El 1969, l’escriptor de ciència ficció Brian W. Aldiss (1925-2017) publicava un relat curt amb el suggerent títol de Les superjuguines duren tot l’estiu (Super-Toys Last All Summer Long, 1969), una història que va enlluernar durant dècades Stanley Kubrick (1928-1999) i que es va convertir en la base d’una adaptació lliure en l’argument de la pel·lícula A. I. Intel·ligència artificial (Artificial Intelligence: AI, 2001), que finalment dirigiria Steven Spielberg.
Al relat curt original, Aldiss presentava uns androides amb aspecte de nens de tres anys que poden ser comprats per parelles mentre no tenen el permís de fecunditat en una societat superpoblada, robots dels quals et desfeies quan, afortunadament, arribava l’aprovació per a tenir el teu propi fill, llençant-los a les escombraries com si fos una joguina, o, més ben dit, una «superjoguina».
A la pel·lícula, la situació del planeta en el futur és catastròfica, provocada pel progressiu escalfament del planeta, el desglaç dels casquets polars i les conseqüents inundacions i inclemències meteorològiques de gran magnitud, com fred extrem, vents huracanats, etc. La manca de recursos naturals força un control de natalitat, provocant una necessitat imperiosa dels robots, que no consumeixen més que el mateix procés de fabricació. Ara bé, la tecnologia permet desenvolupar androides i ginoides perfectes externament, però encara incapaços de sentir, amb una actitud basada en la lògica sense emocions, mancats de caràcter i sentiments.
El professor Allen Hobby, interpretat per William Hurt, responsable de l’empresa Cibertronics, proposa la creació d’un cervell amb tecnologia de seqüenciació de neurones, capaç d’estimar i de somiar, paradigmes simbòlics per reconèixer el seu comportament humà sense vacil·lació. Ara bé, es plantegen qüestions morals claus per a la societat: si el robot pot cobrir una necessitat humana (per exemple, l’absència d’un fill, com al relat d’Aldiss), els humans poden estimar el robot com si d’un fill es tractés? O, encara més complex, quina responsabilitat tindria la família pel que fa a aquest artefacte?
El guionista Jeremy Holt i el dibuixant George Schall van molt més enllà a la seva obra titulada Made in Korea (2021), publicada el 2023 en castellà per l’Editorial Panini Cómics. La trama comença en una empresa coreana, on un dels tècnics de recerca creu haver ideat un algorisme que permetria a una intel·ligència artificial comportar-se com un ésser humà. Davant la perspectiva que l’empresa privada on treballa s’atorgui tot el mèrit i s’apoderi de la seva feina, decideix implantar-lo en un robot rebutjat del magatzem i posar-lo a la venda a un bon preu, cosa que permet que sigui adquirit molt ràpid per una parella xinesa que viu a Texas, Estats Units. La intenció és poder recuperar la feina en un futur tenint en compte la seguretat corporativa que dificulta la possibilitat de treure a l’exterior de l’edifici el desenvolupament realitzat al seu interior.
Al llarg de les pàgines del còmic veurem dues històries que finalment convergeixen. D’una banda, la del científic que acaba sent acomiadat de manera injustificada davant dels dubtes que planteja el comportament erràtic de l’empleat, entre d’altres, treballar fins a altes hores de la matinada o no donar respostes coherents quan li requereixen explicacions. La situació plantejada posa sobre la taula aspectes fonamentals avui dia a nivell empresarial en relació amb la innovació, com són les condicions de treball dels investigadors i desenvolupadors, el reconeixement de l’autoria del resultat final i la compensació econòmica per la investigació desenvolupada una vegada aquesta es converteix en un producte al mercat. Per cert, a les peripècies viscudes pel científic en el seu periple per recuperar el seu invent, contemplem una realitat contemporània, com és el fet que hi ha una important indústria de sexe i robòtica, que serà important en el desenllaç final del còmic.
