habitatge digne

Josep Maria Montaner, arquitecte i ex-regidor de Vivenda de Barcelona en el primer mandat d’Ada Colau

A Barcelona, com a les urbs dels Estats Units i de la resta d’Europa, creix de manera extraordinària el nombre de persones que dormen al ras, una de les diverses cares de l’exclusió residencial. L’acció social, l’acompanyament, els recursos per oferir refugi i allotjament temporal són necessaris, però calen polítiques d’habitatge radicals que incorporin la reducció del sensellarisme entre els seus objectius

Els mossos d’esquadra han desallotjat les persones que vivien a l’antic institut de Badalona B9. Ho han fet després de…

En els darrers anys hem vist un activisme normatiu inèdit, però la preocupació social per l’habitatge no fa sinó créixer. El motiu és simple (i incòmode): hem començat a moure peces del tauler, però encara no hem canviat les regles del joc.

La ciutat, campiona en expulsions i manca de resposta municipal: un minim de 50 famílies van al carrer cada mes amb 9.000 pisos buits fruit de l’especulació.

El debat no està a encertar la xifra d’habitatges que hem de construir, sinó com fem possible que la gent visqui dignament i a preus justos a la regió metropolitana de Barcelona (RMB). El Pla territorial sectorial de l’habitatge (PTSH) fixa el “què” (arribar al 15% de l’Objectiu de Solidaritat Urbana – OSU) i quantifica el dèficit per municipis, però sense concertar i mancomunar el “com” és inviable. Aquest article proposa criteris de repartiment i eines de governança per convertir projeccions en habitatges reals, amb especial atenció a la segona corona metropolitana.

Plataformes, empreses i particulars sense escrúpols s’inventen fórmules per a aprofitar-se de la necessitat d’habitatge, especialment dels joves, i fer negoci

L’únic moviment que s’ha produït ha estat contractar persones sense formació específica que farien difusió entre les entitats i la ciutadania.

Un 16,4% dels santcugatencs són pobres i un quart de la població viu situacions d’exclusió social

Una enquesta del Centre d’Estudis d’Opinió detecta un ampli aval a la construcció d’habitatge públic assequible, la regulació dels lloguers i la limitació del nombre de pisos turístics. Una quarta part de la població ni són propietaris ni esperen heretar cap immoble. L’ocupació genera rebuig i por.