Doctor en Antropologia Social, investigador i professor universitari, José Mansilla estudia amb lupa les ciutats, la morfologia, els habitants i les dinàmiques pròpies urbanístiques: exclusió, expulsió, desplaçament, la composició dels territoris i les classes socials. Membre de l’Observatori d’Antropologia del Conflicte Urbà (OACU) i autor del llibre La pandèmia de la desigualtat. Una antropologia des del confinament” (Bellaterra, 2020), Mansilla parla sobre gentrificació, els seus processos, causes i impactes.
A què ens referim exactament quan parlem de gentrificació?
És una dinàmica. Una acció que passa en determinat barri, ciutat o fins i tot carrer on hi ha una substitució de gent, diguem-ne, de classes populars per gent de classe mitjana-alta. Tradicionalment, això passava perquè hi havia una desinversió per part de les administracions, en la qual cosa el valor potencial de l’habitatge baixava per desatenció i desinversió a la zona. Això feia que fos molt més barat de comprar per part de la gent que tingués possibilitats, com ara fons d’inversió i capitals potents, i que amb una reforma d’unes petites característiques això permetés tornar a posar aquest mateix habitatge al mercat a un preu superior. Això és el que porta a la substitució poblacional.
Succeïa per desinversió, però, veiem conceptes com “gentrificació verda”, la qual cosa dóna a entendre que hi ha diverses tipologies…
Quan tu afegeixes adjectius al concepte, el que estàs afegint és el motiu pel qual passa. El concepte de gentrificació, així en principi, sense cap mena d’adjectiu, ja que indueix a pensar que està oberta a les possibilitats de canvi, no? O sigui, que són aquests canvis que s’introdueixen els que desencadenen la dinàmica. Quan estem parlant de gentrificació verda ja no hi ha un procés de desinversió en què primer hi ha una baixada en el preu de l’habitatge que facilita la compra per part de gent amb interessos immobiliaris per després fer venda a preus superiors, sinó que el que hi ha és una millora.
Quan tu afegeixes adjectius al concepte, el que estàs afegint és el motiu pel qual passa
Aquesta millora, en el cas de la gentrificació verda, es deu a la situació de l’entorn, normalment amb equipaments vinculats als parcs o als jardins o a qualsevol altre tipus d’elements, d’espais típics de la ciutat que, bé, es poden acollir a etiqueta de verd. Amb això no hi ha una baixada prèvia, sinó una millora. Però això passa en molts aspectes. És a dir, es pot parlar de gentrificació verda, però, per exemple, si apareix un port esportiu o alguna altra qüestió vinculada al món del mar, se sol parlar de gentrificació blava. Altres vegades se sol parlar potser de gentrificació marró fins i tot, però això en ambients més anglos, quan estan vinculats que antigues fàbriques que estan en aquest mateix veïnat són recuperades i transformades en una altra cosa.
Aleshores, bé, diguem que pateix definicions diverses en funció de l’adjectiu. En el cas de la gentrificació verda, seria una forma especial de dinàmica de gentrificació en què l’increment del preu i, per tant, la substitució del grup o del col·lectiu poblacional no es deu tant a una baixada de les característiques del territori, sinó a unes millores. I aquestes millores normalment se solen anomenar inversions que generen rendes monopòliques.
Quins impactes genera aquesta dinàmica?
Genera tota una sèrie de dinàmiques que estan vinculades al tipus de teixit social que s’hi crea, que passa de ser un més vinculat a les classes populars i als seus propis requeriments materials i funcionaments ―i també a les seves propostes ideològiques―, a ser un altre vinculat amb les classes mitjanes altes. Aquestes tenen uns objectius o interessos diferents. Tot el panorama genera un canvi general. És a dir, un barri gentrificat mai no tindrà una botiga d’ultramarins típica de tota la vida, tret que aquesta es transformi en alguna cosa més. Tampoc no tindrà una cafeteria de treballadors que prendran el cafè i l’entrepà, perquè la gent del territori no tindrà demanda d’aquest tipus de serveis.
Diferents espais, serveis, dinàmiques… planteges una mena de mutació de la morfologia del barri a diversos nivells, també comentaves sobre la ideologia
Al final, el canvi que genera la transformació pel que fa al teixit social que habita acaba per impactar a la totalitat de l’espai en mil i una formes. Tant que al final acaba per ser bàsicament com una cosa molt desconeguda. Un daquests efectes és el canvi en el to polític. Per exemple, Barcelona, l?auge de Trias, diguem que ha pogut passar alguna cosa per l?estil. Ell es dirigeix a un públic molt determinat de zones que no estan gentrificades, sinó que bàsicament “van néixer així”, que és la zona alta. Però si de cara al futur continua aquesta mateixa inèrcia a altres barris i hi ha una substitució d’un tipus de població per un altre tipus de població concreta… no dic que Trias, perquè té un toc més conservador i tal, però sí partits polítics tipus PSC que juguen a l’esquerra, però en el fons no ho són ―fan polítiques econòmiques molt de dretes― podrien canviar tendències, o bé qualsevol partit que acabi sent capaç de vehicular aquest tipus de vot.
