Mes: febrer de 2023

Marc Marginedas: “El segrest no deixa de ser un accident laboral”

El 3 de setembre del 2013, el periodista Marc Marginedas va ser segrestat a Síria. Va estar en mans de terroristes d’Estat Islàmic durant sis meses formant part d’un grup de 19 persones, la majoria d’elles periodistes i cooperants internacionals. Va ser el primer segrestat en ser alliberat, el 2 de març del 2014. Sis dels membres del grup, els que tenien nacionalitat britànica o dels Estats Units, van ser assassinats. Un documental, ‘Retorn a Raqqa’, dirigit per Albert Solé i Raúl Cuevas, reconstrueix aquest dur episodi de la vida de Marginedas i els seus companys de segrest. Es va estrenar als cinemes el 27 de gener. Es podrà veure a Movistar+ i TV3.

A Wikipedia, el primer que surt en l’entrada de Marc Marginedas és la informació sobre el seu segrest.  Quines marques ha deixat en el seu caràcter, en la seva forma de ser aquells sis mesos que va estar segrestat?

A la Wikipedia es parla molt del segrest però és només un capítol de la meva vida i és per això que he intentat sempre dosificar una mica l’exposició meva quan es tracta de parlar-ne. Ara m’exposo perquè hi ha una pel·lícula que està molt bé, però el segrest no deixa de ser un accident laboral. Evidentment, un accident laboral pot ser molt traumàtic. És a dir, si et caus d’una bastida o d’un cinquè pis quan estàs fent un treball de construcció, hi ha traumes, però no és el mateix que ser víctima del terrorisme. Una víctima de terrorisme és un conseller del País Basc que fa una vida normal i, de cop i volta, el segresten i el fiquen en un zulo.

El segrest m’ha fet un periodista més madur a l’hora d’assumir els riscos i de gestionar els silencis

Això és un trauma perquè és una cosa que no te l’esperes. En canvi, en el meu cas, ser segrestat entra dintre de les coses possibles. A més, el fet d’haver estat, com a periodista, exposat a la violència, això fa que siguis més capaç d’afrontar-ho. També, li veig molt sentit. O sigui, jo no em penedia d’haver anat a Síria. Tenia molt clar perquè havia anat a Síria, perquè havia vist unes atrocitats que em semblaven totalment inacceptables en el segle XXI.  Molt més inclús del que hi ha ara a Ucraïna. I a més a més, amb molta menys empatia per part de la societat. Ho vaig valorar com un accident laboral. Vaig fer la meva teràpia. Penso que m’ha fet un periodista més madur a l’hora d’assumir els riscos i a l’hora de gestionar els silencis. Gestionar els riscos, per exemple, vol dir haver de sortir de Rússia quan les coses van començar a posar-se difícils. Vaig entendre que la meva posició a Rússia  era ja difícil de mantenir i que quedar-me era massa arriscat, per a mi i per a la gent del meu voltant. Hi ha coses que tu saps, però que has d’esperar el moment adequat per dir-les. Primer, perquè poden tenir un efecte negatiu o perquè l’opinió pública no estigui preparada per això. Jo penso que ara, en aquests moments, l’opinió pública està molt més preparada perquè se li expliqui què ha passat amb Estat islàmic, d’on va sorgir, d’on va venir, quines van ser són les forces que van permetre que aquell grup de radicals  conquerís un territori tan gran i governés vuit milions de persones. 

Ha estat a zones de conflictes com Algèria, l’Iraq, l’Afganistan, Sudan del Sud, les primeres àrabs… Què va fallar a Síria perquè el segrestessin?  

Les atrocitats que havia vist en els anys anteriors eren tan grans que inclús quan van començar a haver-hi senyals que el moviment rebel estava muntant una monstruositat, per mi va prevaldre donar a conèixer al món  una violència que mai havia vist en ma vida, inclús a Algèria. Em semblava que una cosa així, tan brutal, que es podria comparar perfectament amb el que va fer l’exèrcit nazi durant la Segona Guerra Mundial a l’Europa Oriental, no podia quedar en silenci. Aquest desig d’explicar em va fer que, malgrat les senyals que ja hi havia,  jo tirés pel dret.  Una altra cosa que va fallar és que el procés de mutació de la rebel·lió va ser molt ràpid. I no vaig poder entendre bé  el que hi havia en aquells moments,  què era el que estava passant allà. 

