En àmbits com la comunicació o l’educació es coneixen molt bé els avantatges de convertir conceptes o missatges en imatges per facilitar-ne la comprensió i la difusió. Vivim en una societat que ens bombardeja contínuament amb imatges de tota mena, en part, justament, per reconèixer que tenim aquesta capacitat de retenció més desenvolupada des d’una concepció visual. I els contes o llibres il·lustrats i els còmics són el màxim exponent del potencial pedagògic per explicar i/o narrar històries, amb nombrosos recursos estilístics a les mans dels creadors.
El març del 2023, a les llibreries coincideixen dues obres que són conseqüència de la generositat dels seus autors, Zerocalcare i Igort, que han cedit el seu talent per denunciar els estralls de la guerra sobre la població civil, i ho fan cadascun a la seva manera i des de diferents perspectives. I no és la primera vegada que ho fan. Tots dos serien magnífics deixebles de Rudolph Arneheim (1904-2007), un dels grans pensadors del segle XX, on destaquen els seus treballs sobre l’art i la percepció visual, i que té la seva màxima manifestació a la seva obra culminant, el llibre El pensament visual (Visual thinking, 1969), en què exposava com, a través dels seus estudis anteriors sobre l’art, reconeixia la percepció visual com una activitat cognitiva.
Zerocalcare és el pseudònim de Michele Rech, un autor italià molt singular en el seu estil narratiu, que es manifesta des del seu primer gran èxit, La profecía del armadillo (La profezia dell’armadillo, 2011), en què el protagonista de la història era el mateix autor i narrava a la novel·la gràfica les seves vivències i inquietuds personals, tot això en converses amb la seva veu interior, representat per un armadet gegant, que el fa de contrapès i, sobretot, dotant d’humor surrealista el relat, que ha romàs des de llavors com una marca d’identitat de l’autor (s’imaginen un jove discutint tot el dia amb un armadillo gegant que l’està instigant i interpel·lant contínuament?). Aquesta primera novel·la gràfica va tenir una reeixida adaptació al cinema el 2018 amb el mateix títol, dirigida per Emanuele Scaringi. Actualment, Zerocalcare està triomfant amb una adaptació en una sèrie d’animació a Netflix, Cortar por la línea de puntos (2021), on el mateix autor escriu, dirigeix i dona veu, en la seva versió original, al personatge protagonista, que és ell mateix, evidentment.
El que en el seu darrer treball anomena com «el xip de la mínima decència humana» el va portar, fa uns anys, a viatjar per Turquia, l’Iraq i Síria fins al cor del Kurdistan, en plena efervescència del conflicte bèl·lic latent entre els diferents països visitats. De la seva experiència personal al setge a la ciutat de Kobane i les seves vivències sobre la lluita del poble kurd contra l’Estat Islàmic, va sorgir la novel·la gràfica Kobane Calling (ed. actualizada) (2021, primera edició de 2016), donant veu, especialment, a les víctimes del conflicte, els civils que coneixia a la seva ruta i sempre amb un mateix objectiu al seu cap: aprofitar el seu talent i habilitat per narrar i la seva fama com a autor reconegut per difondre les paraules de la gent que escoltava, posant-los cara a una guerra en què és habitual que romanguin silenciades i en l’anonimat. Tot això sense oblidar l’humor i el surrealisme, recursos que funcionen molt bé per captar l’atenció del lector. I no oblidin, narrat en primera persona, perquè Zerocalcare hi era.
En el seu darrer treball, No Sleep Till Shengal (2022), publicat en castellà pel segell Reservoir Books del Grup Editorial Penguin Random House i amb traducció de Carlos Mayor, l’autor narra com acudeix sol·lícit a una trucada del Centre Cultural Kurd de Roma i escolta, assegut davant les fotos dels civils morts a la guerra que adornen les parets de la sala, com li demanen, un cop més, que «has d’anar a l’Iraq, perquè a Shengal estan atacant l’autonomia dels ezidís». Zerocalcare reconeix en aquell instant que no sap ni on és Shengal i que no sap molta cosa sobre els ezidís, però és que no li han trucat per això, li han trucat perquè aprengui on és aquesta ciutat i que conegui de primera mà el que han viscut i el que estan vivint els seus ciutadans, per poder utilitzar el seu talent per explicar-ho de forma visual i que serveixi de denúncia de la situació actual dels ezidís i les negres perspectives que s’entreveuen en un futur immediat (la conversa i el relat dibuixat va transcórrer entre la primavera i l’estiu del 2021).