Partits polítics tipus PSC que juguen a l’esquerra, però en el fons no ho són ―fan polítiques econòmiques molt de dretes― podrien canviar tendències
Noves “zones altes”… Precisament aquest tipus de territoris estan vinculats a unes característiques, com més zones verdes, que atribueixen més benestar i condicions de vida per als habitants. Un barri gentrificat podria, per exemple, veure canvis en la mitjana d’esperança de vida? Quines dinàmiques pot generar aquest fenomen pel que fa a salut?
Aquesta esperança de vida no passa únicament perquè les condicions físiques del barri són millors, que també, per exemple, quan s’hi introdueixen elements verds. Viure al costat d’un parc o d’una zona més natural té unes condicions beneficioses per al nostre estat físic i mental. Però també hi ha el fet que la gent que hi arriba té accés a un tipus de consum que és molt més saludable en tots els sentits que les cases prèvies. No només per com s’alimenten, sinó també perquè solen ser gent que té hàbits de salut “millors”. Per exemple, són gent que practica esports o són gent que accedeix a un sistema sanitari paral·lel i privat, amb la qual cosa tenen un concepte de la sanitat com a consum que els porta també una mica a tenir una visió sobre la seva salut individual diferent de les de les classes populars.
La gent que hi arriba té accés a un tipus de consum que és molt més saludable en tots els sentits que les cases prèvies
Si pensem al Raval en comparació, per exemple, amb la gent que viu a les zones altes, fins i tot a nivell d’equipaments públics la gent d’aquestes àrees, Sarrià o fins i tot per no marcar una tendència tan clara, la gent de l’Eixample, els barris populars tenen un menor accés a elements vinculats a qüestions com la salut, per exemple, equipaments esportius, zones verdes, parcs, jardins… o fins i tot menys accés al transport públic. Aquestes són coses que normalment estan molt vinculades precisament a un foment de la qualitat de vida i, per tant, una possible millora de la salut passa per tenir millors equipaments, en general, tants factors… la gent que viu en aquestes condicions viu més. Per què? Perquè les condicions materials són millors. Les seves, és a dir: ja de per si tenen més sous, l’accés a la seva sanitat, el concepte mateix de la vida.
Aquest tipus de qüestions fan que sigui gent que al final pugui prolongar la vida a causa de les seves condicions materials individuals, que no col·lectives, que són les que depenen, per exemple, d’un accés comú a espais públics, a zones de parcs, de jardins, i tot aquest tipus de qüestions.
Aleshores és una qüestió individual que alhora es converteix en un ecosistema col·lectiu concret. Les “superilles” [espais que busquen vianants i reconceptualitzar zones que tenien presència de vehicles] pretenen també reforçar teixit veïnal, poder fer més vida col·lectiva, però, s’està produint certa gentrificació verda que crida un tipus d’habitant amb més poder adquisitiu al qual apuntes com a estil de vida més individualitzat. On és la decisió perquè aquesta dinàmica es reprodueixi i continuï expulsant les classes populars?
Aquí el problema o “la gran cosa” és com fer, mitjançant polítiques públiques, que una millora a l’espai repercuteixi sobre els veïns actuals i no els veïns del futur. És així, aquest és el gran element. Es pot fer mitjançant una intervenció pública. I una altra cosa és que, per fer intervenció pública, les administracions responsables tinguin els instruments suficients per poder dur a terme una intervenció que aprofundeixi en aquest sentit. Fins ara era molt limitada, ara ja amb el tema l’habitatge, ja que tenen algun instrument més.
“La gran cosa” és com fer, mitjançant polítiques públiques, que una millora a l’espai repercuteixi sobre els veïns actuals i no els veïns del futur
Jo per exemple visc al Poblenou. Quan em vaig venir a viure aquí a Barcelona, des de Sevilla l’any 2009, encara el barri mantenia unes certes característiques malgrat haver estat modificat pel tema de les Olimpíades i després per totes les transformacions que es produïen al voltant del 2004 amb el fòrum i després el 22@. Era un barri que mantenia caràcter popular. Fa gairebé catorze anys que visc aquí, i veig que és un barri vinculat a aquest tipus de transformacions. Per què? Doncs per desinterès o simplement no es pensava que la ciutat acabaria funcionant així. No hi ha hagut cap acció per evitar que les millores substancials acabessin en mans de gent que no era del barri. Qui se n’ha beneficiat són classes mitjanes de Barcelona i de fora, és típic que vinguin expatriats multinacionals i aquests perfils.