Quan va quedar en llibertat, no volia parlar del segrest. Albert Solé, amb qui havia treballat a ‘El Periódico’, li va dir de fer el documental,  i vostè li va contestar que si l’havia de fer amb algú havia de ser amb ell. Valora molt l’amistat

Quan vaig sortir hi havia moltíssimes pressions empresarials per fer tots tipus de productes, audiovisuals  i no audiovisuals. L’Albert em donava unes garanties absolutes. Primer, que seria un treball de qualitat. Després necessitava una persona amb la qual jo confiés i que entengués que hi havia certes línies vermelles, com no donar a conèixer coses grogues, molt personals, que en cert tipus de programes podien tenir molt recorregut. Jo això no ho volia. Un altre tema és la seguretat; és a dir, d’un segrest, hi ha certes coses que és millor no parlar, perquè no tindria cap efecte positiu i que s’han de mantenir en secret cara al futur. Al final,  la història d’aquest segrest, tan impactant,  tan mediàtica i que pràcticament tot el món va conèixer, tard o d’hora  esdevindrà una pel·lícula.  Però per fer bé una pel·lícula necessites molt pressupost i uns mitjans que aquí a Espanya  jo no crec que hi siguin. Hi ha hagut una pel·lícula que es va fer a Dinamarca amb la història de Daniel, però a mi em sembla que és força limitada. El Daniel és l’últim que surt alliberat.  Li va anar d’un pel que no el matessin. 

Marc Marginedas i Siscu Baiges | Pol Rius

El temps ho cura tot?  Com es paeix el segrest amb els pas dels anys. N’han passat quasi deu 

El temps ho posa tot en el seu lloc. L’experiència no te la treu ningú, però a la mateixa vegada et fa créixer com a periodista. No vaig tenir va ser mals somnis. No crec que tingués estrés post-traumàtic.  Per mi, el gran problema d’aquest segrest, de gestionar el segrest, va ser especialment que tots els ulls del món, literalment del món, es concentren en tu. I com gestionar tot això era molt complicat. Hi havia molta gent que volia moltes coses diferents. Jo era el primer segrestat que havien alliberat, el primer que portava notícies, les famílies venien aquí en busca de la informació i volien després mantenir el contacte. Però és que eren vint famílies. Després hi havia moltes pressions internacionals. Gestionar tot això va ser molt complicat, molt difícil.  

Quan va trigar a tornar a treballar?  

Vaig tornar a treballar al cap d’un mes perquè per mi era una part de la teràpia, de tornar a la normalitat. A mi em feia moltíssima por que mai tornés a ser el mateix, que mai tornés a ser periodista, que esdevingués una mena de figura mediàtica i que això afectés la meva activitat com a periodista. Aleshores, anar a treballar a la redacció va ser una teràpia per mi. I després vam trigar un any a publicar la informació sobre el segrest, un cop que sabia que ja no podia tenir cap efecte negatiu sobre la gent que s’havia quedat al darrere,  perquè o havien estat alliberats o havien estat executats. Va ser un procés. De tota manera, per mi el més important era  tornar a ser periodista i anar a Rússia, perquè jo volia anar a Rússia per buscar respostes. 

Quina relació manté amb els companys amb qui va estar segrestat i amb els familiars dels que van matar?  

Tinc molt bona relació amb molta gent. Per exemple, ens vam retrobar l’abril, durant el judici que es va fer a Washington, amb la família de James Foley, amb la família de Steven Sotloff,… també hi va estar el Daniel, el Federico Motka,  Edouard Elias… Però després també hi ha segrestats dels quals  jo he vist una part de la seva personalitat, potser ells l’han vist en la meva, amb qui no m’interessa mantenir el mateix contacte.  

