El Diari de l’Educació ha aplegat encertades contribucions per donar una sortida a l’ús, sens dubte desbocat, del mòbil entre els infants i adolescents. Ús, també evidentment invasiu en la vida dels adults. Subscric i podem rellegir els articles: Una escola analògica per a un món digital? de Juan González Martínez, Rafel Meyerhofer Parra i Marta Peracaula 10/11/2023. Mòbils: qui li posa el cascavell al gat? de Gabriel Fernández Paz 13/11/2023. Pantalles sí o no: “El que hauria de preocupar és l’ús fora de l’escola” de Pablo Gutiérrez de Álamo 15/11/2023.
Fundació Bofill també tracta el tema: Repte, risc o oportunitat? 20/11/2013 signat per Enric Roig prenent la referència comparativa dels països d’Europa que presenta en un mapa d’elaboració pròpia.
No penso que conèixer les posicions dels diversos països que, desconcertats com nosaltres, temptegen solucions proteccionistes, pugui arribar a una alternativa. L’alternativa projectiva s’ha de proposar des de la pedagogia.
M’afegeixo amb una contribució de pedagogia normativa, la que aporta normes d’acció amb fonamentació de coneixement científic per tal que, en l’acció, es puguin fer els ajustaments adequats a cada ambient i situació. La pedagogia ha de comptar amb normes d’acció, però en qualsevol cas ha de començar amb una observació integral, de totes les variables que intervenen i conèixer les explicacions científiques especialitzades. Així, hem de considerar la neurofisiologia que ens explica la cognició, l’aprenentatge i la fatiga; la psicologia que ens aporta coneixement de les emocions, l’autoimatge i la frustració; la sociologia que ens fa observar la compulsió social, l’anòmia i massa, la disrupció. Tot això ha d’entrar de la formació dels docents, i si no ho han rebut en la formació científico-professional inicial, tenen capacitat reconeguda per informar-se, llegir i escoltar, avui amb gran diversitat de fonts de coneixement.
No quedar exposat a imatges abans dels tres anys. En el desenvolupament dels nadons els sentits maduren al seu temps: gust, olfacte, oïda, tacte i el darrer que és la vista. Si bé el so enregistrat d’un ocell es percep igual que el seu so natural, no així les imatges que aporten una percepció de colors, formes i escala que s’ha de processar. Les imatges es van processant amb la guia afectuosa i llenguatge dels adults. I el llenguatge progressa amb activació del còrtex prefrontal del cervell que integra pensament, acció i emoció, que no està en plena activitat fins als tres anys. Per això diem, abans dels tres anys, abans de la consolidació del llenguatge, no hi ha d’haver pantalles de proximitat. Tampoc exposats a la pantalla gran, justament perquè els enganxa sensorialment sense processador cognitiu com evidencia la quietud del nadó repenjat al Maxi-Cosi davant la televisió. Que les imatges els enganxen és una evidència, perceben forts estímuls de colors i formes que no es poden organitzar i arxivar bé a la memòria. Els instants que puguin veure pantalles, que siguin amb la mediació verbal i afectuosa, potser amb abraçada, de mare/pare, germans grans o avis.
El mòbil forma part de les nostres vides. De la vida dels adults, i per això de la vida dels infants, però cal arribar-hi pas a pas, d’acord amb l’evolució i maduresa de les capacitats. A casa tenim ganivets molt esmolats i altres eines de tall a les que evitem que els infants puguin accedir per bé que ja més grans aniran aprenent a usar.
En família
Cap mòbil ni pantalla abans dels tres anys a les seves mans.
Algunes breus mirades al mòbil, junts amb els pares que acompanyen amb verbalització, dels quatre als set anys.
De tant en tant, veiem junts algun episodi o programa (20’-30’) sense interrupció, i després en podem parlar, dels set als nou anys.
Es veuen regularment alguns programes o sèries amb autonomia però amb proximitat dels adults amb els qui després es pot parlar, dels nou als onze anys.
Als dotze anys ja poden disposar de mòbil si han acreditat bons hàbits i prou dedicació a l’activitat d’aprenentatges escolars. Si no mostren prou responsabilitat, sense amenaces, cal endarrerir-ho un o dos anys.
A l’escola / institut
Es diu que els alumnes de dotze anys disposen de mòbil per a usos d’aprenentatge: diccionaris, enciclopèdia, anuaris, atles i mapes, cançoners i poemaris, textos literaris, reproduccions verboicòniques. Els professors donen normes clares de quan s’obren o tanquen els mòbils, de quan s’usen per a activitats proposades o lliurement. Els alumnes que no disposen de mòbil poden ser convidats per un company que en disposa al que han de respectar.
