Dia 30 d’octubre, vaig estar tot el matí escoltant la ràdio i la tele de les inundacions de València i al mateix temps estava seguint unes xerrades sobre sequera i biodiversitat… vaja quina contradicció. Dos problemes tan diferents (sequera i inundacions) que tenen molts punts en comú. Allau d’informacions de tota mena i preguntes recurrents. Què ha passat? Qui té la responsabilitat? De veritat que no es podia fer res?
Primer posarem alguns punts sobre la taula que és necessari aclarir.
– Ha estat una situació de pluja excepcional que mai s’havia vist. Fals. Hi ha hagut en un segle 4 episodis de major pluja. No és tan excepcional i a més va haver-hi una bona previsió avisant que podria passar.
– No hi havia res a fer, l’orografia i les característiques d’aquesta DANA eren tan fortes que era impossible saber què anava a ocórrer. També és fals. Situacions similars s’havien desenvolupat en el mateix territori o d’altres similars en períodes històrics, i també algunes molt recents. Els efectes de la DANA, morts inclosos, no es poden atribuir a la fatalitat i l’excepcionalitat, el problema som nosaltres que ens hem pensat que podríem dominar la naturalesa amb les nostres infraestructures, i que no s’ha estat capaç d’avisar a les persones que estaven en terrenys vulnerables.
– Els rius estan bruts i per això hi ha hagut tants problemes. Fals també. En els rius es desenvolupa vegetació en funció dels canvis ambientals que se succeeixen. Una altra cosa són els cotxes, contenidors i altres objectes que estan dins dels rius i sobretot en els barrancs i que no haurien d’estar. Fins i tot sense vegetació amb aquests cabals, els efectes haurien estat devastadors, per les roques, pedres i altres objectes arrossegats.
– Quan cau un pont la culpa és del riu i les escombraries que arrossega. No és veritat. El problema no és del riu i el que arrossega, sinó dels ponts com estan fets. Quan es dissenya un pont es fa en funció d’un cabal líquid, però, en una gran crescuda, el problema no és només la quantitat d’aigua, sinó els sòlids que arrossega. Aquests es poden acumular en els ponts perquè no estan ben dissenyats o perquè els arcs són massa petits o passen carreteres entre ells. Abans de voler controlar el riu, cal comprovar si els ponts i altres obstacles són realment adequats per a un riu amb molt de cabal sòlid (que com hem dit no depèn de si el riu està net o no en les grans avingudes).
– La culpa és de la planificació territorial. Sí, i molt. El principal problema de les inundacions i el per què en aquesta DANA la situació ha estat tan dramàtica, el té la planificació territorial, que habitualment es realitza quan no plou. Al llarg dels anys aquesta planificació ha permès construir de tot en les àrees d’inundació (carreteres, polígons Industrials, habitatges) perquè segons els models de precipitació-escorrentia (per a saber l’àrea d’inundació), és molt poc probable que es produeixi una inundació en algunes zones pròximes al riu. Es parla de temps de retorn de 500 anys com la inundació extraordinària que pot ser perillosa. Però els resultats d’aquests estudis són una tendència estadística, una probabilitat. En realitat, en pocs dies o a l’any vinent podria reproduir-se aquesta situació. Amb el canvi climàtic els fluxos i les àrees d’inundació augmentaran, i allò extraordinari ja no ho serà tant. Els criteris de zones inundables han d’adaptar-se a les noves condicions del canvi climàtic.
– Controlem els rius, els canalitzem i així se soluciona el problema. Error. Les canalitzacions de rius (basades en períodes de retorn de 500 anys o menys segons el riu) donen sensació de seguretat i influeixen en l’ocupació del territori, igual que els embassaments. Com ara ja estem protegits, s’aprofiten zones inundables per fer carreteres a la riba, fins i tot els forats de pont es poden cegar. En la canalització es disminueix la secció cosa que augmenta la perillositat de la crescuda. A poc a poc el riu s’aprima amb carreteres i en algunes seccions urbanes els rius no poden acomodar la crescuda dels 25 anys (per exemple a la Vall d’Aran). I si hi ha sediments o roques, encara pitjor. Les canalitzacions o canonades no són la solució. Un riu amb murs és una solució per avui i un gran risc per a demà.