Marc Marginedas | Pol Rius

Hi ha gent que ha sortit molt tocada 

Cadascú ha gestionat el tema de la seva forma. Amb tots els que mantinc contacte veig que, més o menys, han remuntat d’una forma o d’una altra. Ricardo García Vilanova, Javier Espinosa i jo continuem fent periodisme. La resta penso que no. Daniel continua sent  fotògraf  però no en zones de guerra, Federico Motka va deixar d’anar a zones complicades com a treballador humanitari. Amb els que tinc contacte som amics per sempre. Tinc una molt bona relació amb la família de Foley i Sotloff.

A la pel·lícula, una de les intervencions que més impressiona és la dels pares d’un dels segrestats que va ser assassinat. Vostè explica que li va costar molt escriure’ls-hi una carta quan van executar el seu fill

Vaig trigar un any i escaig a escriure’ls la carta, quan jo ja era a Moscou. No m’atrevia a trucar-los. Era una tragèdia tan increïble. Havíem estat en contacte abans. El millor amic de l’Steven Sotloff havia vingut a Barcelona  per recollir informació. Recordo que la seva mare va demanar  que li féssim cinc cèntims de com era el seu fill en captiveri. A la primera carta vaig explicar-li que sentia molt no haver pogut donar-li el condol. Havia estat el meu millor amic. És impossible. Què li pots dir a una persona en una situació així? Ho sento molt? És una persona que no només ha perdut el fill, que és una tragèdia molt difícil de superar, sinó que ho ha fet d’aquesta forma, davant dels ulls de tot el món. 

La seva fe religiosa diu que el va ajudar durant el captiveri. És una fe especial, perquè barreja Bíblia i Alcorà en les seves pregàries 

La meva educació és catòlica i si m’haig d’adscriure a alguna religió, m’adscric a la catòlica, però he tingut molt de contacte amb l’islam també. El que la religió em dóna, sobretot, és la capacitat d’acceptar les situacions i de veure un sentit a tot. Continuo pregant molt sovint, vaig a missa, tot i que no combrego, perquè per mi és un suport necessari i fonamental. Si no, no… Veig un sentit i un pla, si ho podem dir així, a la vida. Ho veig clarament en la meva vida i com actua Deu en mi, un poder superior, sí, sí. Això em va ajudar a entrar en una situació d’acceptació, de dir això és el que hi ha, com un malalt que té una malaltia de la qual sap que és possible que es mori. Quan tu tens aquesta acceptació, ja no hi ha negativitat. La negativitat ve del fet de no acceptar una cosa. Però quan l’acceptes, tot flueix més, és més fàcil. És a dir, no hi ha aquesta rebel·lió interna que penses, perquè estic aquí? No ho accepto! Tu has fet el que has volgut a la teva vida, has aconseguit el que sempre havies somiat… Acceptes les conseqüències i acceptar-les està molt bé. No tothom tenia aquesta actitud d’acceptació.

A la pel·lícula diu que va fer les paus amb la mort

Exacte. Fer les paus amb la mort vol dir que la idea de la mort no et crea una negativitat. No vol dir que acceptis, que vulguis cometre suïcidi, o que t’agradi  la idea de la mort, que t’agradi morir, no. És entendre que la vida és acceptar això. Daniel, que era jove, molt jove, tenia molt també una actitud així. Tenia vint anys i escaig i deia que la vida és així, i a mi m’ha tocat passar per això, i ho accepto. D’altres, en canvi, no ho veien així. Això feia que poguessis perdre una mica la compostura davant dels segrestadors i als segrestadors mai els has de mostrar el teu costat feble. Has de tenir una relació freda i distant amb ells. Apel·lar a la pietat  no té cap sentit, i només fas que humiliar-te a tu mateix, perquè ells no tenen capacitat d’empatitzar amb el teu patiment.