Precisament Poblenou, el lloc on vius, és un gran paradigma de tot aquest fenomen, especialment amb el Projecte 22@…
A través del 22@ s’ha incentivat força el tema de les startups tecnològiques. Se senten atrets per millorar l’espai. El 22@ suposa l’atracció d’un tipus de gent que no són els treballadors previs de la zona industrial, és gent d’alta qualificació. El que se’n diu “capital creatiu” o “classes creatives”. Un altre incentiu és que Barcelona és una ciutat molt consolidada on no necessites agafar cotxes per transportar-te, i en aquest cas, la gent que ve a 22@ moltes vegades té el desig i la possibilitat d’assentar-se a l’àrea propera. A més, Poblenou és un lloc que manté encara una mena de calidesa de barri de poble antic. Està al costat de la platja, està molt ben connectat, té tots els elements perquè aquest tipus de gent ho consideri atractiu.
Per què Barcelona en concret té tants números al bingo de la gentrificació?
Barcelona és que compleix tots els requisits per ser gentrificada. La ciutat ho ha viscut tot, des del procés que comentàvem abans de la transformació per desinversió, que seria el Poblenou i altres zones, fins a la qual està vinculada al capital cultural. Exemple és Gràcia, on es comencen a establir determinats públics com a consumidors d’un barri amb unes característiques especials vinculades al món de l’art, i a certa bohèmia, etc.
Barcelona és que compleix tots els requisits per ser gentrificada
També tindríem el capital simbòlic de viure en un barri com el Raval, on el que hi ha és aquest ambient mig cosmopolita, de molta gent de fora, també un cert rotllo més fosc, que és un ambient que en certa manera és segur, però a alhora té aquest to de perillositat, prostitució als carrers, menudeig de droga… i això a determinats col·lectius els posa. És tot un ventall complet.
Tot i això, jo no em fixaria tant en els elements que desencadenen la dinàmica, sinó que al final el procés és el mateix, que és el fet que la població actual és substituïda per una població de major capacitat adquisitiva, bàsicament o per un deixament de funcions o bé per una transformació positiva que succeeix al barri. Això canvia el paisatge.
Serà “mantenir-se lletjos” un mecanisme de supervivència per als barris?
Les zones de classes populars són les primeres que cal millorar. Tots tenim dret que el nostre barri no sigui lleig. Si com a polític tens certa inclinació per la justícia social, doncs toca actuar així. Els recursos són limitats, ja que la lògica és començar pel que és més precari. A més d’això, si en algun moment cal arribar a invertir també a les zones bé de la ciutat, doncs aleshores tothom té el dret de viure en aquestes zones. La idea és que les transformacions que es produeixin no repercuteixin negativament sobre els veïns actuals. Si la teva manera de protegir-te davant de l’expulsió és a dir que prefereixes que no facin res al teu barri… això no pot ser, perquè a més és contraproduent.
La idea és que les transformacions que es produeixin no repercuteixin negativament sobre els veïns actuals
Pensa en un barri de polígon, de maó i asfalt cremant. L’habitatge és més barat, per exemple, 100.000 euros un pis de 70 metres, i una mica més enllà hi ha un barri que està molt millor i que comprar el pis costa 300.000 euros. D’acord? És que si tu, al barri dels 100.000 euros, fas una millora, la que sigui, i tu arregles aquests apartaments per una inversió, la que sigui, i en comptes de vendre’l per 100, ho pots passar a vendre a 200, estàs doblegant els diners del guany. Mentre que, a l’altre lloc, al de 300.000 euros, per doblar el guany, has de fer una inversió molt més gran.
Amb això, aquests llocs que són més pobres, per dir-ho així, de partida, són molt més atractius per a les inversions del capital. Aleshores, què has de fer? Doncs has de fer que aquests barris millorin. Millorin sense expulsar. Perquè si no, serà més atractiu per al capital i el pal serà més gros. I generarà un benefici més gran en la gent que vol invertir, és clar.
L’entrada José Mansilla: “Els barris gentrificats poden prolongar l’esperança de vida a causa de les seves condicions materials individuals” ha aparegut primer a El Diari de la Sanitat.