– L’efecte retorn és molt perillós. Molt. L’efecte retorn és quan un torrent, barranc o un riu que desemboca en un altre riu, no pot entrar en ell, ja que també va ple. Les aigües, quan no desguassen bé, pugen pel riu i augmenten els desbordaments riu amunt del lloc de la unió riu-barranc, especialment si es canalitza el barranc. Això ha passat en aquesta DANA. S’ha posat com a exemple la canalització del Túria que ha fet que no s’inundi València, però caldria investigar bé si no té aquesta canalització alguna culpa en la inundació de la zona que s’ha inundat.
– El paper dels cotxes. Molt important i greu. Quan el riu o un barranc es desborda més enllà de la seva canalització, l’aigua busca el seu camí. Si el que troba són camps de cultiu o horta sense edificis, l’aigua inunda àmpliament grans superfícies, però el nivell no passarà d’un metre excepte en els llocs que estigui a nivell molt inferior del riu. Però si troba edificis, aquests fan el paper d’una presa i desvien l’aigua a través dels carrers. Amb carrers buits haurien inundat gran part dels pobles o ciutats, però el nivell a les cases no hauria arribat a dos metres. Els cotxes que arrossegava el corrent, en un moment donat s’han embussat i han fet també de presa. L’aigua al no poder passar puja de nivell, com continua venint aigua del desbordament, el nivell augmenta, l’aigua no pot tornar al riu. Només així s’explica que l’aigua hagi arribat a nivells de dos metres dins de les cases que han actuat com a parany, l’aigua podia entrar, però no podia sortir.
– La DANA no té cap efecte en la mar. Error. Les DANA originen un augment del nivell de la mar amb forts corrents i ones més grans. Són les responsables de l’erosió de les nostres platges i cordons dunars (com el Trabucador a l’Ebre). Aquesta barra està condemnada a desaparèixer si els sediments dipositats en els embassaments del tram final de l’Ebre no es mobilitzen.
Reaccions.
Davant les inundacions, hi ha una reacció i hauríem de reflexionar sobre què es podria fer per controlar les pròximes riuades. Algunes solucions (que solen ser les més demandades) i que s’apliquen després d’una DANA, poden ser l’arrel dels problemes que apareixeran anys després.
– Embassaments. La construcció de dipòsits per acumular l’aigua de les riuades sol ser la primera solució demandada. Un embassament dona una sensació de seguretat perquè permet controlar les inundacions petites o mitjanes, però poden tenir efectes contraproduents per a grans inundacions, en funció del nivell de l’embassament en el moment de la DANA. Si l’embassament s’omple, començarà a deixar anar molta aigua, la qual cosa unida al propi cabal del riu aigües avall, pot causar més estralls. Allò que era inundable i amb l’embassament pensàvem que era més segur, s’inunda de manera dramàtica, i ara està ple d’habitatges, polígons industrials etc… I a Espanya ja no queden llocs per a més embassaments.
– Canalització. La canalització del riu amb parets de formigó també és una solució molt demandada i que dóna seguretat. Però pot ser un problema. La canalització d’un riu generalment implica que sigui menys ample del que era, la qual cosa fa que l’aigua s’acceleri en l’àrea canalitzada i augmenti la seva capacitat d’erosió. Les pedres i els troncs que s’arrosseguen reboten en les parets i poden fins i tot enderrocar aquests murs. Quan el riu surt de la canalització, causa una major inundació aigües avall, perquè no pot tornar al riu ja que aquest està ple. A vegades, la zona inundada està a un nivell inferior que la part superior de la canalització i l’aigua no pot anar enlloc i la inundació és molt més perillosa. Aquestes han estat algunes de les causes dels majors danys a la DANA de València. La neteja dels rius no és una solució com hem dit abans.
– Urbanisme. La clau de la perillositat d’aquesta DANA ha estat que en el passat s’han deixat desenvolupar polígons industrials, pavellons esportius, depuradores i moltes altres infraestructures en les antigues zones inundables que pensàvem que no ho eren per estar els barrancs canalitzats. I un model on s’ha prevalgut la mobilitat des dels habitatges als polígons industrials, per això hi ha tants cotxes. Anar a treballar a peu o en un transport públic és l’excepció, tothom vol usar el seu cotxe o no té una altra manera d’anar al seu treball. Independentment dels sistemes d’alerta, aquest model de mobilitat ens porta al fet que el risc d’inundació catastròfica augmenta i molt més en les zones vulnerables.
– Erosió de les platges i canvis a la costa. Davant aquest problema que empitjorarà amb el canvi climàtic, hem reaccionat movent sorra cap amunt i cap avall i, en poques ocasions, eliminant algunes carreteres o passarel·les al costat de la mar. Tot això és una solució per avui, però no per demà, ja que el canvi climàtic ens porta a unes costes més erosives (també per l’increment del nivell de la mar) amb menys platges i els Deltes en regressió.
