Algú va parlar de nosaltres d’Irene Vallejo és un dels llibres més interessants que he llegit darrerament. És en la seva major part un recull dels articles que aquesta erudita aragonesa va publicar fa uns anys a ‘El Heraldo de Aragón’. Es basa principalment en les històries i llegendes de la Grècia i la Roma antigues. Està escrit amb una sensibilitat i una riquesa de llenguatge i coneixements admirables. Una reivindicació de la saviesa clàssica i, alhora, la constatació de què no hi ha res –o gairebé res—nou sota el sol de la complexa naturalesa humana. És l’enèsima demostració que la ciència i la tecnologia han avançat de forma espectacular i difícil de digerir en una sola generació, però que, al mateix temps, els impulsos que animen l’esperit i els afanys de les persones segueix sent el mateix que tenien els homo sapiens fa mil·lennis.
Les lliçons d’aquestes breus peces –una pàgina per article— de Vallejo són petites joies desenterrades de l’Antiguitat, però que poden brillar ara amb algunes notícies actuals. N’hi ha una que, al llegir-la, vaig lligar de manera inevitable amb el que acabava de veure a un informatiu televisiu.
Vallejo recorda que, en un “inoblidable discurs” recollit per l’historiador Tucídides, Pèricles, artífex de l’època daurada de la democràcia atenesa, va definir les quatre qualitats que havia de posseir el bon governant (democràtic, és clar). Primer, tenir idees sobre el que convé fer. Segon, saber-les explicar amb claredat per convèncer. Tercer, estimar la ciutat. I quart, no acceptar suborns.
“El que sap pensar, però no sap expressar el que pensa, està al mateix nivell del què no sap pensar”, sostenia Pèricles. “El que domina les dues coses, però no estima la ciutat, no mira pel bé de la comunitat. I si es doblega als diners, tot es perd per aquesta única raó”. Amb la corrupció tot se’n va en orris.
No sé si, en llegir aquestes afirmacions, al lector li ha vingut al cap algun polític concret. A mi em va venir el nom de Jordi Pujol. Potser perquè darrerament ha tornat a sortir a l’escena pública, entre altres motius, per la reedició d’una versió adaptada d’un llibre que va escriure als anys seixanta. Dic adaptada perquè l’expresident ha tret i afegit alguns paràgrafs que en el seu moment apareixien o desapareixien per raons de pura oportunitat.
A l’acte de presentació del llibre, envoltat de més gent que en ocasions immediatament anteriors, Pujol, pendent des de gairebé deu anys d’un judici per presumpta corrupció, va assegurar als seus fidels que no l’importava el que diria d’ell la història sinó sobretot que es reconegués el seu llegat. Està obsessionat en aquesta qüestió. Fa pocs anys em va convidar al seu despatx i va estar una hora llarga recordant tot el que havia treballat per aquest país. Sé que ha fet el mateix amb moltíssima altra gent que l’ha conegut al llarg de la seva dilatadíssima carrera política i a la que convocava per reivindicar-se, malgrat l’ostracisme que patia per l’escàndol financer. El despatx particular de Pujol, cedit per un ric i generós empresari farmacèutic, és molt a prop de l’avinguda Tarradellas. Cada vegada que m’hi acostava per anar-lo a veure, al passar per aquella àmplia via dedicada al seu predecessor i gran adversari, em preguntava si d’aquí uns anys algun municipi català li dedicarà alguna rambla, plaça, carrer o passatge a qui va presidir la Generalitat durant 23 anys.
Tornem a Pèricles i les seves quatre qualitats. Pujol tenia idees sobre el que convenia fer a Catalunya des de ben jove. Ell mateix recorda amb emoció la revelació que va experimentar tot veient des del cim del Tagamanent “el país desfet per la guerra i la postguerra” i la necessitat que va tenir d’ajudar a “refer-lo”. Després, durant la dictadura i durant la democràcia, va saber convèncer a molta gent en explicar els seus objectius amb claredat. Les folgades majories parlamentàries que va obtenir durant dues dècades així ho demostren. No s’ha insistit prou, tanmateix, en què va comptar amb un poderós aliat que ell mateix va crear i sense el qual no s’entén el que ha passat des del final del franquisme amb el catalanisme i la normalització lingüística ni, alguns anys després de Pujol, amb el procés independentista: TV3.
Fins aquí, Pujol ha complert amb les qualitats de Pèricles. Amb les tres primeres condicions, ho va aconseguir amb més que notables resultats. Però ha fallat en el darrer requisit. “Si es doblega als diners, tot es perd per aquesta única raó”, va avisar el savi cap d’Atenes. La famosa deixa del pare, els comptes a Andorra, la família, la “mare superiora”, la Vicky Álvarez, l’escuderia de cotxes de luxe del Júnior, etcètera.
El llegat, l’obra política de Pujol, quedarà eclipsat per la trama corrupta organitzada, segons els fiscals, per ell i la seva família? Com passarà a la història el protagonista del mandat presidencial més llarg de la Generalitat contemporània? Qui ho pot saber ara? Segurament dependrà de qui l’escrigui d’aquí a uns decennis. I com se sap des de Pèricles –i fins i tot abans–, com que la història l’escriuen els vencedors, dependrà de qui tingui llavors el relat pel mànec.
L’entrada Pujol periclitat ha aparegut primer a Catalunya Plural.