D’altra banda, assistim a una segona història que correspon a la crònica del que li succeeix a Jesse, la nena de nou anys amb trets coreans que és finalment adoptada, sense que els seus nous progenitors que li han donat el nom social (i no un mer nombre de producció) sospitin que el robot té la particularitat d’aprendre, de fer-se preguntes existencials o de tenir una ànsia de coneixement irrefrenable. En primera instància, sorprèn la gran biblioteca familiar (ens fa pensar la proclama que els infants llegiran si veuen llegir els més grans de la llar), i la velocitat en què devora tots els llibres. L’habilitat i maduresa assolida ràpidament en pocs dies permet llegir una obra tan complexa com la novel·la postmoderna La broma infinita (Infinite Jest, 1996), segona novel·la de l’escriptor nord-americà David Foster Wallace, una obra de ciència-ficció sociològica sobre una utòpica organització del país, narrada d’una manera intrincada que demana al lector un esforç de suspensió de la realitat important, en les més de mil pàgines que consta el llibre.
El còmic de Holt i Schall posa en valor la contribució de les biblioteques, que és on porten els pares a la seva filla amb moltes ganes d’aprendre’n més… però no n’hi ha prou. En les seves lectures, Jesse ha après a valorar la importància de socialitzar i pensa, encertadament, que l’escola té una tasca fonamental en aquest aspecte, i els demana poder assistir a classe. Com a la pel·lícula de Spielberg, ens podem fer preguntes, però que han evolucionat en aquest còmic fins a aspectes més complexos encara: Un robot pot assistir a l’institut? Com pot influir la seva assistència a la resta d’alumnes humans? Els companys haurien de saber que és un ésser artificial? Qui es fa responsable dels danys o desperfectes que pugui ocasionar el robot o que se li pugui ocasionar al robot?
Algú podria dir que es tracta de ciència ficció i que són preguntes interessants per reflexionar per si de cas es produeixen en un futur proper però llunyanes en el temps, actualment. Però, i si ni la noia sabés que és un robot? En aquest cas, les vinyetes ens indueixen altres preguntes més properes a la nostra realitat: Com gestionar els infants superdotats en una classe d’adolescents? Com et pots integrar en un grup si ets molt diferent en tot, físicament, emocionalment i intel·lectualment? T’has de callar a classe, encara que sàpigues la resposta, per no semblar repel·lent per als teus companys i evitar les seves burles? El pensament grupal pot portar-te a realitzar accions il·legals, com a mitjà per ser acceptat?
El guionista Jeremy Holt, que s’identifica com a gènere no binari, planteja una situació original en el context de la ciència ficció robòtica, en contemplar a les pàgines del còmic les decisions que va prenent Jesse respecte a la seva identitat de gènere i l’acceptació amb el seu propi cos, per cert, empresonat de forma perenne, aparentment, en un cos de nou anys. La lectura de l’obra invoca el lector a emfatitzar la nostra empatia davant de la inquietud de Jesse, sobre la seva experiència vital i les decisions que va prenent. Fins i tot en situacions de gran tensió com és l’atac armat a un institut, cosa que, malauradament, ens hem acostumat a veure a les notícies dels Estats Units.
Una de les escenes més punyents de la història del cinema podria ser a la mítica A. I. Intel·ligència artificial, quan l’actriu Frances O’Connor broda l’escena en què abandona David, interpretat per un estoic i concís Haley Joel Osment, al bosc, evadint la decisió de tornar-lo a la fàbrica on es va construir per poder procedir a la seva destrucció. A Made in Korea ens preguntarem fins a quin punt acceptem i donem suport a les decisions de la nostra descendència… sigui aquesta artificial o no.
Per als incrèduls sobre si es pot sentir emocions per un ésser artificial, només cal recordar el gran treball del Dr. Takanori Shibata des de fa més de dues dècades. És el creador del robot PARO (acrònim de «Personal Assistant Robot» [Robot Assistent Personal], més conegut pel seu nom comercial: Nuka), un robot amb forma de nadó foca blanc dissenyat com a instrument terapèutic per utilitzar amb nens hospitalitzats i amb persones d’edat avançada o amb malalties mentals. Una solució idònia per poder obtenir els avantatges de la teràpia animal sense els possibles riscos que se’n deriven (imprevisibilitat, higiene, contagi, etc.), amb moltes experiències d’èxit documentades: disminució del consum de medicaments, escurçament de tractaments o disminució de l’agressivitat, entre d’altres resultats demostrats. Hi ha moltes persones al món cuidant i vivint acompanyats de mascotes robòtiques… i moltes aprenent, sense adonar-se’n, llegint obres com Made in Korea.
L’entrada Estudiants artificials ha aparegut primer a El Diari del Treball.
