Si mirem en algun cercador d’Internet, trobem que la descripció d’evidències educatives és: “Resultats de recerques validats per la comunitat científica que demostren que una pràctica educativa és eficaç. Les evidències educatives són imprescindibles per a orientar i justificar la presa de decisions en educació”. I aquí, em comencen a sorgir dubtes: Quina comunitat científica, la de Twitter, Facebook, WhatsApp, el professorat, la universitat? Resultats de recerques en tots els contextos a gran escala per a disseminar i replicar? Què significa una pràctica educativa “eficaç”? No serà una eficàcia per a obtenir millors resultats en les avaluacions internacionals? I quin tipus de recerques? I, segurament, em deixo molts més dubtes.
Quan sento parlar d’evidències “científiques” no puc evitar pensar que l’educació és un bon negoci. Mou, com a mínim, 4,1 bilions d’euros. Aquí trobem un dels motius de la gran ingerència directa de les empreses, de les fundacions privades, dels bancs, etc. I si a més es barreja que en educació hi ha una tendència a assumir modes i, cada vegada avança més la tendència neoliberal de fomentar un discurs d’emprenedoria, de qualitat, d’excel·lència, de l’esforç1, del perennialisme 2, ja tenim un còctel perfecte per a parlar o vendre evidències.
El concepte està de moda i sembla progressista i fins a crític, encara que apareix a la fi dels 90 a Londres amb la creació de la societat The Campbell Collaboration. I passem d’anar a buscar l’èxit de tots i totes a buscar evidències que serveixin per a tota la població. D’experiències a una professió basada en la investigació 3.
Ho diuen alguns articles, ho diuen conferenciants, ho diuen gurus de l’educació amb l’excusa de buscar la (o la seva) “veritat”. Això els dona protagonisme i, segurament, són (la seva) la comunitat científica i apliquen les seves regles. Quan la pregonen expliquen el que ells fan i haurien de fer uns altres, a vegades sense citar a qui ho va dir abans o reinterpreten a favor seu el que es va dir. Estic d’acord amb el professor Trujillo quan li diu «educació basada en evidències», que creix i s’estén tant entre responsables polítics com entre alguns professionals, però en molts casos sense una reflexió serena sobre quin és l’origen d’aquesta expressió i cap a on ens porta.4
Ja es nota en la Web la quantitat d’empreses que volen guanyar públic amb Educació Basada en Evidències (EBE). I prenen, des de fa molt temps, com a referència la medicina i les seves recerques, aspecte que no hauria de comparar-se amb educació, ja que no té similitud, encara que es treballi amb éssers humans (la medicina tenen pacients i l’educació, no). Cert que ells són més protagonistes actius de la creació i difusió dels avanços mèdics, més fàcils de disseminar en altres contextos, ja que les malalties són més internacionals. Però no funciona en l’educació.
No podem quedar-nos en una pedagogia basada en l’evidència individual, fortuïta o en la intuïció, sinó que hem d’anar més enllà intentant comprovar, indagar què sustenta aquesta evidència…
Llavors, Què és una evidència en educació? Sinònim de ciència? En l’educació no tot és “ciència” segons els paràmetres quantitatius del mètode anomenat científic i els seus processos rígids que, a vegades, tenen una certa ceguesa i no veuen més enllà dels límits que s’imposa qui investiga. En educació es treballa amb éssers humans i en contextos incerts, per tant, hi ha ambigüitat i incertesa. No vull dir amb això que tot el que es fa estigui basat en l’experiència o en la intuïció, sinó que en educació existeix una acció basada en l’“evidència experiencial i contextual”, moltes vegades, no contrastada “científicament” però que pot funcionar en un moment i lloc determinats. Hi ha coses que a un li funcionen i no sabem per què.
Però no podem quedar-nos en una pedagogia basada en l’evidència individual, fortuïta, o en la intuïció, ja sigui d’un docent o un guru que ens embeni la seva “ciència comprovada” que surt del seu pensament màgic espontàniament, de la seva infusió divina educativa, sinó que hem d’anar més enllà i intentar comprovar, indagar (seria la paraula més adequada), què sustenta aquesta evidència. El rigor imprescindible que hem de tenir en el compromís d’educar i quins arguments defensen la posada en pràctica de l’experiència en aquest context i quins resultats s’obtenen. Sense oblidar que les experiències educatives seran més vàlides com més col·lectives i quan es donin en el context educatiu corresponent, cosa que demostren les innovacions que es van produir durant el segle XX.
Com dèiem anteriorment, l’educació no és la medicina, i receptar medicines educatives per a tots pot ser molt perillós ja que també apareixen moltes evidències pseudocientífiques i pedagogies inútils. I si millorar l’educació és prendre decisions, sabem que la recerca no és l’única base sobre la qual prendre decisions en la millora de l’educació. Introduir-se, per exemple, en el camp de l’etnografia docent ens pot fer albirar pràctiques que poden ser utilitzades com a generalització naturalística 5 sense intenció de generalitzar a tots o replicar en tots els contextos. I utilitzar altres mitjans d’accés i difusió que no siguin les anomenades revistes d’impacte propietat de multinacionals que han pervertit al món universitari i les seves recerques buscant més la publicació que l’aportació, més el mèrit que la difusió. Avui dia hi ha altres mitjans de comunicar-se i intercanviar experiències entre el professorat si volem millorar la teoria i la pràctica educatives.
