Els fets de l’oratori de la mesquita van provocar una mobilització de més quinze dies seguits, que va sacsejar la tranquil·litat del Singuerlín amb crits i protestes cada vespre. Encara avui dia la comunitat musulmana viu les conseqüències d’aquells esdeveniments. De fet, l’oratori continua a Can Zam. Segons es va comprometre l’Ajuntament, només s’hi havien d’estar tres anys.
Foto de la premsa del moment. Hi surten l’imam Taoufik Cheddadi i la comissionada del Pla de convivència, Esperança Esteve.
El veïnat
Les persones que s’aplegaven cada nit per fer soroll i escridassar a tothom (criatures incloses) que sortia de l’oratori s’organitzaven a partir de les convocatòries d’un grup sorgit a partir de la comunitat de propietàries de l’edifici, els baixos del qual havia llogat la comunitat musulmana per organitzar la seva activitat religiosa.
Si bé al començament el discurs va intentar ser «solidari», argumentant que l’espai no tenia les condicions adequades per als usos que s’hi volien fer, aviat es va comprovar que no era aquesta la idea mobilitzadora, sinó el racisme: els fulls que s’hi repartien i que es van enganxar per tot Singuerlín ho deixaven ben palès: «Mezquita – radical = terrorismo», «Mezquita en el Ayuntamiento», «Vecinos apollen al barrio; no queremos otro Fondo»…
La relació d’aquestes persones amb el grup de gent que pujava a solidaritzar-se també anava canviant. Hi havia dies que era més «dialogant», però hi havia vegades que algun grup més petit arribava a actituds violentes. De fet, una de les persones que resaven va haver d’anar a Can Ruti de resultes d’una agressió, amb un diagnòstic de commoció cerebral i traumatisme craniocervical.
El grup de solidàries
La comunitat musulmana, quan portava tres dies d’assetjament, va demanar suport al Centre d’Acolliment. Aquesta organització, després de veure el que estava passant, va convocar una reunió d’entitats per fer córrer el que estava passant. A partir d’aquest moment, un grup de persones més o menys nombrós es va concentrar davant de l’oratori en silenci i amb una pancarta que deia «Siusplau, silenci per als que estan resant». L’acció d’aquest grup era, bàsicament, intentar dialogar amb el veïnat concentrat, aplaudir per contrarestar xiulets i esbroncades, i intentar que la comunitat musulmana no se sentís sola. Hi participaven persones organitzades de Centre d’Acolliment, l’Ateneu Julia Romera, Favgram, Sahbi, EuiA, ERC, La Fabriketa…, entre molta altra gent a títol individual. Es va fer un parell comunicats conjunts.
A part de les accions del grup més radical de veïns, les solidàries van haver de sofrir l’actuació dels mossos d’esquadra (va ser en aquelles dates quan es van desplegar a Barcelona, a Santa Coloma ja portaven temps).
Els mossos
L’actitud dels mossos no va ser en cap moment defensar el dret, constitucional, de culte de la gent de l’oratori. Feien una cadena de separació entre el veïnat i la porta de l’espai, sense evitar mai les escridassades ni el soroll. Tampoc van allunyar els racistes que es manifestaven de la porta. Sembla que el seu objectiu era evitar que entressin. Tampoc hi anaven cada dia, cosa que afegia una mica més de tensió a la situació viscuda.
El que sí que feien era tractar el grup de solidàries com a causants del problema. Els mossos, que mai van impedir les esbroncades, sí que van impedir la pujada a la mesquita de les persones que demanaven silenci, fins i tot van arribar a agredir un company.
Durant aquests dies, va començar el desplegament dels mossos a Barcelona. En una entrevista a Catalunya Ràdio a Montserrat Tura (consellera d’Interior), se li demanen explicacions sobre aquesta actuació policial. No se’n va sortir en la justificació. Aquesta entrevista marca una inflexió en la «resolució» del conflicte.