A No Sleep Till Shengal, acompanyem l’autor en el seu periple des d’Itàlia fins a la ciutat de Shengal per poder parlar amb els ezidís. Zerocalcare utilitza la versió kurda per referir-se als «yazidís» i a la ciutat de «Sinyar» en la tradició àrab. El títol de l’obra fa referència a les vicissituds que pateix el grup on viatgen, travessant l’Iraq, salvant com poden els nombrosos controls militars disposats al llarg de la carretera… tot un infern, i mai més ben dit, amb la calor abrasadora mentre han d’esperar durant hores permisos que, en algun cas, no van arribar o no van voler veure. La seqüència del viatge i les converses permet un efecte d’immersió al lector, comprenent l’angoixa de la situació (amenaçats permanentment per militars que no saps si són de gallet fàcil, trigant dies a fer un trajecte de poques hores, i dormint de forma improvisada en no poder arribar a la destinació en el temps previst).
Amb imatges intenses, l’autor dibuixa les matances succeïdes el 2014, que li són narrades per les joves supervivents, algunes nenes en aquell moment, i que ara, un cop recuperada la ciutat, en estat ruïnós, són participants i impulsores d’una forma innovadora d’organitzar la societat, una forma que han batejat com a «confederalisme democràtic» i una proclama difícil de rebatre: «autogovern, autodefensa, igualtat entre homes i dones i convivència entre pobles», i amb un objectiu immediat fonamental, «que no n’hi hagi de noves matances». Us imagineu què pensa el govern talibà de l’Iraq sobre aquesta forma d’organitzar la societat a Shengal? ¿S’imaginen què pensa Turquia sobre això, el nostre soci a la Unió Europea i a l’OTAN, que es dedica a bombardejar amb drons aquella zona des de fa anys? No cal imaginar-ho, només han de mirar les notícies, encara que ja els avanço que hauran de buscar molt i tenir molta sort per trobar-les. Abans acabaran llegint Zerocalcare, que per això va fer la seva novel·la gràfica.
Gairebé alhora arriba a les llibreries l’última obra d’Igort: Cuadernos Ucranianos. Diario de una invasión (Quaderni ucraini 2. Diario di un’invasione, 2022), publicada en castellà pel segell Salamandra Graphics del Grup Editorial Penguin Random House i amb traducció de David Paradela. A l’obra del prestigiós artista italià Igor Tuveri, més conegut pel nom artístic Igort, destaquen les publicacions realitzades després de les seves llargues estades a diferents països (de la seva experiència en els seus viatges i vivències al Japó poden consultar l’article Autors revelant Japó).
«He passat gairebé dos anys de viatge entre Ucraïna, Rússia i Sibèria, amb el propòsit de comprendre i recaptar informació. Què va ser la Unió Soviètica? Com es va viure aquesta experiència que es va allargar més de setanta anys?», proclamava el mateix autor a la seva obra Cuadernos ucranianos y rusos. Vida y muerte bajo el régimen soviético (Quaderni ucraini e russi Omnibus, 2020), que, en realitat, és la recopilació en un únic volum de les seves obres Cuadernos ucranianos (2011) i Cuadernos rusos (2014), un volum recopilatori publicat abans de l’inici de la invasió d’Ucraïna per part de Rússia, la qual cosa el va convertir, immediatament, en una lectura imprescindible per comprendre les motivacions i les inquietuds de les dues parts de la contesa.
A diferència de Zerocalcare, Igort no es desplaça a Ucraïna, pels evidents perills que comportaria aquest viatge en plena guerra. Igort es converteix en l’altaveu de tots els seus amics i coneguts que li truquen des d’Ucraïna i hi contacten per explicar-li el que està esdevenint vist amb els seus propis ulls, el que estan vivint des de la humilitat de casa seva. Aquests relats estan esquitxats dels efectes col·laterals que deixa la guerra a la població civil, especialment, en els més desafavorits, com ara infants, malalts i ancians.
Amb el seu estil documentalista característic, Igort narra i il·lustra els primers mesos de la guerra, entre febrer i maig de 2022, amb un mestissatge entre les imatges i notícies que ens arriben a través dels mitjans de comunicació, i les declaracions en primera persona de contactes. La seva experiència de viure a Ucraïna, fa poc més d’una dècada, la utilitza per contextualitzar el conflicte, ple de matisos i d’arestes a tot arreu, i ho fa sense prendre partit, informant dels successos i les conseqüències.
El transcurs del temps transcorregut entre els esdeveniments narrats i la seva publicació final, el temps necessari de l’artista per donar fruit a la seva obra, converteixen Cuadernos Ucranianos. Diario de una invasión en un instrument de denúncia de les barbaritats comeses els primers mesos de la guerra i el patiment innecessari provocat a la societat civil. Les paraules d’Igort es reforcen amb les seves il·lustracions contribuint que no es perdi la memòria del que ha passat.
Arneheim afirmava al seu llibre Visual thinking que «l’activitat artística és una forma de raonament en què percebre i pensar són actes que es troben indivisiblement barrejats». En dono fe que els còmics ressenyats en aquest article fan pensar molt… i són difícils d’oblidar.
L’entrada Pensament visual i pedagogia de la guerra ha aparegut primer a Catalunya Plural.