Als segrestadors mai els has de mostrar el teu costat feble. Has de tenir una relació freda i distant amb ells. Apel·lar a la pietat  no té cap sentit

També diu que hi havia un dels segrestadors que els tractava millor que els altres  

Hi havia dos tipus de segrestadors. Hi havia els que gestionaven l’operació, que eren els Beatles, que els anomenàvem així perquè cada cop que entraven ens colpejaven (beat up, en anglès) i després hi havia guardes. Els Beatles, normalment,  excepte la a casa del riu, ens visitaven i els que estaven a càrrec de nosaltres eren uns guardes diferents. Un d’aquests guardes era un jihadista que parlava francès, que era d’origen belga. Va ser l’home que es va fer esclatar a l’aeroport de Brussel·les i va provocar 14 morts. Pel que he pogut llegir després de la seva personalitat, era la típica persona que estava a l’ombra del seu germà, que era un campió d’esports important, i que havia de fer alguna cosa per cridar l’atenció i per ser algú a la seva família. 

Ha reflexionat sobre la maldat humana després de patir les tortures dels Beatles? Com s’explica que hi hagi gent capaç de torturar, de ser insensible al dolor dels que torturen i al dels familiars que pateixen pel seu segrest?

Ara, per exemple, es veu molt clar en el cas de la guerra d’Ucraïna. En aquest cas és el cap d’un estat, una persona que té un trastorn de la personalitat,  narcisista. No sóc psicòleg, però, per exemple, el que nosaltres anomenàvem George però que per a la premsa era jihadi John tenia molts trets de narcís, era molt covard quan estava amb gent que pensava que era superior a ell, era trampós…  Putin és igual, tractar amb ell és molt complicat, perquè és un personatge que no veu els altres. Són graus d’egoisme que fan que pensin que sigui normal tenir vint persones innocents segrestades  i vestides amb monos taronja.

Malgrat tot, ha tornat a treballar com enviat especial

El primer viatge que vaig fer com enviat especial va ser aquella primavera mateixa, quan van fer caure l’avió malaisi a Ucraïna. Em van alliberar el març i crec que vaig anar-hi el juny.  Les evidències que havia estat una acció russa eren aclaparadores. Va ser un acte molt greu. Un any després del segrest vaig anar a Rússia perquè ho vaig demanar i des d’allí vaig fer molt cops d’enviat especial. 

Marc Marginedas |Pol Rius

En algunes entrevistes i intervencions públiques seves ha dit que el preocupa la gent que pateix les guerres. Els periodistes van i vénen, però la gent que les pateix viu allí.  Síria està encara en guerra, però aquí ja no en parlem

Una de les coses que té bones aquest documental és que recupera la guerra siriana i l’enllaça amb la guerra ucraïnesa. No es pot entendre una sense l’altra. Són pràcticament els mateixos actors. A més, hi ha un altre precedent que és la guerra de Txetxènia. La guerra de Txetxènia és un conflicte que la comunitat internacional va assumir com intern i no va reaccionar malgrat que Putin havia convertit Txetxènia  en una mena de gueto de Varsòvia. Quan l’exèrcit rus es va apoderar de tot el territori, seguia havent-hi atemptats. Quan n’hi havia un, l’exèrcit, l’endemà, feia el que en deia una operació de neteja, rodejava el poble del costat, filtrava tota la gent i desapareixien normalment 20 homes. Es convertia en una mena de gueto de Varsovia, literalment. I se li va permetre fer això.  Se li va permetre anar a Síria i que el seu aliat utilitzés armes químiques  sense que hi hagués cap resposta. Tot això va empoderar un personatge com Putin. I aleshores, a mi el que em sembla molt interessant d’aquest documental és que apareix en un moment en el qual la guerra de la que es parla és la de Ucraïna, però  invita la persona que el veu  a entendre que sense una guerra no hi hauria hagut l’altra.  

Qui es preocupa ara de la gent de Síria? 

