aquests nomenaments anuncien una església tancada, obsessionada per la moral sexual, i tornen aquests barris al nacionalcatolicisme”. Pepe i Manolo, com a capellans a peu de carrer i de bar, han estat un mur de contenció per a les espiritualitats més perilloses. No cal ser creient per adonar-se que els nous capellans, i les seves velles idees, poden ser la via d’entrada definitiva per al sentit comú més reaccionari i ultraconservador als nostres barris. No els perdem de vista. I no ho oblidem quan parlem del que s’explica a les mesquites o a les esglésies evangèliques. Amén.