En temps d’esbarjo no s’usen mòbils. Qui ho necessiti o no es pot contenir, sols ho pot fer en un espai delimitat i així prenen consciència del seu comportament. Qui incompleix, sigui a classe o al pati, i advertit, perd el crèdit de confiança personal. No pot dur mòbil a l’escola/institut.
A partir dels setze anys s’ha de suscitar que siguin els alumnes en assemblea que s’autoregulin els usos i la possible pèrdua de crèdit de confiança personal. El professor, amb ajut d’algun alumne encarregat, solament ha de recordar, com als teatres, que es desconnectin els mòbils. Als divuit anys cal comportar-se com a adults en la societat malgrat que hi hagi alguns casos de desajustament.
Quota de pantalla i horaris fora de servei. L’ús de pantalles, com tot, i tant per a joves com per a adults, ha de ser regulat atesa l’evident dependència que crea. Quan ja es pot fer ús de mòbil i pantalles amb grau de llibertat, cal tenir un referent (pacte social) de quota de pantalla acumulada. En tot cas, ja es pot entendre que el temps de pantalla no pot ser superior al temps d’escola, i això ha passat. Indicativament, pensem que fora d’escola: fins a 7 hores als dotze anys, fins a 10 hores als catorze, fins a 14 hores als setze. Quan es consumeix la quota setmanal, cal esperar a la setmana següent. Millor evitar els controls digitals o de vigilància externa i dialogar amb els fills a partir de l’autocontrol. Les vuit hores de descans prescrites pel sistema de salut són indiscutibles, cap a deu en adolescents, de les 23 a les 7 hores, i per això cal tancar els mòbils abans, sobre les 21 hores perquè el cos pugui activar la secreció de melatonina. Seria bo que el conjunt familiar pogués t tancar els dispositius durant bona part de la nit.
Els efectes dels mitjans de comunicació de masses ja estan llargament estudiats per investigadors de la comunicació (Laswell, Hovland, Lazarsfeld, Lewin): efectes directes, efectes limitats, entorn de recepció, gratificació personal, líders d’opinió. La investigació pedagògica posa l’accent en la mediació educadora (Teixidó 1992). Els docents, encara avui, no estan formats en semiòtica de la comunicació de masses, necessària per a prendre decisions pedagògiques en una societat de comunicació. Assagem una fórmula per entendre el valor de la intervenció dels docents i de mediació educadora (Teixidó 1992).
A = DP x RE.
L’Aprenentatge és resultat del producte del Desenvolupament Personal i els Recursos Externs Disponibles. La capacitat personal és la base, però sola queda limitada; els recursos solament són un operador. Si incorporem recursos potents com els tecnològics i digitals per al mateix aprenentatge, disminuïm el desenvolupament personal. Per això amb millors i potents recursos cal reajustar el mètode d’aprenentatge i preveure a un aprenentatge augmentat.
DP x RE+ = A+
Els continguts: violència, pornografia, niciesa, bon humor. La incorporació de Tecnologies de la Comunicació i Digital a l’escola ha estat centrada en equipament i programari i no han atès l’anàlisi i tractament dels continguts de comunicació de masses tan presents en la vida social. La comunicació de masses es valora per la quantitat d’audiència, la lògica comercial dels mitjans. La institució escolar ha de fer la mediació educadora i contribuir a una cultura personal davant la comunicació de masses, sense censures però, amb efectiva anàlisi crítica de la diversitat d’usos i gratificacions segons edat, necessitat social i opció personal. Tots els controls parentals, policials i legals són insuficients. L’educació és l’única prevenció a partir d’un pacte social entre família, escola i mitjans/digital. La mediació educadora dels professionals docents el recurs més efectiu.
Per cloure faig una referència al relat mític del déu Thoth/Theuth inventor de l’escriptura. Sòcrates es resisteix a l’escriptura perquè l’humà perdrà la memòria, però Plató, igual defensor de la paraula la posa en diàlegs escrits i amb l’escriptura amplifica la paraula (lògica, argumentació, associació). Parem compte amb la confrontació “digital sí, digital no.” Els docents competents en la paraula, en lliçons magistrals, són els més ben preparats per incorporar els mitjans tecnològics-digitals i elaborar els continguts de comunicació de masses. Qui ho pot fer millor, sinó els docents?
L’entrada Infants i mòbil, entre la dependència i l’exorcisme. Acció pedagògica ha aparegut primer a El Diari de l’Educació.