Ningú. Hi ha hagut un terratrèmol i a la zona controlada pels rebels del nord de Síria  no hi ha solidaritat internacional. És perillós perquè és un país en guerra. I després hi ha una altra cosa, que és per fer entrar ajut humanitari es necessita el vist-i-plau del règim sirià i el règim sirià  no el dona. Rússia pot forçar el seu aliat a donar-lo, perquè al cap i a la fi Rússia és membre del Consell de Seguretat de les Nacions Unides. Però Rússia també és part aquí. De tots els llocs fronterers per on podia passar l’ajut només en queda un d’obert. Rússia va a poc a poc, de mica en mica, aïllant i forçant que tot el suport humanitari, en lloc d’anar directament a les zones controlades pels rebels, passi per Damasc. Això dona a Damasc  un poder brutal, que donarà  ajut als pobles que el recolzin i no en donarà a les zones que no el recolzin. 

Marc Marginedas i Siscu Baiges| Pol Rius

La gent que vegi el documental, què aprendrà? Quin missatge se li vol fer arribar? 

Primer, fer accessible un segrest que ha estat molt mediàtic. Converteix l’espectador pràcticament en un participant perquè el documental el que té és el capacitat d’agafar-te  i introduir-te a la pantalla del cinema. Ho fa molt bé, això. Recordo que a l’estrena va haver-hi crits de “bravo, bravo”. Té aquest efecte, t’agafa. Aquesta és la diferència entre aquest documental i altres que s’han fet, no a Espanya, perquè no se n’ha fet cap aquí, però sí a l’estranger. És anar a veure una pel·lícula de moltíssima qualitat amb imatges inèdites, testimonis inèdits, i que a més a més reivindica dues coses: la professió de periodista i que Espanya hagi pogut treure aquests els seus ostatges de Síria en una de les crisis d’ostatges més importants que hi ha hagut en els últims anys. Això ens hauria d’enorgullir. 

Aspirar a un món en pau és somiar truites?

Jo penso que sí. La vida la dona el procés. El món, malgrat tot, és un lloc millor del que hi havia, per exemple, a la Segona Guerra Mundial on van desaparèixer sis milions de persones perquè hi havia una persona que tenia la personalitat molt similar a Putin, i forces que també movien molt al ressentiment. Però jo penso que sobretot, el que fem nosaltres, els periodistes, de mica de mica en mica, és ajudar a canviar el món. Un conflicte mundial a Europa avui dia sembla que és molt difícil de pensar  i això està bé, això vol dir que la Humanitat avança i avança amb petits esforços com el que fa aquest documental.  

No tindrem aquest món en pau mai, en 200, 300, 400, 1.000 anys? 

Penso que és possible que les guerres tinguin efectes menys devastadors. 

Aspirar a un món en pau és somiar truites però és possible que les guerres tinguin efectes menys devastadors

Com a periodista, quins reptes es planteja ara?

Primer, cobrir la guerra a Ucraïna, cobrir històries derivades de la guerra a Ucraïna. Fa poc vaig anar a Bulgària, on vaig explicar com era un país proper a la Unió Soviètica durant l’època de la Guerra Freda i els seus serveis secrets estan molt vinculats i que està jugant un paper de cavall de Troia dins de la Unió Europea. He proposat un viatge a Xipre per explicar com Rússia hi blanqueja diners. Aquests són els meus reptes immediats.  Un repte a llarg termini és explicar perquè Estat Islàmic va aconseguir la força que va acabar aconseguint i quines són les forces que hi havia empenyent al darrere seu.

Hi ha alguna sensació comparable a l’abraçada amb els familiars i els amics a l’aeroport quan va tornar alliberat? 

Va ser un moment molt feliç de la meva vida. El que passa és que aquest segrest tenia tant interès que l’endemà mateix va ser un no parar. El que he après amb es segrest és a valorar la família, que no la tenia massa present mai. Érem una mica ignorants els uns dels altres perquè ens dedicàvem a coses totalment oposades. La rebuda a l’aeroport fa que la meva família es retrobés a ella mateixa  i jo sóc més capaç d’entendre’m amb ells i ells d’entendre’s amb mi. 

La rebuda a l’aeroport després de ser alliberat va fer que la meva família es retrobés amb ella mateixa

L’entrada Marc Marginedas: “El segrest no deixa de ser un accident laboral” ha aparegut primer a Catalunya Plural.

Més