Tots sabem que moltes de les recerques educatives no són reproduïbles en tots els contextos. El professorat, a diferència d’altres professions, intervé molt poc en moltes d’aquestes recerques acadèmiques si no és com a objecte de la recerca. I aquí estan els acadèmics amb moltes mancances de la pràctica no universitària assumint aquest paper amb el seu biaix de publicació on tècnicament tot surt molt bé i l’important és el rigor metodològic. I amb publicacions que ningú llegeix excepte els que valoren el seu currículum. Com accedeix el professorat a aquestes possibles evidències?
Per a respondre a aquesta pregunta no podem dir que no hi ha recerques sistemàtiques (no narracions acadèmiques) de tall, moltes vegades, empíric analític que ens aporten elements importants per a tenir en compte, sobretot a nivell macro, sobre aspectes del sistema educatiu. Però en educació hi ha un canvi de paradigma quan apareix la diversitat i el context, tenint en compte l’experiència i el judici del professorat, de la comunitat i de l’alumnat. I aquí l’evidència que pregonen alguns topa amb un mur a vegades infranquejable.
La pràctica educativa és canviant, política, inestable i molt subjectiva. Es prenen decisions molt ràpides en circumstàncies específiques i estan plenes de valors i moral. Això fa que la difusió de les pràctiques del professorat sigui lenta, a vegades, inexistent i es queda a l’aula. I la pràctica del professorat moltes vegades és una evidència del que funciona, dona sentit i utilitat a la seva aula o en la institució educativa6. Es perd saviesa educativa constantment.
Més que una evidència científica que busca una educació eficaç seria trobar, indagar, amb els companys i la comunitat educativa del context, la qual cosa és més apropiat per a l’alumnat en aquestes circumstàncies
No nego que es continuïn fent recerques sistemàtiques i, sobretot, moltes més etnografies docents sobre la pràctica educativa que no dubto que oferiran components de millora. Però, sobretot, hauria d’haver-hi intercanvi d’experiències contextuals, xarxes d’innovació, formació entre iguals, difusió en fòrums del professorat, realització de processos col·laboratius en territoris, desplegament de la recerca-acció en la millora del procés educatiu, la formació i la pràctica, publicació en revistes accessibles al docent i que arribin a les escoles. Cal obviar la parafernàlia acadèmica d’impacte per les cites o auto cites, que ocasiona un baix impacte en el camp de la pràctica i alt en els mèrits acadèmics. Més que una evidència científica que busca una educació eficaç com deia la definició, caldria trobar, indagar, amb els companys i la comunitat educativa, la qual cosa és més apropiat per a l’alumnat en aquestes circunstancias7.
En el nostre context educatiu no tenim una cultura basada en l’evidència “comprovada” com passa en el món anglosaxó. Però és cert que no tot val, ja que hi ha falta de criteri i debat i que costa molt temps i recursos la comprovació en un context determinat. Però és important desemmascarar venedors de fum que busquen lucre, prestigi o un tros del sucós pastís educatiu. No tot val en educació.
Per a acabar, deixo aquesta cita: “Les evidències en educació no són exactament el mateix que les que s’obtenen en les ciències naturals. El context sempre és variable, és difícil dur a terme experiments de control. Però sí que hi ha recerca educativa que ha arribat a conclusions inequívoques. La més famosa, per la qual cosa jo conec, és una sobre el temps d’espera quan els professors fan preguntes als seus alumnes. L’habitual és que no esperin més d’un segon. Però si esperen deliberadament fins a tres segons, la qualitat de les respostes augmenta considerablement. Penso que hauríem de continuar investigant el que ocorre en classe. Sobretot, per a professionalitzar la docència. En qualsevol professió existeixen acords sobre què funciona millor, estratègies que se sap són efectives. Si els professors no posseeixen aquest coneixement compartit, aquest llenguatge comú, què els diferencia d’algú del carrer?”. Entrevista a Jonathan Osborne, catedràtic emèrit d’Educació Científica en la Universitat de Stanford (Califòrnia) en El Diario de la Educación del 6/10/2022.
1 Tornar al quadre d’honor, a l’ordre de mèrit i les medalles competitives de recompensa pel seu esforç i aplicació. És a dir, tornar al passat.
2 Per a ells els principis bàsics de l’educació són immutables, universals i eterns. Defensen l’educació tradicional i pensen que el nou despulla l’ésser humà de dignitat i l’empobreix. S’enfronten als innovadors als quals consideren “extremistes irresponsables”.
3 Concepte utilitzat i molt difós per Hargreaves, D. H. (1996). Teaching as a research-based profession: possibilities end prospects. The Teacher Training Agency, Anual Lecture.
4 https://fernandotrujillo.es/educacion-basada-en-evidencias-luces-y-sombras-de-un-reto-para-la-escuela-la-investigacion-y-la-politica-educativa/
5 Stake, R.E, (2007). Investigación con estudio de casos. Madrid: Morata. Cuarta edición.
6 Biesta, G. (2007). Why “what works” won’t work: evidence-based practice and the democratic deficit in educational research. Educational Theory, 57: 1-22. https://doi.org/10.1111/j.1741-5446.2006.00241.x
7 Ian Sanderson (2003) Is it ‘what works’ that matters? Evaluation and evidence‐based policy‐making, Research Papers in Education, 18:4, 331-345, DOI: 10.1080/0267152032000176846.
L’entrada Evidències en educació? ha aparegut primer a El Diari de l’Educació.