– Ignorar el canvi climàtic: Probablement es voldran resoldre els problemes de la present DANA amb més infraestructura i més canals. I aquest serà un gran error. Es necessiten altres solucions. En el futur les DANA es preveuen més intenses i freqüents. Les solucions d’ahir no serveixen per aquest escenari.
No podem fer res?
Si!!! És necessari aprendre dels processos naturals i aplicar solucions basades en el coneixement d’aquests processos. Afortunadament, al país hi ha moltes persones que saben molt com s’originen les DANA, els seus efectes o com fer-los front. Algunes administracions ja les han començat a aplicar. El problema sol ser el finançament i la por de les autoritats a aplicar les solucions que no són fàcils.
– Què fer amb el problema dels rius que es desborden? Retornar-los el seu llit, ampliar els seus cursos, destruir els murs i deixar que el riu s’expandeixi per reduir la seva velocitat i capacitat erosiva. Ja es fa en moltes parts del món i també a Espanya, però poc encara. I si és necessari, demolir edificis i canviar infraestructures. Aquestes solucions solen ser més barates i segures que posar més formigó. El que cal fer és explicar bé el que pot passar, quines solucions es proposen i proporcionar alternatives als afectats.
– I per als ponts i la infraestructura en els rius? Pensar que el riu no és només aigua sinó també sediments, roques i arbres. I dissenyar-los per aquestes circumstàncies. I preparar-los per un futur amb riuades més intenses.
– I per a les platges? Els dics, esculleres i altres proteccions poden ser un gran problema en el futur. L’única solució és preveure l’augment del nivell de la mar i crear cordons de dunes que puguin resistir les tempestes amb grans ones. Caldrà repensar que fer amb infraestructures que estan a primera línia de mar que caldrà demolir.
– I els Deltes? El més barat és que els sediments dels embassaments es mobilitzin cap a la mar. Al Delta de l’Ebre ha estat estudiat i se sap el que cal fer. En aquest moment, en aquest cas, només es requereix que la CHE (Confederació Hidrogràfica de l’Ebre) deixi que l’administració catalana apliqui un pla que ja té redactat. No podem protegir la costa amb mesures del segle XX quan sabem el que ens espera per al segle XXI.
– Millor prevenció i coordinació. El que ha passat a València és increïble, la falta de lideratge i de coordinació és una cosa inaudita. A Catalunya el pla Inuncat és un bon exemple de com coordinar diferents administracions. Hi ha molts altres exemples a Espanya sobre com fer les coses bé. Només fa falta un bon protocol i que tothom sàpiga què cal fer, la qual cosa requereix molta informació i també simulacres com els que es fan per als incendis (quan es fan bé).
Canvi en el model d’urbanisme i desenvolupament. Alguna cosa que s’ha dit moltes vegades, però mai es practica. Les prioritats de la població en general i la dels grups de pressió o els gestors, moltes vegades no coincideixen. La societat del més i més, mai ens pot preparar per a aquest futur que el canvi ambiental ens dibuixa. Parlar de decreixement espanta, però ens haurem d’adonar que només si canviem aquest model de desenvolupament podrem donar resposta als reptes del futur. Per més ministeris o conselleries de transició ecològica que existeixin, el que proposen no serveix per a gairebé res que no sigui intentar convèncer la gent que estan fent alguna cosa. Els científics que defensen aquesta alternativa han estat calumniats, silenciats, maltractats i en alguns països morts. Respondre a aquest repte, canviar el model de desenvolupament, és el repte que tenim.
Conclusió:
Reflexionem i no repetim errors. No ens deixem portar per la por i després de la DANA que farem? Refer les infraestructures danyades tal com estaven? Fer-les encara més resistents a allò impossible? Continuarem planificant el territori com fins ara? Tenim un gran coneixement del que cal fer en les nostres universitats, centres de recerca i en la pròpia administració, utilitzem-lo. Tenim molt bons tècnics en els Serveis d’Emergència i molt coneixement local, fem-li cas.
Que no ens venguin les solucions habituals, basades en formigó. Les solucions basades en la naturalesa són les úniques possibles i sabem com implementar-les. Que la visió a curt termini, i en ocasió de les pròximes eleccions, no ens faci perdre la visió de futur que necessitem.