L’Ajuntament
La posició de l’Ajuntament va ser erràtica, ambigua i desconcertant en les dues setmanes que va durar el conflicte. «L’Ajuntament canvia d’opinió sobre el conflicte per cinquena vegada en un mes» titulava El Periódico, 03/11/2004. Et deien que havien de promoure la convivència i garantir la llibertat de culte, i anava canviant de posició contínuament. Tot el seu objectiu era fer desaparèixer allò que estava passant, desactivar-ho… Si no se solucionava (com així va ser) tampoc no tenia gaire importància. En aquest sentit, va tenir el suport de tots els partits del Consistori, traient EUiA. En aquell moment eren PSC-PSOE, ICV-EUIA-EPM, PP i CiU.
I es va comprometre, com dèiem més amunt, a facilitar el trasllat de l’oratori a Can Zam, de manera provisional, com a molt tres anys. Un altre compromís del govern municipal que no s’ha complert mai.
D’altra banda, l’alcalde Bartomeu Muñoz va aprofitar l’avinentesa per criminalitzar l’Ateneu Julia Romera. Juntament amb altres representants municipals van deixar anar que les persones solidàries eren radicals que hi anaven a provocar i a enfrontar-se amb la policia (recorda les acusacions de feixisme als okupes locals de l’exalcaldesa Núria Parlon, la mateixa política amb 20 anys de diferència).
Algunes conclusions
Transcrivim el que ja va escriure l’Infograma fa 20 anys. Encara que ha passat molt de temps, segur que hi podreu trobar molts paral·lelismes amb la situació actual.
Finalment, no deixem de preguntar-nos per què es considera que amb el trasllat de l’oratori s’ha solucionat un problema. Només s’ha traslladat el problema. Què fa suposar que l’aïllament (clarament injust) de la comunitat musulmana és la solució a les actituds xenòfobes d’una part de la població de Santa Coloma? És evident que la darrera decisió d’aquest Ajuntament ha servit per fer callar un petit grup de veïns, que han vist com se’ls feia cas, però no és útil com a eina de futur. Santa Coloma és una ciutat multicultural i ja és hora que l’Ajuntament ho assumeixi. Si l’administració municipal no creu en la convivència i no actua fermament a favor seu, difícilment podrà transmetre aquests valors a la ciutadania.
Molts d’aquests dubtes es van intentar resoldre demanant la paraula al ple de l’Ajuntament, però se’ns va negar. En canvi, a algunes entitats es va donar l’oportunitat de parlar el passat dia 9, en una reunió ampliada del pla de convivència. En aquesta trobada, es va admetre que hi havia hagut errors de gestió, fruit de la inexperiència, però ningú no ens va explicar per què s’havia canviat tantes vegades de parer ni per què s’havia considerat que era millor confinar els musulmans a l’extrem de Can Zam. En tot aquest ràpid procés, de només dues setmanes, s’ha demostrat que els moviments socials de Santa Coloma tenim una capacitat de mobilització més gran que la de l’administració. També s’ha demostrat que l’Ajuntament té prioritats que van per damunt de la defensa dels drets humans. I ha quedat clar que la convivència és una difícil assignatura pendent per a la qual falta una mà ferma que tingui clar quina és la Santa Coloma del futur i que hi aposti plenament.
Si us interessa el tema, a Filmin i a Youtube podeu veure un bon documental d’aContraLuz Filmins i Tururut Art Infogràfic, dirigit per Guillermo Cruz i Alberto Aranda: ¡Mezquita NO! va guanyar sis premis estatals, incloent-hi el premi al millor documental de Migraciones, de la Junta d’Andalusia.
Podeu llegir també una cronologia dels fets i opinió sobre el tema a l’Infograma de novembre de 2004.
A més, si navegueu per la xarxa, trobareu molta informació: treballs de grau, documentals de TV3, estudis…
